dijous, 21 de maig de 2015

Divendres 15 de maig - Confidencias


 
Divendres 15 de maig Francisca ens va presentar la pe·lícula Confidencias del director italià Luchino Visconti.

Francisca ens va fer una completa i molt interessant introducció a l'entorn de la pel·lícula: Va ser rodada per Luchino Visconti en una etapa avançada de la seva vida, en el que un ictus li havia provocat importants disminucions i en un moment - 1974 - en què Europa en general i Itàlia en particular  estava convulsa amb problemàtiques socials i polítiques importants.

La coincidència entre un vell professor solitari - magistralment interpretat per Burt Lancaster, l'alter ego de Visconti  - i uns joves esbalotats - magnífica Silvana Mangano i també Helmut Berger, que va mantenir una llarga relació sentimental amb Visconti - ens va fer compartir els encontres i desencontres entre generacions diferents que comparteixen el neguit de trobar  el sentit de l'existència humana.

La figura del professor està inspirada en la de Mario Praz, professor i crític d'art italià, que va reunir a la seva casa, a Roma  una innumerable quantitat d'objectes artístics i llibres, cadascun dels quals representava alhora una vivència que va evocar a la seva magnífica autobiografia "La casa de la vida".  Avui en dia la casa de Praz ha esdevingut el Museo Mario Praz en el Palacio Primoli (vía Zanardelli) de Roma.

Cada escena de la pel·lícula  és una mica com un quadre de l'estil pictòric  "Conversation piece",  que va fer furor principalment a Anglaterra a partir del S. XVIII, i que emplenaven la casa de Mario Praz . Cada silenci i cada conversa en la pel·lícula  eren com grans d'una magrana que es van desgranant davant de l'espectador  que els assaboreix amb plaer i amb torbació, ja que hi veu reflectides algunes de les seves pròpies emocions més íntimes.

Una gran pel·lícula d'un gran director, un home que va ser estimat pels romans que van saber apreciar que independentment de les seves idees polítiques específiques, va saber buidar en cada pel·lícula tota la seva ment i tot el seu cor.

En definitiva, una sessió molt enriquidora i ben preparada per la Francisca que ens va permetre acostar-nos  a un gran del cinema (Luchino Visconti), ens va obrir la curiositat per conèixer més a Mario Praz i donar més motius per anar a Roma.

dissabte, 9 de maig de 2015

Divendres 24 d'abril - El sabor del sake


Divendres 24 d'abril, el cinefòrum es va traslladar al Japó.
 

 
La sessió va tenir tres parts: En la primera, 3 parelles del cinefòrum (Carme, Joan, Montse, Xavier, Maria Rosa i Jordi) que l'estiu passat van viatjar-hi van compartir la seva experiència i mostrar-nos una selecció de fotografies de la seva estada.
Podeu accedir a la descripció i records del viatge accedint al reportatge que sobre aquest tema es va publicar al blog "Prova i error" d'en Josep Maria Cortina.
La segona part va consistir en la projecció de la pel·lícula "El sabor del sake" del director japonès Yasujiro Ozu, de l'any 1962.
Es tracta d'una pel·lícula "clàssica" que ens va transportar al Japó dels anys 50 - 60 i que ens va permetre constatar i reflexionar sobre algunes de les característiques de la cultura japonesa :
* Tradicionalment el Japó havia tingut una personalitat molt "patriarcal" i "feudal / familiar" amb una espècie de piràmide que anava des de l'emperador fins el darrer ciutadà.
* Tradicionalment tancat, el Japó  va obrir-se a Occident cap el 1868, i va iniciar el desplegament econòmic. La visió "familiar" del món es va conservar, però, al món de l'empresa i va intentar agafar d'Occident el que va considerar interessant, conservant una cultura i arrels pròpies.
* Els anys de la pel·lícula (1950-60) feia poc temps que el Japó havia perdut la guerra i havia sofert la massacra d'Hiroshima. Amb l'ajut dels Estats Units s'estava refent, treballant molt dur,  amb cicatrius i problemes d'identitat, però caminant amb determinació cap el progrés tècnic i econòmic que ara és totalment constatable.
La pel·lícula "El sabor del sake" pretén donar-nos unes pinzellades de la situació de la societat japonesa en aquell temps.
En fer la pel·lícula, Yasujiro Ozu (un clàssic ell mateix) adopta una mirada realista, harmònica (en les relacions amb Occident), poètica, tendra, nostàlgica, descreguda, ...
Yasujiro Ozu era una persona humil i senzilla que va declarar "les meves pel·lícules no són gran cosa" i que va rodar molts cops la mateixa pel·lícula, amb especial atenció a les relacions familiars (matrimoni, relació pares / fills), cosa  curiosa perquè ell va viure tota la vida amb la mare i no es va casar mai. Malgrat això va saber captar l'essència de coses que ell no va viure i també les que va viure (com la tristesa i la soledat).
La pel·lícula, de ritme lent, plena de converses, barreja personatges diferents : triomfadors, tímids, nostàlgics, perdedors ... però tots ells humans ... i melancòlics. Es va rodar amb la càmera a l'alçada d'un adult assegut sobre el tatami i, rodada molt en interiors,  s'assembla molt a una obra de teatre.
Vam constatar que l'alcohol (sake, cervesa) juga un rol molt important en les relacions socials i és també un acompanyant de la persona sola per donar-li "confort" i "consol".  
Acabada la pel·lícula, en el debat vam constatar que encara que han passat més de 50 anys, els temes que planteja la pel·lícula (el sentit de la vida; la responsabilitat personal i social; les relacions de la persona amb la família, els amics i els companys; la soledat) segueixen i seguiran essent nuclears i rellevants per a tots nosaltres.
Finalment, en la tercera part, el sopar, vam fer servir els "palillos" i vam traslladar-nos gastronòmicament a l'imperi del sol naixent, amb una taula que, com sempre, feia goig !.
 
 

I encara una sorpresa ... vam celebrar l'aniversari de la Lola !. N'ha fet 60 !. I no ho sembla ... perquè es conserva tant guapa i captivadora que està feta una esplèndida geisha catalana !.