diumenge, 18 de maig de 2014

9 de Maig - La familia




Divendres 9 de maig vam veure un “peliculón”: Una d’aquelles pel·lícules que veus i passen a la teva memòria cinèfila per sempre més.

Es tracta de “La família”, d’Ettore Scola i interpretada, entre d’altres, per Vittorio Gassman i Stefanía Sandrelli. La raó que va donar el presentador, Josep Maria Cortina, per a l’elecció, va ser que la pel·lícula va ser candidata a la Palma d’or de Cannes – que ha estat el “leit motiv del cine fòrum aquesta temporada - l’any de la seva estrena, i, independentment d’aquesta raó, l’elecció s’ha mostrat totalment justificada.

La pel·lícula transcorre tota ella en l’interior d’una gran casa familiar en la que conviuen – o es troben i posen en comú les seves vivències - diferents generacions, seguint un model de “família mediterrània amplia clàssica”.

La pel·lícula gira especialment al voltant d’un personatge central, Carlo, magníficament interpretat per Vittorio Gassmann, des del moment del seu naixement, que serveix d’excusa per presentar-nos en un llarg recorregut des de dues generacions anteriors a la seva, fins al moment de la seva ancianitat. Tot i la seva coralitat – en tot moment hi ha una mirada panoràmica cap a la diversitat de personatges que constitueixen “la famiglia” – el focus sobre Carlo ens mostra un personatge en el que la lluita entre la racionalitat i les emocions es decanta clarament cap a la primera, que posa al servei de “la famíglia” les renúncies que fa la persona individual. I és que sembla que  en aquesta dinàmica – com algú va dir – els matrimonis de conveniència siguin millors perquè giren entorn de la raó (econòmica) i no deixen res a l’atzar de les emocions.

No queda clar, però, que aquesta sigui una estratègia perfecta. Carlo arrossegarà sempre un posat de “cascarràbia” derivat d’una insatisfacció molt íntima que, això sí, sap portar amb dignitat.

La centralitat de Carlo és acompanyada per uns excel·lents personatges acompanyants – dir-los secundaris seria injust – molt especialment les dones de la seva vida, el germà, les “tietes”, que recorden la cançó universal d’en Joan Manuel Serrat, o els nens i joves que poc a poc van agafant el relleu davant la mirada d’en Carlo, i d’una música i una posada en escena meravelloses.

Tot i que de tant en tant es dóna una mirada a l’exterior, sentim cants de guerra, olorem el fascisme o l’exili dels demòcrates, el convidat francès ens dóna la seva visió sociològica de les coses ... la pel·lícula és un cant a la família que sembla dir que “la vida és una família” i que “la família és la raó que justifica la vida”. Un cant que com tots hem tingut i tenim una família, d’un model o un altre,  ha ressonat en el nostre interior i ens ha deixat un record inesborrable.