Divendres 9 de maig vam veure un “peliculón”: Una d’aquelles
pel·lícules que veus i passen a la teva memòria cinèfila per sempre més.
Es tracta de “La família”, d’Ettore Scola i interpretada, entre d’altres, per Vittorio
Gassman i Stefanía Sandrelli. La raó que va donar el presentador, Josep
Maria Cortina, per a l’elecció, va ser que la pel·lícula va ser candidata a la
Palma d’or de Cannes – que ha estat el “leit motiv del cine fòrum aquesta
temporada - l’any de la seva estrena, i, independentment d’aquesta raó, l’elecció
s’ha mostrat totalment justificada.
La pel·lícula transcorre tota ella en l’interior d’una gran
casa familiar en la que conviuen – o es troben i posen en comú les seves
vivències - diferents generacions, seguint un model de “família mediterrània amplia clàssica”.
La pel·lícula gira especialment al voltant d’un personatge
central, Carlo, magníficament interpretat per Vittorio Gassmann, des del moment
del seu naixement, que serveix d’excusa per presentar-nos en un llarg
recorregut des de dues generacions anteriors a la seva, fins al moment de la seva
ancianitat. Tot i la seva coralitat – en tot moment hi ha una mirada panoràmica
cap a la diversitat de personatges que constitueixen “la famiglia” – el focus
sobre Carlo ens mostra un personatge en el que la lluita entre la racionalitat
i les emocions es decanta clarament cap a la primera, que posa al servei de “la
famíglia” les renúncies que fa la persona individual. I és que sembla que en aquesta dinàmica – com algú va dir – els matrimonis
de conveniència siguin millors perquè giren entorn de la raó (econòmica) i no
deixen res a l’atzar de les emocions.
No queda clar, però, que aquesta sigui una estratègia
perfecta. Carlo arrossegarà sempre un posat de “cascarràbia” derivat d’una insatisfacció
molt íntima que, això sí, sap portar amb dignitat.
La centralitat de Carlo és acompanyada per uns excel·lents
personatges acompanyants – dir-los secundaris seria injust – molt especialment
les dones de la seva vida, el germà, les “tietes”, que recorden la cançó
universal d’en Joan Manuel Serrat, o els nens i joves que poc a poc van agafant
el relleu davant la mirada d’en Carlo, i d’una música i una posada en escena
meravelloses.
Tot i que de tant en tant es dóna una mirada a l’exterior,
sentim cants de guerra, olorem el fascisme o l’exili dels demòcrates, el
convidat francès ens dóna la seva visió sociològica de les coses ... la
pel·lícula és un cant a la família que sembla dir que “la vida és una família”
i que “la família és la raó que justifica la vida”. Un cant que com tots hem
tingut i tenim una família, d’un model o un altre, ha ressonat en el nostre interior i ens ha
deixat un record inesborrable.