Divendres 24 d'abril, el cinefòrum es va
traslladar al Japó.
La sessió va tenir tres parts: En la primera,
3 parelles del cinefòrum (Carme, Joan, Montse, Xavier, Maria Rosa i Jordi) que
l'estiu passat van viatjar-hi van compartir la seva experiència i mostrar-nos
una selecció de fotografies de la seva estada.
Podeu accedir a la descripció i records del
viatge accedint al reportatge que sobre aquest tema es va publicar al blog
"Prova
i error" d'en Josep Maria Cortina.
La segona part va consistir en la projecció de
la pel·lícula "El sabor del sake" del director japonès Yasujiro Ozu, de
l'any 1962.
Es tracta d'una pel·lícula "clàssica"
que ens va transportar al Japó dels anys 50 - 60 i que ens va permetre
constatar i reflexionar sobre algunes de les característiques de la cultura
japonesa :
* Tradicionalment el Japó havia tingut una
personalitat molt "patriarcal" i "feudal / familiar" amb
una espècie de piràmide que anava des de l'emperador fins el darrer ciutadà.
* Tradicionalment tancat, el Japó va obrir-se a Occident cap el 1868, i va
iniciar el desplegament econòmic. La visió "familiar" del món es va conservar,
però, al món de l'empresa i va intentar agafar d'Occident el que va considerar
interessant, conservant una cultura i arrels pròpies.
* Els anys de la pel·lícula (1950-60) feia poc
temps que el Japó havia perdut la guerra i havia sofert la massacra d'Hiroshima.
Amb l'ajut dels Estats Units s'estava refent, treballant molt dur, amb cicatrius i problemes d'identitat, però caminant
amb determinació cap el progrés tècnic i econòmic que ara és totalment
constatable.
La pel·lícula "El sabor del sake"
pretén donar-nos unes pinzellades de la situació de la societat japonesa en
aquell temps.
En fer la pel·lícula, Yasujiro Ozu (un clàssic
ell mateix) adopta una mirada realista, harmònica (en les relacions amb
Occident), poètica, tendra, nostàlgica, descreguda, ...
Yasujiro Ozu era una persona humil i senzilla
que va declarar "les meves pel·lícules no són gran cosa" i que va
rodar molts cops la mateixa pel·lícula, amb especial atenció a les relacions
familiars (matrimoni, relació pares / fills), cosa curiosa perquè ell va viure tota la vida amb
la mare i no es va casar mai. Malgrat això va saber captar l'essència de coses
que ell no va viure i també les que va viure (com la tristesa i la soledat).
La pel·lícula, de ritme lent, plena de
converses, barreja personatges diferents : triomfadors, tímids, nostàlgics,
perdedors ... però tots ells humans ... i melancòlics. Es va rodar amb la
càmera a l'alçada d'un adult assegut sobre el tatami i, rodada molt en
interiors, s'assembla molt a una obra de
teatre.
Vam constatar que l'alcohol (sake, cervesa)
juga un rol molt important en les relacions socials i és també un acompanyant
de la persona sola per donar-li "confort" i "consol".
Acabada la pel·lícula, en el debat vam
constatar que encara que han passat més de 50 anys, els temes que planteja la
pel·lícula (el sentit de la vida; la responsabilitat personal i social; les relacions
de la persona amb la família, els amics i els companys; la soledat) segueixen i
seguiran essent nuclears i rellevants per a tots nosaltres.
Finalment, en la tercera part, el sopar, vam
fer servir els "palillos" i vam traslladar-nos gastronòmicament a
l'imperi del sol naixent, amb una taula que, com sempre, feia goig !.
I encara una sorpresa ... vam celebrar l'aniversari
de la Lola !. N'ha fet 60 !. I no ho sembla ... perquè es conserva tant guapa i
captivadora que està feta una esplèndida geisha catalana !.