diumenge, 24 de juliol del 2011

Guerra y pau

He rescatat de la videoteca una altra pel·lícula clàssica, Guerra i pau, basada en la gran novel·la de Tolstoi, que tenia ganes de reveure, des que fa més d'un any vaig veure "La última estación", que ens mostrava els darrers dies d'aquest gran literat rus.

A "Guerra i pau", hi ha de tot: Grans actors (Audrey Hepburn, Henry Fonda, Mel Ferrer, Vittorio Gassmann, ...), la música de Nino Rota, i moments fílmics de tota mena: tendresa, duresa, grandiositat, intimitat, ... . Més de tres hores d'un cinema que ara ja no és viable (era una altra època), però que tenim la sort de poder rememorar.


I tot això sota la direcció de King Vidor, ... un altre clàssic al que potser algun dia podriem dedicar una sessió al cine fòrum.


Llenço, doncs, una idea: Ara que torna a estar de moda el cine mut, on la música es tocava per part de músics en directe (veieu la notícia de la Ventafocs de Maribel Verdú), perquè no ens animem a passar la temporada vinent una pel·lícula muda , com Y el mundo marcha de King Vidor (que crec que és muda però porta música), complementada amb alguna pel·lícula muda curta en la que la música la posi en directe algú del cine fòrum ... ? Algun voluntari ?

Pequeñas mentiras sin importancia

Pel·lícula en la que tens la sensació de participar-hi ... de ser un mes. Quan un grup d'amics reben el cop de l'accident d'un amic comú ... sembla que et passi a tu també. Quan decideixen passar uns dies al camp junts ... tens la sensació que tu també hauries d'agafar la borsa, posar-hi quatre coses i apuntar-te a la sortida.

La pel·lícula és una seqüència de petites coses, en les que, ¿ inevitablement ?, s'hi barregen petites mentires ... que et fan riure, patir, i sentir-te implicat.

Per això, quan al final de la pel·lícula la consciència - no diré d'on surt - diu algunes coses, tu també et sens interpelat.

Una bona pel·lícula, força apropiada per a aquests dies d'estiu, en que és més fàcil anar al camp i retrobar-nos tots plegats.

dilluns, 18 de juliol del 2011

La conciencia de Zeno

En Juan González ens ha enviat aquesta nova resenya i recomanació d'un llibre per llegir :

"La Conciencia de Zeno Autor: Italo Svevo

Coincidiendo con una traducción revisada y actualizada, no hace mucho que se ha vuelto a reeditar “La Conciencia de Zeno” de Italo Svevo. El libro, a pesar de que con el tiempo llegó a considerarse un clásico, tardó bastante en publicarse, ya que ningún editor quiso hacerlo, hasta que, James Joyce, que había sido profesor de inglés en la Trieste de Italo Svevo, lo comentó favorablemente.

Svevo fue un escritor que vivió a caballo entre el siglo XIX y el XX, (1861-1928) Su peripecia vital transcurre con el trasfondo de muchos cambios históricos en pocos años: políticos, sociales, científicos, etc. Un tema de la época por el que se interesó especialmente fue el psicoanálisis. "La Conciencia de Zeno" fue su aportación, considerada hoy día como una obra maestra de la literatura y el piscoanálisis.

“La Conciencia” es una autobiografía ajena, un texto autobiográfico inventado, de ficción. Es todo lo contrario de cuando se dice que se ha escrito una novela sobre hechos reales. En este caso se estaría contando una historia real, no creando una ficción. Escribir una autobiografía inventada es escribir una novela.

No he leído muchos libros que traten de literatura y psiquiatría, si exceptuamos el de Oliver Sacks “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero”, libro inquietante, pero éste de hoy es un texto para el psicoanálisis. Alguien nos cuenta una vida que no es, ni ha existido, pero que a través de ella quiere descubrirse a si mismo.

Antes de nada se nos presenta, a grandes rasgos, como un rico heredero de un comerciante Triestino que tiene que asumir la responsabilidad de los negocios familiares a la muerte del padre. Su padre muere de un ataque al corazón y en el ataque, en la caída al suelo, le da un tortazo al hijo, hecho que le marca para toda su vida. Nos la cuenta.

Divide su vida en tres grandes apartados; El Tabaco, El Amante y El hombre de Negocios.

Con el tabaco tiene un problema existencial enorme, porque a Zeno lo que mas le gusta es dejar de fumar y, así, antes de dejarlo, poder fumarse el último cigarrillo. Este, por ser el último, le produce un placer indescriptible, con lo cual, siempre esta dejando de fumar…para volver a fumarse, otra vez, el último… y así toda su vida. Paradójicamente I. Svevo murió en un hospital, como consecuencia de las heridas sufridas en un accidente de tráfico. El hombre, estando a punto de morir, quiso fumarse su último cigarrillo, pero los médicos no lo dejaron. Paradojas de la vida.

Se supone que las vivencias del "hombre- amante" y del "hombre de negocios", frustrado y desinteresado, se superponen, pero no lo dice, con lo que el tratamiento del tiempo en la novela, es un tema de psiquiatría; ocurren simultáneamente, pero los separa, con lo que se está psicoanalizando, tanto es así que, en un momento dado, se hace la pregunta. ¿Pero yo soy culpable o no?.
Una vez leído el libro comienzan las preguntas, porque, a) ¿podía la gente vivir holgazaneando todo el día?, b) ¿después de un día agitadísimo y lleno de problemas , llegas a casa, lo olvidas todo, y duermes como un bendito?.c) ¿Vuelves a casa, después de haber estado haciendo el amor toda la tarde con tu amante, enamoradísimo de tu mujer y, ella te recibe sin hacerte preguntas?.
En su caso las respuestas siempre son afirmativas, con lo cual miente, con lo que el lector llega a la conclusión que la mentira es una herramienta que el psicoanálisis utiliza para llegar a la verdad.
Al respecto del tema del psicoanálisis, el libro merece más de una lectura, y ésta es amena y fácil de seguir, por lo que lo incluyo entre mis libros recomendados."

diumenge, 17 de juliol del 2011

El Gatopardo

No pretenc descobrir a ningú El Gatopardo. Qui més qui menys l'ha vist, i, molts, més d'una vegada. L'han passada forces vegades per televisió, i als videoclubs i botigues especialitzades és fàcil d'aconseguir.

Però vull compartir amb vosaltres el plaer que m'ha produït veure-la una tarda d'estiu en pantalla gran, restaurada, a un cinema mític - el Verdi - que aquest estiu ens ofereix la possibilitat, que recomano que no desaprofitem, de tornar a veure grans clàssics.

Burt Lancaster, Alain Delon, Claudia Cardinale, Luchino Visconti, Nino Rota ... són noms inoblidables que podem retrobar una altra vegada ... com si fos ahir. Només per tornar a veure l'escena del ball, però també per tornar a reviure les múltiples cares d'una Itàlia renaixent i una Sicília eterna, val la pena trobar tres hores en les que perdre's al cine Verdi.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Everlasting moments

Aquesta pel·lícula l'hem vist amb en Joan, la Carme i la Maria Rosa, per mitjà d'un servei d'accés a cinema per Internet (http://www.filmin.es/) que ofereix forces pel·lícules actuals i clàssiques a un preu força raonable.

La pel·lícula ens ha encantat a tots. Aquest recorregut vital per la vida d'una dona a Suècia a començaments del segle XX, exposat sense pressa, però sense pausa, manté el seu interès des del primer fins al darrer moment.

Tot i ser molt diferent, m'ha recordat una altra pel·lícula - Rompecabezas - que també he esmentat en aquest blog. Si a "Rompecabezas" (pel·lícula argentina) una dona trobava en l'afició als trencaclosques alhora un entreteniment i la força de viure, a "Everlasting moments", una altra dona troba en la fotografia alhora una afició, força vital, i un instrument que li permetrà conservar i fer eterns els moments de la seva vida.

Moments durs i moments tendres, que n'hi ha de tot, però, sobre tot, moments tots ells valuosos i ... irrecuperables ... si no fos per la fotografia.

En definitiva, un "peliculón", que entre alters coses m'ha fet refelxionar que potser ara ens és més fàcil tirar fotografies, i que la vida pot semblar no tant dura ... però que els moments segueixen passant inexorablement i que val la pena guardar-los al nostre cor ... amb l'ajut de bones fotografies.

Nueva sección - Los libros de Juan : Los Enamoramientos de Javier Marías


Animado por Jordi Castells, inicio una nueva sección de este blog, en la que voy a comentar libros leídos recientemente que me han gustado.

Titulo: Los Enamoramientos

Autor: Javier Marías.

Javier Marías tiene una forma de escribir que atrae, más allá de lo que cuenta, por cómo lo cuenta; tiene el don del que se expresa en un lenguaje variado, rico y fluido que hace que su relato, a medida que lees, lo asimiles de forma suave y grata.

Cada año, el día de Sant Jordi, tengo la costumbre de acercarme a las paradas de libros y firmas de Barcelona. Siempre que viene Javier Marías intento que me firme alguno y de paso intercambiar dos o tres frases con él. Cómo este año ha publicado Los Enamoramientos, lo adquirí y nos lo firmó con la recomendación de no enamorarnos en exceso.

El tema del libro va de enamoramientos, claro. Y el mensaje es que la consecuencia de enamorarse nos puede hacer victimas y verdugos a la vez, sin poder evitarlo ó inevitablemente.

Una mujer lleva años desayunando en la misma cafetería antes de ir a trabajar, encontrándose siempre con la misma pareja. Un día, el hombre es victima de un atraco absurdo, con resultado de muerte. Ella se entera al cabo de unos días del crimen por la prensa, y se interesa por la viuda...

El libro adquiere una altura narrativa extraordinaria cuando, para introducirnos y explicar una situación determinada, pone en boca de un personaje la historia del Coronel Chabert de Balzac, militar dado por muerto en la batalla de Raluy, que libró el ejército Napoleónico con los Prusianos, y que salva la vida milagrosamente, y al cabo de diez años reaparece ante su viuda reclamando lo suyo.......

Con esta historia y con otras el relato nos va llevando por donde quiere el autor, el lector se deja arrastrar...

Interviene, como no, el profesor Francisco Rico, personaje real y ficticio que lo retrata con todo cariño.

Fue este mismo profesor, Francisco Rico, el que recomendó la novela en un editorial reciente del suplemento Babelia del diario El País.

En fin concluyo recomendando a mis amigos esta novela, francamente buena.

diumenge, 3 de juliol del 2011

En un mundo mejor

Encara tinc al cos les emocions de la darrera pel·lícula del cine forum, quan una altra pel·lícula, En un mundo mejor, aquest cop vista al cine Alexandra, m'ha tornat a fer sentir emocions fortes.

I, una altra vegada, les emocions giren al voltant de les vivències d'uns nois que es veuen enfrontats a situacions fortes i complexes d'entendre i pair.

L'amor, la mort, la violència emocional, l'amistat, la pèrdua ... poden esdevenir per a un jove situacions més difícils d'afrontar que la violència física o la guerra.

Amb unes interpretacions molt bones, i uns paisatges excepcionals ... m'ha agradat, i, d'alguna manera, m'he sentit com si la sessió de divendres passat encara no s'hagués acabat.

dissabte, 2 de juliol del 2011

1 juliol - De mayor quiero ser soldado

Divendres 1 de juliol vam cloure la temporada amb la projecció de la pel·lícula “De mayor quiero ser soldado”, dirigida per Christian Molina i meravellosament interpretada per Fergus Riordan, Ben Temple, Jo Kelly y Andrew Tarbet.

La pel·lícula va constituir una molt agradable sorpresa. Quan vam acabar de veure-la, ningú gosava obrir boca. La força de la pel·lícula, que para una mirada molt específica al món de la violència televisiva, i, molt especialment, al seu impacte en el món de la infància, ens va deixar glaçats. No és d’estranyar que - com ens va explicar el director de la pel·lícula, Christian Molina, que vam tenir la sort que ens acompanyés en la sessió – a Roma, la pel·lícula, a més de ser premiada en el Festival Internazionale del Film di Roma, va ser despedida amb forts aplaudiments per part d’un públic infantil i adolescent, que es va sentir ben retratat i comprès.

Christian que malgrat la seva joventut es va confessar un enamorat del cinema – els seus directors preferits són Kubrick i Berlanga – ens va explicar que amb la pel·lícula intenta compartir una preocupació per com la violència que ens envolta impacta i s’interioritza dins la ment i el cor infantil. Ho aconsegueix. La pel·lícula mereix no tan sols ser vista en els circuits comercials, sinó que les sales de projecció dels centres educatius la projectin i s’obri un debat social necessari i urgent: Podem seguir tolerant que diàriament passin pels ulls dels infants tones d’escombraries i el cor dels nens i nenes s’immunitzi davant tanta misèria ?

Christian va prometre que tornaria. El curs vinent l’esperem. Mentrestant, passem un bon estiu, i aprofitem, entre d’altres coses, per reveure els bons clàssics que ens proposa el cinema Verdi.

Podeu recordar la sessió veient les fotografies que va fer Lola Rodríguez: