Carme de las Heras ens ha fet viatjar a Cuba mitjançant la
pel·lícula Habanastation, del director cubà Ion Padron. Va ser una magnífica elecció. El viatge ens va permetre
palpar diversos aspectes de la vida de Cuba i ens va provocar una multiplicitat
de sensacions.
Cuba és, tots ho sabem, un país en una situació política
molt especial. Un règim i una manera de funcionar sorgit de la revolució
produïda ara fa més de 50 anys, conjuntament
amb les reaccions del seu entorn, han marcat la seva societat i la seva gent, i
han donat lloc a un funcionament social i personal molt condicionat per
aquestes circumstàncies.
La pel·lícula ens acosta a aquesta realitat i ens en mostra
diverses pinzellades a partir de l’aventura de dos nois de classes socials
força diferents que passen junts el primer de maig.
Un noi ric – el seu pare ha triomfat com a músic, i el seu
art l’ha permès accedir a unes possibilitats econòmiques accessibles per a molt
pocs cubans – comparteix unes hores amb un noi
de la seva mateixa edat, en l’entorn d’aquest darrer, amb molts menys
recursos econòmics, molt diferent del seu.
Davant els conflictes que sorgeixen, el contrast entre realitats tan diferents és vençut pel substrat
humà que nia en l’interior dels dos nois.
Després de veure la pel·lícula, però,
ens vam quedar amb un regust complex de boca: D’una banda, la pel·lícula escampa
que el cor de l’home és positiu i que, especialment en els anys joves, l’alegria
i la generositat poden imposar-se a l’avarícia i la gelosia; de l’altra, però,
durant el col·loqui vam recordar que la realitat cubana és difícil i complexa,
i que a la humanitat, en els seus experiments socials i polítics, li és difícil
trobar les claus que permetin compatibilitzar justícia, riquesa, solidaritat,
humanitat i alegria.
Si teniu ocasió de veure la pel·lícula, no us la perdeu, us
agradarà i us farà reflexionar.