13 de juny - 10 ANYS DE CINEFÒRUM !

Divendres 13 de juny vam celebrar el desè aniversari del cinefòrum amb una festassa.

Va obrir la celebració en Pepe Molina, que va recordar els inicis del cinefòrum, que va nàixer a casa seva l’octubre de 2003, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru (Vivir), i que, per casualitats de la vida, va traslladar-se ben aviat al que ha estat el seu local habitual, a casa dels nostres inigualables i generosos amfitrions, en Joan i la Carme, que, dit sigui de pas, estava esplèndida.

En el seu sentit parlament, en Pepe va recordar que, per sobre de la motivació cinematogràfica, el gran leit-motiv del cinefòrum ha estat l’amistat dels seus integrants, que, a més de compartir la seva afició pel cinema, hem compartit tots els altres àmbits de la vida, fent del cinefòrum la casa comuna de tots plegats.

La Lola, sota la direcció d’en Víctor,  ens va obsequiar amb un documental que ens va emocionar a tots. Utilitzant com eixos de la història les visites d’invitats il·lustres i l’evolució de l’integrant més jove, en Julio, al que tots hem vist passar d’infant a jove – ve d’aquí la definició de “calendari julià” ? –  la Lola ens va fer reviure els moments més emotius de la història del cinefòrum, en els que predominen la joia i l’alegria, tot i que en l’ànim de tots estava l’encara recent record de la marxa de la Lina.

Engalanats en blanc i negre, com si es tractés d’antigues pel·lícules, acabada la projecció – va durar 40 minuts !, un treball exuberant el de la Lola i en Víctor   – vam començar el sopar, aquest cop amb una escenografia diferent de l’habitual: En petites taules com en un cafè – teatre parisenc, i amb un esplèndid buffet, vam degustar les delicatesses que tots plegats havíem portat. A la pantalla, de fons, “la roja” no es va voler afegir a la festa i va caure estrepitosament davant Holanda. A dir veritat, estàvem per d’altres coses i no en vam fer massa cas.

L’alegria va continuar amb activitats diverses. La Francisca, la Carme i en Pepe van ser els que van demostrar conèixer millor la història del cinefòrum, i la Lola, en Víctor i en Pepe van obsequiar-nos amb una magnífica recreació d’una mítica escena del cinema clàssic.

Converses, cançons, alegria, música i un pastís que quasi no ens podíem acabar van donar la cloenda a la celebració d’aquests 10 primers anys, en l’esperança que en podem celebrar molts més. Ah ! I hi va haver obsequis per a tots plegats perquè durant els propers 10 anys puguem cantar sota la pluja amb el paraigua del cinefòrum !

9 de Maig - La familia

Divendres 9 de maig vam veure un “peliculón”: Una d’aquelles pel·lícules que veus i passen a la teva memòria cinèfila per sempre més.

Es tracta de “La família”, d’Ettore Scola i interpretada, entre d’altres, per Vittorio Gassman i Stefanía Sandrelli. La raó que va donar el presentador, Josep Maria Cortina, per a l’elecció, va ser que la pel·lícula va ser candidata a la Palma d’or de Cannes – que ha estat el “leit motiv del cine fòrum aquesta temporada - l’any de la seva estrena, i, independentment d’aquesta raó, l’elecció s’ha mostrat totalment justificada.

La pel·lícula transcorre tota ella en l’interior d’una gran casa familiar en la que conviuen – o es troben i posen en comú les seves vivències - diferents generacions, seguint un model de “família mediterrània amplia clàssica”.

La pel·lícula gira especialment al voltant d’un personatge central, Carlo, magníficament interpretat per Vittorio Gassmann, des del moment del seu naixement, que serveix d’excusa per presentar-nos en un llarg recorregut des de dues generacions anteriors a la seva, fins al moment de la seva ancianitat. Tot i la seva coralitat – en tot moment hi ha una mirada panoràmica cap a la diversitat de personatges que constitueixen “la famiglia” – el focus sobre Carlo ens mostra un personatge en el que la lluita entre la racionalitat i les emocions es decanta clarament cap a la primera, que posa al servei de “la famíglia” les renúncies que fa la persona individual. I és que sembla que  en aquesta dinàmica – com algú va dir – els matrimonis de conveniència siguin millors perquè giren entorn de la raó (econòmica) i no deixen res a l’atzar de les emocions.

No queda clar, però, que aquesta sigui una estratègia perfecta. Carlo arrossegarà sempre un posat de “cascarràbia” derivat d’una insatisfacció molt íntima que, això sí, sap portar amb dignitat.

La centralitat de Carlo és acompanyada per uns excel·lents personatges acompanyants – dir-los secundaris seria injust – molt especialment les dones de la seva vida, el germà, les “tietes”, que recorden la cançó universal d’en Joan Manuel Serrat, o els nens i joves que poc a poc van agafant el relleu davant la mirada d’en Carlo, i d’una música i una posada en escena meravelloses.

Tot i que de tant en tant es dóna una mirada a l’exterior, sentim cants de guerra, olorem el fascisme o l’exili dels demòcrates, el convidat francès ens dóna la seva visió sociològica de les coses ... la pel·lícula és un cant a la família que sembla dir que “la vida és una família” i que “la família és la raó que justifica la vida”. Un cant que com tots hem tingut i tenim una família, d’un model o un altre,  ha ressonat en el nostre interior i ens ha deixat un record inesborrable.

14 Març - Para todos los gustos

Divendres 14 de març, Francisca va presentar la pel·lícula “ PARA  TODOS LOS GUSTOS”, de l’any 2000, de nacionalitat francesa, dirigida per AGNES JAOUI i interpretada, entre d’altres, per Agnés Jaoui i Jean-Pierre Bacri.

La pel·lícula va ser estrenada l'any 2000 i va causar sensació a França. Va ser molt lloada per la crítica i rebuda com una ventada fresca en el cinema francès. Va ser co-escrita i co-dirigida per la parella Jean-Pierre Bacri i Agnés Jaoui, que a més de parella artística ho eren també en la vida real.

La pel·lícula és una passejada per les relacions entre diversos personatges de diferents condicions socials, amb històries entrecreuades, diàlegs frescos i àgils, tendresa, humor i amor.

El còctel de personatges integrat pel nou ric triomfador, la seva esposa encartonada, un assessor d’escola de negocis, una actriu – professora, guardaespatlles, xófer borratxo i una cambrera d’entorn bohemi componen una pintura agradable que ens va fer passar una bona estona, i ens van fer constatar que la vida potser no és tan dramàtica com a vegades ens l’escenifiquem.

En el col·loqui, on tots vam coincidir que havíem gaudit una bona estona, algú va dir que era una pel·lícula femenina. Potser sí, i no perquè els personatges principals siguin dones sinó perquè aquesta subtilitat en la visió de les relacions i els sentiments que passeja per la pel·lícula, és tal volta, una qualitat més femenina; i no és per tant estrany que la pel·lícula hagi estat proposada i presentada, amb tant d’encert, per la Francisca.

En la mateixa sessió vam celebrar l’aniversari d’en Miquel i la Maria Rosa, que van rebre la felicitació de tots vestits de romans. En la festa es va fer una presentació que va provar que els 2 implicats havien dut a terme “vides paral·leles”.

7 febrer - Habanastation

Carme de las Heras ens ha fet viatjar a Cuba mitjançant la pel·lícula Habanastation, del director cubà Ion Padron. Va ser una magnífica elecció. El viatge ens va permetre palpar diversos aspectes de la vida de Cuba i ens va provocar una multiplicitat de sensacions.

Cuba és, tots ho sabem, un país en una situació política molt especial. Un règim i una manera de funcionar sorgit de la revolució produïda ara fa més de 50 anys,  conjuntament amb les reaccions del seu entorn, han marcat la seva societat i la seva gent, i han donat lloc a un funcionament social i personal molt condicionat per aquestes circumstàncies. 

La pel·lícula ens acosta a aquesta realitat i ens en mostra diverses pinzellades a partir de l’aventura de dos nois de classes socials força diferents que passen junts el primer de maig.

Un noi ric – el seu pare ha triomfat com a músic, i el seu art l’ha permès accedir a unes possibilitats econòmiques accessibles per a molt pocs cubans – comparteix unes hores amb un noi  de la seva mateixa edat, en l’entorn d’aquest darrer, amb molts menys recursos econòmics, molt diferent del seu.

Davant els conflictes que sorgeixen, el contrast entre realitats tan diferents és vençut pel substrat humà que nia en l’interior dels dos nois.

Després de veure la pel·lícula, però, ens vam quedar amb un regust complex de boca: D’una banda, la pel·lícula escampa que el cor de l’home és positiu i que, especialment en els anys joves, l’alegria i la generositat poden imposar-se a l’avarícia i la gelosia; de l’altra, però, durant el col·loqui vam recordar que la realitat cubana és difícil i complexa, i que a la humanitat, en els seus experiments socials i polítics, li és difícil trobar les claus que permetin compatibilitzar justícia, riquesa, solidaritat, humanitat i alegria.

Si teniu ocasió de veure la pel·lícula, no us la perdeu, us agradarà i us farà reflexionar.

10 de gener - SI J’AVAIS UNE VACHE (Si jo tingues una vaca)

La sessió del passat 10 de gener va ser especialment enriquidora perquè ens va permetre veure – i viure – forces aspectes d’Àfrica. En l’anterior entrada d’aquest blog, descrivíem la presentació que Josep Maria Cortina va fer d’aspectes diversos d’Àfrica Occidental.

En aquesta mateixa sessió es va presentar el curtmetratge “Si j’avais une vache” (Si jo tingués una vaca), de la directora Norma Nebot, en la que ha participat com enginyer de so Gerard Tàrrega, fill dels nostres companys del cine fòrum Maite i Francesc. 

Ha estat premiada en diversos festivals:

• Millor film (Gran Premi ambient) Festival Cine Eco. Portugal 2013 
•  Millor Curmetratge Documental al Festival Film Internacional dels Drets Humans de Barcelona 2013 
•  Millor Curmetratge Documental al Festival Internacional de Cine de Pesto (Colombia) 2013 
•  I Festival Internacional de Cine de la Naturaleza y el Hombre de El Hierro 2013. 
• Va ser pre-seleccionat als Premis Goya 2013

El curtmetratge ens presenta com en Quim Arnal, amb la seva feina com a guia turístic, pren contacte amb la realitat de algunes  petites poblacions  africanes i,  aprofitant els seus viatges de feina, recapta diners per comprar unes vaques que ajudaran a les famílies a sortir endavant en la seva vida quotidiana. 

L’arribada de les vaques és rebuda als petits pobles de Burkina Faso amb alegria i il·lusió, ja que permeten llaurar més fàcilment els camps i suposen una empenta econòmica i moral per als membres de les famílies que les reben.

La pel·lícula, alegre i animada, ens mostra que idees senzilles poden moure muntanyes, ja que ningú comet l’error més gran que aquell que no fa res perquè només podia fer poc. Hi ha, efectivament, molt per fer, però experiències com aquesta ens mostren que hi ha moltes formes d’ajudar, i que tothom pot aportar el seu gra de sorra, o la seva vaca.

Felicitem l’equip productor de la pel·lícula per la seva iniciativa i desitgem que molta gent la vegi, ja que a part de fer passar una bona estona i fer bon gust de cor, punxa carinyosament les parts més sensibles dels espectadors i els anima a ser més vitals i generosos.