dissabte, 23 de novembre del 2013

22 de novembre - Breve encuentro






Després de Flores Rotas, premiada l’any 2005,  i de Bailar en la oscuridad, premiada l’any 2000, dos pel·lícules relativament recents, divendres dia 22 de novembre vam seguir amb pel·lícules premiades al festival de Cannes: Jordi Castells va presentar  una pel·lícula més clàssica, “Breve encuentro”, premiada el primer any que es van atorgar premis a Cannes (1946), en què el festival va atorgar ni més ni menys que 11 primers premis


Breve encuentro és una pel·lícula britànica del director David Lean, estrenada el 1945, poc després de finalitzar la segona guerra mundial. Va estar produïda i rodada en ple període de guerra, amb la conseqüent austeritat econòmica, malgrat la qual cosa es va aconseguir una pel·lícula d’elevada qualitat i impacte.
El director, David Lean, del que Xavier Pereda ja ens havia presentat al cinefòrum la pel·lícula Oliver Twist, és un director molt reconegut, amb personalitat i ofici. Va saber dirigir pel·lícules de gran qualitat en la seva primera etapa, en blanc i negre i amb pressupostos limitats, com la que aquí comentem, Breve encuentro,  i va aconseguir també triomfar quan el cinema va evolucionar al color i va dirigir pel·lícules de gran format com El puente sobre el río Kwai i Lawrence de Arabia (que van ser premiades amb l’Oscar) o Doctor Zhivago i La hija de Ryan.


A títol de curiositat indicarem que es va casar 6 vegades i divorciar  5. La seva darrera esposa  el va sobreviure. Quan va dirigir “Breve encuentro” anava per la segona. Va morir el 1991.


Els actors principals,  Celia Johnson i Trevor Howard, més conegut ell que ella, igual que els secundaris,  són també  anglesos i van assolir en aquesta pel·lícula grans interpretacions. Es tracta d’una pel·lícula típicament britànica, que en el seu temps va assolir un gran èxit a Anglaterra i als Estats Units.


La pel·lícula està basada en una obra de teatre de Noel Coward. En la pel·lícula es van fer algunes modificacions que van fer més determinades situacions que en el teatre es van plantejar més ambiguament i  deixar a la imaginació de l’espectador.


Es tracta d’una pel·lícula sobre l’amor entre persones casades, escrita amb flashback des de la perspectiva de la protagonista. Ens mostra aspectes que són universals (els sentiments), però alhora ens permet entreveure que el comportament dels protagonistes està també condicionat pels comportaments socials de l’època. Recordem que no feia tant que – el 1.938 – un rei anglès (George V)  va haver d’abdicar quan va anunciar el seu casament  amb una dona nord-americana divorciada dues vegades (Willis Simpson).


La pel·lícula està construïda amb sensibilitat i elegància, i ens presenta uns personatges que han de controlar els seus impulsos a causa de la culpa i responsabilitat que senten. La visió de la pel·lícula ens va permetre a la vegada gaudir d'una bona estona de cinema de qualitat i mantenir una intensa conversa sobre el món de les emocions, els sentiments, les responsabilitats i les pautes socials.


Una altra gran sessió de bon cinema – els que no l’hagueu pogut veure rescateu-la del videoclub, mentre ens apropem cap el Nadal, en aquest desè aniversari del cinefòrum.


Ah ... i després d’alguns dies d’absència a causa de l’intens inici d’activitats d’Attikus, van retornar al cinefòrum les croquetes de la Manoli !

divendres, 1 de novembre del 2013

25 Octubre - Bailar en la oscuridad





Divendres 25 d’octubre vam seguir amb el cicle de pel·lícules guardonades al festival de Cannes amb la pel·lícula “Bailar en la oscuridad”, del director danès Lars von Trier, que va guanyar la Palma d’Or l’any 2000.

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, vam tenir un presentador virtual::


La pel·lícula va sorprendre’ns perquè va unir la més forta duresa argumental i denúncia social amb el cinema musical. Les parts musical  permeten a la protagonista fer excursions i permeten als espectadors compartir la seva realitat paral·lela, una realitat en la que els sentiments agafen el principal protagonisme, perquè en l’altra realitat – la “real” les coses són molt difícils, i encara que no aixafen a la protagonista, sí que la condicionen i l’obliguen a prendre decisions difícils.

La pel·lícula no és convencional i no va deixar a ningú indiferent. Tots vam sortir “tocats”  després  d’acompanyar la protagonista en el seu difícil camí cap a l’alliberament.

El que sí vam constatar és que, com ja vam comentar el dia de l'inici del cicle, el festival de Cannes ha premiat sovint pel·lícules  que combinen qualitat i recerca de noves formes de fer cinema, i no es pot negar que Lars von Trier combina les dues coses.