dimarts, 27 de desembre del 2011

Adéu a la universitat – El intelectual melancólico

En el llibre “Adéu a la universitat”, Jordi Llovet, catedràtic
de "Teoria de la Lite- ratura i Literatura Comparada” a la Universitat de Barcelona, exposa les seves vivències de més de 40 anys a la universitat primer com estudiant i després com professor, fins la seva recent jubilació.

Ho fa amb la decepció de qui creu que la universitat actual no està a l’alçada de la seva responsabilitat com a instrument de formació dels joves, ja que s’ha abocat a ensenyaments i sabers molt especialitzats, perdent la visió humanística global necessària per a tota formació humana.

El llibre és molt interessant, ple de vivències i de dades, que justifiquen la visió d’aquest intel·lectual, que, a més de professor ha estat, i continua essent un brillant conferenciant i columnista (la seva col·laboració setmanal els dijous a El País és per a molts, entre els que em compto, font d’enriquiment i gaudi continuat).

La seva visió, però, no ha estat compartida per Jordi Gracia, catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, que a “El intelectual melancólico. Un panfleto.” ens dóna una visió diferent en la que una multiplicitat de sabers i aportacions són, contràriament, senyal de vida i riquesa. Jordi Gracia considera que, en assolir una certa edat, certs intel·lectuals corren el risc de caure sota el pes de la malenconia i deixar-se portar pel pessimisme.

Possiblement les dues visions tenen raó: En una institució com la universitat hi ha forces coses a millorar, però no podem perdre de vista la feina de molta gent que ha fet i està fent avançar la cultura de forma continuada. Per veureu-ho, entrem a qualsevol llibreria i constatem la quantitat de publicacions de qualitat que podem triar.

Crec que llegir els 2 llibres i veure les raons de l’un i de l’altre és força enriquidor, i permet decantar-se més per una visió o l'altra.

Aprofito per recomanar als que vulguin posar-se al dia de literatura espanyola l’excel·lent “Derrota i restitución de la modernidad”, de Jordi Gracia i Domingo Ródenas (setè volum d’una Historia de la literatura espanyola) que ens dóna una visió molt completa del panorama literari a Espanya entre 1939 i el 2010.

diumenge, 25 de desembre del 2011

The artist - El artista

Una pel·lícula “com les d’abans”. No tan sols perquè és en blanc i negre, és muda i utilitza el llenguatge cinematogràfic dels primers temps del cinema, sinó perquè mostra clarament les emocions dels personatges i te les fa teves des del primer moment.

L’alegria de saber-se triomfador, la por al canvi quan en el nou escenari les coses no són tan fàcils, l’amor, i moltes altres emocions i facetes que uns personatges molt ben interpretats et fan sentir ... sense que sentis la seva veu ... fent-te sentir quan has acabat de veure la pel·lícula, que has vist una gran pel·lícula.


No m’estranya que hagi guanyat forces premis (Millor actor al festival de Cannes, Premi del públic a Sant Sebastià, ...) i que sembla que compti en la carrera pels Òscars.

Bones festes per al cine fòrum


El moment en què celebrem les festes de Nadal i ens disposem a entrar al nou any, és una bona ocasió per recordar com ha estat l’any 2011 per al cine fòrum:
El començament va ser fort: Carme Trilla ens va presentar “La semilla del diablo”, i ens va posar la pell de gallina ...
Per compensar-ho, el febrer vam fer un viatge a les illes: Les magnífiques fotos de Josep Maria Cortina a Menorca i la història d’un treballador alemany en un poble de Menorca a “Yo” – presentada per Gerard Tàrrega, fill d’en Francesc i la Maite -  ens van permetre relaxar-nos una mica.
Ramon Roblas ens va fer seguir reflexionant sobre les debilitats humanes: “Los complejos” ens va fer riure, “La calumnia” ens va fer pensar  i “El guerrero pacífico” ens va mostrar com la filosofia del Tao pot il·luminar-nos en el camí de la vida.
Aquest any hem tingut també la sort de comptar amb la participació de diversos professionals del cinema que ens han mostrat com és el món del cinema per dins : Paco Rodríguez ens va aproximar a "La Vida y Obra de Miguel Hernández”, Christian Molina ens va presentar la polèmica  “De mayor quiero ser soldado”,  Rodolfo Montero de Palacio ens va aproximar a la societat rural de Tudancos i Jorge Grau, en una  sessió final esplendorosa, ens va permetre compartir, a més de la seva visió de l’amor a “Una historia de amor”, tota una vida d’amor i gust pel cinema.
I a tot això afegiu-hi l’esplèndid monòleg amb que ens va obsequiar Pepe Molina.
Però el més important és que el cine-cena fòrum, amb el seu magnífic ambient, l’exquisit  menjar de “las cenas” i el càlid acolliment que sempre ens preparen la Carme i en Joan, ha estat i seguirà essent, junt amb el Barça de Guardiola, un excel·lent antídot per les migranyes de la crisi i una superba ocasió d’enriquiment i punt de trobada i amistat.
 Bones festes i un millor any 2012 per al Cine Fòrum Teià

dissabte, 3 de desembre del 2011

2 desembre ´Una historia de amor


Divendres 2 de desembre va tenir lloc la presentació de la pel•lícula “Una historia de amor”, per part del seu director Jorge Grau.

Va iniciar la presentació Xavier Perna, que ens va presentar a Jorge, ens va esmentar alguna de les seves pel·lícules i ens va fer constatar que Jorge Grau és una part important de la història del nostre cinema.

Tot seguit vam visionar una entrevista enregistrada en el propi DVD de la pel•lícula, en la que Jorge explica alguns aspectes de la pel·lícula, que després ell mateix va comentar i ampliar.

En Jorge ens va remarcar que la pel·lícula comença amb una dedicatòria al seu pare, que va saber portar bé “la pesada càrrega de l’amor”, expressió que en el seu moment va despertar força polèmica.

L’amor és efectivament el gran protagonista de la pel·lícula, que, precisament per això, no perd actualitat.

El sentiment de l’amor és un dels motors de la vida humana, i, com a tal, és etern.

Els personatges concrets de la pel•lícula el poden viure i sentir en unes circumstàncies i formes determinades, però els seus conflictes són universals.

Vam conèixer anècdotes d’un rodatge en el que la implicació i compromís dels participants van ser claus per superar els problemes - com la por de Teresa Gimpera, que va vèncer desfullant carxofes - i asssolir l’èxit final.


Vam saber que molts dels personatges de la pel·lícula, com els dos editors o la monja, són reflex de personatges reals que l’ull de Jorge – que és va definir com contador d’històries – va captar.

Jorge va recordar la seva admiració per alguns directors mítics, especialment Renoir i Rossellini, i la seva amistat amb Fellini, que va durar tota la vida, i sobre qual va escriure un llibre, que tot i estar esgotat, potser es pot trobar amb una cerca insistent i afortunada a Internet.

En un col·loqui farcit d’anècdotes, com la durada de l’escena “històrica” de la Cantudo a La Trastienda (1 segon i mig !) o l'especial personalitat de Sara Montiel, Jorge ens va fer notar que els motors de la seva vida han estat la il·lusió, el treball i l’amistat.

Amistat com la que ha seguit mantenint amb molts personatges que han col·laborat amb ell - va esmentar especialment Núria Espert - i com la que ha deixat entre els integrants del cine fòrum, que esperem que algun dia torni a compartir amb nosaltres la pantalla i la taula.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Caro diario (Nanni Moretti)

Pel·lícula de Nanni Moretti, el director d’Habemus Papam (que encara està en cartellera). L’he rescatada de la videoteca perquè “Habemus Papam” em va agradar, i aquesta pel·lícula és una de les més referenciades i lloades en el curriculum del seu director.

Rodada fa uns quants anys (1993) consta de tres episodis en els que Moretti ens convida a veure la vida amb els seus ulls.


En el primer episodi ens convida a donar un passeig en vespa per la Roma més quotidiana i menys turística, el mes d’agost. En el segon episodi, ens convida a visitar diverses illes, cadascuna de els quals té la seva personalitat i “mitologia”. En el tercer episodi, ens convida a compartir amb ell les seves vivències en una successió de visites a metges cap dels quals sembla poder trobar solució a la seva dolència.


M’ha agradat. En el primer episodi, m’ha agradat passejar per una Roma menys espectacular però amb la seva pròpia i particular història. En el segon episodi, m’he divertit amb les “mitologies” que pot tenir amagada la vida quotidiana. En el tercer, he reflexionat sobre lo complicats que som, i l'important que és saber mantenir o posar humanitat en totes les situacions.


He tornat a constatar un estil crític, alegre i desenfadat,i una manera molt personal de fer cinema. Quan tingui ocasió rescataré alguna altra pel·lícula seva de la videoteca.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Divendres 2 desembre - Una història de amor (Jorge Grau)

El propi director de la pel·lícula, Jorge Grau, ha seleccionat aquesta pel·lícula per a la propera edició del cine fòrum, i en farà la presentació, gràcies a les gestions fetes per Xavier Perna.


La pel·lícula és un drama romàntic, gènere del que potser no hem passat massa pel·lícules al cine fòrum, i va ser rodada durant el franquisme (1967), la qual cosa li dóna un interès afegit ja que, es tractava d'un temps en el que no era fàcil fer un cinema personal, valent i independent.

Tant la visió de la pel·lícula com conèixer i aprendre coses d’en Jorge Grau, un home que en el món del cinema ho ha fet i ho ha vist tot, fan de la propera sessió una oportunitat magnífica de gaudi i enriquiment.

Si no podeu esperar fins divendres per conèixer millor en Jorge Grau, en aquest mateix blog trobareu entrades que apunten a entrevistes en les que ell ens explica moltes coses ... llegiu-les i fareu boca  per divendres.

Fins divendres.

Steve Jobs - La biografia

La biografia de Steve Jobs, recentment mort de càncer, escrita per Walter Isaacson, és apassionant de llegir. La biografia va ser escrita a petició i amb la col·laboració del propi Steve, que va voler deixar-nos a tots, i especialment als seus fills, un coneixement profund de la seva personalitat.

D’una banda, ens trobem amb circumstàncies poc convencionals ja des dels seus inicis: Steve va ser objecte d’adopció malgrat ser els seus pares biològics persones de fortuna, fet que, ben segur, va marcar la seva personalitat.

Personalitat forta i amb moltes facetes. Genial, creatiu i intuïtiu, dotat d’un caràcter emprenedor i agressiu, que li va permetre assolir grans fites en el món de la informàtica. Creador de l’empresa Apple i de productes com el Macintosh, l’IPod o l’IPad, va patir també fracassos que el van portar a ser acomiadat de l’empresa que va crear, a la que va tornar anys després per la porta gran.

Tampoc la seva vida personal i familiar van ser fàcils. El seu caràcter desassossegat li va fer costós trobar moments de pau i felicitat personal.

Situat en un lloc i temps en el que la indústria informàtica va créixer de forma vertiginosa, ell va ser-ne un dels actors importants, però la lectura de la seva vida transcendeix la d’un tècnic o un empresari: Es tracta d’una història apassionant d’un geni, líder i innovador; i d’un moment irrepetible en la història de la tecnologia i la creativitat personal i empresarial.


Recomano fortament la seva lectura.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Anonymous

Pel·lícula que recrea el temps de Shakespeare i fa la hipòtesi que les obres atribuïdes a Shakespeare no són en realitat la seva obra, sinó la d’una altra persona.

Amb una molt bona recreació de l’època, amb bones interpretacions, la pel·lícula resulta interessant, tot i que en ocasions una mica embolicada.

Abans o després de veure la pel·lícula, resulta interessant de veure els arguments que hi ha a favor i en contra de l’autoria per part de Shakespeare de les seves obres: Veieu per exemple Enllaç a la qüestió de l’autoria de les obres de Shakespeare.

Com també és interessant veure la polèmica que la pel·lícula ha despertat entre els anglesos, com podem veure en un article de The Guardian.

Finalment, com la pel·lícula gira també al voltant de la figura de la reina Elisabet I, és interessant contrastar la seva biografia canònica amb la figura que ens presenta la pel·lícula. Notem que aquest darrer enllaç conté referències a diferents pel·lícules sobre Elisabet I i la seva època, per si ens han quedat ganes de passejar-nos per l’Anglaterra d’aquells temps.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Jorge Grau (II) - El espontáneo

El fet que en la propera sessió de cine fòrum tindrem la visita de Jorge Grau, m’ha animat a visionar una de les seves pel·lícules “El Espontáneo” (1964).
Sí: Aviat farà 50 anys : Una eternitat !. ...


Inicialment sembla que retrocedeixes força en el temps. Un noi jove -16 / 17 anys – que treballa de grum en un hotel .... ara els joves no comencen a treballar tan aviat ... (però una mica més endavant inicien un peregrinatge sense fi pidolant feines que no troben) ...


Una Espanya “canyí” on els toros creen furor ... (voleu dir que som tan diferents .... ?) ...


Pobres que dormen a terra (potser les entrades dels bancs i caixers on ara dormen són més arrecerades, però encara n’hi ha ...) ...


Afortunadament, algunes coses han canviat per a millor, però en d’altres encara ens hi podem veure retratats.


No és aquesta pel·lícula la que veurem en la propera sessió – si podeu accedir al DVD, feu-ho, passareu una bona estona – però m’ha deixat una pregunta per fer-li a en Jorge i a tots nosaltres : Creieu que realment hem canviat tant en aquests anys ?

dissabte, 19 de novembre del 2011

Jorge Grau (I)

La propera sessió de cine fòrum tindrem la sort de tenir entre nosaltres un home amb molts anys de cinema al darrera: Jorge Grau, que ve de la ma de Xavi Perna, el nostre gran enllaç amb el món del cinema.

Un home que, com el grum de la seva pel·lícula “El espontáneo”, va començar fent de tot, però que de cada tecla que va tocar en va aprendre alguna cosa.

La seva voluntat de compartir, d’explicar històries, ha fet que tingui al darrera forces pel·lícules, i moltes vivències, que ben segur compartirà amb nosaltres el dia de la sessió.

Com avançada, incloem alguns enllaços d’entrevistes seves a Internet, que ens permetran conèixer una mica la seva personalitat.

Entrevista a Judex Fanzine amb Luis Rueda (Primera part, segona part)

Entrevista amb Jesús Brotons a Vice Beta

A Internet està farcit de referències seves, que ens permeten conèixer-lo millor. Però el millor és que ben aviat el tindrem entre nosaltres.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Habemus papam

M’ha agradat. Tendra. Produïda en clau d’humor. Les quasi 2 hores de la pel·lícula passen de pressa, però els sentiments que et provoca queden dintre.

Reviure els fasts d’un conclau és sempre espectacular, però sentir el pes que la situació provoca en els presents, veure les persones que hi ha sota les púrpures, i, molt especialment, sentir l’angoixa que es produeix quan la sotana passa de púrpura a blanca, és, simplement, humà.

Som conscients que la cúria i el món vaticà són un gran teatre, però redescobrir que la vida és un petit – gran teatre en el que cadascú és un actor, petit o gran; redescobrir que jugar proporciona plaer i que, potser, el millor que pot fer un psicoanalista és fer-nos retrobar amb l’alegria de la vida i del joc; constatar que en el gran teatre de la vida el guió no està escrit i s’ha de trobar a l’interior del cor d’un mateix, són algunes de les pinzellades del que la pel·lícula ens vol fer constatar.

dijous, 10 de novembre del 2011

SUSANNE BIER


Creo no equivocarme si empiezo etiquetando a la directora danesa, Sussane Bier, nacida en Copenhague en el año 1960, como un clásico moderno. He tenido oportunidad de ver en las últimas semanas un repertorio importante de sus películas, que me han conmovido. Sus historias son las nuestras, su mundo, también.
1) Sus temas son duales y confrontados; habitantes de una sociedad rica y sus dramas particulares. Habitantes de un mundo pobre en donde aquellos parecen minúsculos si los comparamos con la necesidad de sobrevivir sin recursos.
2) Y por encima de todo está el sentimiento y la profunda humanidad de los protagonistas que pueblan sus historias. A todos los pone frente al abismo de su existencia, preguntándose por el sentido de su vida. Estos responden siempre como se espera de ellos y acaban, como el espectador, sucumbiendo. No hay tregua, nada es gratis, ni el sentimiento es mercancía de ida y vuelta.
En Problemas de Familia ya apunta detalles, con soltura, y nos enfrenta a un drama ético y moral que lo resuelve con una postura sin ambages. En Brothers nos habla, en una situación puesta al día, del muerto que retorna y de la necesidad de tener que salir adelante a pesar de que la vida a las personas se lo ponga muy difícil. En Siempre Te Querré nos pregunta en donde está limite cuando ayudas a alguien que está en el pozo, ¿hasta dónde puedes llegar?. En Después de la Boda, el reencuentro con el pasado, etc.
Susanne Bier con su cine pone el dedo en la llaga del hombre de este siglo, que no es un ignorante, es un ser culto y tiene sentimientos, por lo que pone en sus labios diálogos maravillosos, esperando siempre una reacción positiva frente a las urgencias de la vida.

De su filmografía destacan:
1. All You Need is Love (2012)
2.En un mundo mejor (2010)
3.Cosas que perdimos en el fuego (2007)
4.Después de la boda (2006)
5.Hermanos (2004)
6.Te quiero para siempre (2002)
7.Livet är en schlager (2000)- Una vez en la vida
8.Den eneste ene (1999)- El amor de mi vida
9.Sekten (1997)- Credo
10.Pensionat Oskar (1995)- Like it Never Was Before
11.Det bli'r i familien (1994) -Problemas de Familia
12.Luischen (1993) (TV)
13.Brev til Jonas (1992)- Letter to Jonas
14.Freud flyttar hemifrån... (1991)- Freud's Leaving Home

dissabte, 5 de novembre del 2011

4 novembre - El guerrero pacífico


Divendres 4 de novembre vam passar la pel·lícula "El Guerrero Pacifico- Peaceful Warrior", que va ser presentada per Ramon Roblas (Nomar Salbor "del Pinzell”), que ens havia elaborat aquesta informació i ressenya de presentació:
 - Pel·lícula: El Guerrero Pacifico / Peaceful Warrior
- Filmada / produïda: any 2006


- Director: Victor Salva


- Actors principals: Nick Nolte i Scott Mechlowicz


- La pel·lícula està basada en fets reals, sobre la vida d'un gimnasta ( Dan Millman) de la Universitat de Berkeley (Estats Units) .


- Seguint en la meva filosofia de presentar pel·lícules sobre les “Debilitats Humanes”, en aquest cas entra en una dimensió que podríem dir que té una certa espiritualitat i se sustenta sobre les respostes i les tres preguntes fonamentals envers la nostra existència:
·         On som?: AQUI
·         Quina hora és? : ARA MATEIX!-
·         Què som? : AQUEST MOMENT!
La pel·lícula tracta sobre aquest (diria) desfici que ens porta a la societat en general a lluitar/pensar “per tenir” i “el que vindrà”, exigint-nos contínuament més i més fites, i no pas, per estar vivint el moment present, deixant que l'univers per si sol, ens porti el que per la nostra actitud (segons haurem sembrat), igualment ens acabarà arribant.
Lao Tse (fa mes de 2.500 anys) va escriure “ El Tao” (El Camí), un dels llibres importants de la humanitat. Aquet llibre consta de 81 versos (pensaments), en els que ens dona solució per totes les “debilitats consubstancials amb l’ésser humà".
M’he permès adjuntar-vos dos versos amb comentaris del doctor i filòsof Wayne W. Dyer, que ha sabut desglossar (per tal que els entenguem millor) els pensaments de Lao Tse, adequant-los a la nostra manera d’entendre i viure actual; si bé “El Camí” , “per se” no necessita adequació, ja que sempre és de rabiosa actualitat: Aquí, Ara i Cada moment.

Tot això ho podreu observar en el dossier adjunt, en els versos adjunts Nº 20: “Viure sense lluitar (per les coses mundanes)", que crec és molt adient sobre el tema de la pel·lícula i el vers Nº64 “Viure estant aquí i ara”, que entenc com “la base” de totes les activitats humanes.

Després d’una introducció a la pel·lícula, que va fer el propi Ramon, la vam veure i posteriorment vam passar al col·loqui.
La pel·lícula va despertar controvèrsia: Hi va haver qui la va elogiar força, no tant per la qualitat cinematogràfica com perquè va sentir-se plenament identificat amb el missatge i forma de veure la vida que mostra la pel·lícula.
D’altres, però, van mostrar el seu desgrat per la pel·lícula, que van considerar previsible i avorrida, desaprofitant  les possibilitats del llenguatge cinematogràfic.
La controvèrsia, sempre saludable, ens va obrir la gana, i, com sempre, el cine-cena fòrum va acabar en un excel·lent  sopar de germanor, durant el qual vam seguir parlant de filosofia Tao i de molts altres temes.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Perejaume a La Pedrera


A suggeriment i acompanyats pel bon amic Xavier Ripoll, hem anat a visitar l'exposició de Perejaume a "La Pedrera".

El títol de l'exposició et fa donar voltes : "Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!", però l'exposició pròpiament dita encara te'n fa donar més. És creativa i suggestiva, et fa veure que molts cops les coses que veiem no són el que semblen, que l'art moltes vegades ja és a la pròpia natura, que potser de tant "fer art" ens passem, ... i moltes sensacions més.

Vaja, que tot passejant pel Passeig de Gràcia, val la pena aturar-se a La Pedrera i perdre's per l'univers d'en Perejaume.

TNC - Una vella coneguda olor


Hem agafat, com en anys anteriors, un abonament al TNC. La primera obra que hem vist és "Una vella coneguda olor", de Josep Maria Benet i Jornet.

Et transporta uns quants anys enrera, quan nosaltres erem nens o estavem a punt de néixer, i la generació dels nostres pares i avis lluitava amb la vida.

Una vida que transcorre en un pati de veïns, amb llençols penjant, en el que s'entrecreuen les alegries, els patiments, les enveges i la vida diària d'un grapat de persones. Un tros d'espai i de temps ben dibuixat que ens fa constatar que el nostre habitat pot haver canviat força, però que el nostre interior, els nostres cors, potser no han canviat tant.

Una bona obra de teatre, ben muntada i ben interpretada, que ha suposat un bon començament de temporada.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

HABANASTATION

En un viaje reciente de la compañera y camarada Lina a Cuba, nos ha traido de regalo esta cinta en DVD que al visionarla nos ha sorprendido gratamente. Es una película del año 2011 del realizador Ian Padrón.

La película cuenta la historia de dos niños, de clases sociales diferentes, que se ven obligados a convivir, por fuerza de las circunstancias, un día entero juntos. Como trasfondo de la historia está la ciudad de la Habana; la parte rica y la parte pobre. !! Madre mía cómo está la Habana. Cincuenta años de revolución para esto!!!.

Además de la historia central, están los personajes que pululan por ahí; unos con su vis entre cómica y trágica, otros funcionarios absolutos, etc. todos interesantísimos y que nos dan una amplia panorámica de la Cuba de hoy.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Alemania, año 0

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Nader y Simin, una separación

Drama personal i familiar, explicat amb atenció a molts petits detalls, que ens permet endinsar-nos en la societat iraní i observar molts matisos, com el funcionament de la justícia, la difícil situació de la dona, que tot i això, lluita i participa en la vida familiar i social, o el paper de la religió.

Però, alhora ens permet comprovar que en el fons del cor la natura humana és semblant a tot arreu. Si aquesta història hagués passat a la Grècia clàssica, ara l'anomenariem "Tragèdia grega", i constatariem que molts dels seus components els trobem ara i aquí al nostre voltant.

Excel·lent història, narrada amb sensibilitat, ritme i ofici. No és estrany que li hagin donat el premi a la millor pel·lícula al festival de Berlin.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

30 setembre - Tudancos

Divendres 30 de setemebre vam començar la nova temporada del cine fòrum amb el documental Tudancos, dirigit i produït per Rodolfo Montero de Palacio, que va assistir a la sessió, acompanyat per la seva companya.

Xavi Perna ens va fer una presentació del director, ens va exposar la seva llarga trajectòria, i va destacar el seu compromís amb un cinema lligat a la natura i a la societat en què viu.

Rodolfo ens va confirmar que a "Tudancos" (nom d'una raça bovina autòctona de Cantàbria) hi va abocar moltes de les seves arrels i emocions personals i familiars.

Tudancos ens porta al poble rural de Cantàbria on el director va passar la seva infància (Valderredible) i dóna la veu als seus habitants i a la natura.
Assistim a les vivències i sentiments d’aquests personatges i constatem que al món rural també hi ha vida. Una vida que un dels personatges ens va convidar a saber gaudir (“cada dia és diferent, cada dia passen coses”). Cada escena és un doll de vida. Especialment frapant va resultar l’escena del naixement d’un vedell.

La natura, les imatges, i molt especialment els rostres parlen per si sols. Tudancos ens va mostrar un món diferent que, segons Rodolfo, té molts anys al darrere, una història i una cultura pròpia, i mereix, abans que res, un respecte. Un respecte que el món actual a vegades nega, oblidant que som natura, i que amb tanta història, el món rural “no ho pot haver fet tot malament” i que "molts dels valors del món rural són molt pertinents en el món d'avui".

Rodolfo va confessar que un dels objectius que tenia en fer la pel·lícula era fer acostar aquests móns tan diferents que tenia dins seu: El món rural on va passar la seva infància, i el món actual que sembla haver-lo marginat, sense adonar-se de la riquesa que deixa a banda. Vam constatar que ho ha aconseguit.

Com sempre, la sessió va acabar amb un col·loqui molt viu, i amb un sopar de llepar-se els dits.

Gràcies, Rodolfo, per haver-nos fet passar una magnífica sessió d’obertura de temporada, i haver-nos fet retrobar una mica amb nosaltres mateixos.


diumenge, 25 de setembre del 2011

Sol a Berlin

Sol a Berlin .-Hans Fallada

Novel·la que ens explica el que passava a Berlin mentre els nazis manaven. Què feia el poble ? Com convivia la “gent del partit” i “la resta” ? Què passava al carrer quan passaven coses tan fortes com les que van passar ?

Hans Fallada ens ho explica a Sol a Berlin, novel·la basada en un fet real. Un amic li va fer arribar un “dossier” que la Gestapo havia elaborat sobre les activitats il·legals d’una parella, i Hans Fallada hi va bastir al voltant una història que ens recrea el Berlin d’aquella època, i que ens manté atrapats de la primera a la última de les seves pàgines.

He disfrutat i la recomano.

dilluns, 19 de setembre del 2011

POR UNA CAUSA JUSTA


POR UNA CAUSA JUSTA
Autor: Vassili Grossman – edit. Galaxia Gutemberg año 2011.

Quiero comentar un libro de Vassili Grossman, escritor ruso (Berdichev 1905 Moscú, 1964) y que los lectores en castellano lo estamos descubriendo gracias a la reciente publicación de varios libros suyos, (Vida y Destino, Todo Fluye, Escritor en Guerra y Por una Causa Justa).

La obra se publicó en el año 1952 y la crítica del momento la encuadró en la corriente del “realismo socialista”. En los sectores oficiales rusos no gustó porque decían que no realzaba suficientemente el papel de Stalin ni el del Partido Comunista Ruso en la guerra. V. Grossaman tuvo que escribir un carta pidiendo perdón por ello. El nombre inicial de la novela iba a ser Stalingrado pero al final lo cambió.

V.Grossman fue corresponsal de guerra del periódico Estrella Roja y estuvo destacado en el frente de Stalingrado hasta poco antes del final de la batalla y después fue siguiendo al ejército ruso en su contrataque hasta Berlín.

La novela está considerada como la primera parte de Vida y Destino. Una obra coral en donde intervienen cerca de 200 personajes, cada cual encuadrado o relacionado con alguna de la situaciones que forman la base del relato, cuyo desarrollo es el alma de la obra. Se ha dicho que es una novela de situaciones, no de los personajes, ya que éstos, si bien con su peripecia vital la nutren de contenido, son las diferentes situaciones, por encima de sus personas, las que crean un todo de una gran riqueza literaria.

Comienza por situarnos en el tiempo y en el espacio. Nos presenta a Hitler y Mussolini tratando los planes de invasión de Rusia y su reparto del botín. Nos introduce al pueblo ruso y poco a poco al elenco de personajes que irán apareciendo, entre ellos a los Shaposhnikov, cuya familia será la base de partida y en la que confluirán la mayoría de ellos. La obra, después de un recorrido por diversos frentes de guerra, se centra en Stalingrado, en donde el relato se tensa y nos conmueve con la minuciosa descripción de los personajes, los preparativos y la heroica defensa de la ciudad por el pueblo ruso.

Se ha dicho que la obra es una lección de historia, de política, de sociología, de psicología, de amor a la naturaleza y, en suma, de la condición humana.

Me quedo con todo y, en especial con los momentos de gran lucidez, que intercalados con el sufrimiento sin fin de las personas en medio de la guerra, nos hace que recordemos muchas cosas, como el valor de la vida:

En momentos como aquel, el hombre percibe la luz, el espacio, el susurro, el silencio, los olores dulces y las caricias de la hierba y las hojas en su hermoso conjunto: todas aquellas centésimas o, tal vez, milésimas y millonésimas partes que componen la belleza del mundo. Aquella belleza, la auténtica belleza, solo quiere transmitir al hombre un mensaje: la vida es un bien.

O esta otra, en la que se siente el terror durante un bombardeo:

Cuando surgía el silbido de una bomba, siniestramente quedo al principio, luego cada vez más fuerte, los refugiados contenían la respiración y agachaban la cabeza a la espera del impacto…Durante aquellos segundos, descompuestos en centenares de fracciones infinitamente largas y distintas, ya no había respiración, ni deseos ni recuerdos, solo el eco de aquel ciego aullido metálico invadía los cuerpos de los ocupantes del refugio.

Se compara a este autor con los grandes de la literatura rusa; Tolstoi, Dostoievski, Pasternack y no les falta razón; Vida y Destino es una gran obra, continuadora de Por Una Causa Justa; en la primera, que es la segunda, hay una acerada crítica al régimen comunista y en la segunda un gran reportage de la guerra y sus sufrimientos, todo contado en estílo periodístico muy ágil y ameno y profundo.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Sant Bertomeu de Bellpuig

Si teniu ocasió, visiteu el convent de Sant Bertomeu de Bellpuig. Us l'ensenyarà una guia molt amable, que en coneix molt bé els detalls. A més de veure dos claustres renaixentitstes, força excepcionals a Catalunya, una escala de cargol com se'n veuen poques i molts altres detalls, vam descobrir la història de Ramon Folc de Cardona-Anglesola , qui, nascut a Bellpuig, va esdevenir virrei de Sicília i Nàpols, des d'on va ordenar que es construís un convent al seu lloc natal, on va ésser enterrat, en un mausoleu excepcional que va fer transportar des d'Itàlia.

Vam veure les arcades del centre de la vila, tot i que algunes dissortadament van desaparèixer per venda, i vam anar a l'església parroquial on es va traslladar per seguretat l'excepcional mausoleu de Ramon Folc. L'escala que condueix a l'església és força curiosa (no deixeu de llegir els cartells que l'expliquen), però no vam tenir sort de poder veure el mausoleu perquè l'església era tancada. Hi tornarem a veure'l. Segur. I repetirem els excel·lents cargols a la llauna i les orelletes típics d'aquella terra.

La deuda

M' ha agradat. Aquesta història d'agents del Mossad que van al darrere d'un important criminal nazi, té un ritme cinematogràfic i emocional que m'ha atrapat.

Curiosament li he trobat algun punt en comú amb el llibre "Jo confesso" que he referenciat en l'entrada anterior: navega en el temps i l'espai, i en algun punt concret he trobat algun toc narratiu semblant. No els estic comparant, els arguments no tenen res a veure, el llibre és molt més "ample", està en una altra dimensió, però això no treu que recomani la pel·lícula. Fa passar una bona estona.

Jo confesso

Confesso que he llegit "jo confesso". Quan a El Periódico van anunciar que Jaume Cabré, que m'ha fet gaudir força entre d'altres obres amb Senyoria o La Teranyina, havia tret un nou llibre, en el que havia treballat vuit anys, vaig córrer a comprar-la. L'he llegit, i m'ha agradat força. Tant per la història, que navega en l'espai en el temps i en el món de la reflexió i de les emocions, com per la forma com està escrit, àgil, força personal i amb un continuat "toc" genial.

Com es tracta d'una novel·la colossal, de la que no us costarà trobar referències i anàlisi, permeteu-me només confessar haver-me sentit sorprès en descobrir que Jaume Cabré va anar al mateix col·legi que jo (Jesuïtes de Casp), cosa que vaig descobrir quan vaig veure que a la novel·la apareix algun ex-profe, o quan esmenta el "Molí de Blancafort" (als afores de La Garriga) on els meus avis i tiets van ser masovers, on va néixer el meu pare i on jo vaig anar alguns estius de petit. Li hauré de preguntar quan li porti el llibre a signar en alguna ocasió que es presti, quina és la seva relació amb aquest indret.

Encara que s'hagi exhaurit, no patiu, que l'han reeditat. El recomano fortament.

Ser o no ser

Aquest estiu vaig tenir ocasió de tornar a veure al cine Verdi aquesta pel·lícula de Lubitsch. Compromesa amb la vida i amb la llibertat, com a Remordimiento, que vam veure al cine fòrum, aquesta pel·lícula genial va saber tractar amb ritme, valentia, força, humor i el seu particular estil elegant ("toc Lubitsh") el tema del nazisme i la resistència.

És una d'aquelles pel·lícules que no fa res reveure de tant en tant.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Breve encuentro

Vull referenciar una altra pel·lícula clàssica: Breve encuentro (David Lean, 1945) que he vist aquest estiu, gràcies als videoclubs on es pot llogar.

De David Lean ja vam veure al cine fòrum el novembre del 2004 la pel·lícula Oliver Twist (1948), que va presentar Xavier Pereda, emmarcant-la en una sessió sobre cinema i literatura, que va tenir gran èxit i li va donar molt prestigi. Breve encuentro va ser rodada una mica abans (1945). Més endavant David Lean va dirigir diverses superproduccions (El puente sobre el río Kwai, Lawrence de Arabia, Doctor Zivago) en les que va disposar el seu excel·lent ritme narratiu.

Breve encuentro ens exposa la història d’un amor prohibit, confrontant l’amor real amb la inèrcia de les relacions matrimonials, explicada amb un llenguatge cinematogràficament molt delicat.

Basada en una obra de teatre de Noel Coward (Still life), té un acompanyament musical molt adient. Després de diverses reedicions de l’obra teatral, el 2009 va donar lloc a una òpera.

Per mi ha constituït una bona estona de romanticisme i melodrama, alhora que una reflexió sobre les relacions personals i amoroses. M’ha agradat com una opció per al cine fòrum si algun dia tenim ganes de veure una pel·lícula d’aquest tipus, i compartir reflexions sobre aquests temes.


King Vidor

Aquest estiu he vist 3 pel·lícules del director King Vidor: Y el mundo marcha (1928), Duelo al sol (1946) i Guerra i Pau (1956).








Y el mundo marcha (The crowd) és una de les primeres obres mestres del cinema mut. Malgrat que va ser feta fa més de 80 anys, ens presenta de forma magistral la història d’un jove que veu frustrats els seus somnis professionals, i de retruc els personals, per les limitacions que la pròpia vida, i en especial l’entramat empresarial, imposen. Una bona ocasió per reflexionar sobre les esperances i les frustacions, derivades dels aspectes professionals de la vida, i la influència que poden tenir sobre la dimensió més íntima (personal i familiar) de la vida.


Duelo al sol pot anomenar-se western però en realitat és un melodrama. Una història intensa i entretinguda que ens manté enganxats a la butaca a causa de la intensitat dels sentiments que lliguen els personatges i condueixen la història.

Guerra i pau, que ha estat referenciada en aquest mateix blog, em va fer passar una bona estona, revivint l’obra literària ideada per Tolstoi i interpretada per grans actors.

King Vidor va tenir una dilatada carrera al món del cinema. Va començar el 1913 amb 19 anys, i va estar actiu fins el 1959, tot i que més tard va fer 2 curts experimentals.

Diverses de les seves pel·lícules van ser nominades per l’oscar, però cap el va guanyar. Se li va atorgar el premi honorífic el 1979 per la totalitat de la seva carrera. Encara que només sigui per agrair-li els bons moments que gràcies a ell he passat aquest estiu, li vull dedicar aquest petit record.

dijous, 25 d’agost del 2011

Caligrafía de los Sueños


Autor: Juan Marsé
editorial: Lumen

En la pasada edición de la diada de Sant Jordi tuvimos la oportunidad de adquirir y que nos firmara su último libro publicado, Juan Marsé, que además es el primero que publica después de la concesión del premio Cervantes.
Lo primero que hay que decir es que se trata de un libro espléndido, lleno de sabiduría literaria, de la que está al alcance de muy pocos. Se tiene que haber escrito mucho antes, y aún así, para escribir tan bien.
La novela está ambientada en el barrio de Gracia en Barcelona, en los años inmediatamente posteriores a la guerra civil. Para los que hemos vivido en el barrio durante años, andar por sus calles mientras lees, es especialmente grato.
Es la historia de Ringo, un chico de 15 años, asiduo al bar de la Sra. Paquita. Allí es testigo de la historia de amor de la Sra. Vicky y el Sr. Alonso. Con éste conocerá la Barcelona de la época y sus bajos fondos. Todo el relato está impregnado de la miseria, las penurias y los trapicheos de la posguerra. Por eso, esta novela, además de una historia de amor también es el retrato de un barrio y una época.
Muy buena.

El ruido de las cosas al caer


Autor: Juan Gabriel Vásquez.
Editorial: Alfaguara. Año 2011.

Este libro llegó a mis manos como regalo de cumpleaños de un amigo. El libro viene precedido del premio Alfaguara de 2011. Así que tenía dos buenos motivos para leerlo.

El Autor es el colombiano Juan Gabriel Vásquez, hombre joven, al que habremos de ir siguiendo los lectores.
La obra está ambientada en la Colombia de los años 90, época de gran violencia en el país, con el auge de narcotráfico y con Pablo Escobar al frente, con sus secuelas de crímenes y asesinatos por encargo.
El tema del libro es el seguimiento e investigación que hace el protagonista, el profesor Antonio Yammara, del asesinato de un amigo suyo, Ricardo Laverde, perpetrado por dos sicarios. Atentado en el que él también resultará herido. A través de la indagación en la vida y el misterio que rodea a Ricardo Laverde , nos introduce, muy por encima, en las circunstancias de algunas de las personas que rodean el mundo del narcotráfico en esa época en Colombia.
La obra está bien escrita, con un vocabulario muy variado en el que abundan los americanismos. El resultado es un texto interesante, de fácil lectura y entretenida

dimecres, 24 d’agost del 2011

La Familia Mashber


La Familia Mashber – Autor: Der Nister, seudónimo de Pinjas Kahanovich.
Editorial: Libros del Silencio, ed. 2011

Antes de de vacaciones me interesé por este libro, ya que había leído que era una obra maestra de la literatura universal que se publicaba, finalmente, en español. Es un libro que llega casi a las 900 páginas. Al cabo de una semana, después de haberlo leído, la conclusión es que ha superado las expectativas que me cree, por muchas razones.
El autor, Pinjas Kahanovich (Der Nister), que traducido significa “el oculto”, es originario de la ciudad rusa de Berdichev, hoy Ucrania, de la que también son originarios los escritores Vassili Grossman y Joseph Conrad.
En la ciudad de Berdichev existía una de las más importantes comunidades judías de toda Rusia. En la época en que escribió el libro tenía una población de unos 50.000 habitantes de los que el 80% eran judíos. La primera parte de libro se publicó el año 1939 y la segunda en el año 1943.
El libro recrea una época de transición entre un mundo antiguo con sus tradiciones y otro nuevo con sus cambios. Así, el autor relata, con extraordinaria pericia, todos los detalles de ese mundo que se escapa, como queriendo dejar constancia histórica de cómo era, que no se pierda en la memoria.
La acción transcurre en la ciudad de N. que la describe en tres círculos; el centro que es en donde está el mercado de la ciudad, epicentro que hace girar todo el comercio y vida que la mueve, la zona 2, que es la zona en donde habita la clase urbana y burguesa y la zona 3 o periferia en donde habitan los más pobres y desheredados.
Como eje de la narración está la familia Mashber. En yidish quiere decir crisis. Los orígenes de los Mashber se remontan a los judíos sefardíes expulsados de España en la época de los Reyes Católicos. La integran los hermanos Moishe, Luzzi y Alter; Moishe el empresario y hombre de negocios, Luzzi el intelectual, pensador, filósofo y religioso y Alter que tiene una rara enfermedad de la que no se recuperará. Interviene también un personaje, llamado Sruli Gol, personaje muy difícil. Es un hombre rico por herencia, decidido, locuaz, visionario, que desprecia el dinero. Es como la conciencia crítica de los ricos. Junto con Luzzi forman una pareja con lejanos parecidos a Don Quijote y a Sancho . El libro tiene un importante trasfondo místico religioso con continuas referencias a hechos y pasajes del Antiguo Testamento (La Torá, el Cantar de los Cantares) . Está lleno de lecciones de vida, a través de sus párrafos transcurre la vida, con alegrías, sufrimientos, injusticias y esperanzas.
Destaca la narración. La historia está escrita en forma de cuento. El narrador nos está contando un cuento, con sus paradas, sus inflexiones. Deja el hilo, lo retoma, nos avisa.. Bellísimo.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Guerra y pau

He rescatat de la videoteca una altra pel·lícula clàssica, Guerra i pau, basada en la gran novel·la de Tolstoi, que tenia ganes de reveure, des que fa més d'un any vaig veure "La última estación", que ens mostrava els darrers dies d'aquest gran literat rus.

A "Guerra i pau", hi ha de tot: Grans actors (Audrey Hepburn, Henry Fonda, Mel Ferrer, Vittorio Gassmann, ...), la música de Nino Rota, i moments fílmics de tota mena: tendresa, duresa, grandiositat, intimitat, ... . Més de tres hores d'un cinema que ara ja no és viable (era una altra època), però que tenim la sort de poder rememorar.


I tot això sota la direcció de King Vidor, ... un altre clàssic al que potser algun dia podriem dedicar una sessió al cine fòrum.


Llenço, doncs, una idea: Ara que torna a estar de moda el cine mut, on la música es tocava per part de músics en directe (veieu la notícia de la Ventafocs de Maribel Verdú), perquè no ens animem a passar la temporada vinent una pel·lícula muda , com Y el mundo marcha de King Vidor (que crec que és muda però porta música), complementada amb alguna pel·lícula muda curta en la que la música la posi en directe algú del cine fòrum ... ? Algun voluntari ?

Pequeñas mentiras sin importancia

Pel·lícula en la que tens la sensació de participar-hi ... de ser un mes. Quan un grup d'amics reben el cop de l'accident d'un amic comú ... sembla que et passi a tu també. Quan decideixen passar uns dies al camp junts ... tens la sensació que tu també hauries d'agafar la borsa, posar-hi quatre coses i apuntar-te a la sortida.

La pel·lícula és una seqüència de petites coses, en les que, ¿ inevitablement ?, s'hi barregen petites mentires ... que et fan riure, patir, i sentir-te implicat.

Per això, quan al final de la pel·lícula la consciència - no diré d'on surt - diu algunes coses, tu també et sens interpelat.

Una bona pel·lícula, força apropiada per a aquests dies d'estiu, en que és més fàcil anar al camp i retrobar-nos tots plegats.

dilluns, 18 de juliol del 2011

La conciencia de Zeno

En Juan González ens ha enviat aquesta nova resenya i recomanació d'un llibre per llegir :

"La Conciencia de Zeno Autor: Italo Svevo

Coincidiendo con una traducción revisada y actualizada, no hace mucho que se ha vuelto a reeditar “La Conciencia de Zeno” de Italo Svevo. El libro, a pesar de que con el tiempo llegó a considerarse un clásico, tardó bastante en publicarse, ya que ningún editor quiso hacerlo, hasta que, James Joyce, que había sido profesor de inglés en la Trieste de Italo Svevo, lo comentó favorablemente.

Svevo fue un escritor que vivió a caballo entre el siglo XIX y el XX, (1861-1928) Su peripecia vital transcurre con el trasfondo de muchos cambios históricos en pocos años: políticos, sociales, científicos, etc. Un tema de la época por el que se interesó especialmente fue el psicoanálisis. "La Conciencia de Zeno" fue su aportación, considerada hoy día como una obra maestra de la literatura y el piscoanálisis.

“La Conciencia” es una autobiografía ajena, un texto autobiográfico inventado, de ficción. Es todo lo contrario de cuando se dice que se ha escrito una novela sobre hechos reales. En este caso se estaría contando una historia real, no creando una ficción. Escribir una autobiografía inventada es escribir una novela.

No he leído muchos libros que traten de literatura y psiquiatría, si exceptuamos el de Oliver Sacks “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero”, libro inquietante, pero éste de hoy es un texto para el psicoanálisis. Alguien nos cuenta una vida que no es, ni ha existido, pero que a través de ella quiere descubrirse a si mismo.

Antes de nada se nos presenta, a grandes rasgos, como un rico heredero de un comerciante Triestino que tiene que asumir la responsabilidad de los negocios familiares a la muerte del padre. Su padre muere de un ataque al corazón y en el ataque, en la caída al suelo, le da un tortazo al hijo, hecho que le marca para toda su vida. Nos la cuenta.

Divide su vida en tres grandes apartados; El Tabaco, El Amante y El hombre de Negocios.

Con el tabaco tiene un problema existencial enorme, porque a Zeno lo que mas le gusta es dejar de fumar y, así, antes de dejarlo, poder fumarse el último cigarrillo. Este, por ser el último, le produce un placer indescriptible, con lo cual, siempre esta dejando de fumar…para volver a fumarse, otra vez, el último… y así toda su vida. Paradójicamente I. Svevo murió en un hospital, como consecuencia de las heridas sufridas en un accidente de tráfico. El hombre, estando a punto de morir, quiso fumarse su último cigarrillo, pero los médicos no lo dejaron. Paradojas de la vida.

Se supone que las vivencias del "hombre- amante" y del "hombre de negocios", frustrado y desinteresado, se superponen, pero no lo dice, con lo que el tratamiento del tiempo en la novela, es un tema de psiquiatría; ocurren simultáneamente, pero los separa, con lo que se está psicoanalizando, tanto es así que, en un momento dado, se hace la pregunta. ¿Pero yo soy culpable o no?.
Una vez leído el libro comienzan las preguntas, porque, a) ¿podía la gente vivir holgazaneando todo el día?, b) ¿después de un día agitadísimo y lleno de problemas , llegas a casa, lo olvidas todo, y duermes como un bendito?.c) ¿Vuelves a casa, después de haber estado haciendo el amor toda la tarde con tu amante, enamoradísimo de tu mujer y, ella te recibe sin hacerte preguntas?.
En su caso las respuestas siempre son afirmativas, con lo cual miente, con lo que el lector llega a la conclusión que la mentira es una herramienta que el psicoanálisis utiliza para llegar a la verdad.
Al respecto del tema del psicoanálisis, el libro merece más de una lectura, y ésta es amena y fácil de seguir, por lo que lo incluyo entre mis libros recomendados."

diumenge, 17 de juliol del 2011

El Gatopardo

No pretenc descobrir a ningú El Gatopardo. Qui més qui menys l'ha vist, i, molts, més d'una vegada. L'han passada forces vegades per televisió, i als videoclubs i botigues especialitzades és fàcil d'aconseguir.

Però vull compartir amb vosaltres el plaer que m'ha produït veure-la una tarda d'estiu en pantalla gran, restaurada, a un cinema mític - el Verdi - que aquest estiu ens ofereix la possibilitat, que recomano que no desaprofitem, de tornar a veure grans clàssics.

Burt Lancaster, Alain Delon, Claudia Cardinale, Luchino Visconti, Nino Rota ... són noms inoblidables que podem retrobar una altra vegada ... com si fos ahir. Només per tornar a veure l'escena del ball, però també per tornar a reviure les múltiples cares d'una Itàlia renaixent i una Sicília eterna, val la pena trobar tres hores en les que perdre's al cine Verdi.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Everlasting moments

Aquesta pel·lícula l'hem vist amb en Joan, la Carme i la Maria Rosa, per mitjà d'un servei d'accés a cinema per Internet (http://www.filmin.es/) que ofereix forces pel·lícules actuals i clàssiques a un preu força raonable.

La pel·lícula ens ha encantat a tots. Aquest recorregut vital per la vida d'una dona a Suècia a començaments del segle XX, exposat sense pressa, però sense pausa, manté el seu interès des del primer fins al darrer moment.

Tot i ser molt diferent, m'ha recordat una altra pel·lícula - Rompecabezas - que també he esmentat en aquest blog. Si a "Rompecabezas" (pel·lícula argentina) una dona trobava en l'afició als trencaclosques alhora un entreteniment i la força de viure, a "Everlasting moments", una altra dona troba en la fotografia alhora una afició, força vital, i un instrument que li permetrà conservar i fer eterns els moments de la seva vida.

Moments durs i moments tendres, que n'hi ha de tot, però, sobre tot, moments tots ells valuosos i ... irrecuperables ... si no fos per la fotografia.

En definitiva, un "peliculón", que entre alters coses m'ha fet refelxionar que potser ara ens és més fàcil tirar fotografies, i que la vida pot semblar no tant dura ... però que els moments segueixen passant inexorablement i que val la pena guardar-los al nostre cor ... amb l'ajut de bones fotografies.

Nueva sección - Los libros de Juan : Los Enamoramientos de Javier Marías


Animado por Jordi Castells, inicio una nueva sección de este blog, en la que voy a comentar libros leídos recientemente que me han gustado.

Titulo: Los Enamoramientos

Autor: Javier Marías.

Javier Marías tiene una forma de escribir que atrae, más allá de lo que cuenta, por cómo lo cuenta; tiene el don del que se expresa en un lenguaje variado, rico y fluido que hace que su relato, a medida que lees, lo asimiles de forma suave y grata.

Cada año, el día de Sant Jordi, tengo la costumbre de acercarme a las paradas de libros y firmas de Barcelona. Siempre que viene Javier Marías intento que me firme alguno y de paso intercambiar dos o tres frases con él. Cómo este año ha publicado Los Enamoramientos, lo adquirí y nos lo firmó con la recomendación de no enamorarnos en exceso.

El tema del libro va de enamoramientos, claro. Y el mensaje es que la consecuencia de enamorarse nos puede hacer victimas y verdugos a la vez, sin poder evitarlo ó inevitablemente.

Una mujer lleva años desayunando en la misma cafetería antes de ir a trabajar, encontrándose siempre con la misma pareja. Un día, el hombre es victima de un atraco absurdo, con resultado de muerte. Ella se entera al cabo de unos días del crimen por la prensa, y se interesa por la viuda...

El libro adquiere una altura narrativa extraordinaria cuando, para introducirnos y explicar una situación determinada, pone en boca de un personaje la historia del Coronel Chabert de Balzac, militar dado por muerto en la batalla de Raluy, que libró el ejército Napoleónico con los Prusianos, y que salva la vida milagrosamente, y al cabo de diez años reaparece ante su viuda reclamando lo suyo.......

Con esta historia y con otras el relato nos va llevando por donde quiere el autor, el lector se deja arrastrar...

Interviene, como no, el profesor Francisco Rico, personaje real y ficticio que lo retrata con todo cariño.

Fue este mismo profesor, Francisco Rico, el que recomendó la novela en un editorial reciente del suplemento Babelia del diario El País.

En fin concluyo recomendando a mis amigos esta novela, francamente buena.

diumenge, 3 de juliol del 2011

En un mundo mejor

Encara tinc al cos les emocions de la darrera pel·lícula del cine forum, quan una altra pel·lícula, En un mundo mejor, aquest cop vista al cine Alexandra, m'ha tornat a fer sentir emocions fortes.

I, una altra vegada, les emocions giren al voltant de les vivències d'uns nois que es veuen enfrontats a situacions fortes i complexes d'entendre i pair.

L'amor, la mort, la violència emocional, l'amistat, la pèrdua ... poden esdevenir per a un jove situacions més difícils d'afrontar que la violència física o la guerra.

Amb unes interpretacions molt bones, i uns paisatges excepcionals ... m'ha agradat, i, d'alguna manera, m'he sentit com si la sessió de divendres passat encara no s'hagués acabat.

dissabte, 2 de juliol del 2011

1 juliol - De mayor quiero ser soldado

Divendres 1 de juliol vam cloure la temporada amb la projecció de la pel·lícula “De mayor quiero ser soldado”, dirigida per Christian Molina i meravellosament interpretada per Fergus Riordan, Ben Temple, Jo Kelly y Andrew Tarbet.

La pel·lícula va constituir una molt agradable sorpresa. Quan vam acabar de veure-la, ningú gosava obrir boca. La força de la pel·lícula, que para una mirada molt específica al món de la violència televisiva, i, molt especialment, al seu impacte en el món de la infància, ens va deixar glaçats. No és d’estranyar que - com ens va explicar el director de la pel·lícula, Christian Molina, que vam tenir la sort que ens acompanyés en la sessió – a Roma, la pel·lícula, a més de ser premiada en el Festival Internazionale del Film di Roma, va ser despedida amb forts aplaudiments per part d’un públic infantil i adolescent, que es va sentir ben retratat i comprès.

Christian que malgrat la seva joventut es va confessar un enamorat del cinema – els seus directors preferits són Kubrick i Berlanga – ens va explicar que amb la pel·lícula intenta compartir una preocupació per com la violència que ens envolta impacta i s’interioritza dins la ment i el cor infantil. Ho aconsegueix. La pel·lícula mereix no tan sols ser vista en els circuits comercials, sinó que les sales de projecció dels centres educatius la projectin i s’obri un debat social necessari i urgent: Podem seguir tolerant que diàriament passin pels ulls dels infants tones d’escombraries i el cor dels nens i nenes s’immunitzi davant tanta misèria ?

Christian va prometre que tornaria. El curs vinent l’esperem. Mentrestant, passem un bon estiu, i aprofitem, entre d’altres coses, per reveure els bons clàssics que ens proposa el cinema Verdi.

Podeu recordar la sessió veient les fotografies que va fer Lola Rodríguez:

dimarts, 21 de juny del 2011

The company men

The company men – Pel•lícula americana que ens mostra com diversos personatges, tots ells amb alta situació socio-econòmica, viuen la crisi econòmica de la seva empresa, i, més concretament, el fet de ser acomiadats de la feina.

La pel•lícula resulta interessant, ja que, a més de fer-nos viure la situació dels diferents personatges i les seves interrelacions, ens fa reflexionar sobre les causes d’algunes crisis empresarials, i, més concretament, sobre com algunes persones amb capacitat d’influència les pateixen i les viuen alhora.

Els principals intèrprets són actors veterans i coneguts que saben fer creïble la història i fer-nos compartir les seves vivències i emocions.

dissabte, 18 de juny del 2011

17 juny - Detràs del muro


Divendres 17 de juny els companys del cine fòrum vam tenir la sort de poder assistir a una activitat molt especial i grata: el company i amic del cine forum Pepe Molina va tenir el gest d'amistat de convidar-nos a la interpretació del monòleg teatral Detrás del muro.

Amb el teatre de l'Associació de veïns Congrés - Indians ple de familiars i amics, en Pepe va anar desgranant aspectes íntims de la seva vida, començant per la traumàtica experiència de la trobada amb la mort sobtada i inesperada d'un personatge desconegut - Josep Lluis Facerias - que, amb 8 anys, ell era incapaç d'entendre; la retrobada posterior amb el mateix personatge, mitjançant la qual el destí el va convidar a reflexionar o la seva dualitat professional, fins i tot amb vis còmica dels móns hospitalari i del dret, finalment resolta cap el segon.

Va compartir també les seves alegries personals i familiars, la seva vocació artística, el seu compromís amb la vida i la societat i la inquietud política i social, molt especialment en el marc del Partit i l'Associació de veïns.

Però, sobretot, va fer un exercici d'amistat, mitjançant el qual va compartir davant nostre la seva intimitat i les seves emocions, d'una forma que va resultar agradable, enriquidora i estimulant.

La sessió va ser de gran nivell gràcies a la col·laboració dels nostres companys del cine fòrum, Victor Apolhinarios, que va dur a terme la direcció artística i Lola Rodríguez, que va fer de regidora.

Per tal que puguem tenir sempre dins nostre aquests records, les vivències d'en Pepe estan també recollides en un llibre que porta el mateix nom ("Detrás del muro").


Podeu veure l'àlbum de fotografies que Lola Rodríguez ha compartit amb nosaltres com a record de l'acte.