3 setembre - No soy un ángel

El diumenge 3 de setembre vam començar la nova temporada - 2017/18 - del cinefòrum amb la pel·lícula No soy un ángel, de l'any 1933, escrita i protagonitzada per Mae West.

La pel·lícula s'emmarca en un cicle "Rebeldes y peligrosas", que segueix el patró del cicle que aquest estiu va desenvolupar el CCCB, que, com diu el nom, està basat en la figura de dones que han fet front a les dificultats i encotillaments que la societat ha imposat històricament a la dona.

La pel·lícula és força distreta i ben feta, i gira al voltant del personatge interpretat per Mae West: Una dona que viu la vida desenfadadament i amb alegria. La pel·lícula conté diàlegs i escenes immemorables, com la del judici en la que Mae West està genial. Van passar una molt bona estona veient-la.

I és que en aquella època Mae West tenia els espectadors americans als seus peus, gràcies a la seva forma oberta de veure i viure la vida, com es reflecteix a les seves pel·lícules.

És clar que alguns - com el senador republicà Wiliam Hays - no toleraven aquesta forma de fer les coses i van desplegar una censura (codi Hays) que ho posava més difícil.

En la pel·lícula va tenir un paper important Cary Grant que estava en el començament de la seva carrera com galant del cinema.

Salvador Dalí, admirador de Mae West, li va dedicar el 1935 un quadre "Retrat de Mae West que pot utilitzar-se com apartament surrealista", que a finals dels anys 70, amb  ajuda de l'arquitecte Òscar Tusquets, va reproduir en  l'apartament, en tres dimensions, que hi ha al Teatre-Museu Dalí de Figueres.

Acabada la pel·lícula vam encetar un debat sobre el feminisme i el paper actual i històric de la dona a la societat ... que continuarà ...

I continuarà perquè el cicle continuarà amb d'altres pel·lícules que aborden aquesta temàtica des de diferents perspectives,  amb possibles títols tals com :

·         LA FUENTE DE LAS MUJERES de Radu Mihaiteanu- año 2.011 -Feminisme a  orient

·         INSTINTO  BASICO de Paul Verhoeven - Femme fatale

·         MOMMY de Xavier Dolan - Males mares.

·         GIRLHOOD (bande de filles) - Celine Sciamma - Pandilleras

·         LA NOVIA VESTIDA DE NEGRO de Francois Truffaut - La pel·lícula que va inspirar Kill Bill

22 de juliol - Vacaciones de Ferragosto.

El 22 de juliol passat vam cloure la temporada 2016-17 del cinefòrum amb la tradicional sessió d'estiu a Fontpineda.

La pel·lícula triada, Vacaciones de Ferragosto, va ser molt adequada ja que ens estàvem endinsant en ple període estiuenc i qui més qui menys tenia les vacances al cap.

Es tracta d'una pel·lícula italiana de l'any 2008, dirigida per Gianni di Gregorio.  Comèdia que mostra un profund coneixement de la dimensió humana dels personatges, en aquest cas, persones grans que el que precisen és companyia i calor humà.

Vam passar una estona força agradable amb una pel·lícula que, a més de fer-nos riure i passar una bona estona, ens va recordar que, grans o petits, tots som persones humanes.

Com sempre, la taula d'estiu ben parada i les ganes de passar-s'ho bé de tots plegats van donar lloc a un comiat de temporada alegre a l'espera del retrobament, ja a començaments de setembre. 

11 de juny - Decaleg-1, Amarás a Dios sobre todas las cosas.

Diumenge 11 de juny, havent ja acabat el cicle de John Huston, vam passar la pel·lícula Amarás a Dios sobre todas las cosas, que és el primer capítol  del Decáleg de Krzysztof Kieslowski.

El Decáleg es composa de 10 pel·lícules que aquest realitzador polonès va fer per la televisió del seu país l'any 1989. Cada capítol està dedicat a un dels 10 manaments de la llei de Moisès, reinterpretats des d'una perspectiva agnòstica.

Amarás a Dios sobre todas las cosas  és una pel·lícula que planteja preguntes i provoca reflexions sobre la vida i el seu sentit, materialitzades en el diàleg entre un pare - afeccionat als ordinadors i als escacs - i el seu fill de 8 anys. Preguntes i reflexions que tots ens hem plantejat perquè són eternes, i Kieslowsi en la seva pel·lícula les reprèn magistralment.

Diumenge 7 maig - El honor de los Prizzi - Final del cicle de John Huston

Diumenge 7 de maig vam veure El honor de los Prizzi.

Amb aquesta pel·lícula vam cloure el cicle de John Huston que vam iniciar el 13 de novembre amb Vidas rebeldes, vam seguir el 17 de desembre amb La reina de África, el 22 de gener amb Cazador blanco, cazador negro (pel·lícules ja referenciades en anteriors entrades d'aquest blog), el 18 de febrer amb La jungla de asfalto, meravellosa pel·lícula d'atracaments en la que va humanitzar els criminals que  i el 10 de març amb El hombre que pudo reinar, magnífica pel·lícula del gènere d'aventura.

Poden semblar moltes pel·lícules, però hem constatat que John Huston va ser un director molt prolífic, amb una vida i una personalitat molt pròpies.

El documental "John Huston y los 50 años de vidas rebeldes" ens fa un petit resum d'aquesta filmografia i de la persona que hi ha al darrere:

Amb una vida agitada, amb cinc esposes molt diferents entre sí ("una col·legiala, una dama, una actriu de cinema, una ballarina  i un cocodril") més diverses unions; va dirigir desenes de pel·lícules, molt diferents entre sí, sense cap altre nexe que la personalitat i el gust del seu director.

Va treballar amb grans actors i actrius: Va descobrir a Marylin Monroe a La jungla de asfalto, i va rodar la seva darrera pel·lícula, Vidas rebeldes, en la que van participar també Clark Gable i Montgomery Cliff.

Gens convencional, va anar a la guerra cercant l'honor i va trobar l'horror; i no va transigir amb el McCarthisme.

A El honor de los Prizzi reprèn el gènere mafiós que tant bé va tractar El Padrino amb un estil propi. Amb un gran repartiment: Jack Nicholson, Angelina Huston y la torbadora Kathleen Turner, va construir una història d'amors, odis i ambicions, amb un gran ritme sense respir des de l'instant inicial fins el final. Una gran pel·lícula per acabar un gran cicle.

Segur que ens han quedat moltes obres mestres seves per veure, però el cicle ens ha obert la gana i ben segur que tots plegats les trobarem i reveurem en qualsevol dels molts mitjans en els que es poden accedir. 

Diumenge 22 de gener - Cazador blanco corazón negro

Ja passades les festes de Nadal, hem reprès el cicle sobre John Huston, projectant la pel·lícula   Cazador blanco corazón negro.  La pel·lícula,  de l'any 1990,   està basada en la personalitat de John Huston, que va morir el 1987, i està  produïda, dirigida i protagonitzada per Clint Eastwood. Clint Eastwood la va voler fer, perquè admirava i s'identificava amb Huston.

El guió de la pel·lícula està basat en la novel·la de Peter Viertel, jueu alemany, que va emigrar amb els seus pares a Califòrnia el 1928 amb 8 anys. Viertel reflecteix en la novel·la i el guió les vivències que ell va tenir quan va participar com a guionista en la pel·lícula "La reina de Àfrica". El personatge de Pete Verrill, que és com el "Pepito Grillo" de John Huston, està basat en la seva pròpia personalitat; d'aquí la semblança dels noms. Va casar-se dues vegades; la segona amb Debohra Kerr.

L'altre personatge - a part de John Huston - que és retratat en la pel·lícula és el productor Sam Spiegel, també jueu polonès, emigrat als USA, compromès amb la causa sionista i poc respectuós amb les actrius.

La pel·lícula mostra la personalitat de John Huston, centrada en la dèria que tenia per caçar un elefant, que anteposava - o potser va ser la causa real del seu viatge - al compromís de fer un bon rodatge, i al que presenta com un personatge cínic, irònic, masclista i poc ecologista. Es diu que en la pel·lícula es va atemperar la personalitat de Huston, que en la novel·la és descrita de forma  pitjor. Però la pel·lícula també mostra les seves qualitats ... es polifacètic, creatiu, directe, poc ordinari i s'enfronta amb valentia a les opinions racistes o antisemítiques freqüents en el seu temps.

La pel·lícula mostra l'ambient, els escenaris, els personatges, el món del cinema, els valors de l'època, ... com es va fer una pel·lícula, una bona pel·lícula,  i va permetre submergir-nos en el món del cinema en un  viatge força interessant, convidats per Clint Eastwood. És clarament una pel·lícula de cinema dins del cinema ... que va donar  per molt i ens va permetre conèixer una mica més l'home del qual estem veient unes quantes pel·lícules. La propera ... La jungla del asfalto.

Dissabte 17 de desembre - La reina de África

Dissabte 17 de desembre, ja a les portes de Nadal, vam dur a terme la segona sessió del cicle sobre John Huston : "La reina de África", interpretada per Katharine Hepburn i Humprey Bogart, com intèrprets principals, secundats per Robert Morley, en el paper del reverend Samuel Sayer, germà de Rose, la dona interpretada per Katharine Hepburn.

La pel·lícula ens trasllada a l'època de la segona guerra mundial. Les hostilitats entre anglesos i americans serveixen de marc a una història d'amor en la que dos personatges molt diferents es van acostant a mesura que vencen les dificultats que la natura els interposa i s'embranquen en l'objectiu comú de destruir un vaixell alemany.

Vam gaudir d'una bona estona. Impagables algunes escenes, com la mort del reverend o les escenes finals en els que amb la mort apretant-los el coll, la parella demana de casar-se.

Recuperant per una vegada el format clàssic de sopar (cine-cena fòrum), aquesta vegada amb sopar de nadal i amic invisible, John Huston, Humprey Bogart i Katharine Hepburn van suposar per nosaltres una entrada magnífica en les festes de Nadal, amb el decorat nadalenc molt càlid que ens van preparar la Carme i en Joan.

Diumenge 13 de novembre - Vidas rebeldes

Diumenge 13 de novembre vam iniciar el cicle dedicat al director John Huston. Director del que s'ha dit que la seva vida és tan o més més interessant que la seva obra, el cicle presentarà algunes de les seves obres més significatives:

•       Vidas Rebeldes
•      La Reina de Africa -seguida de CAZADOR BLANCO, CORAZON NEGRO (1990 de Clint Eastwood)

•       La Jungla de Asfalto
•       La noche de la Iguana
•      El hombre que pudo reinar.
•      El honor de los Prizzis

Abans de visualitzar Vidas rebeldes, vam veure un documental que ens va resumir la vida i obra de Huston. Una vida atzarosa i una obra prolífica i variada que reflecteig una inquietud constant i un amor intens al cinema.

Vidas rebeldes ens va presentar a tres personatges inadaptats interpretats per tres grans actors - Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Clift - que també estaven passant per moments difícils en les seves vides personals, ja que tots tres viurien poc temps després de finalitzar aquesta pel·lícula. La pel·lícula ha estat un inici de cicle molt brillant ja que és un cant a la vida, encara que aquesta sembli difícil per als personatges de la història. La natura, els cavalls, els records, les flaqueses i els sentiments humans són algunes de les pinzellades que van permetre a Huston pintar una aquarel·la d'una visió de la vida que sempre deixa un camí al sentiment i a l'esperança.

18 de setembre - Deseando amar

La temporada 2016 / 2017 s'ha iniciat en el seu nou format el diumenge 18 de setembre amb la pel·lícula Deseando amar (In the mood for love) del director Wong Kar-wai.

Ha estat un començament fort i brillant ja que ens hem trobat davant d'una història d'amor que els protagonistes viuen amb sofriment ja que desitjarien no tenir un sentiment que es contraposa a les seves circumstàncies personals.

Pura poesia cinematogràfica, amb una direcció i unes interpretacions que ens han fet entendre que el bon cinema pot traspuar emoció parlant tan sols amb els gestos, les mirades, i l'acompanyament d'una música que sap estar on toca.

La sessió va servir per retrobar-nos tots, compartir cafè i pastes - en el nou format de tarda és el que toca - i decidir que el gran protagonista de la nova temporada serà John Huston. 

Dissabte 16 de juliol - Thelma y Louise

Dissabte 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme, vam fer la tradicional sessió de cloenda estiuenca de la temporada a Fontpineda, sota la magnífica acollida dels nostres amics Miquel i Maria.

La pel·lícula que vam veure va ser Thelma i Louise, americana, de l'any 1991, dirigida per Ridley Scott, i, com a Carol, amb dos grans interpretacions femenines, aquest cop Susan Sarandon i Geena Davis.

La pel·lícula triada és un "clàssic", si podem qualificar de clàssica una pel·lícula quan acompleix 25 anys. En el moment de fer la convocatòria, en Joan ens deia que veient la pel·lícula veuríem si havia envellit.

I vam constatar que, efectivament, la pel·lícula és un clàssic, perquè no tan sols no ha envellit, sinó que ens va fer reviure les emocions que molts havíem sentit, i potser oblidat, quan la vam veure en el seu moment.

El desencís davant relacions amoroses insatisfactòries i davant la monotonia de les seves vides porta a Thelma i Louise i fer un viatge a la cerca d'un aler fresc que airegi les seves vides i en permeti treure la floridura.

Ben aviat, però, sembla que aquest és un objectiu impossible, en un món ple de violència masclista en el que sembla que dues dones que viatgen soles siguin una fruita que qualsevol pot lliurement agafar.

La pel·lícula és molt més que un road movie de violència i intriga. És un cant a l'amistat, al retrobament interior i a la lluita contra les pors que tenim interioritzades. És per aquesta raó que quan s'acaben les més de 2 hores de pel·lícula - que es fan curtes - ens aixequem amb la sensació que  hem estat convidats i participants  en un viatge ple de problemes, i amb final incert, però que moltes vegades resulta obligat a causa de la duresa o de la fredor del nostre entorn.

Coincidint amb el final de temporada, es va informar del canvi de model en l'organització del cinefòrum. Les sessions ordinàries, que fins ara fèiem en divendres al vespre, tindran lloc en cap de setmana - dissabte o diumenge - i en horari de tarda. Després de quasi 12 anys de cinefòrum, aquest canvi de fórmula permetrà assajar noves modalitats de trobada i seguir veient cinema i caminar plegats.

Divendres 17 de juny - Carol

Divendres 17 de juny vam veure la pel·lícula Carol, de l'any 2015, britànica, basada en una obra de Patrícia Highsmith, dirigida per  Todd Haynes, i interpretada per Cate Blanchett i Rooney Mara.

Novament l'amor és el protagonista d'aquesta història. En aquest cas l'amor entre dues dones, en un entorn temporal i social - la societat americana de mitjans del segle passat - que encara no ha assimilat l'amor entre persones del mateix sexe.

En aquest cas, Carol, interpretada per una Cate Blanchett, i Therese, interpretada per Rooney Mara, descobreixen amb sorpresa, viuen i assaboreixen un amor que els marcarà per tota la vida, com l'experiència més significativa que mai han viscut.

Sensual, melancòlica, però, sobretot, bonica, aquesta pel·lícula i aquesta història ens han causat un gran impacte, per la qualitat de les seves interpretacions i la força d'un missatge, que encara que es proporciona pausadament, com en un gota a gota, penetra inevitablement en les venes dels espectadors: l'amor és la  sal i la font de la vida. Viure la vida és seguir els seus camins, encara que, inevitablement, també comportin dolor i dificultats.

Divendres 27 de maig - Sólo un beso

Divendres 27 de maig,  Lola Rodríguez ens va presentar Sólo un beso.

Pel·lícula britànica de l'any 2004, del director Ken Loach. El que podria haver estat una bonica història d'amor entre 2 persones de cultures diferents: un jove paquistaní de cultura musulmana  i una noia britànica catòlica,  es converteix, com tantes altres vegades,  en una història plena de dificultats. La capa de les diferències religioses i culturals se superposa a la força de l'amor i fa complicada una història que hauria de ser principalment font de plaer i emocions positives.

La pel·lícula va provocar una reflexió sobre els forts problemes que la intolerància - junt amb els interessos econòmics - provoca en el món actual, encara que no això sigui una novetat sinó una constant històrica. La seva projecció  va constituir alhora una ocasió de gaudi cinematogràfic i de denúncia social i cultural.

22 d'abril - Gravity

Divendres 22 d'abril Teresa Escalas va presentar-nos la pel·lícula Gravity.

La pel·lícula va constituir un avenç important en el rodatge d'escenes a l'espai, a les que es dota d'un realisme i versemblança grans. El rodatge va combinar tècniques variades: En ocasions es rodava només la cara dels actors i el cos era generat digitalment,  en d'altres, diversos aparells sustentaven i acompanyaven el cos dels actors en l'aire. El resultat és que veiem l'espai com si fos casa nostra.

La història es basa en l'accident provocat pel xoc amb un material de residu que flotava per l'espai, que provoca desperfectes en la nau i obliga els protagonistes, interpretats per George Clooney i Sandra Bullock, a vèncer importants problemes per intentar la supervivència.

Amb gran fotografia i equilibri entre acció i suspens, la pel·lícula ens va fer passar una bona estona, que, a més, es va complementar amb les magnífiques explicacions científiques amb les que la Teresa, veterana professora, va acompanyar el preàmbul i la cloenda de la sessió.

11 de març - Mulholland Drive

Divendres 11 de març Antonio Nuño ens va presentar Mulholland Drive, l'obra mestra de David Lynch.

En el cinefòrum pesava però, la tristesa pel recent traspàs d'en Víctor Apolhinarios, gran persona, amic magnífic i participant actiu del cinefòrum, que sempre ens enriquia amb els seus amples coneixements i amor pel cinema. La sessió va començar amb el passi d'unes fotografies de record que ens van alhora entristir però fer palesa la gran sort que ha sigut gaudir de la seva amistat.

Pel que fa a la pel·lícula, vam constatar que es tracta d'una obra mestra del cinema oníric, en la que el món dels somnis i pensaments dels protagonistes es barreja amb la realitat, permetent donar lloc a diferents lectures de la història. S'ha arribat a dir que el propi David Lynch feia lectures obertes de la seva pròpia pel·lícula, essent per tant més normal que cada espectador en fes la seva.

Tot i que en general va agradar, la pel·lícula va despertar controvèrsia: Alguns dels assistents van valorar molt positivament l'oportunitat que la pel·lícula els va donar d'endinsar-se en l'ànima i pensament dels personatges, mentre d'altres van destacar com innecessària la complexitat i falta de claredat amb què el director planteja la narració.

La consciència d'haver vist una gran pel·lícula, però,  no va poder fer esvanir el sentiment que era un dia trist. En Víctor ens ha deixat, i encara que sempre portarem el seu record dintre, el trobarem molt a faltar.

Divendres 5 de febrer - Orfeo negro

Divendres 5 de febrer, coincidint amb les celebracions de Carnestoltes, vam passar la pel·lícula Orfeo Negro, que va presentar Jordi Castells.

Orfeo negro és una pel·lícula que trasllada el mite grec clàssic d'Orfeo i Eurydice al Brasil, concretament al carnestoltes de Rio.

La pel·lícula es va basar en una obra de l'escriptor, poeta i compositor de cançons brasiler Vinicius de Moraes, que és un dels originadors de les cançons seminals de bossa nova.

Va dirigir la pel·lícula Marcel Camus, director francès especialment interessat en temàtiques relacionades amb cultures no occidentals.

Els intèrprets no eren actors professionals occidentals amb experiència sinó artistes locals: Un futbolista (Breno Mello) va interpretar Orfeo i una actriu - ballarina americana (Marpessa Down) va interpretar Euridice. "La mort" va ser  interpretada per un campió olímpic de triple salt.

La pel·lícula va suposar la descoberta i popularització en el món occidental del carnestoltes i de la música brasilera (bossa nova, samba, macumba), i llançar a la fama els implicats (director i actors).

En l'aspecte musical es va fer una selecció de cançons i peces del país, així com de les millors escoles de samba. Els cants afro brasilers que acompanyen la baixada als inferns d'Orfeo es van enregistrar en un lloc de culte de la macumba.

Va rebre la palma d'or a Cannes el 1959, i l'Oscar i Globus d'Or el 1960. A Cannes va guanyar malgrat una forta competència (Truffaut, Resnais, Buñuel, ...). Truffaut va considerar la pel·lícula com fundadora de la Nouvelle Vague (tot i que Goddard en va dir pestes). Possiblement la pel·lícula va seduir els intel·lectuals europeus per l'elecció d'artistes locals i per fer referència a un món, música i costums (carnestoltes, ...) exòtics, en un moment on l'anticolonialisme i l'autenticitat eren valors apreciats.

Anys després (el 2005) es va passar a Cannes un documental sobre Vinicius de Moraes i el que va significar la pel·lícula. A Breno Mello i d'altres participants a la pel·lícula els van convidar a l'acte.

Tres anys després (2008) Breno Mello va morir pobre al barri Tristeza de Rio el 2008 (el mateix any que Marpessa Down). Veieu l'obituari que El País va dedicar-li.

En la sessió del cinefòrum la pel·lícula va despertar divisió d'opinions. D'una banda es va reconèixer el color, alegria i exotisme que traspua, però de l'altra es va trobar que el temps li havia passat factura i que sobretot la part final no està adequadament resolta.

La sessió va continuar amb el tradicional i animat sopar, aquest cop amb ambient carnavalesc.

11 Desembre - Cabaret

Divendres 11 de desembre van acomiadar cinematogràficament l'any amb la projecció d'un altre gran clàssic: "Cabaret".

Cabaret és una pel·lícula musical americana, de l'any 1972. Va ser dirigida per Bob Fosse, actor, ballarí, coreògraf i director de cinema, que va reflectir a la pel·lícula la seva capacitat musical, i el seu mestratge del tractament de l'erotisme i la sexualitat, que el van portar a guanyar  l'Òscar.

També van guanyar l'Òscar Liza Minelli per la seva esplèndida interpretació de la cantant protagonista de la pel·lícula i Joel Gary, que va guanyar l'Òscar al millor actor secundari per l'extraordinària interpretació del mestre de cerimònies del cabaret.

La pel·lícula ens va fer sentir l'alegria de la música i l'amor, presents a tota la pel·lícula, i, perquè no, la tristesa i dolor de veure com la bogeria del nazisme guanyava força en el cor dels alemanys.

Nosaltres ens vam quedar amb l'alegria de la proximitat de les festes de Nadal, que vam celebrar amb un magnífic sopar i els regals de l'amic invisible, i la felicitat d'haver acomiadat l'any amb una magnífica sessió.

20 de novembre - Cinema Paradiso

Divendres 20 de novembre, en Josep Lluís Pérez  va presentar la pel·lícula Cinema Paradiso.

Excel·lent elecció. Perquè la pel·lícula, italiana, dirigida per Giuseppe Tornatore, amb grans interpretacions i música d'Ennio Morricone, és una declaració d'amor al cinema que, com no podia ser d'una altra forma, ens va tocar les fibres sensibles a tots els integrants del cine fòrum.

Ens va tocar la fibra perquè la pel·lícula ens va transportar a una època que tots hem viscut en la que el cinema era pràcticament l'únic entreteniment, i en la que les sales de cinema eren, a la vegada que el lloc on es projectaven les pel·lícules -  primer en blanc i negre, més endavant en color i sovint censurades -  un veritable teatre de la vida.

Tots ens vam sentir retratats en el nen Salvatore, en les seves trapelleries infantils, el seu amor juvenil i la seva passió pel cinema. I tots vam sentir nostàlgia per una època en que el cinema tenia menys mitjans tècnics, però era un vehicle carregat d'emocions. I això que nosaltres tenim la sort de poder seguir duent el cinema als nostres cors, especialment en la nostra trobada mensual al cine fòrum.

Gràcies, Josep Lluís, per haver-nos fet veure i viure una pel·lícula de revisió periòdica obligada per a tots els amants del cinema.

16 d'octubre - Un cuento chino

Després de la duresa - encara tant tristament d'actualitat - de la pel·lícula de la sessió anterior, Daniel Cantero ens va presentar una comèdia - "Un cuento chino" - que ens va permetre riure una mica i relaxar-nos enmig de tants disgustos.

"Un cuento chino" és una coproducció hispano - argentina, en la que es nota l'empremta del cinema argentí, un cinema creatiu amb personatges forts; dirigida per Sebastián Borensztein, i magistralment interpretada per Ricardo Darín, acompanyat pel taiwanès Ignacio Huang i per Muriel Santa Ana; que va guanyar el 2011 el premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana.

Tragicomèdia impregnada de surrealisme, que ens mostra un home tosc i tancat, amb conductes estranyes i quasi còmiques, paralitzat pels traumes viscuts, confrontat per atzar amb un altre home vingut de l'altre extrem del món, que després de perdre qui més estimava i intentant trobar un parent que el rebi, veu que el roben i el deixen sol i perdut en un món molt diferent del seu.

Potser el surrealisme és la única forma de fer front a una vida on les circumstàncies i els traumes t'aboquen a la soledat i a l'atrinxerament. Soledat i atrinxerament, però, no són prou forts com per no ajudar aquell que encara està pitjor que tu i a qui la vida ha posat al teu costat.

Surrealisme per superar la mancança de comprensió de la parla, que és compensada escoltant d'altres parts interiors teves que també parlen.

Història inversemblant, que no mentidera; més amable que agra; busseja en els aspectes emocionals i ens fa palès que és millor que deixem parlar els cors i no les armes, que només escoltant el nostre interior trobem el millor de nosaltres mateixos.

Gràcies, Darín, per una magnífica interpretació. Gràcies, Daniel, per haver-nos fet passar una bona estona.

Divendres 18 de setembre - Timbuktu

Després que la temporada passada es tanqués amb la ja tradicional cloenda a Fontpineda, amb la divertida comèdia "Cuatro bodas y un funeral", divendres 18 de setembre vam inaugurar la nova temporada amb la pel·lícula "Timbuktu", de l'any 2014, dirigida pel director maurità Abderrahmane Sissako. 

Va presentar la pel·lícula en Josep Maria Cortina, que ja ens va fer viatjar a l'Àfrica fa quasi 2 anys quan ens va presentar una meravellosa sessió de fotografies de l'Àfrica Occidental.

La pel·lícula ens va frappar,  ja que va posar en front nostre la realitat del yihadisme, tant tristament d'actualitat els nostres dies.

La pel·lícula ens mostra com els habitants d'una població de Malí veuen com se'ls imposen per part d'uns invasors forans estranyes normes i lleis que prohibeixen escoltar música, riure, fumar o jugar a futbol en nom de pretesos manaments religiosos. Però el que constatem és que darrera aquestes normes i la seva aplicació hi ha incultura, inhumanitat i crueltat, molta crueltat. Una lapidació o l'aplicació inhumana de la pena de mort ens fan palès on condueixen aquests camins, com malauradament constatem diàriament als telenotícies.

Una fotografia i una música magnífiques ens van acompanyar en el difícil tràngol de veure aquesta pel·lícula i ens van tornar a fer reflexionar - com  ho hem hagut de fer tantes vegades - que lluny estem a vegades de poder dir-nos humans.

La pel·lícula va provocar llargues discussions en les que van abundar més les preguntes que les respostes.  I és que hi ha preguntes per a les quals és molt molt difícil trobar una resposta.

Divendres 12 de juny - Nit de sèries

En Juan González ens va convidar a deixar, per una vegada, el format cinematogràfic convencional per endinsar-nos en el món de les "sèries", que tan presents són en l'entorn de la televisió.

Les sèries són tan antigues com la televisió. Tots recordem sèries mítiques com "Bonanza", "Los intocables", "El Santo", "Embrujada" i tantes altres; però els darrers anys s'ha produït  una explosió quantitativa i quantitativa formidable: Es calcula que la propera temporada poden estrenar-se al món unes 3.000 sèries diferents. Moltes d'aquestes sèries tenen pressupostos molt alts motivats tant per la participació de guionistes, directors i actors d'alta reputació, com per la utilització de recursos costosos en la seva producció i distribució.

En la sessió, en Joan ens va fer degustar el primer capítol de 2 sèries diferents: L'espanyola Crematorio  i la danesa Borgen.

L'elecció de les sèries la va fer en Juan tant per mostrar-nos 2 bons exemples d'aquest format audiovisual com pel fet que les dues mostren fenòmens molt rellevants i actuals en la nostra societat.

 

 

Crematorio és una sèrie espanyola, estrenada l'any 2011, que consta de 8 capítols, basada  en la novel·la homònima de Rafael Chirbes, que gira al voltant del món de la construcció, la bombolla immobiliària i els estralls econòmics, socials i familiars que va produir. La sèrie s'ubica al País Valencià però reflecteix fets que podrien haver succeït en qualsevol altre indret d'Espanya. La seva magnífica factura i bones interpretacions, encapçalades per un magnífic José Sancho,  aporten a la vegada grans dosis d'entreteniment però també de reflexió sobre uns fets  que van trastocar l'estructura humana i social del país.

 

 

Borgen és una sèrie danesa que gira al voltant del món de la política. El nom "Borgen" fa referència al nom col·loquial amb el que es coneix el Palau de Christianborg, seu dels tres poders de l'estat i de l'oficina del primer ministre. Borgen es va estructurar en 3 sèries anuals  de 10 capítols cadascuna.

Construïda al voltant del personatge de Birgitte Nyborg, personatge de ficció que encarna la primera dona que ocuparia el lloc de primer ministre a Dinamarca, integra en el seu relat els aspectes humans, familiars, mediàtics i econòmics que envolten el món de la política, constituint "l'entorn" que els polítics han de tenir en compte si volen "guanyar partits". Les peripècies de la sèrie mostren, conjuntament amb les intrigues inevitables que el món de la política comporta, un fet cabdal com és la cultura del pacte, tan actual entre nosaltres aquests dies, i tan important en el funcionament de les actuals societats avançades.

Tan una com l'altra sèrie inclouen les dosis d'intriga, humor, dramatisme i tendresa necessàries per mantenir-nos-hi enganxats capítol a capítol.

Les projeccions van estar seguides per una animada discussió. La visió de les sèries va despertar controvèrsia. Algú va destacar la seva vocació "didàctica" mostrant el funcionament dels teixits de les societats actuals; però per altres alguns personatges semblaven simplificats i estereotipats. Tots vam convenir, però, en la dificultat de jutjar una sèrie havent-ne vist tan sols el primer capítol. Ben segur que més d'un dels assistents ja haurà vist alguns dels capítols que segueixen !.

 

 

 

La sessió va continuar amb un altre motiu de festa: Xavier Pernia va compartir amb nosaltres el 60 aniversari. Tots li vam desitjar moltes felicitats i que pugui seguir portant-nos en el futur personatges del món del cinema al cine fòrum per compartir amb nosaltres el seu saber i estimació pel cinema. Felicitats, Xavier !

 

Divendres 15 de maig - Confidencias

 

Divendres 15 de maig Francisca ens va presentar la pe·lícula Confidencias del director italià Luchino Visconti.

Francisca ens va fer una completa i molt interessant introducció a l'entorn de la pel·lícula: Va ser rodada per Luchino Visconti en una etapa avançada de la seva vida, en el que un ictus li havia provocat importants disminucions i en un moment - 1974 - en què Europa en general i Itàlia en particular  estava convulsa amb problemàtiques socials i polítiques importants.

La coincidència entre un vell professor solitari - magistralment interpretat per Burt Lancaster, l'alter ego de Visconti  - i uns joves esbalotats - magnífica Silvana Mangano i també Helmut Berger, que va mantenir una llarga relació sentimental amb Visconti - ens va fer compartir els encontres i desencontres entre generacions diferents que comparteixen el neguit de trobar  el sentit de l'existència humana.

La figura del professor està inspirada en la de Mario Praz, professor i crític d'art italià, que va reunir a la seva casa, a Roma  una innumerable quantitat d'objectes artístics i llibres, cadascun dels quals representava alhora una vivència que va evocar a la seva magnífica autobiografia "La casa de la vida".  Avui en dia la casa de Praz ha esdevingut el Museo Mario Praz en el Palacio Primoli (vía Zanardelli) de Roma.

Cada escena de la pel·lícula  és una mica com un quadre de l'estil pictòric  "Conversation piece",  que va fer furor principalment a Anglaterra a partir del S. XVIII, i que emplenaven la casa de Mario Praz . Cada silenci i cada conversa en la pel·lícula  eren com grans d'una magrana que es van desgranant davant de l'espectador  que els assaboreix amb plaer i amb torbació, ja que hi veu reflectides algunes de les seves pròpies emocions més íntimes.

Una gran pel·lícula d'un gran director, un home que va ser estimat pels romans que van saber apreciar que independentment de les seves idees polítiques específiques, va saber buidar en cada pel·lícula tota la seva ment i tot el seu cor.

En definitiva, una sessió molt enriquidora i ben preparada per la Francisca que ens va permetre acostar-nos  a un gran del cinema (Luchino Visconti), ens va obrir la curiositat per conèixer més a Mario Praz i donar més motius per anar a Roma.