Habemus papam

M’ha agradat. Tendra. Produïda en clau d’humor. Les quasi 2 hores de la pel·lícula passen de pressa, però els sentiments que et provoca queden dintre.

Reviure els fasts d’un conclau és sempre espectacular, però sentir el pes que la situació provoca en els presents, veure les persones que hi ha sota les púrpures, i, molt especialment, sentir l’angoixa que es produeix quan la sotana passa de púrpura a blanca, és, simplement, humà.

Som conscients que la cúria i el món vaticà són un gran teatre, però redescobrir que la vida és un petit – gran teatre en el que cadascú és un actor, petit o gran; redescobrir que jugar proporciona plaer i que, potser, el millor que pot fer un psicoanalista és fer-nos retrobar amb l’alegria de la vida i del joc; constatar que en el gran teatre de la vida el guió no està escrit i s’ha de trobar a l’interior del cor d’un mateix, són algunes de les pinzellades del que la pel·lícula ens vol fer constatar.