diumenge, 25 d’abril del 2010

Tulpan

Juan González ens ha fet arribar la seva visió de la pel·lícula Tulpan, que anima a anar-la a veure:

Película: TULPAN - nacionalidad: Rusa-Alemana-Kazajstan-Suiza-Polonia. Año 2008.

Género: vidal rural- comedia.

En estos días he visto TULPAN una película ambientada en la vida rural en la estepa rusa del Kazajstan, esta vez de verdad, no como en Borat, que puso de moda el país.

Tengo que confesar que yo, que no soy un gran seguidor del cine etnográfico -pues entiendo que, normalmente, se circunscribe a temáticas muy particulares, vendiéndonos, en muchos casos, como grandes películas lo que, en realidad, deberían ser catalogadas como pasables, dadas las circunstancias del lugar y los medios con los que fueron hechas-, en este caso la película me ha impresionado gratamente.

El tema es muy sencillo: Un soldado ruso que ha hecho el servicio militar en la marina soviética, en la base de Sahjalin, regresa a su tierra y quiere establecerse es la estepa como pastor, que es el único medio de ganarse la vida que tienen. Para ello tendrá que casarse. Mientras tanto, vive en la casa familiar de su hermana.

La película, filmada a modo de documental, muestra la vida rural de una forma maravillosa. El argumento sirve de transfondo para mantener el hilo conductor del día a día de la familia; la búsqueda de pareja del protagonista nos presenta el entorno social en donde se mueven; el trabajo en la estepa muestra escenas durísimas, enfrentandose a las tormentas de arena, a la falta de agua, al polvo, a la enfermedad del ganado, etc. Todo ello presentado con una ingenuidad y una crudeza pasmosas. Guarda un parecido y en algunos casos supera a ciertas escenas de Dersu Uzala de Kurosawa. Y luego está la vida familiar en la tienda de campaña, con unos niños que actúan como si no actuaran, con una vitalidad y una fuerza asombrosas. Un encanto.

A los naturalistas les encantará y los más urbanos pensarán que está bien en donde está.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Sant Jordi : Un llibre curt: Després de tocar fons

Per Sant Jordi qui més qui menys comprem algun(s) llibre(s). En això cadascú té els seus gustos, i, afortunadament hi ha molt per triar.

Jo he comprat "Nueva Enciclopedia", d'Alberto Savinio i Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent. Ja us diré que m'han semblat quan els hagi llegit.

Us vull, però, parlar d'un llibre curt que he llegit recentment d'una tirada: "Després de tocar fons", de Joan Majó. Fa un exercici divulgatiu sobre les causes de la crisi no tan sols econòmica en que ens trobem i apunta els camins que s'han de seguir per evolucionar positivament a partir d'on som ara.

Mentre el llegeixes tens la sensació que no diu res nou, però quan l'has acabat, i l'acabes perquè es llegeix bé i seguit, veus que ha fet una síntesi clara i ordenada que fa de bo de llegir i pensar. I a més vull destacar que l'autor tot i ser enginyer i ex-ministre fuig de tecnicismes innecessaris i abunda en sentit comú.

diumenge, 18 d’abril del 2010

El concierto

El concierto: Comèdia en clau d’opereta, d’humor i sensibleria que alhora que introduir-nos en una situació estrambòtica – la substitució en un concert de l’orquestra titular del Bolshoi pels vells titulars defenestrats en una purga feia trenta anys – critica tots els mals endreços de Rússia: La Rússia comunista plena de limitacions i contradiccions, i la Rússia actual de nous rics que creuen que tot es pot comprar amb un diner guanyat sense suor.

Tampoc el món capitalista surt ben parat, i també rep la seva quota d’estopa, ja que tampoc a occident és or tot el que llueix.

Resten, però, les figures humanes dels protagonistes, que estimen la música i en saben extraure la bellesa i l’emoció, i, alhora, ens van descobrint els secrets que porten amagats.

Hem passat una bona estona veient-la. Hem rigut amb les situacions una mica surrealistes que se’ns presenten, i hem sentit l’emoció de veure com estimar la música i a través d’ella apropar-se als altres és una bona fórmula per navegar en aigües turbulentes. Si podeu, veieu-la. Passareu una bona estona.

Lola Montès

Uns pocs cines de Barcelona (jo l'he vist al cine Verdi) ofereixen una pel·lícula dels anys 50, Lola Montès, que seria la darrera obra del director Max Ophüls , autor de grans obres com Carta de una desconocida, Madame de ..., El placer, que suggereixo que tinguem presents per quan tinguem ganes de passar al cineforum algun drama romàntic.

La pel·lícula ha estat restaurada digitalment per la "Cinemateca Francesa", i es va reestrenar a Cannes, el 2008. Ara la podem tornar a veure.

Així doncs, tot i anar a una sala de cine convencional, tenia la sensació d'anar al "Cine forum" a veure "una pel·lícula antiga".

No me n'he penedit. És una pel·lícula "molt seva" i "d'època", amb una narrativa que combina l'escenari d'un circ, on l'antiga cortesana Lola Montès passa penosament els darrers anys de la seva vida, amb "flashbacks" de les diferents situacions, i especialment, relacions amoroses, que l'han omplert.

Una fotografia molt bona, amb diverses escenes memorables amb acompanyament musical adequat i amb una gran recreació d'escenaris i situacions, que us faran perdonar alguns moments de trencament del ritme.

Crec que és bo que a més dels DVDs, televisió o Internet, les sales de cinema convencionals, equipades amb tecnologia digital de qualitat i amb un entorn còmode per a l'espectador, ens ofereixin la possibilitat de veure pel·lícules clàssiques, a més de les darreres novetats.

diumenge, 4 d’abril del 2010

9 Abril - Klute

Divendres 9 vam seguir amb el cicle dels anys 70, presentat per Esteve, Judith i Jesus, amb la pel·lícula KLUTE de l'any 1971 - dirigida per Alan J. Pakula i interpretada per Jane Fonda (Oscar a la millor actriu d'aquest any per la seva intepretació) i Donald Sutherland.

Esteve, que per cert va fer 50 anys i va ser objecte d'una calurosa felicitació (i benvinguda al segon mig segle de vida) per part de tots, va fer una presentació del context, molt especialment de l'any 1971, que ens va permetre entendre més com era el món en general i el del cinema en particular en el moment que va sortir la pel·lícula..

Jesus primer i Judith després ens van donar les claus per entendre la pel·lícula pròpiament dita: Hereua del cinema negre, però fent un camí cap el thriller psicològic, malgrat que la pel·lícula duu el nom del protagonista masculí, el veritable nus i interès se centra en la figura femenina interpretada per una genial Jane Fonda, que va guanyar l'Oscar per la seva interpretació. Els sentiments, contradiccions i evolució d'aquest personatge, que en el mig de la intriga fa un redescobriment continuat de la seva ànima, ens va tenir a tots apassionats i amb ganes de seguir explorant films d'una època amb cineastes joves i plens d'il·lusió i idees noves.