dissabte, 10 de gener de 2015

9 de gener – La darrera nadala: “El hijo del otro”



Just quan ja creiem acabades les festes nadalenques, ens hem retrobat per veure plegats la pel·lícula “El hijo del otro”, presentada per Pepe Molina, que, d’alguna manera, ha estat com perllongar una mica les festes, cantant la darrera nadala.

La pel·lícula – francesa -  planteja la situació provocada pel   descobriment de  l’intercanvi accidental de fills – ara ja joves en edat d’entrar a l’exèrcit o iniciar els estudis universitaris - que s’havia produït en el moment del naixement en una clínica d’Israel entre una família jueva i una palestina.

La projecció  es va produir, per coincidència, en un dia en què tots estàvem encara sacsejats per les notícies dels atemptats gihaidistes produïts a París.

Que la persona humana és “la persona i les seves circumstàncies”, que poden incloure la raça, la religió, l’ideologia o la situació socio-econòmica, i que aquestes “circumstàncies” pesen molt en la percepció i comunicació entre les persones, és innegable. Però si hi ha un lloc al món on raça, religió, ideologia o situació socio-econòmica fan especialment complicada, tensa i violenta la relació entre les comunitats de persones que s’hi integren, és, paradòxalment,  Israel, on tenen el seu bressol o llocs de culte importants, les religions més significatives.

Doncs en aquest indret tant complicat és on Lorraine Levy, la directora de la pel·lícula, despulla les persones de les seves circumstàncies, fent ressaltar les relacions d’amor i emoció que les relacions entre pares i fills – al nivell que sigui – comporten, encara que puguin estar recobertes dels prejudicis derivats de les diverses circumstàncies contraposades que hi concorren.

La pel·lícula va provocar força controvèrsia, encara que només sigui perquè els recents atemptats feien molt palès com de lluny de la pau i concòrdia nadalenca es troba el món que ens envolta.

La pel·lícula pot semblar ingènua i el seu cant a l’amor i la bona relació entre les persones és segurament poc realista si no va acompanyat d’esforços socio – polítics importants que haurien de vèncer el rancor intern que anys de violència continuada han dipositat en el fons del cor de les persones. En aquest sentit, veure aquesta pel·lícula va ser una mica com la darrera nadala que cantem durant les festes nadalenques: cants de pau i bona voluntat entre els homes,  que ens agradaria que es fessin realitat, però que constatem que són difícils i complicats d’assolir.