Escriptors al cinefòrum

Aquest Sant Jordi hem tingut 2 novetats d'escriptors relacionats amb el cinefòrum:



Ahir hi va haver la presentació del llibre "Miscel·lània poètica", obra col·lectiva de vuit autors entre els que figura en Francesc Tàrrega. La presentació va tenir lloc al Palau Alòs, en la seu del Casal de Joves, i va estar plena de sorpreses, ja que a més de lectures de textos del llibre per part dels actors, l'acte va estar farcit de música, ritme i simpatia.

En Francesc va compartir amb nosaltres records infantils de la pesca al rall, que, junt amb d'altres relats, podem trobar al llibre. Cal dir que es va emocionar amb un punt de tristor quan va recordar com ha canviat la costa de la seva terra natal, fent ja pràcticament impossible aquest tipus de pesca.




D'altra banda, en Pepe Molina signarà exemplars de la segona edició del llibre "Detràs del muro", que en seu moment ens va presentar, el dia de Sant Jordi davant del Liceu. Felicitats a tots 2 autors i bona diada de Sant Jordi, alhora que els desitjo que s'animin a seguir publicant i em pregunto qui serà el següent.

Un domingo en Brazzaville

Un divendres a Barazzaville és el que ens va permetre passar el magnífic documental  "Un domingo en Brazzaville" que Enric Bach i Adrià Monés ens van presentar el passat divendres 13 d'abil a la sessió del cine fòrum. Podeu veure les fotografies del magnífic reportatge que va fer Lola Rodríguez de la sessió, clicant aquí.

En realitat, la pel·lícula ens presenta un cap de setmana sencer en el que ens convida a compartir les vides d'algunes persones molt especials que viuen a Brazzaville,  la capital de la República del Congo (l'ex "Congo Francès").

Els personatges que ens acompanyen tenen trets singulars que ens fan l'estada força interessant i enriquidora:

Carlos da Silva ("Carlos La Menace") és un popular locutor de ràdio, ple de música i ritme a les venes, que comenta l'actualitat amb força, sentiment i humor. La seva veu és el fil conductor que ens acompanyarà en la nostra visita, fent que mai ens sentim sols i entenguem millor les coses que passen.

Ngatsongo Yves François ("Yves Saint Laurent") ens presenta el singular i sorprenent moviment dels "Sapeurs" (Enllaç1, enllaç2, enllaç3) , integrat, a Brazzaville, per un important nombre de persones, que tenen com a trets significatius la voluntat de l'elegància, la dignitat i l'alegria. Una de les seves normes bàsiques és la vestimenta elegant (roba de marca) i la regla dels tres colors (la vestimenta ha d'estar constituïda per tres colors ben conjuntats). Controvertida, aquesta filosofia, que pot derivar en despeses desequilibrades en un context molt pobre, té, però, al darrera un trasfons d'alegria i voluntat de viure que s'encomana.

Bahala Martin Net ("Cheriff Bakala") és músic, raper, i integra una banda de música, els FB Stars, integrada per amics, alguns familiars entre sí. Alguns dels seus instruments, com la bateria feta amb bidons d'aigua, ens mostren que la qualitat i la intensitat emocional de la música no depenen tant de la complexitat tècnica i preu dels instruments com del sentiment dels músics que toquen i posen al nostra abast la seva proposta.

Malanda Jean Brice ("Palmas Yaya") és el millor lluitador de catch de Brazzaville, una varietat sorprenent del catch (el "catch africà"), que barreja la lluita física i elelements "màgics" de la tradició africana amb arrels del vudú. Barreja intrigant i sorprenent, si més no, ens fa constatar que som en un món molt diferent, que intenta integrar en els seus elements de la vida diària les seves arrels més ancestrals (algunes, possiblement controvertides, com passa a totes les cultures), i ens recorda les nostres vetllades al vell "Price",

Amb aquests quatre acompanyants, l'estada a Brazzaville se'ns va fer curta, i ens va deixar ganes de tornar-hi, ja que tots quatre acompanyants ens van mostrar ganes de vida, d'alegria, i de superar les frortes mancances que en cap cas la pel·lícula intenta amagar; cosa que en aquests moments de crisi és ben segur una injecció de força i energia.

També és de destacar com es va fer la pel·lícula. Lluny dels pressupostos habituals dels projectes cnematogràfics habituals, l'Enric i l'Adrià, tots 2 professionals del món audiovisual i del cinema, van dedicar temps lliure i les seves vacances completes a la producció i preparació de la pel·lícula, comptant amb la col·laboració entusiasta, i forces cops desinteressada, d'amics i coneguts.

El resultat, però, ha valgut la pena, no tan sols perquè a nosaltres ens ha fet passar una vetllada inoblidable, sinó perquè el projecte està tenint la sort que mereix, i la pel·lícula es distribuirà amb empenta tant al nostre entorn (la podrem veure a TV3 a la tardor) com internacionalment.

És clar que jo desitjaria que la seva distribució pogués endinsar-se també per una tupida xarxa de cinefòrums, associacions culturals i escoles, en els que els seus missatges ("A l'Àfrica hi ha vida i alegria", "La vida depèn de coses més importants que els euros", "Amb poc, però amb alegria i determinació es pot fer molt") puguin ser coneguts, debatuts i interioritzats.

Enric, Adrià, fins la propera, en la que esperem que torneu a convidar-nos a estar en algun altre lloc interessant.

Teatre, riure i vida quotidiana

Riure es sà, i el teatre és una magnífica ocasió per fer-ho.

Recentment he tingut ocasió de veure pràcticament seguides dues obres magnífiques, plenes de qualitat ritme i comicitat, basades en situacions de la vida quotidiana.

Primer, La Cubana, amb Campanades de Boda, ens convida a un casament. La meva opinió es resumeix en unes poques paraules. Genial. No us la perdeu. La professionalitat d'aquest grup assoleix en aquest espectacle un gran nivell.

I després del casament, és clar, el naixement, però per això ens hem de dirigir al Teatre Gaudí, on amb Oxigen, riurem amb les peripècies que aquest altre fet quotidià significa per als que el viuen de prop. Un grup menys conegut ens fa aquesta proposta, però la considero un excel·lent complement per veure el que passa després del casament i seguir rient sense parar.

Restablim les nostres bioxines, una mica tocades amb tanta crisi, amb aquestes bones dues dosis d'humor.

Divendres 13 d'abril - Domingo en Brazzaville

Divendres 13 d'abril reprendrem les sessions del cine fòrum, amb la projecció de la pel·lícula documental: "DOMINGO EN BRAZZAVILLE", de l'any 2011, dirigida per ADRIÀ MONES.

Comptarem amb la presència del mateix director, ADRIÀ MONES, que es un home amb un gran currículum en el món del cinema. Actualment és el productor executiu de FILMAX, havent abans desenvolupat càrrecs força importants a Sogecable, Teuve, Canal Plus, etc. En Xavi Perna ens en donarà més detalls el dia 13.

La sinopsi de la pel·lícula és:

Un jove locutor de ràdio, Carlos La Menace, ens convida a compartir el cap de setmana amb tres personatges de Brazzaville, la capital del Congo. El sapeur Yves Saint Laurent, envoltat de pobresa extrema, escull l'elegància com a forma de vida. Chériff Bakala no és un raper qualsevol. Mescla hip hop amb música tradicional, utilitzant bateries fabricades amb bidons d'aigua. I Palmas Yaya, campió vigent de catch de Brazzaville, confia en el vudú per tal de revalidar el seu títol en el moment més complicat de la seva vida.

Adjuntem la Web que explica el projecte http://www.dimancheabrazzaville.com/

Una altra magnífica ocasió per conèixer, d'una banda un món força allunyat del nostre, i, de l'altra, les interioritats del món del cinema.

Fins divendres.

L'enigma de l'ordinador

La nostra generació ha vist, i segueix veient, una explosió de la tecnologia de la informació i la comunicació sense precedents.

Internet, els nous mòbils, les tauletes, la televisió i el cinema digitals són algunes de les manifestacions actuals d’aquesta evolució continuada que ens permet gaudir de més serveis, i, eventualment, enriquir-nos personal i culturalment; però al darrera hi ha hagut una multiplicitat d'etapes i productes anteriors de les màquines i tecnologies de calcular i la informàtica, tots ells fascinants i dignes d'interès.

Una altra qüestió és que, paradoxalment, siguem, com a societat, més pobres i desiguals. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, en la seva seu a Terrassa, a la Rambla, prop de la sortida dels Ferrocarrils de la Generalitat, proposa una exposició, “L’enigma de l’ordinador”, que para una mirada a tota aquesta vertiginosa evolució.

Recomano anar-hi. Constatar que és capaç de fer l’espècie humana quan es posa a pensar i treballar pot, a més de fer-nos passar una estona il•lustrativa, donar-nos una mica de moral per pensar que el mateix esforç pot ajudar-nos a superar d’altres dificultats.

El museu té un restaurant amb terrassa per acabar la visita amb un bon àpat.

Young adult

Una noia bella i intel·ligent (és escriptora de literatura juvenil), no és feliç, i, de forma immadura, cerca la felicitat en el retorn als seus anys adolescents, en els que triomfava entre els companys de l’Institut, i recorda amb enyorança la relació amb el “guaperes” del curs.

Dit i fet ... en lloc de cercar dins seu les causes de la seva infelicitat, trobant-se bé amb si mateixa (recordem els consells d’en Ramon Roblas al col·loqui de “Vidas contadas”) ... surt a la reconquesta del seu antic amor ... malgrat que aquest és casat i tot just acaba de ser pare.

Podria ser una història més a “Vidas contadas”. El que passa és que aquí es té més temps per desenvolupar la història, i tenim davant nostre un personatge alhora dolent i candorós molt ben interpretat per Charlize Theron. No és una pel·lícula sublim però m’ha agradat.

Vidas contadas (o la cerca de la felicitat)

Aquesta sessió ens va presentar uns quants “retalls de vida”, petites incursions en la vida d’un grapat de persones, que ens van transportar a l’interior de les seves emocions i contrastar i debatre les visions que tots nosaltres vam tenir d’aquestes vivències.

Així, la rigidesa del jove fiscal que creu tenir la clau de volta de la vida, i que veu que un fet inesperat li capgira tot el seu univers; el directiu d’empresa que malda per aguantar com pot els cops que li dóna la vida, però no pot resistir veure l’alegria en el rostre dels seus subordinats; la simplicitat – o positivisme ? – del “somriures” – que fins i tot en els moments més complicats no perd la joia del rostre; l’eterna insatisfacció del professor que quan és als braços d’una dona enyora la que ha perdut; ...

Aquests i d’altres retrats ens van portar a preguntar-nos què és la felicitat i a respondre’ns que és més fàcil constatar les tanques que ens impedeixen l’accés als moments de felicitat (la rigidesa, l’enveja, la covardia, la gasiveria, la poca atenció al moment present, ... ) que definir-la i atrapar-la del tot.

I, arribar a la conclusió que la felicitat – que, com va dir el nostre filòsof Ramon, té com a condició prèvia trobar-se a bé amb un mateix – més que un estat permanent són el conjunt de moments en els que gaudim plenament de l'existència, com, per exemple, la pròpia discussió que vàrem tenir o l’agradable i saborós sopar que va seguir.

Les croquetes de la Manoli

Avui podem revelar un dels secrets més ben guardats: La recepta del plat més mític del cine - cena forum: "Les croquetes de la Manoli". Una imatge val més que mil paraules ...

Ingredients:


● 4 Botifarres

● 4 cullerades satisfetes de farina (beixamel)

● 1 litre de llet més o menys (beixamel)

● 1 polsim de sal i pebre (al gust)

● 100 g més o menys de pa rallat

● 3 o 4 ous grans

● Oli d'Oliva per fregir

Preparació:

Es posa en una paella amb una mica d'oli, (la carn de porc ja solta greix) la carn de les 4 botifarres (treta la pell) i es fregeixen procurant que la carn quedi solta, si queda endurida passar-la una vegada fregida per la picadora.

Una vegada fregida es posen 4 cullerades de farina damunt de la carn i removent perquè quedi compacte. A continuació es va tirant la llet a poc a poc i removent amb la cullera contínuament a fi d'evitar que es formin grumolls.

Una vegada vegem que l'espessor és consistent traiem de la paella la massa i la deixem refredar en una font. (es pot fer d'un dia per a un altre).

Per fer les croquetes, anem agafant petites porcions i una a una les arrebossem en pa rallat.

Després es baten els ous (convé fer-ho d'un en un i a mesura que s'acaba es bat el següent) i es passen les croquetes per l'ou i després novament per pa rallat.

Una vegada preparades les croquetes, es fregeixen en una paella profunda amb molt oli molt calent fins que quedin daurades

9 Març - Vidas contadas

Divendres 9 de març veurem "Vidas contadas", pel·lícula proposada pel nostre amfitrió Joan González, que en va fer una referència en aquest mateix blog a la secció "Perlas encontradas".

Una bona ocasió per divertir-nos veient una pel·lícula poc coneguda, que, ben segur, ens sorprendrà i farà debatre i compartir idees i sensacions.

Katmandú, un espejo en el cielo

Si desitgem viatjar a una societat i un entorn molt diferents (Nepal), acompanyant una noia catalana que, portada per la seva vocació i esperit de lliurament, hi va a iniciar un projecte educatiu, la pel·lícula “Katmandú, un espejo en el cielo”, és un bon mitjà.

És clar que a vegades no sabrem on troba la protagonista la força interior per vèncer les moltes dificultats que troba en el seu camí, moltes de les quals ultrapassen el que una persona sola, per molta força que tingui, pot superar.

Costums ancestrals que separen les persones en castes, dificultats econòmiques, creences religioses portades a l’extrem o una visió esbiaixada del rol de la dona a la societat condicionen la tasca d’una noia que, arrossegada per la seva energia il·lusió, sembla poder amb tot. Fins hi tot l’amor s’hi posa pel mig, acabant-ho d’adobar.

L’amanida pot semblar forçada, però la interpretació de la protagonista, el fet que els ideals, realistes o no, ens han de guiar i uns paisatges naturals i humans molt diferents dels nostres, fan que “Katmandú, un espejo en el cielo”, sigui una pel·lícula molt digna de veure’s.