Calendari cinefòrum 2010

Estem a les portes de l'any 2010, que desitgem sigui força bo per tots els integrants del cinefòrum.

Una bona ocasió per recordar el calendari de les sessions que tenim previstes:

8 Gener - Sessió doble: Curt "La caixa màgica" i pel·lícula "Portrait of Jennie"
5 febrer
5 març
9 abril
7 maig
4 juny
2 juliol

Bon any a tots i fins divendres vinent.

NADAL

En aquestes dates nadalenques tots ens desitgem unes bones festes.

La Lola ho ha fet amb una magnífica fotografia, que podeu veure aquí.

Bon nadal i un millor i cinematogràfic any nou.

11 Desembre - Dieta Mediterránea

Aquest divendres hem tingut una altra sessió privilegiada: Hem vist "Dieta mediterránea", del director Joaquín Oristrell, i hem comptat amb l'assistència a la sessió de Yolanda García Serrano, guionista de la pel·lícula, i del director, Joaquín Oristell.

La sessió, amb una ambientació nadalenca, com correspon a les dates, va començar amb una breu presentació dels convidats, que ens van animar a veure i disfrutar la pel·lícula, i vam deixar els comentaris per després.

La pel·lícula va estar a l'alçada de l'expectació despertada: comèdia fresca, que ens posa èmfasi en mostrar-nos els aspectes agradables de la vida: l'amor, el gust i vocació per la feina ben feta, l'inestimable aportació al benestar de tots plegats que pot fer un bon menjar, amb, entre d'altres, una excel·lent interpretació d'Olivia Molina.

Com correspon a la pel·lícula - mai més adient el nom de "Cine / cena forum Teià" - vam postposar el col·loqui per després del sopar; i després vam tenir ocasió de compartir una bona estona amb els cuiners que van guisar la pel·lícula. Així, vam saber que Joaquín i Yolanda van treballar en equip en desenvolupar la idea, guió i entramat de la pel·lícula, que, per en Joaquín, pretén mostrar l'important que és que la passió i l'alegria (la "joie de vivre") siguin el leit motiv que condueix les nostres vides. I també vam saber petits secrets, com que a en Joaquín la pel·lícula que el va impactar i decidir a fer del cinema la seva vida va ser Fahrenheit 451, de François Truffaut; o que algunes escenes de la pel·lícula havien comptat amb la col·laboració de l'especialista en efectes especials Lluis Castells, que va guanyar el premi Goya amb El Orfanato.

La pel·lícula va mostrar que en certes circumstàncies els trios poden funcionar. Per aquesta raó, la propera sessió del cine fòrum serà presentada per un trio. Però d'això ja en parlarem més endavant.

La lengua de las mariposas

En la darrera sessió de cineforum, a més de presentar una pel·lícula de Fernando Fernan-Gómez - "La vida por delante" - es van destacar algunes de les seves pel·lícules, així, "Viaje a ninguna parte" o "El extraño viaje"; aquesta darrera la va recomanar Antonio Nuño, i, seguint la recomanació, l'he vista recentment (hi ha versió en DVD), i, francament, la vaig trobar excepcional. Si voleu gaudir una bona estona, veieu-la.

Fa uns dies, al llibre "Menú degustación - La ocupación del filósofo", de Manuel Cruz (per cert, un llibre recentment publicat i força estimulant), quan parlava de la figura del mestre, que definia com "la figura de qui acompanya el nen en les primeres passes del seu aprenentatge, en el primer contacte amb el món del saber" lloava " la mervellosa composició d'aquesta figura portada a terme per Fernando Fernán-Gómez en la pel·lícula "La lengua de las mariposas" ".

Estimulat per aquesta lloança, he aconseguit el DVD, i vull afegir aquesta recomanació a les d'altres pel·lícules d'en Fernán-Gómez (aquest cop com actor). Plena de sensibilitat del primer al darrer moment, la pel·lícula ens presenta efectivament una esplèndida recreació de la figura del mestre ... i de moltes coses més, molt especialment la sensibilitat i la tolerància ... o els seus oposats, que malhauradament també abunden. També, si voleu gaudir una bona estona, aconseguiu el DVD i no us la perdeu.

6 de novembre - La vida por delante

El divendres 6 de novembre es va presentar per part de Jordi Castells la pel·lícula "La vida por delante" de Fernando Fernán Gómez.

La sessió va servir per prendre contacte amb un dels personatges emblemàtics del cinema espanyol, mort l'any 2007; i 'per veure una de les seves pel·lícules més personals, ja que hi va intervenir com a guionista, productor, director i actor.

Encara que antiga, ja que és de l'any 1958, "La vida por delante" ens va mostrar que en molts aspectes, la vida ha canviat força, però en d'altres ... "La vida sigue igual".

En la sessió es va lliurar un dossier en el que s'exposen alguns dels trets més essencials de la trajectòria de Fernan Gómez i de la pel·lícula.

Abans de la projecció de la pel·lícula es va projectar una petita part de la pel·lícula - conversa "La silla de Fernando".

Després de les projeccions hi va haver un animat canvi d'impressions sobre la pel·lícula, i sobre l'obra de Fernan Gómez, en la que es van destacar com a imprescindibles per veure "El extraño viaje" (recomanació especial d'Antonio Nuño) i "Viaje a ninguna parte".

2 d'octubre - The visitor

La represa del cineforum, després de l'aturada d'estiu, ens ha portat una sessió molt engrescadora, amb la projecció d'una pel·lícula "The visitor", de la qual alguns dels integrants del Cine Forum han reviscut algunes escenes en directe a Central Park.

Us incloem els comentaris amb els quals en Josep Maria Cortina parlava de la pel·lícula al seu blog. Es tracta d'una pel·lícula amb contingut amable, però, alhora amb un profund contingut polític i social.

"Excel·lent pel·lícula americana d'un director i un repartiment no massa coneguts. Explica la història de la soledat i el desencant professional i vital d'un professor universitari que acaba de quedar vidu. El seu encontre fortuït amb una parella d'immigrants clandestins el porta a descobrir un altre món, un altre tipus de vida totalment allunyats del confort de la universitat i en els que en paral·lel es posen en evidència el racisme i la xenofòbia de la societat americana. El treball dels actors, especialment d'un habitual secundari com Richard Jenkins, és excel·lent però és sobretot la construcció del guió i la forma suau i reposada d'explicar una història de gran profunditat el que ens fa gaudir de veritat. Una prova que no calen grans estridències per dir coses força importants. ".

La sessió va començar amb un passi de fotografies de Nova Iork ("Retrats robats"), fetes per Josep Maria Cortina, en les que en Josep Maria ens va permetre gaudir, un cop més, de la seva mestria i art amb la càmera.

La visió de la pel·lícula va anar seguida d'un debat en el que van sortir els diferents temes que tan bé s'hi suggereixen: La soledat humana i la necessitat de companyia, la fredor de la societat occidental, les dificultats que l'immigrant troba en el món al que arriba cercant feina i humanitat, agreujades, als Estats Units, per la psicosi que l'11 S va provocar ...

Ah ! ... i la temporada ha començat amb una altra gran notícia: El Miquel i la Maria es casen !!!

Dissabte 25 juliol - La Mari 2

Dissabte 25 de Juliol - Dia de Sant Jaume i Santiago - el Cineforum Teià es va vestir de gal·la amb l'estrena de "La Mari 2". El nostre amic i col·laborador habitual Ricard Figueras, tal com ens va prometre, ens va brindar l'oportunitat de veure a la nostra seu l'obra que va dirigir l'estiu passat, a la que, per cert, alguns van tenir la sort d'assistir al rodatge.

Vam visionar l'obra dividida en dues partes. Entre la primera i la segona part, vam fer un magnífic sopar basat en pizzes.

La sessió va ser un luxe, ja que, a part de la qualitat intrínseca de l'obra presentada, i les explicacions detallades d'en Ricard, com a pare de la criatura, va donar lloc a una rica evocació i discussió sobre una multiplicitat d'aspectes de la nostra història quotidiana no tant llunyana a la que l'obra tant majestuosament ens transporta.

Una magnífica cloenda de temporada.

SESSIÓ 26 JUNY - CELEBRACIÓ

El divendres 26 vam passar la pel·lícula "Celebració" ("Festen"), que va guanyar el premi especial del Jurat a Cannes el 1998.

Esteban ens fa fer la presentació, en la que ens va remarcar que formalment la pel·lícula seguia les regles del moviment cinematogràfic "Dogma"; però més que la forma, el que ens va frappar va ser el contingut, l'argument, que, efectivament, com va avançar l'Esteban en la presentació, no va deixar indiferent ningú.

Les febelses de la natura humana i la hipocresia que preferix ocultar situacions escabroses, per conservar la tranquilitat i el poder, són alguns dels temes d'una pel·lícula dura però que va agradar i va provocar una discussió molt enriquidora.

Casualitat ... la pel·lícula gira al voltant d'una celebració del 60 aniversari del patriarca d'una família ... i just aquest dia vam celebrar al Cineforum el 60 aniversari de 2 amics: la Lina i en Pepe Molina; que, com en d'altres ocasions, van tenir la nostra felicitació, la sorpresa multimèdia de la Lola, la cançó d'en Xavier, l'escrit d'en Jordi i l'abraçada de tots plegats, en un entorn, com sempre, molt ben preparat pels nostres hostes, Joan I Carme.

La comèdia – Tipus 7 – Comèdia d’humor negre

Recordeu que aquest tipus de comèdia el vam cobrir al Cine Forum amb la pel·lícula Rufufu, que vam veure al Cine Forum.

Tot i això, no estarà de més dir unes poques paraules sobre aquest tipus de comèdia.

S’anomena humor negre un estil de fer humor, sàtira o comèdia, on els temes o objectes de la paròdia són els relacionats amb la mort, desgràcies, malaltia, lletgesa, suïcidi, etc. Són temes políticament incorrectes, tabú, delicats, o desagradables que l'humor transgredeix i capgiversa, per desvetllar la consciència vers aquests fets.

Possiblement, Rufufú no és una pel·lícula totalment “d’humor negre”, tot i que, com recordareu, té forces pinzellades de sàtira, però les desgràcies s’exposen amb un to d’ironia no punyent. A part de les seves seqüel·les, pel·lícules similars a Rufufú serien l’espanyola "Atraco a las 3", i l’anglesa “El quinteto de la muerte”.

Si ampliem l’abast de la categoria, podem aplegar també comèdies de crítica política o social i també comèdies que freguen el gènere del terror. Posem-ne alguns exemples:

· Steno, Mario Monicelli: Guardias y Ladrones (amb Totó),
· Kubrick: ¿ Teléfono rojo ?, volamos hacia Moscú
· Roger Corman: La tienda de los horrores

Us deixem que completeu vosaltres la llista ... ànim.

22 DE MAIG - AL OTRO LADO

En un ambient de febre barcelonista - la taula parada amb els colors blaugrana era un primor - hem gaudit de la presentació per part d'en Pepe Molina de la interessant pel·lícula "Al otro lado", del director turc-alemany Fatih Akin

Pel·lícula esplèndida, que va obtenir el premi al millor guió a Cannes el 2007, que, a través de diverses històries creuades profunditza en la condició humana, trobant llocs comuns en moltes circomstàncies de la vida que estan per sobre de les identitats de grup. O, dit de forma ràpida, primer som persones y després venen les etiquetes: Alemany, espnyol, turc, marroquí, etc. etc..

Com molt bé ens va explicar en Pepe, la pel·lícula forma part d'un intent de trilogia sobre l'amor, la mort i el mal, que va obrir amb la pel·lícula "Contra la pared", i segueix amb aquesta.

Pel·lícula amb molts matisos, que va donar lloc a una interessant discussió. Les escenes dels taüts que viatgen materialitzen la presència de la mort, de morts de persones que es fan apreciar i es trobaran a faltar, i que fan que la pel·lícula sigui, en el fons, un cant a la vida.

DIVENDRES 24 ABRIL - SESSIÓ DOBLE

Divendres 24 d'abril els assistents al Cinefòrum van tenir ocasió de triar entre 2 pel·lícules, ja que la sessió va ser doble: 2 pel·lícules en paral·lel (format "multisala").

A la sala habitual es va projectar la pel·lícula Crash, del director canadenc David Cronemberg, presentada per Antonio Nuño.

L'Antonio va ressaltar en la seva presentació que la pel·lícula ens presentava persones que cercaven emocions fortes, especialment a través dels xocs de cotxes i del sexe, i a la que els espectadors havien d'aproximar-se també amb els sentits, no amb la ment, igual que els personatges de la pel·lícula. Pel·lícula que no deixa indiferent a ningú: a uns agrada molt i a altres els desagrada. Precisament per això, la meitat dels assistents a aquesta sessió del cinèforum van assistir i disfrutar amb aquesta pel·lícula, mentre l'altra meitat va preferir l'opció alternativa, "Cuerda de presos".

A la "sala alternativa" es va projectar "Cuerda de presos", pel·lícula espanyola, del 1956, del director Pedro Lazaga.

La pel·lícula mostra el trasllat d'un perillós delincuent des de Lleó a Vitoria, a través de les muntanyes del nord, l'any 1.880. Amb una gran fotografia i música, els espectadors es van sentir transportats a un món ja passat, observat amb una càmera que també ens resulta distant en el temps.

Totes dues pel·lícules van constituir experiències força interessants.

Per a la propera sessió, que tindrà lloc divendres 22 de maig, Pepe Molina serà el ponent i passarà una pel·lícula de la seva elecció

La comèdia – Tipus 6 – La “Comèdia d’autor”

En aquest apartat encabim comèdies associades a un director (o actor) amb una personalitat i estil molt propis que transfereixen a la pel·lícula.

Diferenciem així els “professionals” que poden fer un cinema de qualitat en una gamma variada de registres d’aquells que sempre hi deixen una empremta fàcil de reconèixer.

Segur que les opinions són variades sobre qui es pot considerar que ha generat un estil propi “d’autor” i qui no ... no ens barallarem per això ... decidiu vosaltres ... però permeteu-me suggerir-ne alguns:

• Els Germans Marx tenen un grapat de pel·lícules genials amb un humor molt propi i particular. Així: Una noche en la ópera, Sopa de ganso

• Els Germans Coen tenen també un humor propi, irònic i punyent. Vegeu, per exemple: Fargo, Arizona baby

• Encara uns altres germans: els Germans Farrelly, amb un humor molt peculiar que desperta sentiments contraposats: Algo pasa con Mary


• Mel Brooks, rei de la farsa i la paròdia, tot i que a El jovencito Frankestein hi barreja una bona dosi de terror.

• Woody Allen. Què cal dir-ne … És un dels pocs comediants “que s’ha fet perdonar fer comèdies” i ha estat admès al “sancta sanctorum” dels “intel·lectuals”. Al cineforum hem vist “Recuerdos”, excel·lentment presentada per Ricard Figueras: Desmontando a Harry , Balas sobre Broadway

* Monty Python: L’humor en clan britànica: La vida de Brian

i, és clar, …

Pedro Almodóvar: Volver, ¿ Qué he hecho yo para merecer esto ?

Que en falten molts ? ...és clar ... animeu-vos a afegir-los.

La comèdia – Tipus 5 – Comèdia musical

La comèdia musical és en sí tot un món, amb moltes tipologies específiques: La història del cinema és plena de grans musicals. Cal, però avançar, que, més que en altres gèneres, aquest ha estat un gènere principalment americà.

“El mago de Oz”, de Victor Fleming amb Judy Garland, va constituir un dels primers grans èxits musicals.

Sovint, els musicals es van basar en parelles d’actors ballarins destacats. Així:

Fred Astaire i Ginger Rogers van protagonitzar forces pel·lícules d’èxit, com:

La alegre divorciada
Sombrero de copa

És clar que a vegades les parelles variaven. Veiem per exemple 2 grans èxits de Gene Kelly:

Gene Kelly i Debbie Reynolds – Cantando bajo la lluvia
Gene Kelly i Leslie Caron – Un americano en Paris

Un cop més, la llista és inacabable. Cadascun de nosaltres té el seu musical preferit... Alguns us decantareu per

“My fair lady” (Audrey Hepburn i Rex Harrison )

Altres preferireu potser quelcom més modern com Chicago (Richard Gere, Renée Zekkweger i Catherine Zeta-Jones) ... ?

Sigui com sigui ... segur que passareu una bona estona quan trieu un musical, el veieu, ompleneu la casella ... i ens ho feu saber

COMPASION

La Impaciencia del Corazón es un libro de Stefan Zweig que trata el tema de la compasión. El argumento de la novela es el de un joven militar, en la Austria de preguerra europea, que un día en un baile quiere sacar a bailar a una muchacha parapléjica, sin él saberlo. Ante la reacción de disguto de la joven, él se siente aturdido por la metedura de pata. En su intento de arreglar el desaguisado, movido por la compasión, cada vez se lía más. Cuando quiere salir es tarde.
La lección, que con su magistral verbo nos da Zweig, es la de que la compasión tiene un finísima línea divisoria entre el sentimiento de solidaridad hacia otra persona y la culpabilidad de la frustración que pueda sobrevenirle al otro por haberse transgredido los límites de una conducta razonable. En este caso lo razonable hubiera sido pedir perdón por el desliz, pero esta brevedad y concision la sustituyó por un torpe acercamiento que dió pié a que ella se enamorase de él pensando que él lo estaba de ella. Error sin arreglo que ni los avatares de la guerra mundial pudieron hacerlo olvidar.
La conclusión es una frase lapidaria que dice que "Ningún sentimiento de culpabilidad prescribe en tanto la conciencia tenga conocimiento de ello".
Este libro se reeditó el año 2004 y, aunque escrito en los años treinta del siglo pasado, no ha perdido actualidad, porque trata de un sentimiento universal y las formas de acercarse a él que son intemporales.

La comèdia .- Tipus 4 “Comèdia clàssica europea”

Entenem per “Comèdia clàssica” les comèdies que se situen en un període temporal similar al que hem contemplat per a la comèdia clàssica americana, és a dir, a grans trets, entre 1.940 i 1.970.

D’altra banda, parlar de la “Comèdia clàssica europea” és difícil perquè el cinema europeu és variat i conté forces estils diferents de cinema, segons ens fixem en diferents països. N’esmentarem tan sols alguns:

Si contemplem la comèdia espanyola, podem situar, en primer lloc, alguns directors que ja els anys 40 van fer pel·lícules dignes, malgrat les fortes dificultats del context sociopolític espanyol d’aquella època. Així:

• Edgar Neville, del qual ja vam veure al Cine Forum La vida en un hilo, i del qual, entre d’altres pel·lícules, podem veure El último caballo
• José María Forqué, del qual podem veure Atraco a las tres, pel·lícula similar a la que recentment vam veure, Rufufú.

Si preferim pel·lícules una mica posteriors, podem inclinar-nos per algun dels “grans clàssics” de la comèdia espanyola:

• Luis García Berlanga, amb moltes pel·lícules per triar: Bienvenido Mr Marshall, El verdugo, Plácido
• Marco Ferreri, encara que italià, va produir pel·lícules inoblidables a Espanya, que poden considerar-se espanyoles: El pisito, El cochecito

La comèdia italiana és una altra mostra de línia cinematogràfica amb un estil propi. D’una banda, tenim el moviment del neorealisme, que tant bé ens va presentar Pepe Martinell, quan va presentar Il Cappotto. Però, progressivament, Itàlia va trobar a través de la “Comedia alla italiana” una manera desenfadada i divertida de contemplar-se a si mateixa. La llista de directors, actors, actrius i pel·lícules seria inacabable. Citaré a tall d’exemple:

• Dino Risi : La escapada
• P Fermi: Divorcio a la italiana
• Vittorio da Sica: Matrimonio a la Italiana

Si anem a França, seleccionem 2 referències destacades:

• Jacques Tati, del qual ja hem remarcat el seu humor especialment visual: Días de fiesta, Las vacaciones del Sr Hulot
• Gerard Oury: La gran juerga

Per completar, citarem:

• Alexander Mackendrick, tot i que nordamericà, va produir pel·lícules a Anglaterra, entre elles El quinteto de la muerte, de tipus similar a les abans esmentades “Rufufu” o “Atraco a las tres”

• Ingmar Bergman (Suècia): Sonrisas de una noche de verano, una de les poques pel·lícules d'aquest gran cineasta que pot considerar-se que "tira cap a comèdia".

CALÇOTADA 2009

Un cop més, la Maria i en Miquel ens convoquen a la calçotada, a la seva casa de Fontpineda, on tornarem a tenir ocasió de, al voltant dels calçots i de les brases, parlar de cinema i de tantes altres coses.

Per acabar-vos d'animar, noteu que aquí mateix al blog podeu veure les fotos de la calçotada de l'any passat .... se us farà la boca aigua !

Fins dissabte !!!

TRAICIO de Harold Pinter

Aunque sea por una vez, permitáseme publicar en un blog dedicado al cine, una breve reseña de una obra de teatro. No es otra que TRAICIO de Harold Pinter, que se representa estos días en el Lliure.

Es un drama actual, basado en un episodio en la vida del propio autor- Auden decía que, en cierto sentido, todas las obras son transmutaciones de la vida de sus autores.
El drama lo fundamentan tres personajes entre sí; dos amigos de toda la vida y la relación adultera de uno de ellos con la mujer del otro. La traición aquí es circular, pero la más remarcable y la que da título a la obra, es la confesión que, en un momento dado, hace la mujer al marido, de que mantiene una relación adultera con su amigo. Cuando el amante se entera- de que ella ha informado a su marido- se siente traicionado.

Paradojas de la condición humana. La recomiendo.

El Gran Torino

Aquesta pel•lícula ha tingut crítiques molt bones però crec que mereix una recomanació personal. Con les darreres obres d’Eastwood el Gran Torino és una pel•lícula densa, profunda i carregada de sentiment. Explica els darrers dies d’un home ja gran, interpretat és clar el mateix director, que acaba de quedar vidu i resideix en un barri d’immigrants asiàtics en una ciutat industrial del nord dels Estats Units. El film s’endinsa en la personalitat del protagonista, ex combatent a Corea i amb una actitud racista, i explica els seus sentiments, la seva soledat, les seves pobres relacions familiars i el contacte amb els seus veïns que el porta a un important canvi d’actitud vital. La pel•lícula comença amb un to suau i va guanyant en intensitat per acabar com és habitual en Eastwood amb un fort dramatisme. Guió, direcció e interpretació de primera fila. Imprescindible per fans d’Eastwood i crec que també per qualsevol aficionat al cinema.

La comèdia – Tipus 3: La comèdia clàssica americana

Aquest tercer tipus de comèdia recull la maduració d’un gènere als Estats Units, on la indústria es va consolidar, principalment per mitjà dels grans “Studios” i dels directors i actors estrella (“Star system”).

Ens trobem en una etapa que cronològicament es pot considerar la continuació de l’anterior (“Screwball – guerra dels sexes”), i on algunes pel·lícules podrien pertànyer indistintament a qualsevol de les dues categories. Podem dir que l’època daurada d’aquesta categoria és el període comprès entre 1940 i 1970.

Citem tot seguit alguns exemples de directors i pel·lícules:

• Billy Wider: El apartamento, Uno dos tres, En Bandeja de Plata, Primera Plana

Billy Wilder és alhora que director, guionista. Galardonat set vegades amb l'Oscar, és un dels grans de la història del cinema. Al Cineforum ens va fer petar de riure amb "Con faldas y a lo loco". Moltes de les seves altres pel·lícules són també, simplement, obres mestres.

• George Cukor: La costilla de Adán

Especialitzat en comèdies, Cukor, tot i obtenir tan sols un Oscar, va tenir grans èxits de públic. Gran director d'actors i actrius, va fer debutar, entre d'altres Katherine Hepburn.

• F. Capra: Vive como quieras, El secreto de vivir

Després d'haver "inaugurat" les comèdies Screwball amb "Sucedió una noche", que va guanyar un Oscar, Capra va dur a terme una dilatada carrera. La seva "Que bello es vivir", tot i que no estrictament una comèdia, constitueix un clàssic dels períodes nadalencs un any darrera l'altre, sobretot a la televisió.

• Ernst Lubitsch: Ser o no ser, El diablo dijo no, El bazar de las sorpresas, Lo que piensan las mujeres

De Lubitsch, un reputat director de comèdies amb un estil propi - "El toc Lubitsch" - vam veure al cineforum un drama "Remordimiento". Aprofitem, doncs, l'ocasió per veure ara les seves comèdies.

• J Ford: El hombre tranquilo

Un dels grans de la història del cinema, amb una carrera llarga i dilatada. Al cinefòrum vam veure la seva obra mestra "Centauros del desierto". "El hombre tranquilo" no li va al darrera.

• B. Edwards: Desayuno con diamantes

Junt amb la pel·lícula proposada, que ens presenta una interpretació magnífica d'Audrey Hepburn, podeu triar "El guateque" amb Pete Sellers, o "Operación Pacífico", comèdia bèl·lica, amb Cary Grant i Toni Curtis.

Com veieu, n'hi ha moltes, i forces més que en trobareu. Trieu-ne una, veieu-la, empleneu la vostra cartilla i expliqueu-nos-ho.

LA COMÈDIA - TIPUS 2: SCREWBALL O GUERRA DELS SEXES

Un cop el cinema va passar de mut a sonor, d’altres consideracions es van afegir a l’humor estrictament visual o físic de la categoria anterior. De forma molt especial, a partir de la dècada dels 30, va sorgir un dels tipus de cinema que es mostraria molt perdurable: La comèdia “screwball”, que a vegades s’anomena de “Guerra dels sexes”.

“Screwball” es refereix en anglès a un tipus de jugada atípica en el joc del beisbol, on la pilota es llança amb una direcció i tipus de moviment poc usuals, rebuscats, com se suposa que són les situacions de les pel•lícules d’aquesta categoria.

En la pràctica predominen les pel•lícules amb diàlegs ràpids i ingeniosos, amb arguments que inclouen enfrontament entre sexes, on la “guerra” entre homes i dones es desenvolupa “sense arribar a majors”. Són pel•lícules apassionades, comèdies “de sexe sense sexe”, que moltes vegades aprofiten per mostrar-nos aspectes rellevants de la societat que tenien al voltant. Van constituir un instrument important per ajudar a passar la “Gran depressió econòmica” d’aquells anys.

Una pel•lícula que es considera emblemàtica, i l’inici d’aquesta categoria fou “Sucedió una noche”, de Frank Capra, amb Clark Gable i Claudette Colbert, de 1934.

No tindreu problemes per trobar una pel•lícula d’aquest tipus ... o, potser sí, tindreu el problema de triar-ne una ja que n’hi ha forces. Així, entre d’altres:

• Frank Capra: Sucedió una noche (1934)
• George Cukor: Historias de Filadelfia (1940)
• Howard Hawks: La fiera de mi niña (1938), Luna nueva (1940)
• Preston Sturges: Los viajes de Sullivan (1941), Las tres noches de Eva (1941)
• Gregory La Cava: Al servicio de las damas (1936)

Ànim, doncs, aneu emplenant Caselles de la cartilla, i expliqueu-nos les pel•lícules que us han agradat.

SESSIÓ 7 MARÇ - MALÍ - 14 KILÓMETROS

Dissabte 7 de març, a les 6 de la tarda va tenir lloc una sessió força interessant i especial:

* Primer vam gaudir d'una presentació de fotografies de Malí, feta per en Josep Maria Cortina, que novament ens va permetre compartir els seus recorreguts pel món i l'art de la seva mirada.

Vam acostar-nos a la natura, colors, paisatges, mercats i, molt especialment, a les persones d'aquest país, que en Josep Maria ens va ensenyar a estimar. Vam aprendre que s'organitzen al voltant de grups o ètnies, i que és un dels llocs del món on la "globalització" i la tecnologia hi són menys presents. Visitant el blog d'en Josep Maria podeu accedir a una selecció d'aquestes fotografies.

* Tot seguit vam veure la pel·lícula "14 kilómetros" que ens va permetre acostar-nos sota una altra mirada al continent africà, i a la seva gent, molt especialment als que, empesos per la pobresa, recorren dificultosament el seu territori intentant arribar a un altre món que els obri les portes a una vida millor; provocant una reflexió i una discussió molt apassionades

Vam cloure amb unes pizzes delicioses.

La Comèdia – Tipus 1: Comèdia d’humor físic “Slapstick”

Aquest primer tipus de comèdia – el nom de la qual, Slapstick vol dir “Cop de bastó” – inclou pel·lícules en les que predomina un humor visual ... “físic”. És l’humor que predominava en les antigues pel·lícules del cinema mut en el que van destacar còmics com Buster Keaton, Harold Lloyd o Charlie Chaplin, entre d’altres.

També hi va haver “duos” famosos, com, Stan Laurel i Oliver Hardy.

Hi ha per tant moltes pel·lícules per triar. En citem algunes tan sols a tall d’exemple:

- El maquinista de la general, amb Buster Keaton
- La febre d’or ó Llums de la ciutat, de Charlie Chaplin
- La via làctea, amb Harold Lloyd

Posteriorment podeu seguir trobant aquest tipus d’humor, de forma parcial o predominant, en moltes pel·lícules, així:

- Les vacances de Monsieur Hulot ó Mon Oncle, de Jacques Tati

Ànim, doncs, trieu i veieu una pel·lícula d’aquest tipus. N’hi ha moltes i us fareu un tip de riure. Ah ! ... recordeu que podeu explicar al blog les pel·lícules que us han agradat i voleu recomanar !

La comèdia: Un gènere infravalorat o “10 comèdies que heu de veure abans de les vacances”

La comèdia és el gènere cinematogràfic que té per objectiu principal fer riure, fer-nos passar una bona estona.

Independentment de la facilitat o dificultat d’assolir aquest objectiu, la comèdia ha estat infravalorada respecte a d’altres gèneres. Voleu comprovar-ho ?

Accediu a la web “Decine21”, i més específicament al seu “Buscador avançat”.

Comproveu – fent “Gènere = Comèdia” – més de 3400 comèdies; i – fent “Gènere = Drama” – més de 5.000 drames.

Fem la cerca més específica: Quantes comèdies hi ha amb la màxima puntuació (10) ? (Gènere = Comèdia, Valoració =10). En el moment de preparar aquesta entrada, 3 (El apartamento, El hombre tranquilo, Roxie Hart).

I drames amb puntuació 10 ... doncs ... 15 !.

Si mirem quantes comèdies i drames hi ha amb cada puntuació possible, i fem la mitjana, constatem que les comèdies tenen una puntuació mitjana de 4,77 i els drames de 5,38.

Potser és que no valorem prou la dificultat i valor de saber simplement fer-nos passar una bona estona ?

Doncs, per compensar-ho, us proposem una activitat: Que veieu entre ara i la sessió del cinefòrum de juny, 10 comèdies, una de cadascun dels 10 tipus diferents que figuren en la “Cartilla del Cineforum”. Els que porteu la cartilla plena el juny, tindreu un premi sorpresa la darrera sessió del Cineforum.

En properes entrades del blog donarem més indicacions sobre cadascuna de les 10 tipologies de comèdies que figuren a la “Cartilla”.

Bona sort ! Ah ... i quan veieu una bona pel·lícula ens la podeu recomanar a través del blog.

Slumdog Millionaire, de Danny Boyle

Abans d'ahir vaig quedar realment bocabadat amb aquesta pel·licula del director anglès Danny Boyle. A partir de la intervenció d'un jove indi en el programa internacional de televisió "Quiere Vd. ser millonario" (que també haviem vist aqui presentat per en Carlos Sobera) ens presenta la història i les peripècies d'un noi del carrer de Bombay des que queda orfe als 6 anys fins el moment de la seva participació en el concurs. Molt bon guió amb un ritme intenssíssim que gairebé no et deixa respirar. Excel·lent, encara que brutal, panorama de la India de la pobresa i de les transformacions del país en els darrers anys. Realització molt actual amb un color i una fotografia potentíssims. Música electritzant. I una interpretació excel·lent de l'actor principal. En conjunt una pel·lícula molt dura però de les que es disfruten i recorden molt temps.

SESSIÓ 20 FEBRER - RUFUFÚ

En la sessió del 20 de febrer Jordi Castells ens va presentar:

RUFUFU - del director Mario Monicelli, italiana, de l'any 1958, nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Vam veure uns joves Marcelo Mastroianni, Vittorio Gasman, Claudia Cardinale (guapíssima ella), Totó, Renato Salvatori, etc. etc,.

Vam somriure veient un grup de pobres diables intentant l'atracament perfecte en mig d'una Itàlia sorollosa, pobre i en runes de postguerra.

En la sessió es va lliurar un dossier amb dades explicatives sobre la pel·lícula.

La sessió va incloure diverses sorpreses:
* una presentació de fotografies del casament de l'any (Pepe i Tere, a Asturias)
* l'escena més romàntica de la història del cinema, dins la pel·lícula "Sólo se vive una vez"
* una presentació global del gènere de la "Comèdia", a càrrec de Jordi Castells (que la inclourà en properes entrades del blog) ,
* i una invitació a un "joc cinematogràfic" : veure 10 comèdies de 10 diferents tipus, emplenant la "cartilla de comèdies del Cineforum Teià". Els que la portin plena en la sessió del cineforum de juny, tindran un premi sorpresa en la sessió darrera del curs, el juliol.

La propera sessió serà excepcionalment en dissabte, el 7 de març, ja que inclourà una presesntació de fotografies per part de Josep Maria Cortina.

CINQUÈ ANIVERSARI

El passat 16 de gener vam celebrar el cinquè aniversari del Cine Forum. En l'apartat de reportatges pots veure les fotos d'un dia molt agradable i emocionant per a tots, fetes per la nostra magnífica reportera Lola.

Vam rebre diversos missatges dels membres del cineforum que no van poder assistir:

" Hola amigos : Nuestra más sincera felicitación por los cinco años de "Cine Forum Teià" y, lamentándolo mucho nos ha surgido un pequeño inconveniente a última hora que nos impide asistir a tan memorable cumpleaños. Nos hacía mucha ilusión y además porque hace tiempo que, por un motivo u otro, no hemos podido ir. Que disfrutéis de una feliz velada y un beso a todos.

Josep Mª i Montse "

"Hola a tots,

Encara que com alguns ja sabeu soc una mica lluny d'aquí m'agradaria molt poder compartir amb vosaltres la festassa que segur que fareu aquesta nit per celebrar el cinque aniversari. Peró com que tinc entés que en Martinell projectara el seu primer reportatge audiovisual amb temática argentina de fet estarem ben a prop.Una forta abracada per a tots des d'aquest raco del mon.

Josep Maria"

"HOLA JUAN Y CARMEN, EL PROXIMO VIERNES LAMENTABLEMENTE NO PODEMOS VENIR A LA SESION DEL QUINTO ANIVERSARIO DEL CINEFORUM TEIA QUE SERA MAGNIFICA.

ESPERO QUE PRONTO NOS PODAMOS REINTEGRAR.MUCHOS EXITOS FUTUROS PARA CINEFORUM TEIA Y QUE SIGA EN LA ESTUPENDA LINEA ACTUAL. UN CORDIAL SALUDO A TODOS,

Xavier Perna Bertrán"

"Muchas felicidades por el aniversario y el recuerdo del Faquir.

Para mí también fue una grata velada.

Un abrazo a todos Esteve Riambau"

"Estimats amics,

Fa ja cinc anys que, gràcies al Juan i la Carmen, al Pepe i la Manoli i a l'Antonio, als que aviat ens vam anar afegint molts d'altres, va nèixer el cinefòrum Teià.

La tendra criatura és filla de la passió pel cinema i del culte a l'amistat i en aquests anys ha anat creixent, de forma que és ja una mossa de bones maneres, ben formada culturalment i de molt bons sentiments.

En aquests anys hem après la importància del cinema mut, l'èpica del western americà, les relacions entre la literatura i el cinema, el llenguatge de la imatge... Les vostres aportacions i les dels convidats ens han enriquit molt i hem redescobert, superant la ignorància del profà, la gran tasca dels "artesans de la imatge i del so", la importància per a la humanitat del "fet cultural" que anomenem "setè art".

Però el gran valor d'aquest tendre infant de cinc anys és el del retrobament humà. Les exquisites convocatòries, l'extraordinària predisposició dels anfitrions, les atencions dels assistents, les bromes, la conversa enriquidora i desenfadosa, les aportacions de cadascú al projecte, segons les seves possibilitats i habilitats, el fet de compartir la mateixa gran taula (i les "croquetes de la Manoli...", ja ens entenem), ens han fet retrobar aquell sentit de l'amistat que va niuar als nostres cors quan èrem joves, quan un amic era com un germà.

Per això esperem poder seguir gaudint molts i molts anys més de la vostra amistat i de la vostra companyia.

Visca el Cinefòrum Teià !! Llarga vida al cinema !! Visca l'amistat !!

Una abraçada i un petó ben forts,

Montse i Xavier"

TURISMO PREMIADA

Ahir vam tenir l'alegria de veure com el curt "Turismo" va obtenir el premí Gaudí al millor curtmetratge. Sense deixar de reconèixer els molts mèrits de Mercedes Sampietro, la directora, de les actrius, Francesca Piñón i Mónica López, o els del productor ... el nostre estimat Ricard Figueras ... no creieu alguna cosa hi té a veure la màgica conjura que, amb la seva sabiduria habitual, va fer la nostra anfitriona, Carmen ... ?

Volem expressar les nostres felicitacions a tots els implicats i el nostre agraïment per haver tingut l'ocasió de veure i comentar aquest magnífic curt.

SESSIÓ 16 GENER

La darrera sessió va incloure la presentació de "Stardust memories", de Woody Allen, a càrrec de Ricard Figueras, en el marc del cicle "Comèdia: El cinema dins del cinema".

Vam gaudir d'una veritable lliçó de cinema en la que en Ricard ens va remarcar molts aspectes de la pel•lícula: Ens va exposar que Allen, expressa en la pel·lícula moltes inquietuds autobiogràfiques, quasi bé es podria dir que Allen va repassar en aquesta pel•lícula la seva vida passada i futura. Igualment, Allen plasma el seu homenatge a Fellini, amb un record a la seva inoblidable “Ocho y medio”, així com inclou moltes escenes i moments que recorden moltes de les seves altres pel·lícules: Manhattan, Hannah y sus hermanas, La Rosa Purpura del cairo, Zelig ó La Comedia sexual de una noche de verano.

Vam sortir amb la sensació d'haver vist una gran pel•lícula, possiblement infravalorada, i amb ganes de poder tornar a veure-la una altra vegada, per descobrir-hi una multiplicitat de detalls.

En Ricard ens va presentar també el curt “Turismo”, dirigit per Mercedes Sampietro i produït per ell, que reflecteix un tema molt d'actualitat i ple d’humanitat. Va ser sotmès a la clàssica benedicció aquelarrística de Teià per tal que en el futur gaudeixi dels reconeixements i premis als que la seva qualitat el fa acreedor.

CINQUE ANIVERSARI