dissabte, 29 d’octubre del 2011

Perejaume a La Pedrera


A suggeriment i acompanyats pel bon amic Xavier Ripoll, hem anat a visitar l'exposició de Perejaume a "La Pedrera".

El títol de l'exposició et fa donar voltes : "Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!", però l'exposició pròpiament dita encara te'n fa donar més. És creativa i suggestiva, et fa veure que molts cops les coses que veiem no són el que semblen, que l'art moltes vegades ja és a la pròpia natura, que potser de tant "fer art" ens passem, ... i moltes sensacions més.

Vaja, que tot passejant pel Passeig de Gràcia, val la pena aturar-se a La Pedrera i perdre's per l'univers d'en Perejaume.

TNC - Una vella coneguda olor


Hem agafat, com en anys anteriors, un abonament al TNC. La primera obra que hem vist és "Una vella coneguda olor", de Josep Maria Benet i Jornet.

Et transporta uns quants anys enrera, quan nosaltres erem nens o estavem a punt de néixer, i la generació dels nostres pares i avis lluitava amb la vida.

Una vida que transcorre en un pati de veïns, amb llençols penjant, en el que s'entrecreuen les alegries, els patiments, les enveges i la vida diària d'un grapat de persones. Un tros d'espai i de temps ben dibuixat que ens fa constatar que el nostre habitat pot haver canviat força, però que el nostre interior, els nostres cors, potser no han canviat tant.

Una bona obra de teatre, ben muntada i ben interpretada, que ha suposat un bon començament de temporada.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

HABANASTATION

En un viaje reciente de la compañera y camarada Lina a Cuba, nos ha traido de regalo esta cinta en DVD que al visionarla nos ha sorprendido gratamente. Es una película del año 2011 del realizador Ian Padrón.

La película cuenta la historia de dos niños, de clases sociales diferentes, que se ven obligados a convivir, por fuerza de las circunstancias, un día entero juntos. Como trasfondo de la historia está la ciudad de la Habana; la parte rica y la parte pobre. !! Madre mía cómo está la Habana. Cincuenta años de revolución para esto!!!.

Además de la historia central, están los personajes que pululan por ahí; unos con su vis entre cómica y trágica, otros funcionarios absolutos, etc. todos interesantísimos y que nos dan una amplia panorámica de la Cuba de hoy.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Alemania, año 0

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Nader y Simin, una separación

Drama personal i familiar, explicat amb atenció a molts petits detalls, que ens permet endinsar-nos en la societat iraní i observar molts matisos, com el funcionament de la justícia, la difícil situació de la dona, que tot i això, lluita i participa en la vida familiar i social, o el paper de la religió.

Però, alhora ens permet comprovar que en el fons del cor la natura humana és semblant a tot arreu. Si aquesta història hagués passat a la Grècia clàssica, ara l'anomenariem "Tragèdia grega", i constatariem que molts dels seus components els trobem ara i aquí al nostre voltant.

Excel·lent història, narrada amb sensibilitat, ritme i ofici. No és estrany que li hagin donat el premi a la millor pel·lícula al festival de Berlin.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

30 setembre - Tudancos

Divendres 30 de setemebre vam començar la nova temporada del cine fòrum amb el documental Tudancos, dirigit i produït per Rodolfo Montero de Palacio, que va assistir a la sessió, acompanyat per la seva companya.

Xavi Perna ens va fer una presentació del director, ens va exposar la seva llarga trajectòria, i va destacar el seu compromís amb un cinema lligat a la natura i a la societat en què viu.

Rodolfo ens va confirmar que a "Tudancos" (nom d'una raça bovina autòctona de Cantàbria) hi va abocar moltes de les seves arrels i emocions personals i familiars.

Tudancos ens porta al poble rural de Cantàbria on el director va passar la seva infància (Valderredible) i dóna la veu als seus habitants i a la natura.
Assistim a les vivències i sentiments d’aquests personatges i constatem que al món rural també hi ha vida. Una vida que un dels personatges ens va convidar a saber gaudir (“cada dia és diferent, cada dia passen coses”). Cada escena és un doll de vida. Especialment frapant va resultar l’escena del naixement d’un vedell.

La natura, les imatges, i molt especialment els rostres parlen per si sols. Tudancos ens va mostrar un món diferent que, segons Rodolfo, té molts anys al darrere, una història i una cultura pròpia, i mereix, abans que res, un respecte. Un respecte que el món actual a vegades nega, oblidant que som natura, i que amb tanta història, el món rural “no ho pot haver fet tot malament” i que "molts dels valors del món rural són molt pertinents en el món d'avui".

Rodolfo va confessar que un dels objectius que tenia en fer la pel·lícula era fer acostar aquests móns tan diferents que tenia dins seu: El món rural on va passar la seva infància, i el món actual que sembla haver-lo marginat, sense adonar-se de la riquesa que deixa a banda. Vam constatar que ho ha aconseguit.

Com sempre, la sessió va acabar amb un col·loqui molt viu, i amb un sopar de llepar-se els dits.

Gràcies, Rodolfo, per haver-nos fet passar una magnífica sessió d’obertura de temporada, i haver-nos fet retrobar una mica amb nosaltres mateixos.