Feia algun temps que dos amics, en Pepe Molina i qui signa, ens preguntaven, tot cinquantejant, si no fora possible reeditar un cinefòrum al estil d’aquells que els anys seixanta i successius, fins a la transició i primers anys de la democràcia, eren tan freqüents i que poc a poc es foren diluint, tot i el manteniment, encara avui, de certes activitats d’aquest caire. No calia inventar res, perquè quan una fórmula és bona el que cal és aprofitar-ne el format exprimint les possibilitats dels mitjans tècnics i materials que es tenen a l’abast. I tot això amb independència que els temps no siguin els mateixos i que, parcialment, les inquietuds siguin diferents.
A començaments del curs 2003/2004, aquesta iniciativa es va concretar en una primera sessió un capvespre el mes d’octubre, a casa d’en Pepe Molina, a Teià, on ens reunirem uns quants amics per veure Ikiru, del gran Kurosawa, que presentà el propi Pepe, i que rematàrem amb un viu col·loqui mentre picaven unes croquetes i quelcom més que l’amfitrió i la seva dona, la Manoli, ens havien preparat. Tot això amb la idea de anar alternant rotatòriament de ponent i amfitrió, amb una freqüència d’un cop al mes o mes i mig a casa de cadascú.
Aquests bons propòsits van trobar una extraordinària acollida gràcies a en Juan i a la Carmen, amb qui en Pepe va entrar en
contacte. De seguida es van oferir per acollir a casa seva, també a Teià, aquest cinefòrum, que en principi havia de ser itinerant, però que de fet es va ubicar, des de les hores, a la seva llar de forma indefinida, tot i que prou saben que no hi tenen cap compromís. No cal dir que aquest contacte amb en Juan i la Carmen es convertí amb l’inici d’una veritable amistat que perdura.
A més d’oferir-nos la seva amistat, que és el principal, en Juan i la Carmen ens van posar a disposició, com he dit, la seva llar i les seves instal·lacions, que són més professionals que no pas domèstiques, idònies per la nostra tasca, i que consisteixen en un ampli saló rectangular, amb pantalla gegant i projector, magnífica biblioteca i filmoteca, decorat amb motius cinematogràfics, espai per a més de trenta cadires per veure el cinema còmodament, i on hi cap també una esplèndida taula al altre extrem d’on està la pantalla, que, un cop acabada la sessió ─presentació del film, projecció i col·loqui─ ens aplega en un sopar que acostuma a començar al voltant de les onze i acabar sobre la una de la matinada.
Com diu en Pepe Molina, només cal baixar les escales del soterrani on es troba la sala per percebre una flaire cinematogràfica característica. Una flaire que, poc a poc, s’ha anat intensificant. Si ens fixem amb les memòries de les respectives temporades, veurem que a la primera (2003/2004) vam fer sis sessions; a la segona (2004/2005) ja em vam fer deu; a la tercera (2005 /2006) assolirem les onze, que és el màxim que tenim previst (una sessió cada mes, exceptuat el mes d’agost); i amb aquest mateix ritme hem començat la temporada actual (2006/2007). Això és indicatiu d’una progressió, que també s’ha fet palesa en altres aspectes: la sala de cinema s’ha anat adequant i decorant acuradament; el nombre d’assistents ha anat augmentant (fins a reunir-nos, cada sessió, entre vint i cinc i trenta amics); hem anat fent activitats complementàries (projecció de curts metratges, reportatges sobre escultura moderna, sessions de fotografies, filmacions pròpies de membres del cinefòrum, etc.); hem invitat i han vingut cineastes com l’Esteve Riambau (director de La doble vida del faquir) i més que en vindran; s’organitzen sessions oficioses (sovint ens reunim uns quants a deshores per a veure una pel·lícula, més o menys improvisadament); i així successivament.
El nostre Cinefòrum Teià és, en definitiva, mostra de la vitalitat d’allò que a vagades s’anomena societat civil, i que jo m’estimo més dir-ne, senzillament, societat. Gaudim amb el cinema i el cinema ens és excusa per a reunir-nos, intercanviar inquietuds, pensaments, opinions i parers, de la manera democràtica que comporta el respecte a tothom i no demanar a ningú carnet de res. De fet, la composició dels membres que conformem el cinefòrum és prou expressiva de la varietat de perfils humans que el constitueixen: advocats, artesans, magistrats, metges, professors de Universitat, professionals de diversos camps, funcionaris, polítics, etc. Cadascú donem el millor de nosaltres mateixos per encetar debats i aportar idees en vers allò que hem vist o hem de veure.
No és la meva intenció condicionar la manera com ens hem d’organitzar cara al futur, sinó simplement constatar el fet que fins ara el Cinefòrum Teià ha estat aliè a qualsevol tipus d’estructuració. No tenim president; ni secretari; no hi ha càrrecs; no hi ha comissions; no tenim organigrama. No estem inscrits ni tenim relació de dependència amb cap moviment, ni organització, privada, ni pública. No ens donen subvencions. Funcionem en espontani règim assembleari, i, ben mirat, ni tan sols això. En un marc de pura anarquia, en el millor sentit de l’expressió, decidim sobre la marxa ─normalment, havent sopat─, el calendari, els ponents i les pel·lícules que veurem pròximament. Això té els seus inconvenients, perquè, fent una mica de autocrítica, pot ser és cert que ben organitzats podríem fer més coses i programar amb una mica més de criteri. Tot i això, l’encís i la frescor que té la nostra manera de fer ─fins i tot el nom de Cinefòrum Teià ha sorgit espontàniament─, aliena a qualsevol intent d’utilització o d’instrumentalització, resulta, al menys per a mi, una rara i reconfortant experiència.
Sense triomfalismes, amb ganes de millorar, però sense falsa modèstia, crec que tots estem d’acord en que el Cinefòrum Teià ha estat i és un èxit, i que una de les claus d’aquest èxit rau, indubtablement, en el pla humà: les relacions entre nosaltres s’han caracteritzat en tot moment per la cordialitat, el companyonatge i fins i tot per l’amistat. I novament he de subratllar aquí la tasca portada a terme per en Juan i la Carmen, la Carmen i en Juan (ells són els únics que mai no fallen!), preparant el marc del màgic capvespre dels divendres de sessió: el recordatori per correu electrònic, amb la fitxa de la pel·lícula inclosa; la pulcritud de la Sala, sempre impecable; els mitjans tècnics sempre a punt; la taula, deliciosament parada, on mai no hi falta el detall de rigor (decoració exquisida, un obsequi per qui fa l’aniversari, a més de tota classe de refrescos, vins, cafès, tes i d’altres infusions). Tot això, i moltes mes coses, són factors que indubtablement afavoreixen el clima necessari perquè les relaciones humanes flueixin i s’intensifiquin. És veritat que cadascú aporta quelcom per sopar i tots ajudem a parar i a treure la taula, però el pes específic de tot el muntatge cau a les espatlles de qui tots sabem, i a més ho fan amb una eficàcia i senzillesa extraordinàries. No us estrenyeu, doncs, que ens hi trobem tan bé que de vagades allarguem les sessions més enllà del que la prudència aconsella, sovint entre cants i palmes, quan el seriós debat intel·lectual ha donat pas a la rauxa (dintre d’un ordre, faltaria més). I tampoc us estrenyeu, que, passat el temps, i iniciada la quarta temporada consecutiva, sentim la necessitat de deixar alguna constància documental del nostre camí.
Pepe Martinell - Setembre 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada