Cicle Simone Signoret - Paris bajos fondos

Diumenge 17 de juny hem continuat el cicle de Simone Signoret amb la pel·lícula “París bajos fondos”.

Pel·lícula deliciosa, amb un argument potser més convencional que La Ronda, amb enamorament, màfies i fatalisme a dojo, però fantàsticament interpretada per una Simone Signoret que en aquesta pel·lícula és l’absoluta protagonista, i es troba en la plenitud de la seva bellesa.

Produïda l’any 1.952, la pel·lícula ens trasllada a començaments del segle XX, a Paris, i ens introdueix en un món d’amors i aventures, en una pel·lícula que traspua poesia i bellesa visual.

Ha estat una magnífica oportunitat de seguir en contacte amb la nostra heroïna. Cal reconéixer que la història del cinema és plena de perles com aquesta que val la pena repescar i gaudir.

15 Juny - El cónsul de Sodoma

Divendres passat van tenir la sessió del cine fòrum que clou la temporada 2011/2012, en la que vam veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma”, basada en el personatge del poeta Jaime Gil de Biedma. La presentació la va dur a terme el propi director de la pel·lícula, Sigfrid Monleón. La sessió va tenir, com a gran sorpresa, l'emocionant lectura d'algunes poesies de Gil de Biedma per part de Lola Rodríguez.

Va estar, una altra vegada, una sessió molt enriquidora. D’una banda perquè la pel·lícula ens va acostar a un personatge, Jaime Gil de Biedma, amb una personalitat polièdrica, cercador de l’excel·lència en la poesia, de l’espurna de la passió en el sexe i en el contacte humà, amic dels seus amics, homosexual en un espai i un temps en què no era fàcil ser-ho, home d’empresa en ser fill d’una família burgesa, ... .

La pel·lícula intenta acostar-nos a totes aquestes facetes, i a fe que ho aconsegueix, ja que traspua ofici i sensibilitat. Segur que, després d’haver-la vista, més d’un s’haurà acostat, potser per primera vegada, a poesies com No volveré a ser joven , Vals de aniversario ... o la sorprenent Contra Jaime Gil de Biedma .

Va ser també una bona ocasió per comprendre que fer cinema no és fàcil, i que fer-ho adaptant la vida d’un personatge proper i complex, encara ho és menys. Les polèmiques sorgides a rel de la pel·lícula ho fan més palès. Alguns personatges propers a Jaime Gil de Biedma, van expressar la seva disconformitat per la visió que se’n presenta en la pel·lícula, molt especialment pel fet que segons ells, el sexe hi ocupa un lloc central que no li correspon. Amb o sense polèmica, el cert és que la pel·lícula mostra un personatge complex, que lluita per la vida malgrat un turment interior, i que ha deixat un llegat poètic que ara tenim a les nostres mans.

Gràcies, Sigfrid, per compartir amb nosaltres una altra gran vetllada de cinema.

15 Juny - El cònsul de Sodoma

Divendres 15 juny farem una cloenda daurada de la temporada 2011/2012 del Cineforum, amb la presentació de la pel·lícula  EL CONSUL DE SODOMA de l'any 2009, dirigida per SIGFRID MONLEON.

La pel·lícula va tenir cinc nominacions als Goya d'aquell any. El tema és un recorregut per la vida de Jaime Gil de Biedma, un dels poetes més influents de la postguerra (1929-1990).

Ens la presentarà el propi Sigfrid Monleón que ha acceptat la invitació que li havíem fet perquè vingués a presentar-la. Potser hi haurà algun altre convidat sorpresa, gran amic del Cineforum, però com no està encara confirmat, ho deixem així, a l'aire.

Una nova i magnífica oportunitat d'endinsar-nos en el món del cinema a través dels seus protagonistes.

3 juny - La ronda

Hem inaugurat aquesta tarda el cicle dedicat a Simone Signoret, amb la pel·lícula "La Ronda" de Max Ophuls.

La pel·lícula, tot i amb un regust melodramàtic,  és un cant a la vida i a l'amor. Potser un amor diferent de l'amor platònic i idealitzat que el propi Max Ophuls ens presenta a "Carta a una desconocida" ... Un amor més de l'instant, més fugisser, però, potser, no per això menys amor.

L'amor, el plaer, el desengany, l'alegria, la tristesa, ... són sentiments que cada dia fan girar el món com un carrussel inaturable, que qualsevol que s'aturi a observar-los, com el firaire que fa girar el carrussel o el militar que fa la ronda, no podrà més que constatar amb connivència i complicitat.

Potser no és la pel·lícula en la que Simone Signoret té una presència més intensiva en durada, però sí que brilla amb gran intensitat per la seva bellesa i força d'interpretació.

Un magnífic inici de cicle amb un gran clàssic del cinema europeu dels anys 50, de gran sensibilitat, molt bona qualitat fotogràfica, grans interpretacions  i amb una excel·lent recreació de l'atmòsfera vienesa de començaments del segle XX.

Cicle Simone Signoret

En Joan ens ha avançat que, per celebrar que tenim una nova musa al cine fòrum, li dedicarem un petit cicle de pel·lícules.

Inicialment, les pel·lícules seleccionades són:

El Ejercito de las Sombras,  de Marcel Carné.

La Ronda, de Max Ophuls (a la que pertany la fotografia d'aquesta entrada)

Paris, Bajos Fondos,  de Jacques Becker

 Policía Python, d'Alain Corneau

Therese Raquin,  de Marcel Carné

Tan aviat es coneguin, anirem informant de les dates de les sessions, que preferiblement seran en diumenge a la tarda.

18 Maig - Las diabólicas

La presentació de "Las diabólicas" (1955), que va fer Antonio, va donar per molt.

La pel·lícula, que va agradar molt, constitueix un magnífic exemple de cinema de suspense, situant al seu director H. G. Clouzot a l'alçada de Hitchcok. De fet, va ser només per tres hores que Clouzot es va avançar a Hitchcok en la contractació dels drets del guió, a partir de l'obra "Celle qui n'était plus", de Pierre Boileau i Thomas Narcejac.

La pel·lícula es basa en un trio constituït per un marit, l'esposa i l'amant, que conviuen sota un mateix sostre, incloent escenes insòlites en les que l'esposa consola l'amant. En aquest sentit s'afegeix al club de les pel·lícules mítiques basades en trios com Jules et Jim o La leyenda de la ciudad sin nombre.

Amb un control del tempo i uns escenaris magnífics, la pel·lícula conté escenes memorables que han influït posteriorment en d'altres pel·lícules (per exemple, en Psicosis de Hitchcock).

El director, H.G. Clouzot, va assolir amb aquesta pel·lícula una de les seves obres mestres. D'altres obres seves destacades són El asesino vive en el 21 (1942), El salario del miedo (1953) o El misterioro Picaso (1956).

Una mica anterior a la nouvelle vague, el fet que part de la seva obra es dués a terme coincidint en el temps amb la invasió nazi, van fer que se'l menystingués, però, finalment ha assolit el reconeixement que mereix. Va morir el 1977, i, segurament, és, per a molts un gran director encara per redescobrir.

Simone Signoret, que interpreta a la pel·lícula el paper de l'amant, va néixer a Alemanya i va haver de prendre el cognom de la seva mare per amagar les seves arrels jueves. La seva carrera és farcida de grans èxits, com Therese Raquin (1953), Las diabólicas (1955),  Un lugar en la cumbre (1959),  El barco de los locos (1965) o Arde Paris (1966). El 1960 va rebre l'Oscar per la seva interpretació a Les chemins de la haute ville.

Casada el 1951 amb Yves Montand, amb qui va estar lligada fins a la seva mort, tot i els freqüents affaires de Montand (un d'ells, molt sonat, amb Marylin Monroe), la parella va ser un referent de compromís polític esquerrà, ja que la seva casa a Normandia constituïa un lloc de trobada habitual de personatges com Sartre, Simone de Beauvoir o Buñuel. Va morir el 1985 de càncer de pàncrees.

Vera Clouzot, esposa del director H G Clouzot, interpreta en la pel·lícula el paper de l'esposa del director. El seu marit, H G Couzot, la va dirigir en les seves tres úniques pel·lícules, entre les quals El salario del miedo. Quan rodava la pel·lícula, interpretant una dona malalta, ella realment també estava malalta, i va morir d'un atac de cor, pocs anys després, amb 46 anys.

Michel Serrault, que interpreta el despòtic marit, en una de les primeres pel·lícules de la seva llarga carrera, va ser un dels actors més estimats a França, a causa de l'ampla varietat d'interpretacions i registres que va dur a terme entre les que destaquen Vicios pequeños (La cage aux folles) on interpreta un travesti, que a causa del seu èxit va tenir una continuació a La jaula de las locas; o l'emotiva comèdia  Nelly y el Sr Arnaud. Va morir el 2007 després d'una llarga carrera.

En definitiva, la pel·lícula va agradar molt - no explicarem el final ja que val la pena veure-la si no l'heu vist - i la sessió va ser una lliçó de cinema.

18 maig - Las diabólicas

Divendres 18 de maig, Antonio ens presentarà "Las diabólicas", dirigida per H.G. Cluzot - de nacionalitat  francesa- de l'any 1955, interpretada per: Simone Signoret, Vera Clouzot, Paul Messuri, etc.

És una pel·lícula extraordinària, cimera del cinema de suspens. Explica una història d'amor i passió, frescor i venjança. En el seu moment, es va dir que pel lícula va establir les bases del que havia de ser un bon thriller.

Disposem-nos, doncs, ara que ja comença a fer calor, a refrescar-nos i tremolar una mica amb una avançada del bon cinema d'estiu.

27 abril - (A)Terrados

Divendres 27 d’abril, festa de les Montses, va tenir lloc la presentació de la pel•lícula "Terrados", pel seu autor (n’és director, guionista i intèrpret) Demian Sebini. Podeu veure les fotos de la sessió, fetes per Lola Rodríguez, clicant aquí.

La pel•lícula es va produir l’any 2010, amb la intenció de donar una visió de la crisi: La visió de com afecta la manca de feina a joves que han finalitzat estudis universitaris. En el seu moment l’autor pensava que aquesta crisi seria passatgera i tenia pressa per estrenar la pel•lícula “perquè no perdés actualitat”. Malauradament, sembla que la pel•lícula serà “actual” durant força temps.

La pel•lícula es focalitza sobre un sector social que potser no és el que en el seu moment pugués semblar que patia més: Aquests joves universitaris tenien sovint un “coixí” familiar i el paraigua de l’atur que els permetia “navegar” per la vida, anar trampejant, i fins i tot, en algun moment, passar-se-la bé. Però la crisi s’allarga i acaba passant factura, no tan sols econòmica, sinó, principalment, personal i emocionalment, en les vides d’aquests joves que se senten perduts, i, potser, “aterrats” davant la manca de perspectiva, evadint-se als terrats per trobar-hi aire i companyia.

La crisi exterior pot ser llarga i la reacció social difícil i complexa, però davant la crisi interior que es provoca en cada persona cal també una reacció personal, en la que cadascú ha de trobar el seu camí, per molt que els amics o la parella hi puguin ajudar. La pel•lícula ens ho mostra clarament i ens crida l’atenció i convida a la reflexió sobre el fenomen del patiment personal, emocional i econòmic que sofreixn tantes persones, molt especialment, els joves.

El festival de Valladolid (Seminci) així ho va reconèixer, atorgant-li el premi del públic. Felicitem en Demian per l’èxit obtingut i desitgem que pugui tornar forces vegades al cinefòrum a presentar-nos nous projectes.

27 abril - Terrados

Divendres 27 d'abril tindrem l'oportunitat de presentar una  pel. lícula molt interessant del nostre amic Demian Sabini, que ja vam tenir com a convidat l'any passat.

La pel·lícula es titula TERRADOS,  està encapçalada per Demian Sabini,  i és de l'any 2011. Aquest és el resum, que figura a Filmaffinity

"Durant la greu crisi que va afectar Espanya l'any 2010, Leo i els seus amics gaudeixen una situació còmoda, sota el paraigua de l'assegurança de l'atur.

En la terntena i desmotivats per l'ambient de treball, passen els dies voltant per diferents terrats de la ciutat seleccionats a l'atzar, on passen hores sense fer res.

Enmig d'aquest corrent de passotisme i evasió, Leo descobrirà que potser mai abans  s'havia parat a pensar el que realment vol. Les relacions amb la seva nòvia Ana i el seu millor amic  Mario marcaran el ritme de la seva evolució fins al punt que haurà de decidir si segueix la mateixa vida de sempre, o per contra, segueix el seu instint i pren una iniciativa pròpia".

La sessió la presentarà el propi Sabini. Així que, ja sabeu, us esperem,  com sempre, per gaudir d'una gran sessió de cinema , gairebé a la carta.

Una abraçada i fins divendres

Un domingo en Brazzaville

Un divendres a Barazzaville és el que ens va permetre passar el magnífic documental  "Un domingo en Brazzaville" que Enric Bach i Adrià Monés ens van presentar el passat divendres 13 d'abil a la sessió del cine fòrum. Podeu veure les fotografies del magnífic reportatge que va fer Lola Rodríguez de la sessió, clicant aquí.

En realitat, la pel·lícula ens presenta un cap de setmana sencer en el que ens convida a compartir les vides d'algunes persones molt especials que viuen a Brazzaville,  la capital de la República del Congo (l'ex "Congo Francès").

Els personatges que ens acompanyen tenen trets singulars que ens fan l'estada força interessant i enriquidora:

Carlos da Silva ("Carlos La Menace") és un popular locutor de ràdio, ple de música i ritme a les venes, que comenta l'actualitat amb força, sentiment i humor. La seva veu és el fil conductor que ens acompanyarà en la nostra visita, fent que mai ens sentim sols i entenguem millor les coses que passen.

Ngatsongo Yves François ("Yves Saint Laurent") ens presenta el singular i sorprenent moviment dels "Sapeurs" (Enllaç1, enllaç2, enllaç3) , integrat, a Brazzaville, per un important nombre de persones, que tenen com a trets significatius la voluntat de l'elegància, la dignitat i l'alegria. Una de les seves normes bàsiques és la vestimenta elegant (roba de marca) i la regla dels tres colors (la vestimenta ha d'estar constituïda per tres colors ben conjuntats). Controvertida, aquesta filosofia, que pot derivar en despeses desequilibrades en un context molt pobre, té, però, al darrera un trasfons d'alegria i voluntat de viure que s'encomana.

Bahala Martin Net ("Cheriff Bakala") és músic, raper, i integra una banda de música, els FB Stars, integrada per amics, alguns familiars entre sí. Alguns dels seus instruments, com la bateria feta amb bidons d'aigua, ens mostren que la qualitat i la intensitat emocional de la música no depenen tant de la complexitat tècnica i preu dels instruments com del sentiment dels músics que toquen i posen al nostra abast la seva proposta.

Malanda Jean Brice ("Palmas Yaya") és el millor lluitador de catch de Brazzaville, una varietat sorprenent del catch (el "catch africà"), que barreja la lluita física i elelements "màgics" de la tradició africana amb arrels del vudú. Barreja intrigant i sorprenent, si més no, ens fa constatar que som en un món molt diferent, que intenta integrar en els seus elements de la vida diària les seves arrels més ancestrals (algunes, possiblement controvertides, com passa a totes les cultures), i ens recorda les nostres vetllades al vell "Price",

Amb aquests quatre acompanyants, l'estada a Brazzaville se'ns va fer curta, i ens va deixar ganes de tornar-hi, ja que tots quatre acompanyants ens van mostrar ganes de vida, d'alegria, i de superar les frortes mancances que en cap cas la pel·lícula intenta amagar; cosa que en aquests moments de crisi és ben segur una injecció de força i energia.

També és de destacar com es va fer la pel·lícula. Lluny dels pressupostos habituals dels projectes cnematogràfics habituals, l'Enric i l'Adrià, tots 2 professionals del món audiovisual i del cinema, van dedicar temps lliure i les seves vacances completes a la producció i preparació de la pel·lícula, comptant amb la col·laboració entusiasta, i forces cops desinteressada, d'amics i coneguts.

El resultat, però, ha valgut la pena, no tan sols perquè a nosaltres ens ha fet passar una vetllada inoblidable, sinó perquè el projecte està tenint la sort que mereix, i la pel·lícula es distribuirà amb empenta tant al nostre entorn (la podrem veure a TV3 a la tardor) com internacionalment.

És clar que jo desitjaria que la seva distribució pogués endinsar-se també per una tupida xarxa de cinefòrums, associacions culturals i escoles, en els que els seus missatges ("A l'Àfrica hi ha vida i alegria", "La vida depèn de coses més importants que els euros", "Amb poc, però amb alegria i determinació es pot fer molt") puguin ser coneguts, debatuts i interioritzats.

Enric, Adrià, fins la propera, en la que esperem que torneu a convidar-nos a estar en algun altre lloc interessant.

Divendres 13 d'abril - Domingo en Brazzaville

Divendres 13 d'abril reprendrem les sessions del cine fòrum, amb la projecció de la pel·lícula documental: "DOMINGO EN BRAZZAVILLE", de l'any 2011, dirigida per ADRIÀ MONES.

Comptarem amb la presència del mateix director, ADRIÀ MONES, que es un home amb un gran currículum en el món del cinema. Actualment és el productor executiu de FILMAX, havent abans desenvolupat càrrecs força importants a Sogecable, Teuve, Canal Plus, etc. En Xavi Perna ens en donarà més detalls el dia 13.

La sinopsi de la pel·lícula és:

Un jove locutor de ràdio, Carlos La Menace, ens convida a compartir el cap de setmana amb tres personatges de Brazzaville, la capital del Congo. El sapeur Yves Saint Laurent, envoltat de pobresa extrema, escull l'elegància com a forma de vida. Chériff Bakala no és un raper qualsevol. Mescla hip hop amb música tradicional, utilitzant bateries fabricades amb bidons d'aigua. I Palmas Yaya, campió vigent de catch de Brazzaville, confia en el vudú per tal de revalidar el seu títol en el moment més complicat de la seva vida.

Adjuntem la Web que explica el projecte http://www.dimancheabrazzaville.com/

Una altra magnífica ocasió per conèixer, d'una banda un món força allunyat del nostre, i, de l'altra, les interioritats del món del cinema.

Fins divendres.

Vidas contadas (o la cerca de la felicitat)

Aquesta sessió ens va presentar uns quants “retalls de vida”, petites incursions en la vida d’un grapat de persones, que ens van transportar a l’interior de les seves emocions i contrastar i debatre les visions que tots nosaltres vam tenir d’aquestes vivències.

Així, la rigidesa del jove fiscal que creu tenir la clau de volta de la vida, i que veu que un fet inesperat li capgira tot el seu univers; el directiu d’empresa que malda per aguantar com pot els cops que li dóna la vida, però no pot resistir veure l’alegria en el rostre dels seus subordinats; la simplicitat – o positivisme ? – del “somriures” – que fins i tot en els moments més complicats no perd la joia del rostre; l’eterna insatisfacció del professor que quan és als braços d’una dona enyora la que ha perdut; ...

Aquests i d’altres retrats ens van portar a preguntar-nos què és la felicitat i a respondre’ns que és més fàcil constatar les tanques que ens impedeixen l’accés als moments de felicitat (la rigidesa, l’enveja, la covardia, la gasiveria, la poca atenció al moment present, ... ) que definir-la i atrapar-la del tot.

I, arribar a la conclusió que la felicitat – que, com va dir el nostre filòsof Ramon, té com a condició prèvia trobar-se a bé amb un mateix – més que un estat permanent són el conjunt de moments en els que gaudim plenament de l'existència, com, per exemple, la pròpia discussió que vàrem tenir o l’agradable i saborós sopar que va seguir.

9 Març - Vidas contadas

Divendres 9 de març veurem "Vidas contadas", pel·lícula proposada pel nostre amfitrió Joan González, que en va fer una referència en aquest mateix blog a la secció "Perlas encontradas".

Una bona ocasió per divertir-nos veient una pel·lícula poc coneguda, que, ben segur, ens sorprendrà i farà debatre i compartir idees i sensacions.

10 febrer - El amante bilingüe

Divendres 10 de febrer en la sessió del cine fòrum vam tenir la presència de Vicente Aranda, que va compartir amb nosaltres records i experiències, i va presentar la pel•lícula “El amante bilingüe”, en la que Imanol Arias i Ornella Mutti ens mostren com un amor fracassat poden enfonsar un home i fer-li capgirar la personalitat en l’entorn d’una Barcelona bilingüe i amb forts contrastos socials.


Com a sorpresa per a la recepció a Vicente, el nostre artista Ramon Roblas va pintar un cartell que interpretava de forma molt encertada la figura de Vicente Aranda com la un home sostingut per una dona. No és estrany. En les seves pel•lícules la figura femenina sempre ha tingut un paper molt important, com ho mostren, per exemple, pel•lícules com Carmen o Juana la loca.

Mentre desgranava les seves vivències en les que la seva passió per la seva feina – el cinema – ocupava un lloc molt especial, ens va confessar que l’Escola de Barcelona eren un grup d’amics que s’ajudaven entre sí per tirar endavant en la tasca de fer cinema, es va descobrir com un devot de Valle Inclán, i de Miquel de Pallol, i va dir que moltes de les seves pel•lícules s’han basat en obres literàries, de forma que les pel·lícules  han millorat les obres escrites perquè les limitacions del cinema, amb una durada i pressuposts limitats, obliguen a ser més concís i a centrar-se en els aspectes més essencials de la narració.

Moltes petites i grans vivències, i, sobre tot, una gran humanitat, ens van deixar un molt bon sabor de boca amb la visita d’aquest gran del cinema, Vicente Aranda, que, com de costum, va rebre un obsequi-record del cine fòrum i va signar en el llibre d'honor.

Si voleu tenir un record fotogràfic de la sessió, cliqueu aquí, i veureu el reportatge fet per la nostra fotògrafa-artista Lola Rodríguez.

Vicente Aranda

El proper divendres dia 10 tornem a tenir al cine fòrum l’oportunitat de compartir la sessió amb un històric del cinema espanyol.

No puc evitar recordar una sessió semblant, la que vam tenir amb Jorge Grau. No puc evitar-ho perquè d’una o altra manera percebo que tenen vides una mica paral•leles.

Tots dos van néixer a Barcelona en un període proper (Grau el 1930, Aranda el 1926); tots dos van, d’una o altra manera, tenir relació amb l’Escola de Barcelona, i tots dos han acabat vivint a Madrid. Tots dos van començar a dirigir els anys 60, i han demostrat vocació i capacitat de treball per tirar endavant una carrera cinematogràfica en un país que no és prou gran per tenir una indústria pròpia forta en aquest àmbit. Tots dos han tingut – i tenen – una dilatada vida personal i professional (“molta mili al darrera”), i tota dos deixaran al cine fòrum un record fort per haver compartit amb nosaltres el seu cinema i la seva experiència.

En la carrera filmogràfica de Vicente Aranda destaquen alguns eixos:

• L’erotisme: ell mateix s’ha autoqualificat de “viejo verde” (de fet ell diu que algun periodista li va atribuir aquest qualificatiu fent “una mala traducció d’un qualificatiu diferent fet en alemany”), però admet que està interessat pel sexe, com per la vida en general, i que és natural que sigui present a la seva obra).

• Ha cercat sovint guions per les seves pel•lícules en la literatura. En particular, destaca que ha basat quatre pel•lícules en obres de Juan Marsé (Canciones de amor en Lolita's Club (2007), El amante bilingüe (1993), Si te dicen que caí (1989) y La muchacha de las bragas de oro (1980); malgrat la qual cosa la relació entre ells dos és plena de controvèrsia. D’altres literats als que ha passat al cinema són Manuel Vázquez Montalbán (Asesinato en el Comité Central, 1982); Luis Martín Santos (Tiempo de silencio, 1986); Jesús Fernández Santos (la serie de televisión Los jinetes del Alba, 1990); Antonio Gala (La pasión turca, 1994), o, fins i tot el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

• Una de les pel·lícules basades en una obra literària (Carmen, de Prospero Merimée), l'he volgut tornar a veure, com a "aperitiu" per a la sessió de divendres. Rodada en ambients propers a la narració (la fàbrica de tabac de Sevilla, la mesquita de Còrdova, i molts altres ambients de Sevilla i la sierra), és plena de sensualitat, amb una Paz Vega impressionant.

• Ha fet incursió en temes històrics (Juana la Loca) o actuals (El Lute II, mañana seré libre (1988), El Lute, camina o revienta (1987)).

• Un dels seus èxits més grans ha estat “Amantes” (1991) que va merèixer el Goya a la millor direcció i a la millor pel•lícula.

• El 1988 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cinematografia.

Però potser l’eix més constant són les ganes de treballar (intenta fer una pel•lícula cada dos anys).

Divendres ens espera una sessió molt especial i intensa, però mentrestant, si voleu conèixer una mica més Vicente Aranda, podeu llegir una entrevista que li van fer.

13 gener - El frasco

Divendres 13 de gener, acabades ja les festes de Nadal – tret que n’allarguem l’esprit fins la Candelera com manen els cànons – vam veure al cine fòrum la pel•lícula “El Frasco”.

Ens la va presentar el seu productor executiu Guillermo Madjarian, uruguaià establert a Madrid.

“El Frasco” és una coproducció Argentina/Espanyola, de l’any 2008. Dirigida per Alberto Lecchi, i protagonitzada per Dario Grandinetti i Leticia Bredice.

“El Frasco” narra la història d’amor entre un xofer de llarga distància i una mestra rural. “El Frasco” va ser la gran triomfadora de la XV Mostra de Lleida amb els premis a la millor actriu, millor guió i el premi del públic. També ha obtingut l’Espiga de plata i el premi del públic a la “Semana Internacional de Cine de Valladolid” i reconeixements diversos en una multitud de festivals internacionals.

Juan Pérez - Dario Grandinetti – és conductor d’autobús de llarga distància i Romina - Leticia Bredice – és professora a Villa Ana, una de les localitats per les que el vehicle passa diàriament. Ambdós se senten atrets, però cap s’atreveix a donar el primer pas fins que un dia ella li encarrega que lliuri a la clínica un paquet molt especial, un flascó. El flascó es converteix en el fil conductor d’una història romàntica entre dos personatges solitaris amb dificultats per l’amor.

Un dels punts en que es va centrar la discussió va ser la interpretació de Dario Grandinetti –el recordo fa poc més d’un any en una magnífic i divertit paper a “Baraka” al “Teatre Goya” – molt hieràtic durant la major part de la pel•lícula, perquè així ho exigia el guió en un personatge amb forces dificultats d’expressió personal. Guillermo ens va explicar que assolir una interpretació així vol un treball intens del director i de l’equip, per assolir amb naturalitat la “no naturalitat”. Per la seva part, Leticia Bredice, va oferir una interpretació de gran sensibilitat

El paisatge natural i humà d’una Argentina de l’interior – la pel•lícula va rodar-se a la zona de Santa Fe - es constitueix en un magnífic escenari d’una pel•lícula rodada sense excés de recursos, però amb ofici i sensibilitat.

Guillermo Madjarian va compartir amb nosaltres la seva experiència professional i ens va exposar amb detall el rol del “productor executiu”. Ell és qui, a partir d’una idea, que ben sovint ell ajuda a generar, cerca i assegura els mitjans econòmics, tècnics i humans que la fan créixer. Tot i que sovint ell té les seves idees al respecte, es reprimeix i respecta la tasca dels que realment l’han de desplegar: guionista, director, actors. Així, ens va fer veure que una de les situacions que més contradiccions comportaria seria la d’un productor executiu que intenta vendre una pel•lícula ideada de forma completa per ell mateix. Es barrejarien dos sensibilitats diferents – l’artística i la possibilista – empresarial – i el resultat seria possiblement problemàtic.

Una altra discussió que ens va prendre força estona va relacionar-se amb la contradicció que pel•lícules molt ben valorades en festivals, assolint fins i tot el “premi del públic” dins dels mateixos, gaudissin després de distribucions i recaptacions de poca entitat. Va constatar-se que el poder de “la gran indústria” s’imposa i deixa poc marge per als que han de viure al seu marge. Potser tots plegats – festival i públic – ens hauríem de fer valdre més i estar més atents ?.

Guillermo va manifestar el seu interès per conèixer obres de literatura catalana en les que poder basar eventuals pel·lícules o produccions audiovisuals. Pensem-hi i fem-li arribar propostes, però ja ara li proposo Pilar Prim, de Narcís Oller, a la que dedicaré properament una entrada en aquest blog.

En resum, una magnífica sessió, basada en una pel•lícula sensible que va agradar força, un acompanyament molt enriquidor de Guillermo Madjarian, i, com sempre, els magnífics plats dels excel•lents cuiners i cuineres del cine-cena fòrum. Permeteu-me avui destacar que el nostre artista Ramon Roblas ens va obsequiar amb una “tapa d’autor”, de la que us prometo destapar-ne els secrets properament.

Podeu veure les fotografies de la sessió clicant aquí.

Calendari cinefòrum 2012

Les sessions que farem durant els propers mesos seran els següents dies:

• 10 de Febrer

• 9 de Març

• 13 d'abril

• 11 de Maig

• 15 de Juny  

com sempre, l'hora de trobada serà a les vuit del vespre.

SESION CINEFORUM VIERNES 13 DE ENERO DE 2012

Inauguramos el año el próximo viernes 13 de enero con la presentación de la película argentina del año 2008, El Frasco. Una comedia dirigida por Alberto Lecchi y protagonizada por Leticia Bredice y Dario Grandinetti.

Nos acompañará durante la sesión el productor de la película, Guillermo Madjarian, que amablemente ha aceptado nuestra invitación a venir para hablarnos de la misma y de otras muchas cosas del mundo del cine, como suele pasar en estos casos.

Bones festes per al cine fòrum

El moment en què celebrem les festes de Nadal i ens disposem a entrar al nou any, és una bona ocasió per recordar com ha estat l’any 2011 per al cine fòrum:

El començament va ser fort: Carme Trilla ens va presentar “La semilla del diablo”, i ens va posar la pell de gallina ...

Per compensar-ho, el febrer vam fer un viatge a les illes: Les magnífiques fotos de Josep Maria Cortina a Menorca i la història d’un treballador alemany en un poble de Menorca a “Yo” – presentada per Gerard Tàrrega, fill d’en Francesc i la Maite -  ens van permetre relaxar-nos una mica.

Ramon Roblas ens va fer seguir reflexionant sobre les debilitats humanes: “Los complejos” ens va fer riure, “La calumnia” ens va fer pensar  i “El guerrero pacífico” ens va mostrar com la filosofia del Tao pot il·luminar-nos en el camí de la vida.

Aquest any hem tingut també la sort de comptar amb la participació de diversos professionals del cinema que ens han mostrat com és el món del cinema per dins : Paco Rodríguez ens va aproximar a "La Vida y Obra de Miguel Hernández”, Christian Molina ens va presentar la polèmica  “De mayor quiero ser soldado”,  Rodolfo Montero de Palacio ens va aproximar a la societat rural de Tudancos i Jorge Grau, en una  sessió final esplendorosa, ens va permetre compartir, a més de la seva visió de l’amor a “Una historia de amor”, tota una vida d’amor i gust pel cinema.

I a tot això afegiu-hi l’esplèndid monòleg amb que ens va obsequiar Pepe Molina.

Però el més important és que el cine-cena fòrum, amb el seu magnífic ambient, l’exquisit  menjar de “las cenas” i el càlid acolliment que sempre ens preparen la Carme i en Joan, ha estat i seguirà essent, junt amb el Barça de Guardiola, un excel·lent antídot per les migranyes de la crisi i una superba ocasió d’enriquiment i punt de trobada i amistat.

 Bones festes i un millor any 2012 per al Cine Fòrum Teià

2 desembre ´Una historia de amor

Divendres 2 de desembre va tenir lloc la presentació de la pel•lícula “Una historia de amor”, per part del seu director Jorge Grau.

Va iniciar la presentació Xavier Perna, que ens va presentar a Jorge, ens va esmentar alguna de les seves pel·lícules i ens va fer constatar que Jorge Grau és una part important de la història del nostre cinema.

Tot seguit vam visionar una entrevista enregistrada en el propi DVD de la pel•lícula, en la que Jorge explica alguns aspectes de la pel·lícula, que després ell mateix va comentar i ampliar.

En Jorge ens va remarcar que la pel·lícula comença amb una dedicatòria al seu pare, que va saber portar bé “la pesada càrrega de l’amor”, expressió que en el seu moment va despertar força polèmica.

L’amor és efectivament el gran protagonista de la pel·lícula, que, precisament per això, no perd actualitat.

El sentiment de l’amor és un dels motors de la vida humana, i, com a tal, és etern.

Els personatges concrets de la pel•lícula el poden viure i sentir en unes circumstàncies i formes determinades, però els seus conflictes són universals.

Vam conèixer anècdotes d’un rodatge en el que la implicació i compromís dels participants van ser claus per superar els problemes - com la por de Teresa Gimpera, que va vèncer desfullant carxofes - i asssolir l’èxit final.

Vam saber que molts dels personatges de la pel·lícula, com els dos editors o la monja, són reflex de personatges reals que l’ull de Jorge – que és va definir com contador d’històries – va captar.

Jorge va recordar la seva admiració per alguns directors mítics, especialment Renoir i Rossellini, i la seva amistat amb Fellini, que va durar tota la vida, i sobre qual va escriure un llibre, que tot i estar esgotat, potser es pot trobar amb una cerca insistent i afortunada a Internet.

En un col·loqui farcit d’anècdotes, com la durada de l’escena “històrica” de la Cantudo a La Trastienda (1 segon i mig !) o l'especial personalitat de Sara Montiel, Jorge ens va fer notar que els motors de la seva vida han estat la il·lusió, el treball i l’amistat.

Amistat com la que ha seguit mantenint amb molts personatges que han col·laborat amb ell - va esmentar especialment Núria Espert - i com la que ha deixat entre els integrants del cine fòrum, que esperem que algun dia torni a compartir amb nosaltres la pantalla i la taula.