Alemania, año 0

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

Breve encuentro

Vull referenciar una altra pel·lícula clàssica: Breve encuentro (David Lean, 1945) que he vist aquest estiu, gràcies als videoclubs on es pot llogar.

De David Lean ja vam veure al cine fòrum el novembre del 2004 la pel·lícula Oliver Twist (1948), que va presentar Xavier Pereda, emmarcant-la en una sessió sobre cinema i literatura, que va tenir gran èxit i li va donar molt prestigi. Breve encuentro va ser rodada una mica abans (1945). Més endavant David Lean va dirigir diverses superproduccions (El puente sobre el río Kwai, Lawrence de Arabia, Doctor Zivago) en les que va disposar el seu excel·lent ritme narratiu.

Breve encuentro ens exposa la història d’un amor prohibit, confrontant l’amor real amb la inèrcia de les relacions matrimonials, explicada amb un llenguatge cinematogràficament molt delicat.

Basada en una obra de teatre de Noel Coward (Still life), té un acompanyament musical molt adient. Després de diverses reedicions de l’obra teatral, el 2009 va donar lloc a una òpera.

Per mi ha constituït una bona estona de romanticisme i melodrama, alhora que una reflexió sobre les relacions personals i amoroses. M’ha agradat com una opció per al cine fòrum si algun dia tenim ganes de veure una pel·lícula d’aquest tipus, i compartir reflexions sobre aquests temes.

King Vidor

Aquest estiu he vist 3 pel·lícules del director King Vidor: Y el mundo marcha (1928), Duelo al sol (1946) i Guerra i Pau (1956).

Y el mundo marcha (The crowd) és una de les primeres obres mestres del cinema mut. Malgrat que va ser feta fa més de 80 anys, ens presenta de forma magistral la història d’un jove que veu frustrats els seus somnis professionals, i de retruc els personals, per les limitacions que la pròpia vida, i en especial l’entramat empresarial, imposen. Una bona ocasió per reflexionar sobre les esperances i les frustacions, derivades dels aspectes professionals de la vida, i la influència que poden tenir sobre la dimensió més íntima (personal i familiar) de la vida.

Duelo al sol pot anomenar-se western però en realitat és un melodrama. Una història intensa i entretinguda que ens manté enganxats a la butaca a causa de la intensitat dels sentiments que lliguen els personatges i condueixen la història.

Guerra i pau, que ha estat referenciada en aquest mateix blog, em va fer passar una bona estona, revivint l’obra literària ideada per Tolstoi i interpretada per grans actors.

King Vidor va tenir una dilatada carrera al món del cinema. Va començar el 1913 amb 19 anys, i va estar actiu fins el 1959, tot i que més tard va fer 2 curts experimentals.

Diverses de les seves pel·lícules van ser nominades per l’oscar, però cap el va guanyar. Se li va atorgar el premi honorífic el 1979 per la totalitat de la seva carrera. Encara que només sigui per agrair-li els bons moments que gràcies a ell he passat aquest estiu, li vull dedicar aquest petit record.

Donació Hitchcokiana

Josep Maria Cortina ens va donar una bona sorpresa: Va fer donació al cine forum d'un Pack que conté les pel·lícules de Hitchkock de l'etapa anglesa.

Aquest obsequi constitueix una magnífica ocasió perquè puguem veure algunes de les obres primerenques del mestre, i, sobretot, per reparar un deute pendent: Després de 7 anys de cineforum encara no li hem dedicat cap sessió !. Una vegada fetes les següents sessions ja compromeses, algú s'animarà ? ... Esperem amb intriga quina pel·lícula veurem.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (4)

Los sobornados – 1953 – Fritz Lang La recerca dels motius del suïcidi d’un agent de policia té lloc en el marc de la connivència entre les màfies i la policia.

Anatomía de un asesinato – 1959 – Otto Preminger
Un advocat ex-fiscal defensa un home que ha matat la persona que ha violat la seva dona.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (3)

Mentira latente – 1950 – Mitchell Leisen Una noia embarassada pateix un accident de tren i la confonen amb una altra noia morta també embarassada, filla d'una família rica.

En un lugar solitario – 1950 – Nicholas Ray
Un guionista de cinema de caràcter violent es veu implicat en un assassinat.

Aquesta va ser la pel·lícula que vam seleccionar per ser visionada al cineforum-

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (2)

Perdición – 1944 – Billy Wilder - Fred MacMurray, Barbara Stanwyck, Edward G Robinson

Una dona sedueix un venedor d’assegurances per assassinar el seu marit i cobrar una assegurança important.

Forajidos – 1946 – Robert Siodmak
La recerca de l’assassinat d’un ex-boxejador ens permet entrar en contacte amb una banda de personatges sense escrúpols

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (1)

Laura – 1944 – Otto Preminger - Clifton Webb, G Tierney, Dana Andrews

Laura ha sigut assassinada. La recerca del seu assassí ens porta a conèixer els personatges força sofisticats i enigmàtics que l’envoltaven.

Tota la història ens atrapa, molt especialment el personatge de Laura, que ens embelesa.

El último refugio – 1941 – Raoul Walsh - Humprey Bogart, Ida Lupino:
Veiem la lluita d’un home que en sortir del presidi cerca l’estabilitat perduda-

Pel·lícula que va consagrar a Humphrey Bogart, poètica i plena de sentiments.

El Decàleg d'Antonio Nuño

Durant la darrera sessió del cine/cena fòrum, compartint els saborosos menjars que omplen la taula tan curosament preparada per la Carme i en Joan, es va produir la següent conversa, que no hem dubtat a transcriure:

Miquel . - Cada cop és més fàcil accedir a bones pel·lícules: Els video-clubs en van farcits, els DVDs estan a preus assequibles, a la televisió i a Internet l'oferta és inabastable. Un acaba atabalat i es produeix "l'embarras du choix". Antonio, no em podries ajudar amb alguna recomanació ?

Antonio .- T'ajudaré. Et recomanaré deu pel·lícules. Si les veus, et prometo que no et decebran. Ja m'ho diràs ...

I.- El Caballero oscuro. Batman, però seriós.

II.- Olvídate de mi. Si has quedat amb la mel a la boca amb "Portrait of Jennie", aquí en tens més.

III.- Preparados para amar. L'erotisme que tots hem de tenir.

IV.- Kill Bill II. Tarantino en el seu estat més pur.

V.- 4 meses, 3 semanas y 2 días. Abortament. Cinema de qualitat fet a Romania.

VI.- Déjame entrar. Vampirs en el gel.

VII.- Antes que el diablo no sepa que has muerto. Una tragèdia grega a Amèrica.

VIII.- El sabor de la sandía. No apta per a tous.

IX.- Mulholland Drive. A veure que en treus.

X.- El extraño viaje. Una obra mestra de Fernando Fernán-Gómez.

Com veieu, n'hi ha per a tots els gustos. Ja ens direu quines us han agradat més. Gràcies, Miquel i Antonio.

La lengua de las mariposas

En la darrera sessió de cineforum, a més de presentar una pel·lícula de Fernando Fernan-Gómez - "La vida por delante" - es van destacar algunes de les seves pel·lícules, així, "Viaje a ninguna parte" o "El extraño viaje"; aquesta darrera la va recomanar Antonio Nuño, i, seguint la recomanació, l'he vista recentment (hi ha versió en DVD), i, francament, la vaig trobar excepcional. Si voleu gaudir una bona estona, veieu-la.

Fa uns dies, al llibre "Menú degustación - La ocupación del filósofo", de Manuel Cruz (per cert, un llibre recentment publicat i força estimulant), quan parlava de la figura del mestre, que definia com "la figura de qui acompanya el nen en les primeres passes del seu aprenentatge, en el primer contacte amb el món del saber" lloava " la mervellosa composició d'aquesta figura portada a terme per Fernando Fernán-Gómez en la pel·lícula "La lengua de las mariposas" ".

Estimulat per aquesta lloança, he aconseguit el DVD, i vull afegir aquesta recomanació a les d'altres pel·lícules d'en Fernán-Gómez (aquest cop com actor). Plena de sensibilitat del primer al darrer moment, la pel·lícula ens presenta efectivament una esplèndida recreació de la figura del mestre ... i de moltes coses més, molt especialment la sensibilitat i la tolerància ... o els seus oposats, que malhauradament també abunden. També, si voleu gaudir una bona estona, aconseguiu el DVD i no us la perdeu.