Escriptors al cinefòrum

Aquest Sant Jordi hem tingut 2 novetats d'escriptors relacionats amb el cinefòrum:



Ahir hi va haver la presentació del llibre "Miscel·lània poètica", obra col·lectiva de vuit autors entre els que figura en Francesc Tàrrega. La presentació va tenir lloc al Palau Alòs, en la seu del Casal de Joves, i va estar plena de sorpreses, ja que a més de lectures de textos del llibre per part dels actors, l'acte va estar farcit de música, ritme i simpatia.

En Francesc va compartir amb nosaltres records infantils de la pesca al rall, que, junt amb d'altres relats, podem trobar al llibre. Cal dir que es va emocionar amb un punt de tristor quan va recordar com ha canviat la costa de la seva terra natal, fent ja pràcticament impossible aquest tipus de pesca.




D'altra banda, en Pepe Molina signarà exemplars de la segona edició del llibre "Detràs del muro", que en seu moment ens va presentar, el dia de Sant Jordi davant del Liceu. Felicitats a tots 2 autors i bona diada de Sant Jordi, alhora que els desitjo que s'animin a seguir publicant i em pregunto qui serà el següent.

Mariana de Marco – José Maria Guelbenzu

Al cine fòrum abunden els advocats, jutges i professionals d’oficis relacionats.

Tots ells tenen un dia a dia complicat i, per relaxar-se els suggereixo que provin de llegir alguna novel•la que tingui com protagonista Mariana de Marco.

Mariana de Marco és una jutgessa de ficció, que va accedir a la carrera judicial per la “tercera via” – és a dir, partint de la pràctica de l’advocacia, i obviant l’oposició general d’entrada a la carrera – que, a la vegada té vocació detectivesca, que practica perquè li imposa la seva pràctica professional o perquè li agrada.

Mariana de Marco inicia les seves actuacions detectivesques a “No acosen al asesino”, novel•la en la que l’assassinat és un altre jutge, ja retirat, en la petita població càntabra de San Pedro de Mar, en la que Mariana exerceix la seva professió. Les seves peripècies són distretes, en la línia de les novel·les políciaques i detectivesques clàssiques, amb la particularitat que el personatge és una jutgessa dels temps presents. Llegida aquesta primera novel•la, si el personatge us ha captivat i teniu temps i interès per seguir-ne les peripècies, les podeu trobar en d’altres novel•les (La muerte viene de lejos, El cadàver arrepentido, Un asesinato piadoso i El hermano pequeño).

L’autor d’aquesta “saga” és l’escriptor José Maria Guelbenzu. Guelbenzu col•labora amb assiduïtat a les seccions d’opinió i cultura a “El País”, on duu a terme també crítica literària al suplement “Babelia”; i ha publicat novel•les d’altres estils, per exemple “El amor verdadero”, on fa una pinzellada de la vida quotidiana entre 1945 i 2005 vista des dels ulls d’una parella que han estat junts al llarg de prop de 60 anys de vida.

Pilar Prim - Una obra literària per a una pel·lícula

Quan en la darrera sessió del cine fòrum, Guillermo Madjarian demanava suggeriments d’obres literàries catalanes per portar al cinema, em va venir al cap “Pilar Prim”, de Narcís Oller.

Pilar Prim no és un personatge històric, però, per la seva força, forma part – o hauria de formar part , si fóssim un poble més coneixedor de la nostra literatura - de l’imaginari català.

Vídua d’un primer matrimoni fet de la manera usual, per conveniència, objecte de maltractament jurídic, mitjançant un usdefruit condicional, la relació amb els seus propers: filla i cunyats, és plena de tensions.

La troballa de l’amor és per ella una nova font de vida, però alhora una munió de problemes a causa dels interessos dels que l’envolten i la hipocresia social. Només la seva força interior, que l’eleva a la categoria de personatge de la literatura universal, li permetrà sobreviure i ser ella mateixa.

La força amb que es descriu el personatge i la poesia amb la que es descriuen els entorns naturals, especialment els pobles i muntanyes de la Cerdanya, la riquesa i varietat del llenguatge dels personatges, que recull variants dialectals i castellanismes, fan d’aquesta novel·la de Narcís Oller una obra mestra, que portada al cinema faria més palesa la força d’una dona que va haver de lluitar contra els convencionalismes de l’època i contra ella mateixa.

Publicada el 1906, Pilar Prim és la última gran novel·la de Narcís Oller, que abans havia publicat “La papallona”, “L’escanyapobres”, “La febre d’or” i “La bogeria”, constituint-se en el creador de la novel·la catalana moderna.

Les adaptacions literàries catalanes al cinema no han sovintejat. Veieu l’estudi fet per David Madueño el 2003 o el més recent fet per Grup Lumiere. “La febre d’or”, de Narcís Oller, va ser dirigida per Gonzalo Herralde, el 1993. Més recentment podem destacar, entre d’altres, el gran èxit de “Pa negre”, d’Emili Teixidor, dirigida per Agustí Villaronga, el 2010.

Tot i això, hi ha molt per fer, i particularment, m’agradaria veure a la pantalla gran a Pilar Prim:

- Perquè és una gran novel·la, la lectura de la qual recomano a qui vulgui gaudir del plaer de la lectura

- Perquè és una excel·lent ocasió per mostrar els incomparables escenaris de la Cerdanya

- Perquè la història està ben travada i ben portada al cinema pot donar lloc a una gran pel·lícula

- Perquè, ara que grans actrius han fet reviure grans dones a la pantalla, m’encantaria que una de les nostres actrius ens fes gaudir i patir en la persona de Pilar Prim

- Per donar a conèixer millor Narcís Oller, la seva obra i la seva època: Una època en la que la burgesia catalana es troba en ple auge, i de la qual Narcís Oller ens en fa pinzellades genials

Adéu a la universitat – El intelectual melancólico

En el llibre “Adéu a la universitat”, Jordi Llovet, catedràtic
de "Teoria de la Lite- ratura i Literatura Comparada” a la Universitat de Barcelona, exposa les seves vivències de més de 40 anys a la universitat primer com estudiant i després com professor, fins la seva recent jubilació.

Ho fa amb la decepció de qui creu que la universitat actual no està a l’alçada de la seva responsabilitat com a instrument de formació dels joves, ja que s’ha abocat a ensenyaments i sabers molt especialitzats, perdent la visió humanística global necessària per a tota formació humana.

El llibre és molt interessant, ple de vivències i de dades, que justifiquen la visió d’aquest intel·lectual, que, a més de professor ha estat, i continua essent un brillant conferenciant i columnista (la seva col·laboració setmanal els dijous a El País és per a molts, entre els que em compto, font d’enriquiment i gaudi continuat).

La seva visió, però, no ha estat compartida per Jordi Gracia, catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, que a “El intelectual melancólico. Un panfleto.” ens dóna una visió diferent en la que una multiplicitat de sabers i aportacions són, contràriament, senyal de vida i riquesa. Jordi Gracia considera que, en assolir una certa edat, certs intel·lectuals corren el risc de caure sota el pes de la malenconia i deixar-se portar pel pessimisme.

Possiblement les dues visions tenen raó: En una institució com la universitat hi ha forces coses a millorar, però no podem perdre de vista la feina de molta gent que ha fet i està fent avançar la cultura de forma continuada. Per veureu-ho, entrem a qualsevol llibreria i constatem la quantitat de publicacions de qualitat que podem triar.

Crec que llegir els 2 llibres i veure les raons de l’un i de l’altre és força enriquidor, i permet decantar-se més per una visió o l'altra.

Aprofito per recomanar als que vulguin posar-se al dia de literatura espanyola l’excel·lent “Derrota i restitución de la modernidad”, de Jordi Gracia i Domingo Ródenas (setè volum d’una Historia de la literatura espanyola) que ens dóna una visió molt completa del panorama literari a Espanya entre 1939 i el 2010.

Steve Jobs - La biografia

La biografia de Steve Jobs, recentment mort de càncer, escrita per Walter Isaacson, és apassionant de llegir. La biografia va ser escrita a petició i amb la col·laboració del propi Steve, que va voler deixar-nos a tots, i especialment als seus fills, un coneixement profund de la seva personalitat.

D’una banda, ens trobem amb circumstàncies poc convencionals ja des dels seus inicis: Steve va ser objecte d’adopció malgrat ser els seus pares biològics persones de fortuna, fet que, ben segur, va marcar la seva personalitat.

Personalitat forta i amb moltes facetes. Genial, creatiu i intuïtiu, dotat d’un caràcter emprenedor i agressiu, que li va permetre assolir grans fites en el món de la informàtica. Creador de l’empresa Apple i de productes com el Macintosh, l’IPod o l’IPad, va patir també fracassos que el van portar a ser acomiadat de l’empresa que va crear, a la que va tornar anys després per la porta gran.

Tampoc la seva vida personal i familiar van ser fàcils. El seu caràcter desassossegat li va fer costós trobar moments de pau i felicitat personal.

Situat en un lloc i temps en el que la indústria informàtica va créixer de forma vertiginosa, ell va ser-ne un dels actors importants, però la lectura de la seva vida transcendeix la d’un tècnic o un empresari: Es tracta d’una història apassionant d’un geni, líder i innovador; i d’un moment irrepetible en la història de la tecnologia i la creativitat personal i empresarial.

Recomano fortament la seva lectura.

Jo confesso

Confesso que he llegit "jo confesso". Quan a El Periódico van anunciar que Jaume Cabré, que m'ha fet gaudir força entre d'altres obres amb Senyoria o La Teranyina, havia tret un nou llibre, en el que havia treballat vuit anys, vaig córrer a comprar-la. L'he llegit, i m'ha agradat força. Tant per la història, que navega en l'espai en el temps i en el món de la reflexió i de les emocions, com per la forma com està escrit, àgil, força personal i amb un continuat "toc" genial.

Com es tracta d'una novel·la colossal, de la que no us costarà trobar referències i anàlisi, permeteu-me només confessar haver-me sentit sorprès en descobrir que Jaume Cabré va anar al mateix col·legi que jo (Jesuïtes de Casp), cosa que vaig descobrir quan vaig veure que a la novel·la apareix algun ex-profe, o quan esmenta el "Molí de Blancafort" (als afores de La Garriga) on els meus avis i tiets van ser masovers, on va néixer el meu pare i on jo vaig anar alguns estius de petit. Li hauré de preguntar quan li porti el llibre a signar en alguna ocasió que es presti, quina és la seva relació amb aquest indret.

Encara que s'hagi exhaurit, no patiu, que l'han reeditat. El recomano fortament.

L'amor secret del rei en Jaume

Novel·la històrica que gira al voltant de la figura d'Aurembiaix d'Urgell, i la seva relació amb el rei Jaume I. Deliciosa història que ens transporta al segle XIII, en plena esplendor de Catalunya, i que ens permet veure com era la vida a les corts dels diferents regnes i comtats , amb molta dosi de tendresa i poesia. Disfrutareu ... i constatareu que conjuntament amb el comtat de Barcelona (integrat a la Corona d'Aragó) existia un comtat d'Urgell, que va sobreviure fins que Jaume II el dissortat va veure com no tan sols era descartat com a rei de la Corona d'Aragó sinó també com el comtat d'Urgell era integrat a la Corona, que passaria a ser regida per la dinastia castellana dels Trastamara.

Si us agrada la història, o simplement voleu gaudir amb una bona història ... no us la perdeu.

55 PEL·LÍCULES

Què tenen aquestes pel·lícules en comú ?

• Chinatown


• Casablanca


• Atraco perfecto


• El jugador


• El largo adiosEl rey de Marvin Gardens


• Rebelde sin causa


• Malas tierras


• Laura


• Mentira latente


• En un lugar solitario


• El último refugio


• La burla del diablo


• Yo vigilo el camino


• El reportero


• El camino de Cutter


• Forajidos


• El crepúsculo de los dioses


• Extraños en un tren


• Marruecos


• American Gigolo


• Perdición


• Los sobornados


• El tercer hombre


• El Padrino, El Padrino II


• Manos peligrosas


• El cartero siempre llama dos veces


• New York, New York


• Nieve que quema


• El resplandor


• El sueño eterno


• La ventana indiscreta


• Encadenados


• A quemarropa


• Al rojo vivoo


• El halcón maltés


• La dama de Shangai


• Luna de papel


• El gran Gatsby


• Psicosis


• Lolita


• Ciudadano Kane


• Atlantic City


• Gilda


• Sed de Mal


• Retorno al pasado


• Klute


• Fuego en el cuerpo


• Vértigo


• Atrapados


• Melvin y Howard


• La noche se mueve


• Taxi Driver


• Anatomía de un asesinato


• Qué bello es vivir

Són les pel·lícules referenciades al llibre "Sospechosos" de David Thomson ... que val la pena llegir !

El llibre té un magífic pròleg de Rodrigo Fresán. Només pel pròleg ja val la pena el llibre. Però hi ha més: El llibre ens presenta a personatges de pel·lícules de cine negre, teixint un relat que t'atrapa. Imperdible per reentrar en el món del cine negre i passar una molt bona estona.

Sant Jordi : Un llibre curt: Després de tocar fons

Per Sant Jordi qui més qui menys comprem algun(s) llibre(s). En això cadascú té els seus gustos, i, afortunadament hi ha molt per triar.

Jo he comprat "Nueva Enciclopedia", d'Alberto Savinio i Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent. Ja us diré que m'han semblat quan els hagi llegit.

Us vull, però, parlar d'un llibre curt que he llegit recentment d'una tirada: "Després de tocar fons", de Joan Majó. Fa un exercici divulgatiu sobre les causes de la crisi no tan sols econòmica en que ens trobem i apunta els camins que s'han de seguir per evolucionar positivament a partir d'on som ara.

Mentre el llegeixes tens la sensació que no diu res nou, però quan l'has acabat, i l'acabes perquè es llegeix bé i seguit, veus que ha fet una síntesi clara i ordenada que fa de bo de llegir i pensar. I a més vull destacar que l'autor tot i ser enginyer i ex-ministre fuig de tecnicismes innecessaris i abunda en sentit comú.

COMPASION

La Impaciencia del Corazón es un libro de Stefan Zweig que trata el tema de la compasión. El argumento de la novela es el de un joven militar, en la Austria de preguerra europea, que un día en un baile quiere sacar a bailar a una muchacha parapléjica, sin él saberlo. Ante la reacción de disguto de la joven, él se siente aturdido por la metedura de pata. En su intento de arreglar el desaguisado, movido por la compasión, cada vez se lía más. Cuando quiere salir es tarde.
La lección, que con su magistral verbo nos da Zweig, es la de que la compasión tiene un finísima línea divisoria entre el sentimiento de solidaridad hacia otra persona y la culpabilidad de la frustración que pueda sobrevenirle al otro por haberse transgredido los límites de una conducta razonable. En este caso lo razonable hubiera sido pedir perdón por el desliz, pero esta brevedad y concision la sustituyó por un torpe acercamiento que dió pié a que ella se enamorase de él pensando que él lo estaba de ella. Error sin arreglo que ni los avatares de la guerra mundial pudieron hacerlo olvidar.
La conclusión es una frase lapidaria que dice que "Ningún sentimiento de culpabilidad prescribe en tanto la conciencia tenga conocimiento de ello".
Este libro se reeditó el año 2004 y, aunque escrito en los años treinta del siglo pasado, no ha perdido actualidad, porque trata de un sentimiento universal y las formas de acercarse a él que son intemporales.

LLISTES

A vegades sembla que necessitem o que ens agradi tenir les coses ben ordenades i classificades.

Recentment he vist referenciada una web – Empire - que proporciona la llista de les 500 millors pel·lícules de la història, confegida a partir d’una ampla votació – més de 10.000 vots populars - feta a través d’Internet. Hi he entrat, he xafardejat, i he constatat que la llista estava integrada per:

1. El padrino
2. En busca del arca perdida
3. La guerra de las galaxias: El imperio contraataca
4. Cadena perpetua
5. Tiburón
............
500. Ocean’s eleven

Fer llistes, classificades o no, de pel·lícules, o dels elements que sigui, és tan vell com la humanitat. Només en referència al món del cinema se n’han publicat forces, moltes en format de llibre.

Com exemple, Alianza editorial va publicar el llibre de John Kobal “Las 100 mejores películas”, integrada per:

1. Ciudadano Kane
2. La regla del juego
3. El acorazado Potemkin
4. Fellini, ocho y medio
5. Cantando bajo la lluvia

.........

100. Te querré siempre

Comparant les llistes, veurem que els gustos que recull la llista d’en Kobal, confegida a partir d’una consulta feta a crítics i cinèfils de 22 països, són més clàssics i no coincideixen amb els gustos més populars recollits per Internet.

És clar que tothom té la seva llista personal – tants caps tants barrets – i pretendre coincidències exagerades fins i tot entre crítics o cinèfils, resulta fora de lloc.

D’altra banda, classificar, ordenar, almenys entre coses no mesurables com la qualitat d’una pel·lícula, és, si més no, complex i arbitrari. Per això, d’altres autors prefereixen fer un recull, sense ordenar-lo.

Així, Barry Norman, a “Las 100 mejores películas del siglo” – Libros Cúpula, 1993 – recollia 100 pel·lícules que presentava ordenades alfabèticament:

A vida o muerte
(El) acorazado Potemkin
......
(Las) zapatillas rojas

És clar que hi ha qui alhora de fer llistes no es talla. Així, Grijalbo edita “1001 películas que hay que ver antes de morir”, en aquest cas ordenades cronològicament:

1902 Viaje a la luna
1903 Asalto y robo de un tren
.......
2003 Kill Bill (Vol 1)

De fet, a part que tota llista és arbitrària i esbiaixada – així, per exemple, si l’autor és de cultura anglesa recollirà de forma més preferent elements més propers a aquesta cultura - he calculat que si veiés 2 pel·lícules per setmana sense fallar, necessitaria entre 9 i 10 anys per veure-les totes. Clar que podria aplicar-me més i acabar abans, però és que a la mateixa col·lecció hi ha llibres que em suggereixen “1001 libros que hay que leer ...”, “1001 discos que hay que escuchar ...” ... etc. En fi, que s’imposa la jubilació anticipada per tothom si volem fer bé aquests “deures”.

Bromes a part, les llistes poden agafar-se com un “divertimento” sense més, xafardejar què diuen i trobar-hi alguna “joia” que et cridi l’atenció.

Per cert ... quines són, per vosaltres, les 5 millors pel·lícules de la història ?

Woody, Robert, Barcelona

Ara que tots anirem a veure Vicky, Cristina, Barcelona - per cert, què us ha semblat ? - i que associarem més a en Woody amb Barcelona; raó per la qual en la propera sessió del cine forum passarem una pel·lícula seva; deixeu-me parlar d'un altre personatge també relacionat amb Barcelona, que ha demostrat estimar-la força.

Robert Hughes, nascut a Austràlia el 1938, és escriptor, critic i historiador de l'art. Dels seus llibres relacionats amb l'art art us recomano "El impacto de lo nuevo - El arte en el siglo XX". Us "impactarà" fer, acompanyats per en Robert, un magnífic passeig, alhora visual, reflexiu i provocatiu, per l'art contemporani.

Rober Hughes té, entre d'altres obres, "Barcelona". Escrita l'any 1992, us farà redescobrir Barcelona, a partir de la visió enamorada d'un home nascut a les antípodes.

Per cert, tornant a en Woody, acaba de sortir el llibre "Conversaciones con Woody Allen" (Eric Lax, Editorial Lumen). És una bona manera de conèixer millor aquest altre enamorat de Barcelona.

EL SAFARI DE LA ESTRELLA NEGRA

Voleu travessar Àfrica de nord a sud i ja heu esgotat el temps de vacances ?

Voleu saber més sobre Egipte, Sudan, Kenia, Uganda, Tanzania, Malawi, Zambia, Zimbawe, ... fins a Sud Àfrica ?

Doncs, ... podeu acompanyar a Paul Théroux, l'autor del llibre "El safari de la estrella negra". En tren, autocar o cotxe, passareu pels diferents països i coneixereu una munió de persones.

Paul Theroux ha escrit una ampla varietat de llibres de viatges, així com novel·les. Si voleu viatjar, malgrat que no siguin vacances ... us agradarà.

MARTIN SCORSESE: UN INFILTRAT A HOLLYWOOD

Martin Scorsese: Un infiltrat a Hollywood.

Vull compartir amb vosaltres la lectura del llibre “Martin Scorsese: Un infiltrado en Hollywood”, de Tomàs Fernández Velentí (Edicions Carena, abril 2008), que ens permet fer un viatge per la vida i obra de Martin Scorsese, i ens convida a tornar a veure algunes de les seves pel·lícules.

El llibre no és massa llarg (168 pàgines), i conté una abundant bibliografia per als que, després de la lectura, encara en vulguin més. Es troba a la vostra disposició a la biblioteca del Cinefòrum Teià.

Scorsese neix al barri de Corona (Queens), a Nova Iork, el 1942, en el sí d’una família italo-americana, descentents d’emigrants sicilians. Als 8 anys es traslladaria amb la família al barri de Little Italy (Petita Itàlia) on copsaria l’ambient molt específic de les seves gents.

Amb aquests antecedents personals, no és estrany que alguns dels eixos que dominaran la seva filmografia siguin les bandes gangsterils i mafioses, la vida en entorns urbans i les preocupacions religioses.

La primera obra on es reflecteix de forma esplèndida la seva personalitat és Malas calles (1973), amb Robert de Niro, on, en un entorn urbà que possiblement inclou records de la infància, ens presenta una història que combina violència i sentiment, ens ofereix una obra mestra, amb un muntatge especialment acurat.

Després d’una pel·lícula senzilla i diferent, que ens fa passar una bona estona, amb Alicia ya no vive aquí, i a través d’un treball conjunt amb el guionista Paul Schrader, el 1976 ens ofereix una altra obra mestra, Taxi driver, un altre cop amb Robert de Niro, i una jove Jodie Foster, que a la vegada que és una obra personal, visualitza les paranoies d’una societat marcada per la guerra del Vietnam.

Una incursió en el musical, New York New York, on Liza Minelli acompanya Robert de Niro, precedeix, després de superar moments personals difícils, una altra obra mestra, Toro salvaje, on el món de la boxa serveix d’escenari a una història, on, novament, violència i sentiments d’humanitat i culpa es barregen en un còctel “terrific”.

A El rey de la comedia i Jo, que noche ens mostra que pot fer coses diferents. A El color del dinero, amb Paul Newman, ens fa viure una espècie de continuació de la clàssica El buscavidas, on el món del billar serveix d’escenari on es contraposen sentiments i febleses.

És a La última tentación de Cristo, on Scorsese va deixar anar els seus sentiments religiosos. Pel·lícula que va despertar controvèrsies en ambients conservadors, que, paradoxalment, possiblement ha acostat a la figura de Crist molta més gent que documents més panegírics.

A Uno de los nuestros, novament amb Robert de Niro, torna al seu registre més clàssic – els entorns mafiosos – i ens ofereix una altra obra mestra amb 30 minuts inicials esplèndids.

La edad de la inocencia, drama romàntic, no sembla una pel·lícula de Scorsese, però darrera les diferències s’hi torna a entreveure l’anàlisi dels sentiments que també tant abunda en les pel·lícules de Scorsese.

Casino, amb Sharon Stone i Robert de Niro, monumental obra on l’entorn d’un casino, minuciosament explicat, mostra novament explosions de sentiments i violència, precedeix Kundun, on reprèn el registre religiós i social repassant la vida d’un líder religiós tibetà.

Scorsese segueix actiu: Les seves pel·lícules més recents ho mostren: Gangs of New York, amb Leonardo di Carpio, El aviador o Infiltrados, en la que va obtenir l’oscar a la millor pel·lícula i al director que tant es va fer esperar, deixen oberta una llista que ben segur continuarà.

Encara que potser és més conegut per les seves pel·lícules d’entorns violents i gangsterils, el llibre i un repàs a la seva obra ens mostra que Scorsese té un registre més variat, incloent obres importants en el camp dels documentals.

Us convido a llegir el llibre. Segur que us animarà a triar i reveure alguna de les seves pel·lícules.