dimecres, 15 de gener del 2014

10 de gener - SI J’AVAIS UNE VACHE (Si jo tingues una vaca)





La sessió del passat 10 de gener va ser especialment enriquidora perquè ens va permetre veure – i viure – forces aspectes d’Àfrica. En l’anterior entrada d’aquest blog, descrivíem la presentació que Josep Maria Cortina va fer d’aspectes diversos d’Àfrica Occidental.

En aquesta mateixa sessió es va presentar el curtmetratge “Si j’avais une vache” (Si jo tingués una vaca), de la directora Norma Nebot, en la que ha participat com enginyer de so Gerard Tàrrega, fill dels nostres companys del cine fòrum Maite i Francesc. 

Ha estat premiada en diversos festivals:


  • Millor film (Gran Premi ambient) Festival Cine Eco. Portugal 2013 
  •  Millor Curmetratge Documental al Festival Film Internacional dels Drets Humans de Barcelona 2013 
  •  Millor Curmetratge Documental al Festival Internacional de Cine de Pesto (Colombia) 2013 
  •  I Festival Internacional de Cine de la Naturaleza y el Hombre de El Hierro 2013. 
  • Va ser pre-seleccionat als Premis Goya 2013

El curtmetratge ens presenta com en Quim Arnal, amb la seva feina com a guia turístic, pren contacte amb la realitat de algunes  petites poblacions  africanes i,  aprofitant els seus viatges de feina, recapta diners per comprar unes vaques que ajudaran a les famílies a sortir endavant en la seva vida quotidiana. 

L’arribada de les vaques és rebuda als petits pobles de Burkina Faso amb alegria i il·lusió, ja que permeten llaurar més fàcilment els camps i suposen una empenta econòmica i moral per als membres de les famílies que les reben.

La pel·lícula, alegre i animada, ens mostra que idees senzilles poden moure muntanyes, ja que ningú comet l’error més gran que aquell que no fa res perquè només podia fer poc. Hi ha, efectivament, molt per fer, però experiències com aquesta ens mostren que hi ha moltes formes d’ajudar, i que tothom pot aportar el seu gra de sorra, o la seva vaca.

Felicitem l’equip productor de la pel·lícula per la seva iniciativa i desitgem que molta gent la vegi, ja que a part de fer passar una bona estona i fer bon gust de cor, punxa carinyosament les parts més sensibles dels espectadors i els anima a ser més vitals i generosos.

dimarts, 14 de gener del 2014

Divendres 10 de gener - Àfrica Occidental






Divendres vam tenir una sessió molt especial: Josep Maria Cortina ens va presentar un seguit de fotografies fetes durant 2 estades que ha fet recentment a l’Àfrica Occidental, concretament a Ghana, Togo i Benin.

En Josep Maria va compartir amb nosaltres les impressions de la seva estada mitjançant aquesta mirada i aquest llenguatge fotogràfic que ell tan bé domina. Un llenguatge fotogràfic que, com molt bé ens va explicar, ha canviat brutalment per causa de la revolució tecnològica digital: Una revolució que permet presentar les fotografies sota diferents formats d’agrupació, controlant les velocitats de presentació i acompanyant-les de la música apropiada per a cada situació.

La presentació es va estructurar en set petits reportatges temàtics, sis dels quals podeu consultar mitjançant els enllaços que s’inclouen en els títols de cada apartat:

1. La vida als pobles. 

És l’únic dels reportatges que no podem – encara – fer consultable aquí al blog. Va servir com introducció a la resta i ens va presentar un univers geogràfic i humà força diferent al nostre. Vivendes d’adob molt senzilles conformen un entorn molt diferent del nostre, en el que crida l’atenció la presència de 2 estris tecnològics puntuals: la motocicleta, com a medi de transport i el mòbil, com a mitjà de comunicació, que destacaven de forma extravagant  enmig d’un entorn força primari.


Presentada en format de vídeo, la festa del Rei Ashanti es desenvolupa en un entorn no tant rural com el del bloc anterior, i mostra com un grup de persones homenatgen mitjançant la música i el moviment, molt especialment amb percussió i moviments de mans i braços, el seu Rei. No és que ens trobem en un estat  amb forma de Regne, sinó que dins d’un estat amb forma de República s’hi distingeixen subgrups humans en els que l’autoritat la té un Rei. Notem que dins d’un grup de músics de raça negra hi ha una persona de raça blanca que va demanar de poder fer una estada amb ells per aprendre -  empapant-se’n - del seu ritme.


De forma fortuïta, en Josep Maria va assistir com a fotoreporter a l’acció d’una onada traïdora sobre un vaixell. El fet, que podria haver esdevingut una tragèdia, va permetre donar lloc a una mostra de solidaritat humana impressionant que es va desenvolupar de forma improvisada amb aquella harmonia que només proporcionen o hores interminables d’assaig, o, com en aquest cas, l’anhel i força compartits que surten espontàniament del fons del cor de les persones. Una presentació fotogràfica acompanyada d’una música que sembla feta per al cas ens van fer reviure la situació com si hi fóssim.


Com en tantes altres cultures, el pas de nenes a dones és una ocasió de festa. I a la festa, en aquest cas a la regió de Krobo, a Ghana, ens va convidar en Josep Maria, que en una combinació de fotografies i vídeo, acompanyades per la música de la festa, ens va permetre constatar que en mig d’un festival de música i color, les cares, i molt especialment els ulls, de les nenes reflectien l’alegria i l’emoció del moment. Però parem atenció que l’alegria dels menuts, és també, com a tot arreu, font de vida per a tots plegats, especialment els familiars de les nenes.

Amb una seqüència de fotografies que no res d’envejar a un vídeo, novament els infants són els protagonistes en aquest altre reportatge. Música, ritme, color i alegria ens van tornar a fer comprendre perquè en Josep Maria té tan poca mandra d’agafar l’avió.

 
Aquest vídeo ens va mostrar un dels aspectes exòtics – diria que extravagants – que, com a tot arreu, també es troba a l’Àfrica. En Josep Maria no ens va saber explicar com s’ho fan per no cremar-se la pell, i menys encara parts tan sensibles com l’interior de la boca i la llengua, malgrat el contacte amb el foc i les brases. I és que si no ens ho creiem, aquí està el testimoni d’en Josep Maria per donar-ne testimoni.


Curiosament, les “perles africanes” són en realitat fetes a Venècia. En un moment en què es va descobrir la fascinació que els africans sentien per les pedres de cristall venecià, es va produir una gran quantitat d’aquests materials que es van exportar a Àfrica on van ser utilitzats com a material d’intercanvi en comerç. Ara, aquest material, està disponible en forma de collarets, penjolls i altres disposicions, donant lloc a conjunts importants per la seva bellesa i preu. En Josep Maria ens va ensenyar alguns d’aquests materials – els veiem en la foto que il·lustra aquest reportatge, feta per la fotògrafa del cinefòrum Lola Rodríguez - que van fer dentetes a més d'un i més d’una.

Com veiem, els reportatges van ser variats, dinàmics,  alegres i molt ben acompanyats musicalment, i ens van permetre acompanyar en Josep Maria en un periple per un tros d’Àfrica; d’una Àfrica que tan sovint hem d’associar a pobresa i tragèdies, oblidant que també hi podem trobar força humanitat, bellesa i vida.

En la mateixa sessió es va presentar el curtmetratge documental "Si jo tingués una vaca" que es referenciarà en una altra entrada d'aquest blog.