dimecres, 24 de desembre de 2014

12 desembre - Vania en la calle 42







Antonio Nuño ens va presentar, per cloure l’any cinematogràfic “Vania en la calle 42”, una obra del prestigiós director francès Louis Malle.

L’obra es pot considerar com una visió de “teatre dins del cinema”. Dins de l’obra assistim a l’assaig de l’obra “El tío Vania”, de Chejov, per part d’un grup d’actors, en un teatre destartalat en el carrer 42 de Nova York.

Una de les coses que xoca és que, malgrat haver estat publicada el 1899, l’obra és totalment actual, perquè dissecciona  l’interior d’un conjunt de persones, i ens mostra les seves conductes, la seva soledat, els seus sentiments, els seus afectes, les seves esperances i les seves frustracions, la  seva ràbia momentània front a les injustícies de qui predica el que no creu, però, sobre tot, la seva conformitat amb el destí,  amb unes vides que es veuen incapaços de reconduir, i que veuen en la mort qui sap si una porta cap el més enllà o un alliberament final.

Pel·lícula de  mirades i converses, que, encara que en siguis espectador,  a vegades et fa sentir que  t’agradaria ser guionista o actor rebel que ho sacseja tot, encara que no sàpigues què en sortiria. En definitiva, una pel·lícula diferent, que va convertir el cine fòrum en un teatre, abans que ens endinsessim dins la cena-fòrum, aquest cop amb gust nadalenc, amb amic invisible inclòs.



Amb aquesta referència desitgem a tots un Bon Nadal i un feliç i cinematogràfic Any Nou 2015, de manera que els Reis o el Pare Noel ens portin moltes bones pel·lícules.

dilluns, 8 de desembre de 2014

21 de novembre - Step Brothers





Fa alguns dies vaig veure una pel·lícula – “Interstellar – en la que els protagonistes viatjaven a galàxies llunyanes utilitzant tècniques de ciència ficció (navegació per forats espai - temporals)  fruit de la gran imaginació dels guionistes, que l’inaturable evolució de la ciència i de la tècnica fa fins i tot creïble.



 
Segur que els que van venir a la darrera sessió del cine fòrum – Step brothers, d’Alan Mackay – presentada per Esteban Navarro, membre del grup humorístic Venga Monjas junt amb Xavier Daura, us preguntareu perquè començo aquest article referenciant una pel·lícula que no té res a veure amb la que va ser presentada en la sessió.

La raó és que tant amb la presentació que va fer Esteban Navarro, com en la visió de la pel·lícula com en la visió del vídeo que després va presentar Esteban com una mostra de les obres del grup Venga Monjas, vaig tenir la sensació de ser transportat per un forat espai – temporal a un altre món on una altra generació (més jove, és clar) crea i gaudeix  amb un humor que és fruit d’una molt diferent percepció de la vida, tant en concepte com en ritme.

Així, la pel·lícula presentada – Step brothers; Hermanos por pelotas  - que algú va percebre  com una obra similar a les de Torrente, alhora que incloure gags que ens van fer riure inevitablement, ens va fer pensar que situacions com les que presenta la pel·lícula es presenten una societat en la que conflueixen uns canvis generacionals molt determinats i unes situacions socials específiques.

Possiblement no sigui fàcil per a la generació dels que assistim al cine fòrum sintonitzar amb l’humor de Step Brothers i amb els treballs de la generació de Venga Monjas. Però no podem negar que vam riure (i alguns força) i que la sessió ens va obrir els ulls cap el món dels nous grups joves  que s’obren la porta  en el món del cinema i de l’audiovisual. Estic convençut que més d’un hem navegat per Internet i gaudit dels treballs d’aquest grup. Potser estan allunyats espai – temporalment de nosaltres, però tenen capacitat de transmetre’ns noves i sorprenents sensacions.


dilluns, 6 d’octubre de 2014

Divendres 3 d’octubre – La guerra de Charlie Wilson




Divendres 3 d’octubre vam inaugurar la temporada 2014-2015 amb una gran assistència. Es va notar que hi havia ganes de cinefòrum després de la celebració del desè aniversari del cinefòrum i l’aturada de l’estiu.

Hi va haver algunes absències puntuals, molt especialment la del ponent, en Víctor Apolhinarios, que no va poder assistir a causa d’una afecció de grip, de la que li desitgem una ràpida recuperació.

Vàrem igualment visionar la pel·lícula que en Víctor havia triat – La guerra de Charlie Wilson – que va provocar un debat força intens, entorn de la problemàtica que presenta la pel·lícula: Els xocs de cultures, el tauler d’escacs que són la política i relacions internacionals globals i la trivialitat amb la que moltes vegades s’emprenen les guerres sense calcular l’efecte domino d’espiral de cadenes de violència que  es despleguen sense possibilitat fàcil d’aturada.

Vàrem especialment contrastar la facilitat com es disposen inversions importants a favor de l’impuls de la guerra, contrastant amb la impossibilitat de destinar una petita inversió a la reconstrucció d’un país quan la guerra ha acabat i l’ha deixat devastat; fent-nos dubtar de les intencions reals que hi ha al darrere: si la defensa de la pau, el progrés i la democràcia – com s’omplen la boca els polítics – o mantenir saludable la indústria bèl·lica. La temàtica es va considerar especialment actual en un moment en què tornen a sonar tambors de violència arreu.

Alguns van criticar la qualitat cinematogràfica de la pel·lícula, cosa que ens va fer sospitar – com hem confirmat en una conversa telefònica posterior amb en Víctor – que en aquesta elecció va pesar més l'actualitat, interès i pertinència del  missatge (el fons) que la forma de donar-lo.

Com a preàmbul de la sessió en Xavier Perna ens va mostrar un reportatge fotogràfic del seu recent viatge d’estiu a Islàndia. Varem prendre contacte amb una natura molt diferent de la nostra habitual i vam constatar que el món audiovisual – fotografia i vídeo – és una magnífica forma d’acostar-nos  a molts recons del món on no hem pogut estar presencialment. Gràcies, Xavier, `per permetre’ns compartir una gran experiència.

Finalment, es va determinar el calendari i enfocament d’aquesta temporada, en la que cadascun dels ponents que es va designar triarà la seva presentació, i, entre tots seguirem compartint una visió rica i variada del món del cinema.

En un proper missatge donarem informació més concreta sobre el calendari de les properes sessions.

diumenge, 15 de juny de 2014

13 de juny - 10 ANYS DE CINEFÒRUM !




Divendres 13 de juny vam celebrar el desè aniversari del cinefòrum amb una festassa.

Va obrir la celebració en Pepe Molina, que va recordar els inicis del cinefòrum, que va nàixer a casa seva l’octubre de 2003, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru (Vivir), i que, per casualitats de la vida, va traslladar-se ben aviat al que ha estat el seu local habitual, a casa dels nostres inigualables i generosos amfitrions, en Joan i la Carme, que, dit sigui de pas, estava esplèndida.





En el seu sentit parlament, en Pepe va recordar que, per sobre de la motivació cinematogràfica, el gran leit-motiv del cinefòrum ha estat l’amistat dels seus integrants, que, a més de compartir la seva afició pel cinema, hem compartit tots els altres àmbits de la vida, fent del cinefòrum la casa comuna de tots plegats.

La Lola, sota la direcció d’en Víctor,  ens va obsequiar amb un documental que ens va emocionar a tots. Utilitzant com eixos de la història les visites d’invitats il·lustres i l’evolució de l’integrant més jove, en Julio, al que tots hem vist passar d’infant a jove – ve d’aquí la definició de “calendari julià” ? –  la Lola ens va fer reviure els moments més emotius de la història del cinefòrum, en els que predominen la joia i l’alegria, tot i que en l’ànim de tots estava l’encara recent record de la marxa de la Lina.

Engalanats en blanc i negre, com si es tractés d’antigues pel·lícules, acabada la projecció – va durar 40 minuts !, un treball exuberant el de la Lola i en Víctor   – vam començar el sopar, aquest cop amb una escenografia diferent de l’habitual: En petites taules com en un cafè – teatre parisenc, i amb un esplèndid buffet, vam degustar les delicatesses que tots plegats havíem portat. A la pantalla, de fons, “la roja” no es va voler afegir a la festa i va caure estrepitosament davant Holanda. A dir veritat, estàvem per d’altres coses i no en vam fer massa cas.

L’alegria va continuar amb activitats diverses. La Francisca, la Carme i en Pepe van ser els que van demostrar conèixer millor la història del cinefòrum, i la Lola, en Víctor i en Pepe van obsequiar-nos amb una magnífica recreació d’una mítica escena del cinema clàssic.




Converses, cançons, alegria, música i un pastís que quasi no ens podíem acabar van donar la cloenda a la celebració d’aquests 10 primers anys, en l’esperança que en podem celebrar molts més. Ah ! I hi va haver obsequis per a tots plegats perquè durant els propers 10 anys puguem cantar sota la pluja amb el paraigua del cinefòrum !

diumenge, 18 de maig de 2014

9 de Maig - La familia




Divendres 9 de maig vam veure un “peliculón”: Una d’aquelles pel·lícules que veus i passen a la teva memòria cinèfila per sempre més.

Es tracta de “La família”, d’Ettore Scola i interpretada, entre d’altres, per Vittorio Gassman i Stefanía Sandrelli. La raó que va donar el presentador, Josep Maria Cortina, per a l’elecció, va ser que la pel·lícula va ser candidata a la Palma d’or de Cannes – que ha estat el “leit motiv del cine fòrum aquesta temporada - l’any de la seva estrena, i, independentment d’aquesta raó, l’elecció s’ha mostrat totalment justificada.

La pel·lícula transcorre tota ella en l’interior d’una gran casa familiar en la que conviuen – o es troben i posen en comú les seves vivències - diferents generacions, seguint un model de “família mediterrània amplia clàssica”.

La pel·lícula gira especialment al voltant d’un personatge central, Carlo, magníficament interpretat per Vittorio Gassmann, des del moment del seu naixement, que serveix d’excusa per presentar-nos en un llarg recorregut des de dues generacions anteriors a la seva, fins al moment de la seva ancianitat. Tot i la seva coralitat – en tot moment hi ha una mirada panoràmica cap a la diversitat de personatges que constitueixen “la famiglia” – el focus sobre Carlo ens mostra un personatge en el que la lluita entre la racionalitat i les emocions es decanta clarament cap a la primera, que posa al servei de “la famíglia” les renúncies que fa la persona individual. I és que sembla que  en aquesta dinàmica – com algú va dir – els matrimonis de conveniència siguin millors perquè giren entorn de la raó (econòmica) i no deixen res a l’atzar de les emocions.

No queda clar, però, que aquesta sigui una estratègia perfecta. Carlo arrossegarà sempre un posat de “cascarràbia” derivat d’una insatisfacció molt íntima que, això sí, sap portar amb dignitat.

La centralitat de Carlo és acompanyada per uns excel·lents personatges acompanyants – dir-los secundaris seria injust – molt especialment les dones de la seva vida, el germà, les “tietes”, que recorden la cançó universal d’en Joan Manuel Serrat, o els nens i joves que poc a poc van agafant el relleu davant la mirada d’en Carlo, i d’una música i una posada en escena meravelloses.

Tot i que de tant en tant es dóna una mirada a l’exterior, sentim cants de guerra, olorem el fascisme o l’exili dels demòcrates, el convidat francès ens dóna la seva visió sociològica de les coses ... la pel·lícula és un cant a la família que sembla dir que “la vida és una família” i que “la família és la raó que justifica la vida”. Un cant que com tots hem tingut i tenim una família, d’un model o un altre,  ha ressonat en el nostre interior i ens ha deixat un record inesborrable.