diumenge, 28 d’agost de 2016

Dissabte 16 de juliol - Thelma y Louise



Dissabte 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme, vam fer la tradicional sessió de cloenda estiuenca de la temporada a Fontpineda, sota la magnífica acollida dels nostres amics Miquel i Maria.

La pel·lícula que vam veure va ser Thelma i Louise, americana, de l'any 1991, dirigida per Ridley Scott, i, com a Carol, amb dos grans interpretacions femenines, aquest cop Susan Sarandon i Geena Davis.

La pel·lícula triada és un "clàssic", si podem qualificar de clàssica una pel·lícula quan acompleix 25 anys. En el moment de fer la convocatòria, en Joan ens deia que veient la pel·lícula veuríem si havia envellit.

I vam constatar que, efectivament, la pel·lícula és un clàssic, perquè no tan sols no ha envellit, sinó que ens va fer reviure les emocions que molts havíem sentit, i potser oblidat, quan la vam veure en el seu moment.

El desencís davant relacions amoroses insatisfactòries i davant la monotonia de les seves vides porta a Thelma i Louise i fer un viatge a la cerca d'un aler fresc que airegi les seves vides i en permeti treure la floridura.

Ben aviat, però, sembla que aquest és un objectiu impossible, en un món ple de violència masclista en el que sembla que dues dones que viatgen soles siguin una fruita que qualsevol pot lliurement agafar.

La pel·lícula és molt més que un road movie de violència i intriga. És un cant a l'amistat, al retrobament interior i a la lluita contra les pors que tenim interioritzades. És per aquesta raó que quan s'acaben les més de 2 hores de pel·lícula - que es fan curtes - ens aixequem amb la sensació que  hem estat convidats i participants  en un viatge ple de problemes, i amb final incert, però que moltes vegades resulta obligat a causa de la duresa o de la fredor del nostre entorn.


Coincidint amb el final de temporada, es va informar del canvi de model en l'organització del cinefòrum. Les sessions ordinàries, que fins ara fèiem en divendres al vespre, tindran lloc en cap de setmana - dissabte o diumenge - i en horari de tarda. Després de quasi 12 anys de cinefòrum, aquest canvi de fórmula permetrà assajar noves modalitats de trobada i seguir veient cinema i caminar plegats.

Divendres 17 de juny - Carol



Divendres 17 de juny vam veure la pel·lícula Carol, de l'any 2015, britànica, basada en una obra de Patrícia Highsmith, dirigida per  Todd Haynes, i interpretada per Cate Blanchett i Rooney Mara.

Novament l'amor és el protagonista d'aquesta història. En aquest cas l'amor entre dues dones, en un entorn temporal i social - la societat americana de mitjans del segle passat - que encara no ha assimilat l'amor entre persones del mateix sexe.

En aquest cas, Carol, interpretada per una Cate Blanchett, i Therese, interpretada per Rooney Mara, descobreixen amb sorpresa, viuen i assaboreixen un amor que els marcarà per tota la vida, com l'experiència més significativa que mai han viscut.


Sensual, melancòlica, però, sobretot, bonica, aquesta pel·lícula i aquesta història ens han causat un gran impacte, per la qualitat de les seves interpretacions i la força d'un missatge, que encara que es proporciona pausadament, com en un gota a gota, penetra inevitablement en les venes dels espectadors: l'amor és la  sal i la font de la vida. Viure la vida és seguir els seus camins, encara que, inevitablement, també comportin dolor i dificultats.

Divendres 27 de maig - Sólo un beso






Divendres 27 de maig,  Lola Rodríguez ens va presentar Sólo un beso.

Pel·lícula britànica de l'any 2004, del director Ken Loach. El que podria haver estat una bonica història d'amor entre 2 persones de cultures diferents: un jove paquistaní de cultura musulmana  i una noia britànica catòlica,  es converteix, com tantes altres vegades,  en una història plena de dificultats. La capa de les diferències religioses i culturals se superposa a la força de l'amor i fa complicada una història que hauria de ser principalment font de plaer i emocions positives.

La pel·lícula va provocar una reflexió sobre els forts problemes que la intolerància - junt amb els interessos econòmics - provoca en el món actual, encara que no això sigui una novetat sinó una constant històrica. La seva projecció  va constituir alhora una ocasió de gaudi cinematogràfic i de denúncia social i cultural.

divendres, 6 de maig de 2016

22 d'abril - Gravity




Divendres 22 d'abril Teresa Escalas va presentar-nos la pel·lícula Gravity.

La pel·lícula va constituir un avenç important en el rodatge d'escenes a l'espai, a les que es dota d'un realisme i versemblança grans. El rodatge va combinar tècniques variades: En ocasions es rodava només la cara dels actors i el cos era generat digitalment,  en d'altres, diversos aparells sustentaven i acompanyaven el cos dels actors en l'aire. El resultat és que veiem l'espai com si fos casa nostra.

La història es basa en l'accident provocat pel xoc amb un material de residu que flotava per l'espai, que provoca desperfectes en la nau i obliga els protagonistes, interpretats per George Clooney i Sandra Bullock, a vèncer importants problemes per intentar la supervivència.


Amb gran fotografia i equilibri entre acció i suspens, la pel·lícula ens va fer passar una bona estona, que, a més, es va complementar amb les magnífiques explicacions científiques amb les que la Teresa, veterana professora, va acompanyar el preàmbul i la cloenda de la sessió.

divendres, 8 d’abril de 2016

11 de març - Mulholland Drive

Divendres 11 de març Antonio Nuño ens va presentar Mulholland Drive, l'obra mestra de David Lynch.

En el cinefòrum pesava però, la tristesa pel recent traspàs d'en Víctor Apolhinarios, gran persona, amic magnífic i participant actiu del cinefòrum, que sempre ens enriquia amb els seus amples coneixements i amor pel cinema. La sessió va començar amb el passi d'unes fotografies de record que ens van alhora entristir però fer palesa la gran sort que ha sigut gaudir de la seva amistat.





Pel que fa a la pel·lícula, vam constatar que es tracta d'una obra mestra del cinema oníric, en la que el món dels somnis i pensaments dels protagonistes es barreja amb la realitat, permetent donar lloc a diferents lectures de la història. S'ha arribat a dir que el propi David Lynch feia lectures obertes de la seva pròpia pel·lícula, essent per tant més normal que cada espectador en fes la seva.





Tot i que en general va agradar, la pel·lícula va despertar controvèrsia: Alguns dels assistents van valorar molt positivament l'oportunitat que la pel·lícula els va donar d'endinsar-se en l'ànima i pensament dels personatges, mentre d'altres van destacar com innecessària la complexitat i falta de claredat amb què el director planteja la narració.

La consciència d'haver vist una gran pel·lícula, però,  no va poder fer esvanir el sentiment que era un dia trist. En Víctor ens ha deixat, i encara que sempre portarem el seu record dintre, el trobarem molt a faltar.


divendres, 12 de febrer de 2016

Divendres 5 de febrer - Orfeo negro



Divendres 5 de febrer, coincidint amb les celebracions de Carnestoltes, vam passar la pel·lícula Orfeo Negro, que va presentar Jordi Castells.

Orfeo negro és una pel·lícula que trasllada el mite grec clàssic d'Orfeo i Eurydice al Brasil, concretament al carnestoltes de Rio.

La pel·lícula es va basar en una obra de l'escriptor, poeta i compositor de cançons brasiler Vinicius de Moraes, que és un dels originadors de les cançons seminals de bossa nova.

Va dirigir la pel·lícula Marcel Camus, director francès especialment interessat en temàtiques relacionades amb cultures no occidentals.

Els intèrprets no eren actors professionals occidentals amb experiència sinó artistes locals: Un futbolista (Breno Mello) va interpretar Orfeo i una actriu - ballarina americana (Marpessa Down) va interpretar Euridice. "La mort" va ser  interpretada per un campió olímpic de triple salt.

La pel·lícula va suposar la descoberta i popularització en el món occidental del carnestoltes i de la música brasilera (bossa nova, samba, macumba), i llançar a la fama els implicats (director i actors).

En l'aspecte musical es va fer una selecció de cançons i peces del país, així com de les millors escoles de samba. Els cants afro brasilers que acompanyen la baixada als inferns d'Orfeo es van enregistrar en un lloc de culte de la macumba.

Va rebre la palma d'or a Cannes el 1959, i l'Oscar i Globus d'Or el 1960. A Cannes va guanyar malgrat una forta competència (Truffaut, Resnais, Buñuel, ...). Truffaut va considerar la pel·lícula com fundadora de la Nouvelle Vague (tot i que Goddard en va dir pestes). Possiblement la pel·lícula va seduir els intel·lectuals europeus per l'elecció d'artistes locals i per fer referència a un món, música i costums (carnestoltes, ...) exòtics, en un moment on l'anticolonialisme i l'autenticitat eren valors apreciats.

Anys després (el 2005) es va passar a Cannes un documental sobre Vinicius de Moraes i el que va significar la pel·lícula. A Breno Mello i d'altres participants a la pel·lícula els van convidar a l'acte.

Tres anys després (2008) Breno Mello va morir pobre al barri Tristeza de Rio el 2008 (el mateix any que Marpessa Down). Veieu l'obituari que El País va dedicar-li.

En la sessió del cinefòrum la pel·lícula va despertar divisió d'opinions. D'una banda es va reconèixer el color, alegria i exotisme que traspua, però de l'altra es va trobar que el temps li havia passat factura i que sobretot la part final no està adequadament resolta.


La sessió va continuar amb el tradicional i animat sopar, aquest cop amb ambient carnavalesc.

dissabte, 12 de desembre de 2015

11 Desembre - Cabaret



Divendres 11 de desembre van acomiadar cinematogràficament l'any amb la projecció d'un altre gran clàssic: "Cabaret".

Cabaret és una pel·lícula musical americana, de l'any 1972. Va ser dirigida per Bob Fosse, actor, ballarí, coreògraf i director de cinema, que va reflectir a la pel·lícula la seva capacitat musical, i el seu mestratge del tractament de l'erotisme i la sexualitat, que el van portar a guanyar  l'Òscar.

També van guanyar l'Òscar Liza Minelli per la seva esplèndida interpretació de la cantant protagonista de la pel·lícula i Joel Gary, que va guanyar l'Òscar al millor actor secundari per l'extraordinària interpretació del mestre de cerimònies del cabaret.

La pel·lícula ens va fer sentir l'alegria de la música i l'amor, presents a tota la pel·lícula, i, perquè no, la tristesa i dolor de veure com la bogeria del nazisme guanyava força en el cor dels alemanys.


Nosaltres ens vam quedar amb l'alegria de la proximitat de les festes de Nadal, que vam celebrar amb un magnífic sopar i els regals de l'amic invisible, i la felicitat d'haver acomiadat l'any amb una magnífica sessió.

diumenge, 6 de desembre de 2015

20 de novembre - Cinema Paradiso



Divendres 20 de novembre, en Josep Lluís Pérez  va presentar la pel·lícula Cinema Paradiso.

Excel·lent elecció. Perquè la pel·lícula, italiana, dirigida per Giuseppe Tornatore, amb grans interpretacions i música d'Ennio Morricone, és una declaració d'amor al cinema que, com no podia ser d'una altra forma, ens va tocar les fibres sensibles a tots els integrants del cine fòrum.

Ens va tocar la fibra perquè la pel·lícula ens va transportar a una època que tots hem viscut en la que el cinema era pràcticament l'únic entreteniment, i en la que les sales de cinema eren, a la vegada que el lloc on es projectaven les pel·lícules -  primer en blanc i negre, més endavant en color i sovint censurades -  un veritable teatre de la vida.

Tots ens vam sentir retratats en el nen Salvatore, en les seves trapelleries infantils, el seu amor juvenil i la seva passió pel cinema. I tots vam sentir nostàlgia per una època en que el cinema tenia menys mitjans tècnics, però era un vehicle carregat d'emocions. I això que nosaltres tenim la sort de poder seguir duent el cinema als nostres cors, especialment en la nostra trobada mensual al cine fòrum.


Gràcies, Josep Lluís, per haver-nos fet veure i viure una pel·lícula de revisió periòdica obligada per a tots els amants del cinema.

diumenge, 15 de novembre de 2015

16 d'octubre - Un cuento chino



Després de la duresa - encara tant tristament d'actualitat - de la pel·lícula de la sessió anterior, Daniel Cantero ens va presentar una comèdia - "Un cuento chino" - que ens va permetre riure una mica i relaxar-nos enmig de tants disgustos.

"Un cuento chino" és una coproducció hispano - argentina, en la que es nota l'empremta del cinema argentí, un cinema creatiu amb personatges forts; dirigida per Sebastián Borensztein, i magistralment interpretada per Ricardo Darín, acompanyat pel taiwanès Ignacio Huang i per Muriel Santa Ana; que va guanyar el 2011 el premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana.

Tragicomèdia impregnada de surrealisme, que ens mostra un home tosc i tancat, amb conductes estranyes i quasi còmiques, paralitzat pels traumes viscuts, confrontat per atzar amb un altre home vingut de l'altre extrem del món, que després de perdre qui més estimava i intentant trobar un parent que el rebi, veu que el roben i el deixen sol i perdut en un món molt diferent del seu.

Potser el surrealisme és la única forma de fer front a una vida on les circumstàncies i els traumes t'aboquen a la soledat i a l'atrinxerament. Soledat i atrinxerament, però, no són prou forts com per no ajudar aquell que encara està pitjor que tu i a qui la vida ha posat al teu costat.

Surrealisme per superar la mancança de comprensió de la parla, que és compensada escoltant d'altres parts interiors teves que també parlen.

Història inversemblant, que no mentidera; més amable que agra; busseja en els aspectes emocionals i ens fa palès que és millor que deixem parlar els cors i no les armes, que només escoltant el nostre interior trobem el millor de nosaltres mateixos.


Gràcies, Darín, per una magnífica interpretació. Gràcies, Daniel, per haver-nos fet passar una bona estona.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Divendres 18 de setembre - Timbuktu



Després que la temporada passada es tanqués amb la ja tradicional cloenda a Fontpineda, amb la divertida comèdia "Cuatro bodas y un funeral", divendres 18 de setembre vam inaugurar la nova temporada amb la pel·lícula "Timbuktu", de l'any 2014, dirigida pel director maurità Abderrahmane Sissako. 

Va presentar la pel·lícula en Josep Maria Cortina, que ja ens va fer viatjar a l'Àfrica fa quasi 2 anys quan ens va presentar una meravellosa sessió de fotografies de l'Àfrica Occidental.

La pel·lícula ens va frappar,  ja que va posar en front nostre la realitat del yihadisme, tant tristament d'actualitat els nostres dies.

La pel·lícula ens mostra com els habitants d'una població de Malí veuen com se'ls imposen per part d'uns invasors forans estranyes normes i lleis que prohibeixen escoltar música, riure, fumar o jugar a futbol en nom de pretesos manaments religiosos. Però el que constatem és que darrera aquestes normes i la seva aplicació hi ha incultura, inhumanitat i crueltat, molta crueltat. Una lapidació o l'aplicació inhumana de la pena de mort ens fan palès on condueixen aquests camins, com malauradament constatem diàriament als telenotícies.

Una fotografia i una música magnífiques ens van acompanyar en el difícil tràngol de veure aquesta pel·lícula i ens van tornar a fer reflexionar - com  ho hem hagut de fer tantes vegades - que lluny estem a vegades de poder dir-nos humans.

La pel·lícula va provocar llargues discussions en les que van abundar més les preguntes que les respostes.  I és que hi ha preguntes per a les quals és molt molt difícil trobar una resposta.