dissabte, 12 de desembre de 2015

11 Desembre - Cabaret



Divendres 11 de desembre van acomiadar cinematogràficament l'any amb la projecció d'un altre gran clàssic: "Cabaret".

Cabaret és una pel·lícula musical americana, de l'any 1972. Va ser dirigida per Bob Fosse, actor, ballarí, coreògraf i director de cinema, que va reflectir a la pel·lícula la seva capacitat musical, i el seu mestratge del tractament de l'erotisme i la sexualitat, que el van portar a guanyar  l'Òscar.

També van guanyar l'Òscar Liza Minelli per la seva esplèndida interpretació de la cantant protagonista de la pel·lícula i Joel Gary, que va guanyar l'Òscar al millor actor secundari per l'extraordinària interpretació del mestre de cerimònies del cabaret.

La pel·lícula ens va fer sentir l'alegria de la música i l'amor, presents a tota la pel·lícula, i, perquè no, la tristesa i dolor de veure com la bogeria del nazisme guanyava força en el cor dels alemanys.


Nosaltres ens vam quedar amb l'alegria de la proximitat de les festes de Nadal, que vam celebrar amb un magnífic sopar i els regals de l'amic invisible, i la felicitat d'haver acomiadat l'any amb una magnífica sessió.

diumenge, 6 de desembre de 2015

20 de novembre - Cinema Paradiso



Divendres 20 de novembre, en Josep Lluís Pérez  va presentar la pel·lícula Cinema Paradiso.

Excel·lent elecció. Perquè la pel·lícula, italiana, dirigida per Giuseppe Tornatore, amb grans interpretacions i música d'Ennio Morricone, és una declaració d'amor al cinema que, com no podia ser d'una altra forma, ens va tocar les fibres sensibles a tots els integrants del cine fòrum.

Ens va tocar la fibra perquè la pel·lícula ens va transportar a una època que tots hem viscut en la que el cinema era pràcticament l'únic entreteniment, i en la que les sales de cinema eren, a la vegada que el lloc on es projectaven les pel·lícules -  primer en blanc i negre, més endavant en color i sovint censurades -  un veritable teatre de la vida.

Tots ens vam sentir retratats en el nen Salvatore, en les seves trapelleries infantils, el seu amor juvenil i la seva passió pel cinema. I tots vam sentir nostàlgia per una època en que el cinema tenia menys mitjans tècnics, però era un vehicle carregat d'emocions. I això que nosaltres tenim la sort de poder seguir duent el cinema als nostres cors, especialment en la nostra trobada mensual al cine fòrum.


Gràcies, Josep Lluís, per haver-nos fet veure i viure una pel·lícula de revisió periòdica obligada per a tots els amants del cinema.

diumenge, 15 de novembre de 2015

16 d'octubre - Un cuento chino



Després de la duresa - encara tant tristament d'actualitat - de la pel·lícula de la sessió anterior, Daniel Cantero ens va presentar una comèdia - "Un cuento chino" - que ens va permetre riure una mica i relaxar-nos enmig de tants disgustos.

"Un cuento chino" és una coproducció hispano - argentina, en la que es nota l'empremta del cinema argentí, un cinema creatiu amb personatges forts; dirigida per Sebastián Borensztein, i magistralment interpretada per Ricardo Darín, acompanyat pel taiwanès Ignacio Huang i per Muriel Santa Ana; que va guanyar el 2011 el premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana.

Tragicomèdia impregnada de surrealisme, que ens mostra un home tosc i tancat, amb conductes estranyes i quasi còmiques, paralitzat pels traumes viscuts, confrontat per atzar amb un altre home vingut de l'altre extrem del món, que després de perdre qui més estimava i intentant trobar un parent que el rebi, veu que el roben i el deixen sol i perdut en un món molt diferent del seu.

Potser el surrealisme és la única forma de fer front a una vida on les circumstàncies i els traumes t'aboquen a la soledat i a l'atrinxerament. Soledat i atrinxerament, però, no són prou forts com per no ajudar aquell que encara està pitjor que tu i a qui la vida ha posat al teu costat.

Surrealisme per superar la mancança de comprensió de la parla, que és compensada escoltant d'altres parts interiors teves que també parlen.

Història inversemblant, que no mentidera; més amable que agra; busseja en els aspectes emocionals i ens fa palès que és millor que deixem parlar els cors i no les armes, que només escoltant el nostre interior trobem el millor de nosaltres mateixos.


Gràcies, Darín, per una magnífica interpretació. Gràcies, Daniel, per haver-nos fet passar una bona estona.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Divendres 18 de setembre - Timbuktu



Després que la temporada passada es tanqués amb la ja tradicional cloenda a Fontpineda, amb la divertida comèdia "Cuatro bodas y un funeral", divendres 18 de setembre vam inaugurar la nova temporada amb la pel·lícula "Timbuktu", de l'any 2014, dirigida pel director maurità Abderrahmane Sissako. 

Va presentar la pel·lícula en Josep Maria Cortina, que ja ens va fer viatjar a l'Àfrica fa quasi 2 anys quan ens va presentar una meravellosa sessió de fotografies de l'Àfrica Occidental.

La pel·lícula ens va frappar,  ja que va posar en front nostre la realitat del yihadisme, tant tristament d'actualitat els nostres dies.

La pel·lícula ens mostra com els habitants d'una població de Malí veuen com se'ls imposen per part d'uns invasors forans estranyes normes i lleis que prohibeixen escoltar música, riure, fumar o jugar a futbol en nom de pretesos manaments religiosos. Però el que constatem és que darrera aquestes normes i la seva aplicació hi ha incultura, inhumanitat i crueltat, molta crueltat. Una lapidació o l'aplicació inhumana de la pena de mort ens fan palès on condueixen aquests camins, com malauradament constatem diàriament als telenotícies.

Una fotografia i una música magnífiques ens van acompanyar en el difícil tràngol de veure aquesta pel·lícula i ens van tornar a fer reflexionar - com  ho hem hagut de fer tantes vegades - que lluny estem a vegades de poder dir-nos humans.

La pel·lícula va provocar llargues discussions en les que van abundar més les preguntes que les respostes.  I és que hi ha preguntes per a les quals és molt molt difícil trobar una resposta.


dilluns, 15 de juny de 2015

Divendres 12 de juny - Nit de sèries

En Juan González ens va convidar a deixar, per una vegada, el format cinematogràfic convencional per endinsar-nos en el món de les "sèries", que tan presents són en l'entorn de la televisió.

Les sèries són tan antigues com la televisió. Tots recordem sèries mítiques com "Bonanza", "Los intocables", "El Santo", "Embrujada" i tantes altres; però els darrers anys s'ha produït  una explosió quantitativa i quantitativa formidable: Es calcula que la propera temporada poden estrenar-se al món unes 3.000 sèries diferents. Moltes d'aquestes sèries tenen pressupostos molt alts motivats tant per la participació de guionistes, directors i actors d'alta reputació, com per la utilització de recursos costosos en la seva producció i distribució.

En la sessió, en Joan ens va fer degustar el primer capítol de 2 sèries diferents: L'espanyola Crematorio  i la danesa Borgen.

L'elecció de les sèries la va fer en Juan tant per mostrar-nos 2 bons exemples d'aquest format audiovisual com pel fet que les dues mostren fenòmens molt rellevants i actuals en la nostra societat.
 
 

Crematorio és una sèrie espanyola, estrenada l'any 2011, que consta de 8 capítols, basada  en la novel·la homònima de Rafael Chirbes, que gira al voltant del món de la construcció, la bombolla immobiliària i els estralls econòmics, socials i familiars que va produir. La sèrie s'ubica al País Valencià però reflecteix fets que podrien haver succeït en qualsevol altre indret d'Espanya. La seva magnífica factura i bones interpretacions, encapçalades per un magnífic José Sancho,  aporten a la vegada grans dosis d'entreteniment però també de reflexió sobre uns fets  que van trastocar l'estructura humana i social del país.
 
 

Borgen és una sèrie danesa que gira al voltant del món de la política. El nom "Borgen" fa referència al nom col·loquial amb el que es coneix el Palau de Christianborg, seu dels tres poders de l'estat i de l'oficina del primer ministre. Borgen es va estructurar en 3 sèries anuals  de 10 capítols cadascuna.

Construïda al voltant del personatge de Birgitte Nyborg, personatge de ficció que encarna la primera dona que ocuparia el lloc de primer ministre a Dinamarca, integra en el seu relat els aspectes humans, familiars, mediàtics i econòmics que envolten el món de la política, constituint "l'entorn" que els polítics han de tenir en compte si volen "guanyar partits". Les peripècies de la sèrie mostren, conjuntament amb les intrigues inevitables que el món de la política comporta, un fet cabdal com és la cultura del pacte, tan actual entre nosaltres aquests dies, i tan important en el funcionament de les actuals societats avançades.

Tan una com l'altra sèrie inclouen les dosis d'intriga, humor, dramatisme i tendresa necessàries per mantenir-nos-hi enganxats capítol a capítol.

Les projeccions van estar seguides per una animada discussió. La visió de les sèries va despertar controvèrsia. Algú va destacar la seva vocació "didàctica" mostrant el funcionament dels teixits de les societats actuals; però per altres alguns personatges semblaven simplificats i estereotipats. Tots vam convenir, però, en la dificultat de jutjar una sèrie havent-ne vist tan sols el primer capítol. Ben segur que més d'un dels assistents ja haurà vist alguns dels capítols que segueixen !.
 
 
 
La sessió va continuar amb un altre motiu de festa: Xavier Pernia va compartir amb nosaltres el 60 aniversari. Tots li vam desitjar moltes felicitats i que pugui seguir portant-nos en el futur personatges del món del cinema al cine fòrum per compartir amb nosaltres el seu saber i estimació pel cinema. Felicitats, Xavier !

 

dijous, 21 de maig de 2015

Divendres 15 de maig - Confidencias


 
Divendres 15 de maig Francisca ens va presentar la pe·lícula Confidencias del director italià Luchino Visconti.

Francisca ens va fer una completa i molt interessant introducció a l'entorn de la pel·lícula: Va ser rodada per Luchino Visconti en una etapa avançada de la seva vida, en el que un ictus li havia provocat importants disminucions i en un moment - 1974 - en què Europa en general i Itàlia en particular  estava convulsa amb problemàtiques socials i polítiques importants.

La coincidència entre un vell professor solitari - magistralment interpretat per Burt Lancaster, l'alter ego de Visconti  - i uns joves esbalotats - magnífica Silvana Mangano i també Helmut Berger, que va mantenir una llarga relació sentimental amb Visconti - ens va fer compartir els encontres i desencontres entre generacions diferents que comparteixen el neguit de trobar  el sentit de l'existència humana.

La figura del professor està inspirada en la de Mario Praz, professor i crític d'art italià, que va reunir a la seva casa, a Roma  una innumerable quantitat d'objectes artístics i llibres, cadascun dels quals representava alhora una vivència que va evocar a la seva magnífica autobiografia "La casa de la vida".  Avui en dia la casa de Praz ha esdevingut el Museo Mario Praz en el Palacio Primoli (vía Zanardelli) de Roma.

Cada escena de la pel·lícula  és una mica com un quadre de l'estil pictòric  "Conversation piece",  que va fer furor principalment a Anglaterra a partir del S. XVIII, i que emplenaven la casa de Mario Praz . Cada silenci i cada conversa en la pel·lícula  eren com grans d'una magrana que es van desgranant davant de l'espectador  que els assaboreix amb plaer i amb torbació, ja que hi veu reflectides algunes de les seves pròpies emocions més íntimes.

Una gran pel·lícula d'un gran director, un home que va ser estimat pels romans que van saber apreciar que independentment de les seves idees polítiques específiques, va saber buidar en cada pel·lícula tota la seva ment i tot el seu cor.

En definitiva, una sessió molt enriquidora i ben preparada per la Francisca que ens va permetre acostar-nos  a un gran del cinema (Luchino Visconti), ens va obrir la curiositat per conèixer més a Mario Praz i donar més motius per anar a Roma.

dissabte, 9 de maig de 2015

Divendres 24 d'abril - El sabor del sake


Divendres 24 d'abril, el cinefòrum es va traslladar al Japó.
 

 
La sessió va tenir tres parts: En la primera, 3 parelles del cinefòrum (Carme, Joan, Montse, Xavier, Maria Rosa i Jordi) que l'estiu passat van viatjar-hi van compartir la seva experiència i mostrar-nos una selecció de fotografies de la seva estada.
Podeu accedir a la descripció i records del viatge accedint al reportatge que sobre aquest tema es va publicar al blog "Prova i error" d'en Josep Maria Cortina.
La segona part va consistir en la projecció de la pel·lícula "El sabor del sake" del director japonès Yasujiro Ozu, de l'any 1962.
Es tracta d'una pel·lícula "clàssica" que ens va transportar al Japó dels anys 50 - 60 i que ens va permetre constatar i reflexionar sobre algunes de les característiques de la cultura japonesa :
* Tradicionalment el Japó havia tingut una personalitat molt "patriarcal" i "feudal / familiar" amb una espècie de piràmide que anava des de l'emperador fins el darrer ciutadà.
* Tradicionalment tancat, el Japó  va obrir-se a Occident cap el 1868, i va iniciar el desplegament econòmic. La visió "familiar" del món es va conservar, però, al món de l'empresa i va intentar agafar d'Occident el que va considerar interessant, conservant una cultura i arrels pròpies.
* Els anys de la pel·lícula (1950-60) feia poc temps que el Japó havia perdut la guerra i havia sofert la massacra d'Hiroshima. Amb l'ajut dels Estats Units s'estava refent, treballant molt dur,  amb cicatrius i problemes d'identitat, però caminant amb determinació cap el progrés tècnic i econòmic que ara és totalment constatable.
La pel·lícula "El sabor del sake" pretén donar-nos unes pinzellades de la situació de la societat japonesa en aquell temps.
En fer la pel·lícula, Yasujiro Ozu (un clàssic ell mateix) adopta una mirada realista, harmònica (en les relacions amb Occident), poètica, tendra, nostàlgica, descreguda, ...
Yasujiro Ozu era una persona humil i senzilla que va declarar "les meves pel·lícules no són gran cosa" i que va rodar molts cops la mateixa pel·lícula, amb especial atenció a les relacions familiars (matrimoni, relació pares / fills), cosa  curiosa perquè ell va viure tota la vida amb la mare i no es va casar mai. Malgrat això va saber captar l'essència de coses que ell no va viure i també les que va viure (com la tristesa i la soledat).
La pel·lícula, de ritme lent, plena de converses, barreja personatges diferents : triomfadors, tímids, nostàlgics, perdedors ... però tots ells humans ... i melancòlics. Es va rodar amb la càmera a l'alçada d'un adult assegut sobre el tatami i, rodada molt en interiors,  s'assembla molt a una obra de teatre.
Vam constatar que l'alcohol (sake, cervesa) juga un rol molt important en les relacions socials i és també un acompanyant de la persona sola per donar-li "confort" i "consol".  
Acabada la pel·lícula, en el debat vam constatar que encara que han passat més de 50 anys, els temes que planteja la pel·lícula (el sentit de la vida; la responsabilitat personal i social; les relacions de la persona amb la família, els amics i els companys; la soledat) segueixen i seguiran essent nuclears i rellevants per a tots nosaltres.
Finalment, en la tercera part, el sopar, vam fer servir els "palillos" i vam traslladar-nos gastronòmicament a l'imperi del sol naixent, amb una taula que, com sempre, feia goig !.
 
 

I encara una sorpresa ... vam celebrar l'aniversari de la Lola !. N'ha fet 60 !. I no ho sembla ... perquè es conserva tant guapa i captivadora que està feta una esplèndida geisha catalana !.
 

dissabte, 11 d’abril de 2015

13 març - La caja de cerillas



Gràcies a en Josep Maria Cortina, la darrera sessió del cine fòrum, que va tenir lloc el 13 de març, ha estat molt especial perquè ha constituït una gran oportunitat per acostar-nos a 2 grans persones - Joan Guerrero i David Airob - i a un món - la fotografia - que tots ells estimen.
La pel·lícula que va constituir el centre de la sessió va ser "La caja de cerillas", un documental - entrevista en el que David Airob, director de la pel·lícula, s'acosta al món d'en Joan Guerrero, a la seva visió de la vida, la fotografia i a les seves experiències amb la poesia, l'amistat, la música, l'amor o el seu compromís social. El nom de la pel·lícula es deu a què, de petit, en Joan Guerrero jugava a fer veure que feia fotografies amb una capsa de mistos.
Joan Guerrero s'ha guanyat el prestigi i la valoració del món de la fotografia per la seva extensa trajectòria, en la que destaca la temàtica de la vida quotidiana de la que sap "caçar" - ell es defineix més com un fotògraf caçador que pescador - instàncies de vida, bellesa i passió. Destaquen també en la seva trajectòria les col·laboracions amb Pere Casaldàliga o la seva continuada relació amb Santa Coloma.
En el documental percebem molt especialment  la seva passió per la fotografia i constatem que per a Joan Guerrero, el més important per assolir una bona fotografia no són les càmeres o els objectius sinó l'amor, la humilitat, la sinceritat i la capacitat d'aproximació a les coses senzilles de la vida.  En aquest sentit, el documental és una autèntica incitació a la vocació per la fotografia i hauria de ser de visió obligada per a tots els que s'hi senten atrets, molt especialment adolescents i joves.
En la mateixa sessió vam veure el multimèdia "Calcio Storico", que combina vídeo, fotografia i so, guanyador del tercer premi del World Press Photo Multimedia, produït per David Airob, en equip amb 2 persones més i pocs medis, cosa que fa més meritòria la seva qualitat. David Airob, professional del món de la fotografia, amb dilatada experiència, especialment a "La Vanguardia", ens va explicar que el format multimèdia permet realitzar treballs de gran interès, i que quan les circumstàncies econòmiques ho permetin, és ben segur que explotarà.

Després de veure la pel·lícula i,  durant el sopar, vam tenir ocasió de dialogar amb tots 2 i compartir amb ells una estona interessant i enriquidora. Va ser, una mica, com si la pel·lícula no s'hagués acabat, i, per una vegada, nosaltres poguéssim ficar-nos-hi dintre, participar en la conversa i compartir també idees i vivències.

Si desitgeu aprofundir més en el coneixement d'aquests personatges, podeu llegir les entrevistes que els hi fa Josep Maria Cortina a "El Núvol":
Entrevista amb Joan Guerrero:

Entrevista amb David Airob



dissabte, 28 de febrer de 2015

13 febrer - Moulin Rouge


 
En ple Carnestoltes, Maite i Francesc ens van traslladar al Paris bohemi de 1900, amb la presentació de la pel·lícula "Moulin Rouge", dirigida per Baz Lurhmann  l'any 2001 i interpretada per Nicole Kidman i Ewan McGregor.

Ja en la presentació, Maite i Francesc van dissentir en la valoració del film: Si en Francesc hi trobava originalitat, vida, bohèmia, ritme i alegria, per Maite el que hi havia era confusió, efectisme, mareig i desorientació.

Intrigats per aquest dissentiment ens vam disposar a veure la pel·lícula amb curiositat ...

En el col·loqui que va seguir a la projecció, els assistents també es van dividir en dos bàndols: a alguns la pel·lícula els va entusiasmar, i a d'altres els va desagradar. En tot cas, a ningú va deixar indfeerent.

A mi particularment em va distreure, i hi vaig trobar  "moments Francesc", en els que vaig sentir-me atrapat per la màgia de de la música i la bohèmia, però també - la pel·lícula era llarga i donava per molt -  "moments Maite"  en els que vaig sentir que es volia estirar el fil més del que donava.

Però  ... Carnestoltes no ens diu precisament això : que la vida té moments bons que hem d'aprofitar i gaudir  i moments durs en els que ens hem de fer el cor fort ?. Gràcies, Maite i Francesc, per haver rescatat del temps una pel·lícula molt adequada per al dia en què es va presentar.

dissabte, 10 de gener de 2015

9 de gener – La darrera nadala: “El hijo del otro”



Just quan ja creiem acabades les festes nadalenques, ens hem retrobat per veure plegats la pel·lícula “El hijo del otro”, presentada per Pepe Molina, que, d’alguna manera, ha estat com perllongar una mica les festes, cantant la darrera nadala.

La pel·lícula – francesa -  planteja la situació provocada pel   descobriment de  l’intercanvi accidental de fills – ara ja joves en edat d’entrar a l’exèrcit o iniciar els estudis universitaris - que s’havia produït en el moment del naixement en una clínica d’Israel entre una família jueva i una palestina.

La projecció  es va produir, per coincidència, en un dia en què tots estàvem encara sacsejats per les notícies dels atemptats gihaidistes produïts a París.

Que la persona humana és “la persona i les seves circumstàncies”, que poden incloure la raça, la religió, l’ideologia o la situació socio-econòmica, i que aquestes “circumstàncies” pesen molt en la percepció i comunicació entre les persones, és innegable. Però si hi ha un lloc al món on raça, religió, ideologia o situació socio-econòmica fan especialment complicada, tensa i violenta la relació entre les comunitats de persones que s’hi integren, és, paradòxalment,  Israel, on tenen el seu bressol o llocs de culte importants, les religions més significatives.

Doncs en aquest indret tant complicat és on Lorraine Levy, la directora de la pel·lícula, despulla les persones de les seves circumstàncies, fent ressaltar les relacions d’amor i emoció que les relacions entre pares i fills – al nivell que sigui – comporten, encara que puguin estar recobertes dels prejudicis derivats de les diverses circumstàncies contraposades que hi concorren.

La pel·lícula va provocar força controvèrsia, encara que només sigui perquè els recents atemptats feien molt palès com de lluny de la pau i concòrdia nadalenca es troba el món que ens envolta.

La pel·lícula pot semblar ingènua i el seu cant a l’amor i la bona relació entre les persones és segurament poc realista si no va acompanyat d’esforços socio – polítics importants que haurien de vèncer el rancor intern que anys de violència continuada han dipositat en el fons del cor de les persones. En aquest sentit, veure aquesta pel·lícula va ser una mica com la darrera nadala que cantem durant les festes nadalenques: cants de pau i bona voluntat entre els homes,  que ens agradaria que es fessin realitat, però que constatem que són difícils i complicats d’assolir.