diumenge, 2 de desembre de 2012

30 novembre - La nit que va morir Elvis



Divendres 30 de novembre vam tenir, una altra vegada, l'oportunitat de prendre contacte amb un professional del cinema, el productor de la pel·lícula "La nit que va morir l'Elvis", Toni Espinosa, i, una vegada més, vam constatar que darrera una pel·lícula, a més d'un guió i una realització, hi ha una idea i unes vivències d'unes persones  - uns artitstes - que utilitzen el cinema com la via d'expressió de sentiments i vivències íntimes.

Així, Toni Espinosa, fill d'Esparreguera, ens va explicar que la seva intenció era recordar la primera pel·lícula en català rodada en temps de la dictadura, El Judes, rodada per Ignacio F. Iquino, el 1952 a Esparreguera, que va suposar, en el seu moment, un fet molt emotiu per als veíns d'Esparreguera.

Utilitzant una història d'intriga mística, i un llenguatge narratiu molt particular, la pel·lícula ens transporta a un món molt peculiar, el de la Passió d'Esparreguera. La pel·lícula, que compta amb una barreja d'actors professionals i actors de "La Passió" va desgranant la seva peculiar intriga, i ens acosta a una Esparreguera plena de misteri i abocada en la seva "Passió", però que, alhora, en la pel·lícula està envoltada de les passions d'algunes persones per una visió molt peculiar del món, de la religió i de la vida.

Va ser, certament, una de les sessions més peculiars de la història del cinefòrum, en la que vam constatar que l'amor i la passió de Toni Espinosa pel cinema i per la seva vila, Esparreguera, són forts i sincers.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

19 Octubre - Ticket to romance



La sessió de divendres 19 d'octubre, presentada per Ramon Roblas, amb la pel·lícula Ticket to romance, del director suec Gert Fredholm, ens va endinsar en el món dels sentiments i de l'amor, de les expectatives i conflictes que aquests suposen a la persona, i dels canvis en l'estructura de la família que l'apertura de les mentalitats socials està produint.

Home i dona - o dona i espermatozou - són necessaris per produir un fill; però no per cuidar-lo i per constituir una família. Aquest fet bàsic provoca moltes possibilitats que la pel·lícula provoca en el marc d'un petit poble nòrdic i d'una escola d'adults. Amor, instint maternal, sexe, amistat, gelosia, soledat, tristesa, són alguns dels ingredients del còctel de sentiments que la pel·lícula ens ofereix, per abocar-nos a reflexions sobre els models de família, que, sense necessitat de tornar a Esparta, ara té una diversitat que hagués estat impensable no fa pas massa temps.

Tendra, sorprenent i controversial a la vegada, la pel·lícula va donar peu a un debat ric i sucós, encetat i animat pel moderador, Ramon Roblas, que va seguir, com sempre, a la taula, amb un sopar variat i exquisit.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Programació temporada 2012 / 2013

En la sessió del Cineforum del passat divendres 14 , després de veure la pel·lícula programada i del sopar, es va discutir i es va parlar de la programació de les sessions del club per a la present temporada. Amb alguna variació, es va acceptar seguir les línies mestres plantejades en la proposta presentada per Joan González, és a dir, mantenir les temàtiques de Crisi Econòmica, Família Actual, Justícia i Política i, finalment, altres Cinemes i altres Cultures.


També es va aprovar la quota de convidats especials, ja que es reconeix la seva valuosa aportació a la dinamització del Cineforum, per la qual raó cal seguir convidant a personalitats del món del cinema o pròximes.

La programació establerta és la següent:

1ª) 14 setembre. Ja ha tingut lloc, divendres passat, amb la projecció de "Dinero caido del cielo".

2ª) 19 d'octubre de 2012. Pel·lícula "Ticket to Romance", de l'any 2009, del  director Gert Fredholm. Danesa. Presentador: Ramón Roblas.


3ª) 30 de Novembre. Convidat.


4ª) 11 de Gener de 2013. Pel·lícula: Dommeren (El Jutge), de l'any 2005, del director Gert Fredholm. Danesa. Presentador: Per determinar


5ª) 15 de febrer 2013. Convidat


6ª) 15 de març 2013. Pel·lícula: La Batalla d'Alger, de l'any 1965, del director Gillo Pontecorvo. Presentador: Josep María Cortina.


7ª) 19 d'abril 2013. Pel·lícula: Mother, del director Bong Joon-ho. Any 2010. Corea del Sud. Presentador: Jesús González.


8ª) 17 de Maig de 2013. Convidat


9ª) 14 de Juny de 2013. Pel·lícula : A les teves mans (In your hands). Director: Annette K. Olesen. Any 2005. Danesa. Presenta: Judith Vives.

Com veiem, una programació força interessant i suggestiva, que ja anirem degustant i comentant.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Cicle sobre la crisi a la Filmoteca de Catalunya




La filmoteca de Catalunya està oferint un interessant cicle sobre la crisi econòmica que dura fins el 24 d'octubre.

Podem consultar el programa a Filmoteca de Catalunya - Cinema en temps de crisi

dijous, 13 de setembre de 2012

Divendres 14 de setembre - Dinero caido del cielo




Divendres 14 de setembre hem començat la nova temporada del cine fòrum amb la pel·lícula Dinero caido del cielo (Pennies from Heaven), musical de l'any 1981, dirigida per Herbert Ross, que s'inscriu en l'apartat  CRISI.

La pel·lícula ens presenta un món en el que predominen les dificultats i la sordidesa. A més, les dificultats en les relacions sexuals amb la seva parella fan les coses encara més difícils per al protagonista, un venedor de pel·lícules musicals.

Sexe, música i imaginació és la recepta amb la que els personatges escapen de la vida real i construeixen un món paral·lel millor. Les escenes musicals es constitueixen en un contrapunt a la realitat i sembla que tinguem dos pel·lícules en una.

La pel·lícula s'emmarca dins l'apartat Crisi. La crisi econòmica hi és present, però on la pel·lícula posa èmfasi és en la crisi personal d'uns personatges que busquen trobar espurnes d'alegria on sigui, molts cops distorsionant la realitat.

Un musical diferent, que també es projecta al cicle que sobre la crisi ofereix la Filmoteca de Catalunya, que es presenta en una altra entrada d'aquest blog.

En la sessió vam confirmar el calendari i contingut d'aquesta temporada, del que ja informarem.

Pepe Molina ens va informar que el 3 de novembre farà el monòleg "Detràs del muro" al poble de la seva família, Archena, Múrcia, i va convidar els integrants del cine fòrum a anar-hi, aprofitant que és un pont.

Nova temporada 2012 / 2013

La nova temporada del cine fòrum comença amb una proposta que ha enviat Juan González, després d'haver-la desenvolupat amb alguns integrants del cine fòrum, de planificar la temporada de la següent forma:

a) Reservar tan sols de 2 a 3 sessions per a convidats.

b) Estructurar les sessions en base a quatre grans temátiques, triades per la seva actualitat. Per a cada temàtica se seggereixen algunes pel·lícules:


1) CRISI :

Films: MARGIN CALL

LAS UVAS DE LA IRA

INSIDE JOB

FISK TANK

EL BANCO (The Bank)

EL TRUCO DEL MANCO

EL METODO GRONHOLD 

LA PESCA DEL SALMON EN YEMEN



2) LA FAMÍLIA ACTUAL I ELS SEUS NOUS MODELS



Films: ARRUGAS

TICKET TO ROMANCE

LA BICICLETA

EL NIÑO

EN TUS MANOS

ONE TO ONE

LA SUERTE DE EMMA

LE PERE DE MES ENFANTS

DEJAD DE QUERERME

AZULOSCUROCASINEGRO

APLAUSO



3) JUSTÍCIA I POLÍTICA:

Films: EL JUEZ

LA HERENCIA

LA DUDA



4) D'ALTRES CINEMES, D'ALTRES CULTURES



Films: SAMIR Y NAIR, UNA SEPARACION

A PROPOSITO DE ELY

LA MIEL



Són 25 pel·lícules per 7 sessions (3 son per convidats), així que n'hi ha per triar. Amb les opinions de tots plegats, tindrem una bona temporada.

Fins el 14 de setembre, en que hi haurà la primera sessió.




dissabte, 23 de juny de 2012

2 pel·lícules sobre la infància i l'adolescència


 












Recentment he vist dos pel·lícules que fan referència al món de la infància i l’adolescència.

La primera – Moonrise Kingdom – l’he vist al cine Verdi. Estrenada aquest any 2012, ens acosta al món infantil, a l’aparició del primer amor, i a com aquest es pot constituir en un motor per intentar escapar a un altre món físic i emocional. Rodada amb un to surrealista, es veu de forma agradable, i, potser, ens recorda que seria bo que tots plegats de tant en tant sabéssim comportar-nos com a nens. Alhora, ens fa un passeig retrospectiu, una mica esquematitzat, per un món – l’Amèrica de 1965, els scouts, les famílies rurals – que ha canviat molt malgrat que no siguem tant lluny en el temps.

La segona – Cuenta conmigo – l’he vista per televisió. Més antiga, és de l’any 1986, no ha envellit i s’ha convertit en un clàssic perquè els temes que toca: l’adolescència, l’amistat, les bones estones i la força que aquesta proporciona per vèncer els mals moments i madurar; són temes universals que, ben tractats, fan de bon veure i gaudir.

dimecres, 20 de juny de 2012

Cicle Simone Signoret - Paris bajos fondos





Diumenge 17 de juny hem continuat el cicle de Simone Signoret amb la pel·lícula “París bajos fondos”.

Pel·lícula deliciosa, amb un argument potser més convencional que La Ronda, amb enamorament, màfies i fatalisme a dojo, però fantàsticament interpretada per una Simone Signoret que en aquesta pel·lícula és l’absoluta protagonista, i es troba en la plenitud de la seva bellesa.

Produïda l’any 1.952, la pel·lícula ens trasllada a començaments del segle XX, a Paris, i ens introdueix en un món d’amors i aventures, en una pel·lícula que traspua poesia i bellesa visual.

Ha estat una magnífica oportunitat de seguir en contacte amb la nostra heroïna. Cal reconéixer que la història del cinema és plena de perles com aquesta que val la pena repescar i gaudir.

diumenge, 17 de juny de 2012

15 Juny - El cónsul de Sodoma




Divendres passat van tenir la sessió del cine fòrum que clou la temporada 2011/2012, en la que vam veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma”, basada en el personatge del poeta Jaime Gil de Biedma. La presentació la va dur a terme el propi director de la pel·lícula, Sigfrid Monleón. La sessió va tenir, com a gran sorpresa, l'emocionant lectura d'algunes poesies de Gil de Biedma per part de Lola Rodríguez.

Va estar, una altra vegada, una sessió molt enriquidora. D’una banda perquè la pel·lícula ens va acostar a un personatge, Jaime Gil de Biedma, amb una personalitat polièdrica, cercador de l’excel·lència en la poesia, de l’espurna de la passió en el sexe i en el contacte humà, amic dels seus amics, homosexual en un espai i un temps en què no era fàcil ser-ho, home d’empresa en ser fill d’una família burgesa, ... .

La pel·lícula intenta acostar-nos a totes aquestes facetes, i a fe que ho aconsegueix, ja que traspua ofici i sensibilitat. Segur que, després d’haver-la vista, més d’un s’haurà acostat, potser per primera vegada, a poesies com No volveré a ser joven , Vals de aniversario ... o la sorprenent Contra Jaime Gil de Biedma .

Va ser també una bona ocasió per comprendre que fer cinema no és fàcil, i que fer-ho adaptant la vida d’un personatge proper i complex, encara ho és menys. Les polèmiques sorgides a rel de la pel·lícula ho fan més palès. Alguns personatges propers a Jaime Gil de Biedma, van expressar la seva disconformitat per la visió que se’n presenta en la pel·lícula, molt especialment pel fet que segons ells, el sexe hi ocupa un lloc central que no li correspon. Amb o sense polèmica, el cert és que la pel·lícula mostra un personatge complex, que lluita per la vida malgrat un turment interior, i que ha deixat un llegat poètic que ara tenim a les nostres mans.

Gràcies, Sigfrid, per compartir amb nosaltres una altra gran vetllada de cinema.

diumenge, 10 de juny de 2012

Mostra Internacional de films de dones - Siempre feliz



Aquests dies se celebra a Barcelona la 20a Mostra Internacional de films de dones, el programa de la qual podeu consultar aquí.

Vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la sessió gratuïta d'inauguració que es va fer dijous passat a la Plaça de la Virreina, a Gràcia, amb la pel·lícula noruega Siempre feliz, a la qual correspon la fotografia que encapçala aquesta entrada.

Va estar una interessant mostra de com les relacions humanes, incloent de forma específica el sexe, s'entrecreuen entre sí, i en deriven diverses conseqüències encadenades. A mi em va frappar especialment el comportament que desenvolupen els fills de les parelles protagonistes de la pel·lícula.

Potser algun dia tindrem l'oportunitat de repescar-la per al cine fòrum.

divendres, 8 de juny de 2012

15 Juny - El cònsul de Sodoma




Divendres 15 juny farem una cloenda daurada de la temporada 2011/2012 del Cineforum, amb la presentació de la pel·lícula  EL CONSUL DE SODOMA de l'any 2009, dirigida per SIGFRID MONLEON.

La pel·lícula va tenir cinc nominacions als Goya d'aquell any. El tema és un recorregut per la vida de Jaime Gil de Biedma, un dels poetes més influents de la postguerra (1929-1990).

Ens la presentarà el propi Sigfrid Monleón que ha acceptat la invitació que li havíem fet perquè vingués a presentar-la. Potser hi haurà algun altre convidat sorpresa, gran amic del Cineforum, però com no està encara confirmat, ho deixem així, a l'aire.

Una nova i magnífica oportunitat d'endinsar-nos en el món del cinema a través dels seus protagonistes.

diumenge, 3 de juny de 2012

Profesor Lazhar





M'ha agradat perquè t'acosta a una situació delicada amb sensibilitat i naturalitat.

Ens fa veure que per anar per la vida cal escoltar, alhora que les veus dels demés, incloent les dels "experts", la veu del propi cor, i que per educar la personalitat dels nois i noies cal despelgar una equilibrada combinació d'amor, dedicació, energia i sentit comú.

Un acostament carinyós al món de la pedagogia, al que recorda que els coneixements són importants, però les persones encara ho són més.

Pot semblar "una altra pel·lícula d'escoles, professors i estudiants que ve del món francès" (està situada al Quebec, el Canadà francòfon), i ho és, però té un guió molt ben trabat, una personalitat pròpia i una qualitat i sensibilitat que fan recomanable de veure-la.

3 juny - La ronda



Hem inaugurat aquesta tarda el cicle dedicat a Simone Signoret, amb la pel·lícula "La Ronda" de Max Ophuls.

La pel·lícula, tot i amb un regust melodramàtic,  és un cant a la vida i a l'amor. Potser un amor diferent de l'amor platònic i idealitzat que el propi Max Ophuls ens presenta a "Carta a una desconocida" ... Un amor més de l'instant, més fugisser, però, potser, no per això menys amor.

L'amor, el plaer, el desengany, l'alegria, la tristesa, ... són sentiments que cada dia fan girar el món com un carrussel inaturable, que qualsevol que s'aturi a observar-los, com el firaire que fa girar el carrussel o el militar que fa la ronda, no podrà més que constatar amb connivència i complicitat.

Potser no és la pel·lícula en la que Simone Signoret té una presència més intensiva en durada, però sí que brilla amb gran intensitat per la seva bellesa i força d'interpretació.

Un magnífic inici de cicle amb un gran clàssic del cinema europeu dels anys 50, de gran sensibilitat, molt bona qualitat fotogràfica, grans interpretacions  i amb una excel·lent recreació de l'atmòsfera vienesa de començaments del segle XX.

dimecres, 30 de maig de 2012

Cicle Simone Signoret




En Joan ens ha avançat que, per celebrar que tenim una nova musa al cine fòrum, li dedicarem un petit cicle de pel·lícules.

Inicialment, les pel·lícules seleccionades són:

El Ejercito de las Sombras,  de Marcel Carné.

La Ronda, de Max Ophuls (a la que pertany la fotografia d'aquesta entrada)

Paris, Bajos Fondos,  de Jacques Becker

 Policía Python, d'Alain Corneau

Therese Raquin,  de Marcel Carné

Tan aviat es coneguin, anirem informant de les dates de les sessions, que preferiblement seran en diumenge a la tarda.

dimecres, 23 de maig de 2012

NUEVA EN EL CINEFORUM

Con motivo de la presentación en el Cineforum de la película "Las Diabólicas" de H.G. Clouzot, Antonio  ha obsequiado al club con la  fotografía original de Simone Signoret que se muestra, tomada por el fotógrafo Sam Levin.

Tal como le dije en el acto de la entrega, el Cineforum le agradece profundamente el regalo, pues  con ello, en sesiones en que la programación no sea la mejor, siempre  nos podremos animar contemplando el retrato de  una mujer tan bella.

Gracias Antonio.

diumenge, 20 de maig de 2012

18 Maig - Las diabólicas


La presentació de "Las diabólicas" (1955), que va fer Antonio, va donar per molt.

La pel·lícula, que va agradar molt, constitueix un magnífic exemple de cinema de suspense, situant al seu director H. G. Clouzot a l'alçada de Hitchcok. De fet, va ser només per tres hores que Clouzot es va avançar a Hitchcok en la contractació dels drets del guió, a partir de l'obra "Celle qui n'était plus", de Pierre Boileau i Thomas Narcejac.

La pel·lícula es basa en un trio constituït per un marit, l'esposa i l'amant, que conviuen sota un mateix sostre, incloent escenes insòlites en les que l'esposa consola l'amant. En aquest sentit s'afegeix al club de les pel·lícules mítiques basades en trios com Jules et Jim o La leyenda de la ciudad sin nombre.

Amb un control del tempo i uns escenaris magnífics, la pel·lícula conté escenes memorables que han influït posteriorment en d'altres pel·lícules (per exemple, en Psicosis de Hitchcock).

El director, H.G. Clouzot, va assolir amb aquesta pel·lícula una de les seves obres mestres. D'altres obres seves destacades són El asesino vive en el 21 (1942), El salario del miedo (1953) o El misterioro Picaso (1956).

Una mica anterior a la nouvelle vague, el fet que part de la seva obra es dués a terme coincidint en el temps amb la invasió nazi, van fer que se'l menystingués, però, finalment ha assolit el reconeixement que mereix. Va morir el 1977, i, segurament, és, per a molts un gran director encara per redescobrir.



Simone Signoret, que interpreta a la pel·lícula el paper de l'amant, va néixer a Alemanya i va haver de prendre el cognom de la seva mare per amagar les seves arrels jueves. La seva carrera és farcida de grans èxits, com Therese Raquin (1953), Las diabólicas (1955),  Un lugar en la cumbre (1959),  El barco de los locos (1965) o Arde Paris (1966). El 1960 va rebre l'Oscar per la seva interpretació a Les chemins de la haute ville.

Casada el 1951 amb Yves Montand, amb qui va estar lligada fins a la seva mort, tot i els freqüents affaires de Montand (un d'ells, molt sonat, amb Marylin Monroe), la parella va ser un referent de compromís polític esquerrà, ja que la seva casa a Normandia constituïa un lloc de trobada habitual de personatges com Sartre, Simone de Beauvoir o Buñuel. Va morir el 1985 de càncer de pàncrees.

Vera Clouzot, esposa del director H G Clouzot, interpreta en la pel·lícula el paper de l'esposa del director. El seu marit, H G Couzot, la va dirigir en les seves tres úniques pel·lícules, entre les quals El salario del miedo. Quan rodava la pel·lícula, interpretant una dona malalta, ella realment també estava malalta, i va morir d'un atac de cor, pocs anys després, amb 46 anys.



Michel Serrault, que interpreta el despòtic marit, en una de les primeres pel·lícules de la seva llarga carrera, va ser un dels actors més estimats a França, a causa de l'ampla varietat d'interpretacions i registres que va dur a terme entre les que destaquen Vicios pequeños (La cage aux folles) on interpreta un travesti, que a causa del seu èxit va tenir una continuació a La jaula de las locas; o l'emotiva comèdia  Nelly y el Sr Arnaud. Va morir el 2007 després d'una llarga carrera.

En definitiva, la pel·lícula va agradar molt - no explicarem el final ja que val la pena veure-la si no l'heu vist - i la sessió va ser una lliçó de cinema.





dissabte, 12 de maig de 2012

18 maig - Las diabólicas



Divendres 18 de maig, Antonio ens presentarà "Las diabólicas", dirigida per H.G. Cluzot - de nacionalitat  francesa- de l'any 1955, interpretada per: Simone Signoret, Vera Clouzot, Paul Messuri, etc.

És una pel·lícula extraordinària, cimera del cinema de suspens. Explica una història d'amor i passió, frescor i venjança. En el seu moment, es va dir que pel lícula va establir les bases del que havia de ser un bon thriller.

Disposem-nos, doncs, ara que ja comença a fer calor, a refrescar-nos i tremolar una mica amb una avançada del bon cinema d'estiu.

dimarts, 1 de maig de 2012

Tots aquests dois


L'obra "Tots aquests dois" que s'ha produït al Círcol Maldà (el proper cap de setmana és el darrer) m'ha deixat un molt bon gust de boca.

Presenta la vida de Guillem d'Efak, cantant, escriptor i actor mallorquí, nascut a Guinea, que va estar actiu en el naixement i desplegament de la "Nova cançó", plena de ritme, vitalitat, peripècies, música, alegria i compromís amb el seu poble i el seu temps, amb un estil molt peculiar, ja que compta amb una interpretació genial de Pep Tosar, música en directe i l'acompanyament d'una narració audiovisual de la vida d'en Guillem exposada per persones que el van conèixer i ens el fan proper. Tot això en un ambient intimista i emotiu com és el Círcol Maldà.

La personalitat de Guillem, càlida i progressista, m'ha corprès. Tan sols em sap greu haver vist aquesta obra a les acaballes de la seva presentació, i no poder contribuir amb el boca a orella a que ningú se la perdi. Recomano als que encara hi siguin a temps que la vegin, o que estiguin a l'aguait si es torna a fer en alguna altra ubicació.

dissabte, 28 d’abril de 2012

27 abril - (A)Terrados



Divendres 27 d’abril, festa de les Montses, va tenir lloc la presentació de la pel•lícula "Terrados", pel seu autor (n’és director, guionista i intèrpret) Demian Sebini. Podeu veure les fotos de la sessió, fetes per Lola Rodríguez, clicant aquí.

La pel•lícula es va produir l’any 2010, amb la intenció de donar una visió de la crisi: La visió de com afecta la manca de feina a joves que han finalitzat estudis universitaris. En el seu moment l’autor pensava que aquesta crisi seria passatgera i tenia pressa per estrenar la pel•lícula “perquè no perdés actualitat”. Malauradament, sembla que la pel•lícula serà “actual” durant força temps.

La pel•lícula es focalitza sobre un sector social que potser no és el que en el seu moment pugués semblar que patia més: Aquests joves universitaris tenien sovint un “coixí” familiar i el paraigua de l’atur que els permetia “navegar” per la vida, anar trampejant, i fins i tot, en algun moment, passar-se-la bé. Però la crisi s’allarga i acaba passant factura, no tan sols econòmica, sinó, principalment, personal i emocionalment, en les vides d’aquests joves que se senten perduts, i, potser, “aterrats” davant la manca de perspectiva, evadint-se als terrats per trobar-hi aire i companyia.

La crisi exterior pot ser llarga i la reacció social difícil i complexa, però davant la crisi interior que es provoca en cada persona cal també una reacció personal, en la que cadascú ha de trobar el seu camí, per molt que els amics o la parella hi puguin ajudar. La pel•lícula ens ho mostra clarament i ens crida l’atenció i convida a la reflexió sobre el fenomen del patiment personal, emocional i econòmic que sofreixn tantes persones, molt especialment, els joves.

El festival de Valladolid (Seminci) així ho va reconèixer, atorgant-li el premi del públic. Felicitem en Demian per l’èxit obtingut i desitgem que pugui tornar forces vegades al cinefòrum a presentar-nos nous projectes.

Signant llibres



El dia de Sant Jordi, el nostre company Pepe Molina va signar la segona edició del seu llibre "Detrás del muro" a l'estand de la Federació d'Associacions de Veïns, a les Rambles, en el qual es podia també signar per la Iniciativa Legislativa Popular referent a la dació en pagament. Va ser un plaer saludar-lo, demanar-li que signés el llibre i compartir amb ell una estona.

Les Rambles estaven atapeïdes de gom a gom, plenes de gent que passejava ("ramblejava")  amb la rosa a la mà, i xafardejava a les parades, cercant el llibre que els cridava l'atenció, i demanant a l'autor, en els casos que hi era, que el signés.

A mi, a part de saludar en Pepe - el llibre ja el tenia, tot i que vaig aprofitar per demanar-li que el signés - em van cridar l'atenció "La dona veloç", d'Imma Monsó i "El temblor del héroe" d'Álvaro Pombo. A més, em van regalar "Quan érem feliços", de Rafael Nadal. Tinc lectura garantida per alguns dies, tot i que abans he d'acabar de llegir "Secretos de guerra", de Nicolás Valle, periodista especialitzat en conflictes bèl·lics de TV3, que exposa les seves experiències en aquesta trepidant i arriscada professió.

Si voleu tenir una visió gràfica d'aquest dia, podeu veure les fotos que en va fer en Josep Maria Cortina, al seu blog.

dissabte, 21 d’abril de 2012

27 abril - Terrados


Divendres 27 d'abril tindrem l'oportunitat de presentar una  pel. lícula molt interessant del nostre amic Demian Sabini, que ja vam tenir com a convidat l'any passat.

La pel·lícula es titula TERRADOS,  està encapçalada per Demian Sabini,  i és de l'any 2011. Aquest és el resum, que figura a Filmaffinity

"Durant la greu crisi que va afectar Espanya l'any 2010, Leo i els seus amics gaudeixen una situació còmoda, sota el paraigua de l'assegurança de l'atur.

En la terntena i desmotivats per l'ambient de treball, passen els dies voltant per diferents terrats de la ciutat seleccionats a l'atzar, on passen hores sense fer res.

Enmig d'aquest corrent de passotisme i evasió, Leo descobrirà que potser mai abans  s'havia parat a pensar el que realment vol. Les relacions amb la seva nòvia Ana i el seu millor amic  Mario marcaran el ritme de la seva evolució fins al punt que haurà de decidir si segueix la mateixa vida de sempre, o per contra, segueix el seu instint i pren una iniciativa pròpia".

La sessió la presentarà el propi Sabini. Així que, ja sabeu, us esperem,  com sempre, per gaudir d'una gran sessió de cinema , gairebé a la carta.

Una abraçada i fins divendres

Escriptors al cinefòrum

Aquest Sant Jordi hem tingut 2 novetats d'escriptors relacionats amb el cinefòrum:



Ahir hi va haver la presentació del llibre "Miscel·lània poètica", obra col·lectiva de vuit autors entre els que figura en Francesc Tàrrega. La presentació va tenir lloc al Palau Alòs, en la seu del Casal de Joves, i va estar plena de sorpreses, ja que a més de lectures de textos del llibre per part dels actors, l'acte va estar farcit de música, ritme i simpatia.

En Francesc va compartir amb nosaltres records infantils de la pesca al rall, que, junt amb d'altres relats, podem trobar al llibre. Cal dir que es va emocionar amb un punt de tristor quan va recordar com ha canviat la costa de la seva terra natal, fent ja pràcticament impossible aquest tipus de pesca.




D'altra banda, en Pepe Molina signarà exemplars de la segona edició del llibre "Detràs del muro", que en seu moment ens va presentar, el dia de Sant Jordi davant del Liceu. Felicitats a tots 2 autors i bona diada de Sant Jordi, alhora que els desitjo que s'animin a seguir publicant i em pregunto qui serà el següent.

diumenge, 15 d’abril de 2012

Un domingo en Brazzaville



Un divendres a Barazzaville és el que ens va permetre passar el magnífic documental  "Un domingo en Brazzaville" que Enric Bach i Adrià Monés ens van presentar el passat divendres 13 d'abil a la sessió del cine fòrum. Podeu veure les fotografies del magnífic reportatge que va fer Lola Rodríguez de la sessió, clicant aquí.

En realitat, la pel·lícula ens presenta un cap de setmana sencer en el que ens convida a compartir les vides d'algunes persones molt especials que viuen a Brazzaville,  la capital de la República del Congo (l'ex "Congo Francès").

Els personatges que ens acompanyen tenen trets singulars que ens fan l'estada força interessant i enriquidora:

Carlos da Silva ("Carlos La Menace") és un popular locutor de ràdio, ple de música i ritme a les venes, que comenta l'actualitat amb força, sentiment i humor. La seva veu és el fil conductor que ens acompanyarà en la nostra visita, fent que mai ens sentim sols i entenguem millor les coses que passen.

Ngatsongo Yves François ("Yves Saint Laurent") ens presenta el singular i sorprenent moviment dels "Sapeurs" (Enllaç1, enllaç2, enllaç3) , integrat, a Brazzaville, per un important nombre de persones, que tenen com a trets significatius la voluntat de l'elegància, la dignitat i l'alegria. Una de les seves normes bàsiques és la vestimenta elegant (roba de marca) i la regla dels tres colors (la vestimenta ha d'estar constituïda per tres colors ben conjuntats). Controvertida, aquesta filosofia, que pot derivar en despeses desequilibrades en un context molt pobre, té, però, al darrera un trasfons d'alegria i voluntat de viure que s'encomana.

Bahala Martin Net ("Cheriff Bakala") és músic, raper, i integra una banda de música, els FB Stars, integrada per amics, alguns familiars entre sí. Alguns dels seus instruments, com la bateria feta amb bidons d'aigua, ens mostren que la qualitat i la intensitat emocional de la música no depenen tant de la complexitat tècnica i preu dels instruments com del sentiment dels músics que toquen i posen al nostra abast la seva proposta.

Malanda Jean Brice ("Palmas Yaya") és el millor lluitador de catch de Brazzaville, una varietat sorprenent del catch (el "catch africà"), que barreja la lluita física i elelements "màgics" de la tradició africana amb arrels del vudú. Barreja intrigant i sorprenent, si més no, ens fa constatar que som en un món molt diferent, que intenta integrar en els seus elements de la vida diària les seves arrels més ancestrals (algunes, possiblement controvertides, com passa a totes les cultures), i ens recorda les nostres vetllades al vell "Price",

Amb aquests quatre acompanyants, l'estada a Brazzaville se'ns va fer curta, i ens va deixar ganes de tornar-hi, ja que tots quatre acompanyants ens van mostrar ganes de vida, d'alegria, i de superar les frortes mancances que en cap cas la pel·lícula intenta amagar; cosa que en aquests moments de crisi és ben segur una injecció de força i energia.

També és de destacar com es va fer la pel·lícula. Lluny dels pressupostos habituals dels projectes cnematogràfics habituals, l'Enric i l'Adrià, tots 2 professionals del món audiovisual i del cinema, van dedicar temps lliure i les seves vacances completes a la producció i preparació de la pel·lícula, comptant amb la col·laboració entusiasta, i forces cops desinteressada, d'amics i coneguts.

El resultat, però, ha valgut la pena, no tan sols perquè a nosaltres ens ha fet passar una vetllada inoblidable, sinó perquè el projecte està tenint la sort que mereix, i la pel·lícula es distribuirà amb empenta tant al nostre entorn (la podrem veure a TV3 a la tardor) com internacionalment.

És clar que jo desitjaria que la seva distribució pogués endinsar-se també per una tupida xarxa de cinefòrums, associacions culturals i escoles, en els que els seus missatges ("A l'Àfrica hi ha vida i alegria", "La vida depèn de coses més importants que els euros", "Amb poc, però amb alegria i determinació es pot fer molt") puguin ser coneguts, debatuts i interioritzats.

Enric, Adrià, fins la propera, en la que esperem que torneu a convidar-nos a estar en algun altre lloc interessant.

divendres, 6 d’abril de 2012

Teatre, riure i vida quotidiana


Riure es sà, i el teatre és una magnífica ocasió per fer-ho.

Recentment he tingut ocasió de veure pràcticament seguides dues obres magnífiques, plenes de qualitat ritme i comicitat, basades en situacions de la vida quotidiana.

Primer, La Cubana, amb Campanades de Boda, ens convida a un casament. La meva opinió es resumeix en unes poques paraules. Genial. No us la perdeu. La professionalitat d'aquest grup assoleix en aquest espectacle un gran nivell.




I després del casament, és clar, el naixement, però per això ens hem de dirigir al Teatre Gaudí, on amb Oxigen, riurem amb les peripècies que aquest altre fet quotidià significa per als que el viuen de prop. Un grup menys conegut ens fa aquesta proposta, però la considero un excel·lent complement per veure el que passa després del casament i seguir rient sense parar.

Restablim les nostres bioxines, una mica tocades amb tanta crisi, amb aquestes bones dues dosis d'humor.

Divendres 13 d'abril - Domingo en Brazzaville




Divendres 13 d'abril reprendrem les sessions del cine fòrum, amb la projecció de la pel·lícula documental: "DOMINGO EN BRAZZAVILLE", de l'any 2011, dirigida per ADRIÀ MONES.

Comptarem amb la presència del mateix director, ADRIÀ MONES, que es un home amb un gran currículum en el món del cinema. Actualment és el productor executiu de FILMAX, havent abans desenvolupat càrrecs força importants a Sogecable, Teuve, Canal Plus, etc. En Xavi Perna ens en donarà més detalls el dia 13.

La sinopsi de la pel·lícula és:

Un jove locutor de ràdio, Carlos La Menace, ens convida a compartir el cap de setmana amb tres personatges de Brazzaville, la capital del Congo. El sapeur Yves Saint Laurent, envoltat de pobresa extrema, escull l'elegància com a forma de vida. Chériff Bakala no és un raper qualsevol. Mescla hip hop amb música tradicional, utilitzant bateries fabricades amb bidons d'aigua. I Palmas Yaya, campió vigent de catch de Brazzaville, confia en el vudú per tal de revalidar el seu títol en el moment més complicat de la seva vida.

Adjuntem la Web que explica el projecte http://www.dimancheabrazzaville.com/

Una altra magnífica ocasió per conèixer, d'una banda un món força allunyat del nostre, i, de l'altra, les interioritats del món del cinema.

Fins divendres.



diumenge, 25 de març de 2012

L'enigma de l'ordinador


La nostra generació ha vist, i segueix veient, una explosió de la tecnologia de la informació i la comunicació sense precedents.

Internet, els nous mòbils, les tauletes, la televisió i el cinema digitals són algunes de les manifestacions actuals d’aquesta evolució continuada que ens permet gaudir de més serveis, i, eventualment, enriquir-nos personal i culturalment; però al darrera hi ha hagut una multiplicitat d'etapes i productes anteriors de les màquines i tecnologies de calcular i la informàtica, tots ells fascinants i dignes d'interès.

Una altra qüestió és que, paradoxalment, siguem, com a societat, més pobres i desiguals. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, en la seva seu a Terrassa, a la Rambla, prop de la sortida dels Ferrocarrils de la Generalitat, proposa una exposició, “L’enigma de l’ordinador”, que para una mirada a tota aquesta vertiginosa evolució.

Recomano anar-hi. Constatar que és capaç de fer l’espècie humana quan es posa a pensar i treballar pot, a més de fer-nos passar una estona il•lustrativa, donar-nos una mica de moral per pensar que el mateix esforç pot ajudar-nos a superar d’altres dificultats.

El museu té un restaurant amb terrassa per acabar la visita amb un bon àpat.

dissabte, 10 de març de 2012

Young adult



Una noia bella i intel·ligent (és escriptora de literatura juvenil), no és feliç, i, de forma immadura, cerca la felicitat en el retorn als seus anys adolescents, en els que triomfava entre els companys de l’Institut, i recorda amb enyorança la relació amb el “guaperes” del curs.

Dit i fet ... en lloc de cercar dins seu les causes de la seva infelicitat, trobant-se bé amb si mateixa (recordem els consells d’en Ramon Roblas al col·loqui de “Vidas contadas”) ... surt a la reconquesta del seu antic amor ... malgrat que aquest és casat i tot just acaba de ser pare.

Podria ser una història més a “Vidas contadas”. El que passa és que aquí es té més temps per desenvolupar la història, i tenim davant nostre un personatge alhora dolent i candorós molt ben interpretat per Charlize Theron. No és una pel·lícula sublim però m’ha agradat.

Vidas contadas (o la cerca de la felicitat)


Aquesta sessió ens va presentar uns quants “retalls de vida”, petites incursions en la vida d’un grapat de persones, que ens van transportar a l’interior de les seves emocions i contrastar i debatre les visions que tots nosaltres vam tenir d’aquestes vivències.

Així, la rigidesa del jove fiscal que creu tenir la clau de volta de la vida, i que veu que un fet inesperat li capgira tot el seu univers; el directiu d’empresa que malda per aguantar com pot els cops que li dóna la vida, però no pot resistir veure l’alegria en el rostre dels seus subordinats; la simplicitat – o positivisme ? – del “somriures” – que fins i tot en els moments més complicats no perd la joia del rostre; l’eterna insatisfacció del professor que quan és als braços d’una dona enyora la que ha perdut; ...

Aquests i d’altres retrats ens van portar a preguntar-nos què és la felicitat i a respondre’ns que és més fàcil constatar les tanques que ens impedeixen l’accés als moments de felicitat (la rigidesa, l’enveja, la covardia, la gasiveria, la poca atenció al moment present, ... ) que definir-la i atrapar-la del tot.

I, arribar a la conclusió que la felicitat – que, com va dir el nostre filòsof Ramon, té com a condició prèvia trobar-se a bé amb un mateix – més que un estat permanent són el conjunt de moments en els que gaudim plenament de l'existència, com, per exemple, la pròpia discussió que vàrem tenir o l’agradable i saborós sopar que va seguir.

divendres, 9 de març de 2012

Les croquetes de la Manoli

Avui podem revelar un dels secrets més ben guardats: La recepta del plat més mític del cine - cena forum: "Les croquetes de la Manoli". Una imatge val més que mil paraules ...




Ingredients:


● 4 Botifarres

● 4 cullerades satisfetes de farina (beixamel)

● 1 litre de llet més o menys (beixamel)

● 1 polsim de sal i pebre (al gust)

● 100 g més o menys de pa rallat

● 3 o 4 ous grans

● Oli d'Oliva per fregir

Preparació:

Es posa en una paella amb una mica d'oli, (la carn de porc ja solta greix) la carn de les 4 botifarres (treta la pell) i es fregeixen procurant que la carn quedi solta, si queda endurida passar-la una vegada fregida per la picadora.

Una vegada fregida es posen 4 cullerades de farina damunt de la carn i removent perquè quedi compacte. A continuació es va tirant la llet a poc a poc i removent amb la cullera contínuament a fi d'evitar que es formin grumolls.

Una vegada vegem que l'espessor és consistent traiem de la paella la massa i la deixem refredar en una font. (es pot fer d'un dia per a un altre).

Per fer les croquetes, anem agafant petites porcions i una a una les arrebossem en pa rallat.

Després es baten els ous (convé fer-ho d'un en un i a mesura que s'acaba es bat el següent) i es passen les croquetes per l'ou i després novament per pa rallat.

Una vegada preparades les croquetes, es fregeixen en una paella profunda amb molt oli molt calent fins que quedin daurades

dissabte, 3 de març de 2012

9 Març - Vidas contadas



Divendres 9 de març veurem "Vidas contadas", pel·lícula proposada pel nostre amfitrió Joan González, que en va fer una referència en aquest mateix blog a la secció "Perlas encontradas".

Una bona ocasió per divertir-nos veient una pel·lícula poc coneguda, que, ben segur, ens sorprendrà i farà debatre i compartir idees i sensacions.

divendres, 2 de març de 2012

Katmandú, un espejo en el cielo



Si desitgem viatjar a una societat i un entorn molt diferents (Nepal), acompanyant una noia catalana que, portada per la seva vocació i esperit de lliurament, hi va a iniciar un projecte educatiu, la pel·lícula “Katmandú, un espejo en el cielo”, és un bon mitjà.


És clar que a vegades no sabrem on troba la protagonista la força interior per vèncer les moltes dificultats que troba en el seu camí, moltes de les quals ultrapassen el que una persona sola, per molta força que tingui, pot superar.


Costums ancestrals que separen les persones en castes, dificultats econòmiques, creences religioses portades a l’extrem o una visió esbiaixada del rol de la dona a la societat condicionen la tasca d’una noia que, arrossegada per la seva energia il·lusió, sembla poder amb tot. Fins hi tot l’amor s’hi posa pel mig, acabant-ho d’adobar.


L’amanida pot semblar forçada, però la interpretació de la protagonista, el fet que els ideals, realistes o no, ens han de guiar i uns paisatges naturals i humans molt diferents dels nostres, fan que “Katmandú, un espejo en el cielo”, sigui una pel·lícula molt digna de veure’s.

diumenge, 26 de febrer de 2012

La dama de ferro




La pel·lícula “La dama de ferro” és interessant perquè ens permet entendre d’on treia la força - i la duresa - una dona que va governar amb mà de ferro el Regne Unit durant 10 anys.


La mateixa força i duresa que li va permetre entrar i escalar fins el cim en un món d’homes – dins el partit conservador, en el que va elegir ingressar – que miraven la resta del món, i més encara a una dona filla d’un “botiguer” (d’un botiguer força ric, però), amb ulls de superioritat, i, potser, mensypreu.


La pel·lícula permet veure com es prenen – o com Margaret Thatcher prenia – decisions importants, en un món molt complex, ple d’interessos, i de forces que es contraposaven, i davant de les quals la “dona de ferro” va aguantar, impertèrrita, la seva posició de líder solitària. És clar que, a la vegada, ens mostra la vessant humana de la Sra. Thatcher, mostrant de forma molt especial els estralls que la malaltia li ha causat en els darrers anys, i la soledat personal interior que contrasta i alhora compagina amb la seva força i conviccions.


Crec que és una pel·lícula digna de veure’s, independentment de les idees o simpaties polítiques, ja que ajuda a entendre l’entrellat humà i d’interessos que hi ha al món de l’alta política, a més de gaudir d’una gran interpretació de Merrill Streep, sobretot ara que una altra dona forta mana a Europa.

diumenge, 12 de febrer de 2012

10 febrer - El amante bilingüe



Divendres 10 de febrer en la sessió del cine fòrum vam tenir la presència de Vicente Aranda, que va compartir amb nosaltres records i experiències, i va presentar la pel•lícula “El amante bilingüe”, en la que Imanol Arias i Ornella Mutti ens mostren com un amor fracassat poden enfonsar un home i fer-li capgirar la personalitat en l’entorn d’una Barcelona bilingüe i amb forts contrastos socials.


Com a sorpresa per a la recepció a Vicente, el nostre artista Ramon Roblas va pintar un cartell que interpretava de forma molt encertada la figura de Vicente Aranda com la un home sostingut per una dona. No és estrany. En les seves pel•lícules la figura femenina sempre ha tingut un paper molt important, com ho mostren, per exemple, pel•lícules com Carmen o Juana la loca.

Mentre desgranava les seves vivències en les que la seva passió per la seva feina – el cinema – ocupava un lloc molt especial, ens va confessar que l’Escola de Barcelona eren un grup d’amics que s’ajudaven entre sí per tirar endavant en la tasca de fer cinema, es va descobrir com un devot de Valle Inclán, i de Miquel de Pallol, i va dir que moltes de les seves pel•lícules s’han basat en obres literàries, de forma que les pel·lícules  han millorat les obres escrites perquè les limitacions del cinema, amb una durada i pressuposts limitats, obliguen a ser més concís i a centrar-se en els aspectes més essencials de la narració.

Moltes petites i grans vivències, i, sobre tot, una gran humanitat, ens van deixar un molt bon sabor de boca amb la visita d’aquest gran del cinema, Vicente Aranda, que, com de costum, va rebre un obsequi-record del cine fòrum i va signar en el llibre d'honor.

Si voleu tenir un record fotogràfic de la sessió, cliqueu aquí, i veureu el reportatge fet per la nostra fotògrafa-artista Lola Rodríguez.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Vicente Aranda


El proper divendres dia 10 tornem a tenir al cine fòrum l’oportunitat de compartir la sessió amb un històric del cinema espanyol.

No puc evitar recordar una sessió semblant, la que vam tenir amb Jorge Grau. No puc evitar-ho perquè d’una o altra manera percebo que tenen vides una mica paral•leles.

Tots dos van néixer a Barcelona en un període proper (Grau el 1930, Aranda el 1926); tots dos van, d’una o altra manera, tenir relació amb l’Escola de Barcelona, i tots dos han acabat vivint a Madrid. Tots dos van començar a dirigir els anys 60, i han demostrat vocació i capacitat de treball per tirar endavant una carrera cinematogràfica en un país que no és prou gran per tenir una indústria pròpia forta en aquest àmbit. Tots dos han tingut – i tenen – una dilatada vida personal i professional (“molta mili al darrera”), i tota dos deixaran al cine fòrum un record fort per haver compartit amb nosaltres el seu cinema i la seva experiència.

En la carrera filmogràfica de Vicente Aranda destaquen alguns eixos:

• L’erotisme: ell mateix s’ha autoqualificat de “viejo verde” (de fet ell diu que algun periodista li va atribuir aquest qualificatiu fent “una mala traducció d’un qualificatiu diferent fet en alemany”), però admet que està interessat pel sexe, com per la vida en general, i que és natural que sigui present a la seva obra).

• Ha cercat sovint guions per les seves pel•lícules en la literatura. En particular, destaca que ha basat quatre pel•lícules en obres de Juan Marsé (Canciones de amor en Lolita's Club (2007), El amante bilingüe (1993), Si te dicen que caí (1989) y La muchacha de las bragas de oro (1980); malgrat la qual cosa la relació entre ells dos és plena de controvèrsia. D’altres literats als que ha passat al cinema són Manuel Vázquez Montalbán (Asesinato en el Comité Central, 1982); Luis Martín Santos (Tiempo de silencio, 1986); Jesús Fernández Santos (la serie de televisión Los jinetes del Alba, 1990); Antonio Gala (La pasión turca, 1994), o, fins i tot el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

• Una de les pel·lícules basades en una obra literària (Carmen, de Prospero Merimée), l'he volgut tornar a veure, com a "aperitiu" per a la sessió de divendres. Rodada en ambients propers a la narració (la fàbrica de tabac de Sevilla, la mesquita de Còrdova, i molts altres ambients de Sevilla i la sierra), és plena de sensualitat, amb una Paz Vega impressionant.

• Ha fet incursió en temes històrics (Juana la Loca) o actuals (El Lute II, mañana seré libre (1988), El Lute, camina o revienta (1987)).

• Un dels seus èxits més grans ha estat “Amantes” (1991) que va merèixer el Goya a la millor direcció i a la millor pel•lícula.

• El 1988 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cinematografia.

Però potser l’eix més constant són les ganes de treballar (intenta fer una pel•lícula cada dos anys).

Divendres ens espera una sessió molt especial i intensa, però mentrestant, si voleu conèixer una mica més Vicente Aranda, podeu llegir una entrevista que li van fer.

dijous, 2 de febrer de 2012

CONVOCATORIA SESION VIERNES 10 DE FEBRERO














La sesión del viernes 10 de febrero de 2012 la dedicaremos al gran cineasta Don Vicente Aranda y tenemos el gran honor de contar en la misma con la presencia personal de Don Vicente. Por expreso deseo de él, proyectaremos la película EL AMANTE BILINGÜE del año 1992, cuyo guión, escrito por él, está basado en una novela, del mismo título, de Juan Marsé. La película cuenta con un elenco de actores extraordinario (Imanol Arias, Ornella Mutti, Maribel Verdú, Javier Bardem, etc. etc. ).

dimecres, 1 de febrer de 2012

Los descendientes


Pel•lícula molt rodejada d’expectatives, a causa de les nominacions als Oscar que ha rebut i del fet que el director sigui Alexander Payne i sigui interpretada per George Clooney.

Basada en una novel•la (una de les nominacions als Oscar és al millor guió adaptat), en el moment de veure-la la vaig trobar entretinguda, però, després, en el moment que intento filar més prim en els sentiments que m'ha provocat, em sento desconcertat.

Les situacions que planteja el guió són una mica rebuscades (comprensible en una pel•lícula), però fan referència a situacions complexes, a les que les “solucions” plantejades per la pel•lícula em semblen “superficials” no tant per la solució en sí com per la forma d’arribar-hi, per exemple, amb una adolescent empenyent de forma precipitada el seu pare en un problema delicat i personal.

Crec que s’han volgut tocar massa tecles en el guió, i “arrodonir-ho tot” en un format de tragicomèdia “a la americana”. Potser “menjar” la pel•lícula des de la nostra cultura “més europea” provoqui una “digestió” menys adequada, almenys a mi me l’ha provocada.
Ja em direu que us sembla.

diumenge, 29 de gener de 2012

El Havre

Vaig veure aquesta pel·lícula perquè vaig rebre un SMS de Mari Villalba que la recomanava. I les recomanacions de la Mari gairebé mai fallen.

Aquesta pel·lícula m’ha agradat a causa de la seva sensibilitat perquè ens acosta a un món on, malgrat les dificultats, percebem valors molt significatius.

La pel·lícula ens situa en un entorn on regnen l’austeritat i les dificultats econòmiques. Vull, però, eludir expressament la paraula “pobresa”: té un significat massa ample, i els personatges de la pel·lícula poden anar escassos de recursos econòmics, però són rics en valors que seria desitjable que estiguessin presents en tots els àmbits de la societat.

La dignitat amb que el personatge principal, a partir d’una professió molt senzilla – enllustrador – i uns ingressos econòmics força ajustats, condueix la seva vida; l’estima, dedicació i cura amb què té lloc la relació de parella; la sensibilitat amb què fa front al drama humà de la immigració sobrevinguda, la valentia amb què s'enfronta a la insensibilitat de la maquinària de l'estat, són valors que contrasten amb la insensibilitat de l’estat – l’estat del benestar ! – i la maquinària que l’acompanya.

Però – font d’esperança – els valors s’encomanen, i la fraternitat sorgeix com un valor comú entre els menys afortunats, que, a partir d’uns valors humans compartits, treuen el millor d’ells mateixos.

Us recomano que la veieu. És una pel·lícula de valors. Sensible i ben feta. Deixa un bon gust de boca.

dilluns, 23 de gener de 2012

EN TUS MANOS

Otra joya nórdica. En este caso es una película de la realizadora danesa Annette K. Olesen que nos presenta un drama de una belleza extraordinaria, alejado de los finales fáciles, pero muy bien resuelto.

En un centro penitenciario de mujeres confluyen diversos personajes; el capellán (una mujer), el carcelero y varias internas, cada cual con su historia. Anna (Ann Eleonora Jørgensen), la capellán, está casada con Frank (Lars Ranthe).

Durante mucho tiempo han intentado, sin éxito, tener hijos. Al poco tiempo de estar trabajando en la cárcel queda embarazada, pero por su edad le aconsejan los médicos que se debería hacer la prueba de la amniocentesis.

Kate (Trine Dyrholm) es una interna misteriosa y reservada que se dice que tiene un extraño poder que sana a la gente con solo tocarla. El carcelero (Nikolas Kopernikus) se siente atraído por ella.

Y más….

La historia está en las antípodas de lo que conocemos como el drama carcelario americano, ya que se centra en los problemas profundamente humanos de cada uno de los personajes, actuando el tema cárcel como un círculo cerrado que delimita un área en la que confluyen las diversas historias

dissabte, 21 de gener de 2012

VIDAS CONTADAS


Inauguro esta sección bajo el título de Perlas Encontradas con el objetivo de traer aquí, aquellos títulos del cine, que en su momento hayan pasado por la cartelera desapercibidos y, sin embargo, merezcan todo nuestro reconocimiento por su gran calidad cinematográfica.

Vidas Contadas (Thirteen Conversations About One Thing ) es una película norteamericana del año 2002 de las hermanas Jill y Karen Sprecher.

He copiado este texto del filmaffinity porque me parece acertadísimo como sinopsis de la película:

El film nos presenta el gran desafío de poder vivir la vida, llena de amor y felicidad, pero también llena de envidias, egoísmos y frustraciones. El film trata sobre cinco personas llena de amores y desamores, presentado en trece situaciones de la vida, en donde las experiencias que viven en un momento dado le darán un giro a su futuro. Troy (Matthew McConaughey) es un exitoso fiscal que celebra su triunfo, pero bajos los efectos del alcohol comete un acto de imprudencia que perturbara su éxito y lo impactara fuertemente en su vida. Gene (Alan Arkin) es un frustrado supervisor de una compañía de seguros, con problemas de actitud hacia sus vecinos y compañeros de empleo. Beatrice (Clea DuVall) es una dulce y sencilla empleada domestica, que luego de sufrir un accidente de tránsito, aprenderá a considerar su prójimo de otra manera. El profesor Walker (John Turturro) y su esposa Patricia (Amy Irving ) son un matrimonio que están pasando por una crisis, el tiene un “affaire” con otra profesora y ella se entera sin él saberlo, de golpe y porrazo lo abandona. Ellos serán victimas de sus sentimientos y frustraciones. El film nos da una agridulce lección, existen hechos incontrolables en nuestras vidas, lo que sí podemos controlar es nuestra actitud y sano juicio. Si del cielo nos caen limones todos los días, aprendamos hacer limonada. Esto nos hará más maduro, paciente, prudente y fuerte para enfrenta las embestidas de la vida. El film presenta excelentes actuaciones de Matthew McConaughey, John Turturro, Amy Irving y Alan Arkin. La película tuvo un presupuesto de $3 millones y generó por la venta de taquillas la cantidad de $4 millones, además recibió 12 nominaciones a diferentes premios en festivales de cine.
No se puede decir más con menos líneas.

Mariana de Marco – José Maria Guelbenzu

Al cine fòrum abunden els advocats, jutges i professionals d’oficis relacionats.

Tots ells tenen un dia a dia complicat i, per relaxar-se els suggereixo que provin de llegir alguna novel•la que tingui com protagonista Mariana de Marco.

Mariana de Marco és una jutgessa de ficció, que va accedir a la carrera judicial per la “tercera via” – és a dir, partint de la pràctica de l’advocacia, i obviant l’oposició general d’entrada a la carrera – que, a la vegada té vocació detectivesca, que practica perquè li imposa la seva pràctica professional o perquè li agrada.

Mariana de Marco inicia les seves actuacions detectivesques a “No acosen al asesino”, novel•la en la que l’assassinat és un altre jutge, ja retirat, en la petita població càntabra de San Pedro de Mar, en la que Mariana exerceix la seva professió. Les seves peripècies són distretes, en la línia de les novel·les políciaques i detectivesques clàssiques, amb la particularitat que el personatge és una jutgessa dels temps presents. Llegida aquesta primera novel•la, si el personatge us ha captivat i teniu temps i interès per seguir-ne les peripècies, les podeu trobar en d’altres novel•les (La muerte viene de lejos, El cadàver arrepentido, Un asesinato piadoso i El hermano pequeño).

L’autor d’aquesta “saga” és l’escriptor José Maria Guelbenzu. Guelbenzu col•labora amb assiduïtat a les seccions d’opinió i cultura a “El País”, on duu a terme també crítica literària al suplement “Babelia”; i ha publicat novel•les d’altres estils, per exemple “El amor verdadero”, on fa una pinzellada de la vida quotidiana entre 1945 i 2005 vista des dels ulls d’una parella que han estat junts al llarg de prop de 60 anys de vida.

dimarts, 17 de gener de 2012

Pilar Prim - Una obra literària per a una pel·lícula

Quan en la darrera sessió del cine fòrum, Guillermo Madjarian demanava suggeriments d’obres literàries catalanes per portar al cinema, em va venir al cap “Pilar Prim”, de Narcís Oller.

Pilar Prim no és un personatge històric, però, per la seva força, forma part – o hauria de formar part , si fóssim un poble més coneixedor de la nostra literatura - de l’imaginari català.

Vídua d’un primer matrimoni fet de la manera usual, per conveniència, objecte de maltractament jurídic, mitjançant un usdefruit condicional, la relació amb els seus propers: filla i cunyats, és plena de tensions.

La troballa de l’amor és per ella una nova font de vida, però alhora una munió de problemes a causa dels interessos dels que l’envolten i la hipocresia social. Només la seva força interior, que l’eleva a la categoria de personatge de la literatura universal, li permetrà sobreviure i ser ella mateixa.

La força amb que es descriu el personatge i la poesia amb la que es descriuen els entorns naturals, especialment els pobles i muntanyes de la Cerdanya, la riquesa i varietat del llenguatge dels personatges, que recull variants dialectals i castellanismes, fan d’aquesta novel·la de Narcís Oller una obra mestra, que portada al cinema faria més palesa la força d’una dona que va haver de lluitar contra els convencionalismes de l’època i contra ella mateixa.

Publicada el 1906, Pilar Prim és la última gran novel·la de Narcís Oller, que abans havia publicat “La papallona”, “L’escanyapobres”, “La febre d’or” i “La bogeria”, constituint-se en el creador de la novel·la catalana moderna.

Les adaptacions literàries catalanes al cinema no han sovintejat. Veieu l’estudi fet per David Madueño el 2003 o el més recent fet per Grup Lumiere. “La febre d’or”, de Narcís Oller, va ser dirigida per Gonzalo Herralde, el 1993. Més recentment podem destacar, entre d’altres, el gran èxit de “Pa negre”, d’Emili Teixidor, dirigida per Agustí Villaronga, el 2010.

Tot i això, hi ha molt per fer, i particularment, m’agradaria veure a la pantalla gran a Pilar Prim:

- Perquè és una gran novel·la, la lectura de la qual recomano a qui vulgui gaudir del plaer de la lectura

- Perquè és una excel·lent ocasió per mostrar els incomparables escenaris de la Cerdanya

- Perquè la història està ben travada i ben portada al cinema pot donar lloc a una gran pel·lícula

- Perquè, ara que grans actrius han fet reviure grans dones a la pantalla, m’encantaria que una de les nostres actrius ens fes gaudir i patir en la persona de Pilar Prim

- Per donar a conèixer millor Narcís Oller, la seva obra i la seva època: Una època en la que la burgesia catalana es troba en ple auge, i de la qual Narcís Oller ens en fa pinzellades genials

dilluns, 16 de gener de 2012

Recepta "Dos gustos" per Ramon Roblas



Quan fem el cine-cena fòrum, la taula parada fa goig de veure, plena de les aportacions fetes pels cuiners i cuineres del grup. Amb aquesta entrada volem iniciar el recull de les receptes d’algunes d’aquestes aportacions per tal que les puguem repetir a casa i no tinguem que esperar fins la següent sessió per tornar-les a tastar.

L’entrada amb la que iniciem aquesta captura de receptes correspon a l’aportació feta pel nostre artista Ramon Roblas, anomenada “Dos gustos”, composada per “Bacallà amb olivada sobre llit de tomàquet japonès” i “Salmó a la llimona amb tàperes, sobre llit d'enciam”, que es van presentar de forma conjunta sobre un mateix platet.

Incloem per tant les 2 receptes:

Bacallà amb olivada sobre llit de tomàquet japonès

Dipositar una rodanxa de tomàquet Japonès, amb un pessic de sal i un pessic d’orenga, esmicolat entre les mans; tirar unes gotetes d'oli, posar-hi a sobre un tallet de llom de bacallà "La Sirena" (prèviament descongelat), escampar una culleradeta d'olivada (oliva negre), més unes gotetes d'oli per sobre i rematar-ho amb un tall d'oliva blanca desossada, culminant amb mitja culleradeta de moca, de melmelada de taronja amarga.

Salmó a la llimona amb tàperes, sobre llit d'enciam

Fer un llitet d'enciam (de l’hort d'en Ramon), posar-hi unes gotetes d'oli, posar-hi a sobre un tall de salmó fresc (prèviament descongelat) i a sobre dues tàperes; tirar-li dues culleradetes de llimona per sobre del salmó, més una altra pel voltant, sobre l'enciam, però tenint molta cura, que la llimona no se'n vagi cap a la degustació del bacallà (es podria fer en dos plats separats).

Finalment cal tirar-li per sobre, unes ratlletes de reducció de vinagre de Mòdena a la taronja.

Desitgem que us agradi.



diumenge, 15 de gener de 2012

13 gener - El frasco



Divendres 13 de gener, acabades ja les festes de Nadal – tret que n’allarguem l’esprit fins la Candelera com manen els cànons – vam veure al cine fòrum la pel•lícula “El Frasco”.

Ens la va presentar el seu productor executiu Guillermo Madjarian, uruguaià establert a Madrid.

“El Frasco” és una coproducció Argentina/Espanyola, de l’any 2008. Dirigida per Alberto Lecchi, i protagonitzada per Dario Grandinetti i Leticia Bredice.

“El Frasco” narra la història d’amor entre un xofer de llarga distància i una mestra rural. “El Frasco” va ser la gran triomfadora de la XV Mostra de Lleida amb els premis a la millor actriu, millor guió i el premi del públic. També ha obtingut l’Espiga de plata i el premi del públic a la “Semana Internacional de Cine de Valladolid” i reconeixements diversos en una multitud de festivals internacionals.

Juan Pérez - Dario Grandinetti – és conductor d’autobús de llarga distància i Romina - Leticia Bredice – és professora a Villa Ana, una de les localitats per les que el vehicle passa diàriament. Ambdós se senten atrets, però cap s’atreveix a donar el primer pas fins que un dia ella li encarrega que lliuri a la clínica un paquet molt especial, un flascó. El flascó es converteix en el fil conductor d’una història romàntica entre dos personatges solitaris amb dificultats per l’amor.

Un dels punts en que es va centrar la discussió va ser la interpretació de Dario Grandinetti –el recordo fa poc més d’un any en una magnífic i divertit paper a “Baraka” al “Teatre Goya” – molt hieràtic durant la major part de la pel•lícula, perquè així ho exigia el guió en un personatge amb forces dificultats d’expressió personal. Guillermo ens va explicar que assolir una interpretació així vol un treball intens del director i de l’equip, per assolir amb naturalitat la “no naturalitat”. Per la seva part, Leticia Bredice, va oferir una interpretació de gran sensibilitat

El paisatge natural i humà d’una Argentina de l’interior – la pel•lícula va rodar-se a la zona de Santa Fe - es constitueix en un magnífic escenari d’una pel•lícula rodada sense excés de recursos, però amb ofici i sensibilitat.

Guillermo Madjarian va compartir amb nosaltres la seva experiència professional i ens va exposar amb detall el rol del “productor executiu”. Ell és qui, a partir d’una idea, que ben sovint ell ajuda a generar, cerca i assegura els mitjans econòmics, tècnics i humans que la fan créixer. Tot i que sovint ell té les seves idees al respecte, es reprimeix i respecta la tasca dels que realment l’han de desplegar: guionista, director, actors. Així, ens va fer veure que una de les situacions que més contradiccions comportaria seria la d’un productor executiu que intenta vendre una pel•lícula ideada de forma completa per ell mateix. Es barrejarien dos sensibilitats diferents – l’artística i la possibilista – empresarial – i el resultat seria possiblement problemàtic.

Una altra discussió que ens va prendre força estona va relacionar-se amb la contradicció que pel•lícules molt ben valorades en festivals, assolint fins i tot el “premi del públic” dins dels mateixos, gaudissin després de distribucions i recaptacions de poca entitat. Va constatar-se que el poder de “la gran indústria” s’imposa i deixa poc marge per als que han de viure al seu marge. Potser tots plegats – festival i públic – ens hauríem de fer valdre més i estar més atents ?.

Guillermo va manifestar el seu interès per conèixer obres de literatura catalana en les que poder basar eventuals pel·lícules o produccions audiovisuals. Pensem-hi i fem-li arribar propostes, però ja ara li proposo Pilar Prim, de Narcís Oller, a la que dedicaré properament una entrada en aquest blog.

En resum, una magnífica sessió, basada en una pel•lícula sensible que va agradar força, un acompanyament molt enriquidor de Guillermo Madjarian, i, com sempre, els magnífics plats dels excel•lents cuiners i cuineres del cine-cena fòrum. Permeteu-me avui destacar que el nostre artista Ramon Roblas ens va obsequiar amb una “tapa d’autor”, de la que us prometo destapar-ne els secrets properament.

Podeu veure les fotografies de la sessió clicant aquí.