La comèdia – Tipus 7 – Comèdia d’humor negre

Recordeu que aquest tipus de comèdia el vam cobrir al Cine Forum amb la pel·lícula Rufufu, que vam veure al Cine Forum.

Tot i això, no estarà de més dir unes poques paraules sobre aquest tipus de comèdia.

S’anomena humor negre un estil de fer humor, sàtira o comèdia, on els temes o objectes de la paròdia són els relacionats amb la mort, desgràcies, malaltia, lletgesa, suïcidi, etc. Són temes políticament incorrectes, tabú, delicats, o desagradables que l'humor transgredeix i capgiversa, per desvetllar la consciència vers aquests fets.

Possiblement, Rufufú no és una pel·lícula totalment “d’humor negre”, tot i que, com recordareu, té forces pinzellades de sàtira, però les desgràcies s’exposen amb un to d’ironia no punyent. A part de les seves seqüel·les, pel·lícules similars a Rufufú serien l’espanyola "Atraco a las 3", i l’anglesa “El quinteto de la muerte”.

Si ampliem l’abast de la categoria, podem aplegar també comèdies de crítica política o social i també comèdies que freguen el gènere del terror. Posem-ne alguns exemples:

· Steno, Mario Monicelli: Guardias y Ladrones (amb Totó),
· Kubrick: ¿ Teléfono rojo ?, volamos hacia Moscú
· Roger Corman: La tienda de los horrores

Us deixem que completeu vosaltres la llista ... ànim.

La comèdia – Tipus 6 – La “Comèdia d’autor”

En aquest apartat encabim comèdies associades a un director (o actor) amb una personalitat i estil molt propis que transfereixen a la pel·lícula.

Diferenciem així els “professionals” que poden fer un cinema de qualitat en una gamma variada de registres d’aquells que sempre hi deixen una empremta fàcil de reconèixer.

Segur que les opinions són variades sobre qui es pot considerar que ha generat un estil propi “d’autor” i qui no ... no ens barallarem per això ... decidiu vosaltres ... però permeteu-me suggerir-ne alguns:

• Els Germans Marx tenen un grapat de pel·lícules genials amb un humor molt propi i particular. Així: Una noche en la ópera, Sopa de ganso

• Els Germans Coen tenen també un humor propi, irònic i punyent. Vegeu, per exemple: Fargo, Arizona baby

• Encara uns altres germans: els Germans Farrelly, amb un humor molt peculiar que desperta sentiments contraposats: Algo pasa con Mary


• Mel Brooks, rei de la farsa i la paròdia, tot i que a El jovencito Frankestein hi barreja una bona dosi de terror.

• Woody Allen. Què cal dir-ne … És un dels pocs comediants “que s’ha fet perdonar fer comèdies” i ha estat admès al “sancta sanctorum” dels “intel·lectuals”. Al cineforum hem vist “Recuerdos”, excel·lentment presentada per Ricard Figueras: Desmontando a Harry , Balas sobre Broadway

* Monty Python: L’humor en clan britànica: La vida de Brian

i, és clar, …

Pedro Almodóvar: Volver, ¿ Qué he hecho yo para merecer esto ?

Que en falten molts ? ...és clar ... animeu-vos a afegir-los.

La comèdia – Tipus 5 – Comèdia musical

La comèdia musical és en sí tot un món, amb moltes tipologies específiques: La història del cinema és plena de grans musicals. Cal, però avançar, que, més que en altres gèneres, aquest ha estat un gènere principalment americà.

“El mago de Oz”, de Victor Fleming amb Judy Garland, va constituir un dels primers grans èxits musicals.

Sovint, els musicals es van basar en parelles d’actors ballarins destacats. Així:

Fred Astaire i Ginger Rogers van protagonitzar forces pel·lícules d’èxit, com:

La alegre divorciada
Sombrero de copa

És clar que a vegades les parelles variaven. Veiem per exemple 2 grans èxits de Gene Kelly:

Gene Kelly i Debbie Reynolds – Cantando bajo la lluvia
Gene Kelly i Leslie Caron – Un americano en Paris

Un cop més, la llista és inacabable. Cadascun de nosaltres té el seu musical preferit... Alguns us decantareu per

“My fair lady” (Audrey Hepburn i Rex Harrison )

Altres preferireu potser quelcom més modern com Chicago (Richard Gere, Renée Zekkweger i Catherine Zeta-Jones) ... ?

Sigui com sigui ... segur que passareu una bona estona quan trieu un musical, el veieu, ompleneu la casella ... i ens ho feu saber

La comèdia .- Tipus 4 “Comèdia clàssica europea”

Entenem per “Comèdia clàssica” les comèdies que se situen en un període temporal similar al que hem contemplat per a la comèdia clàssica americana, és a dir, a grans trets, entre 1.940 i 1.970.

D’altra banda, parlar de la “Comèdia clàssica europea” és difícil perquè el cinema europeu és variat i conté forces estils diferents de cinema, segons ens fixem en diferents països. N’esmentarem tan sols alguns:

Si contemplem la comèdia espanyola, podem situar, en primer lloc, alguns directors que ja els anys 40 van fer pel·lícules dignes, malgrat les fortes dificultats del context sociopolític espanyol d’aquella època. Així:

• Edgar Neville, del qual ja vam veure al Cine Forum La vida en un hilo, i del qual, entre d’altres pel·lícules, podem veure El último caballo
• José María Forqué, del qual podem veure Atraco a las tres, pel·lícula similar a la que recentment vam veure, Rufufú.

Si preferim pel·lícules una mica posteriors, podem inclinar-nos per algun dels “grans clàssics” de la comèdia espanyola:

• Luis García Berlanga, amb moltes pel·lícules per triar: Bienvenido Mr Marshall, El verdugo, Plácido
• Marco Ferreri, encara que italià, va produir pel·lícules inoblidables a Espanya, que poden considerar-se espanyoles: El pisito, El cochecito

La comèdia italiana és una altra mostra de línia cinematogràfica amb un estil propi. D’una banda, tenim el moviment del neorealisme, que tant bé ens va presentar Pepe Martinell, quan va presentar Il Cappotto. Però, progressivament, Itàlia va trobar a través de la “Comedia alla italiana” una manera desenfadada i divertida de contemplar-se a si mateixa. La llista de directors, actors, actrius i pel·lícules seria inacabable. Citaré a tall d’exemple:

• Dino Risi : La escapada
• P Fermi: Divorcio a la italiana
• Vittorio da Sica: Matrimonio a la Italiana

Si anem a França, seleccionem 2 referències destacades:

• Jacques Tati, del qual ja hem remarcat el seu humor especialment visual: Días de fiesta, Las vacaciones del Sr Hulot
• Gerard Oury: La gran juerga

Per completar, citarem:

• Alexander Mackendrick, tot i que nordamericà, va produir pel·lícules a Anglaterra, entre elles El quinteto de la muerte, de tipus similar a les abans esmentades “Rufufu” o “Atraco a las tres”

• Ingmar Bergman (Suècia): Sonrisas de una noche de verano, una de les poques pel·lícules d'aquest gran cineasta que pot considerar-se que "tira cap a comèdia".

La comèdia – Tipus 3: La comèdia clàssica americana

Aquest tercer tipus de comèdia recull la maduració d’un gènere als Estats Units, on la indústria es va consolidar, principalment per mitjà dels grans “Studios” i dels directors i actors estrella (“Star system”).

Ens trobem en una etapa que cronològicament es pot considerar la continuació de l’anterior (“Screwball – guerra dels sexes”), i on algunes pel·lícules podrien pertànyer indistintament a qualsevol de les dues categories. Podem dir que l’època daurada d’aquesta categoria és el període comprès entre 1940 i 1970.

Citem tot seguit alguns exemples de directors i pel·lícules:

• Billy Wider: El apartamento, Uno dos tres, En Bandeja de Plata, Primera Plana

Billy Wilder és alhora que director, guionista. Galardonat set vegades amb l'Oscar, és un dels grans de la història del cinema. Al Cineforum ens va fer petar de riure amb "Con faldas y a lo loco". Moltes de les seves altres pel·lícules són també, simplement, obres mestres.

• George Cukor: La costilla de Adán

Especialitzat en comèdies, Cukor, tot i obtenir tan sols un Oscar, va tenir grans èxits de públic. Gran director d'actors i actrius, va fer debutar, entre d'altres Katherine Hepburn.

• F. Capra: Vive como quieras, El secreto de vivir

Després d'haver "inaugurat" les comèdies Screwball amb "Sucedió una noche", que va guanyar un Oscar, Capra va dur a terme una dilatada carrera. La seva "Que bello es vivir", tot i que no estrictament una comèdia, constitueix un clàssic dels períodes nadalencs un any darrera l'altre, sobretot a la televisió.

• Ernst Lubitsch: Ser o no ser, El diablo dijo no, El bazar de las sorpresas, Lo que piensan las mujeres

De Lubitsch, un reputat director de comèdies amb un estil propi - "El toc Lubitsch" - vam veure al cineforum un drama "Remordimiento". Aprofitem, doncs, l'ocasió per veure ara les seves comèdies.

• J Ford: El hombre tranquilo

Un dels grans de la història del cinema, amb una carrera llarga i dilatada. Al cinefòrum vam veure la seva obra mestra "Centauros del desierto". "El hombre tranquilo" no li va al darrera.

• B. Edwards: Desayuno con diamantes

Junt amb la pel·lícula proposada, que ens presenta una interpretació magnífica d'Audrey Hepburn, podeu triar "El guateque" amb Pete Sellers, o "Operación Pacífico", comèdia bèl·lica, amb Cary Grant i Toni Curtis.

Com veieu, n'hi ha moltes, i forces més que en trobareu. Trieu-ne una, veieu-la, empleneu la vostra cartilla i expliqueu-nos-ho.

LA COMÈDIA - TIPUS 2: SCREWBALL O GUERRA DELS SEXES

Un cop el cinema va passar de mut a sonor, d’altres consideracions es van afegir a l’humor estrictament visual o físic de la categoria anterior. De forma molt especial, a partir de la dècada dels 30, va sorgir un dels tipus de cinema que es mostraria molt perdurable: La comèdia “screwball”, que a vegades s’anomena de “Guerra dels sexes”.

“Screwball” es refereix en anglès a un tipus de jugada atípica en el joc del beisbol, on la pilota es llança amb una direcció i tipus de moviment poc usuals, rebuscats, com se suposa que són les situacions de les pel•lícules d’aquesta categoria.

En la pràctica predominen les pel•lícules amb diàlegs ràpids i ingeniosos, amb arguments que inclouen enfrontament entre sexes, on la “guerra” entre homes i dones es desenvolupa “sense arribar a majors”. Són pel•lícules apassionades, comèdies “de sexe sense sexe”, que moltes vegades aprofiten per mostrar-nos aspectes rellevants de la societat que tenien al voltant. Van constituir un instrument important per ajudar a passar la “Gran depressió econòmica” d’aquells anys.

Una pel•lícula que es considera emblemàtica, i l’inici d’aquesta categoria fou “Sucedió una noche”, de Frank Capra, amb Clark Gable i Claudette Colbert, de 1934.

No tindreu problemes per trobar una pel•lícula d’aquest tipus ... o, potser sí, tindreu el problema de triar-ne una ja que n’hi ha forces. Així, entre d’altres:

• Frank Capra: Sucedió una noche (1934)
• George Cukor: Historias de Filadelfia (1940)
• Howard Hawks: La fiera de mi niña (1938), Luna nueva (1940)
• Preston Sturges: Los viajes de Sullivan (1941), Las tres noches de Eva (1941)
• Gregory La Cava: Al servicio de las damas (1936)

Ànim, doncs, aneu emplenant Caselles de la cartilla, i expliqueu-nos les pel•lícules que us han agradat.

La Comèdia – Tipus 1: Comèdia d’humor físic “Slapstick”

Aquest primer tipus de comèdia – el nom de la qual, Slapstick vol dir “Cop de bastó” – inclou pel·lícules en les que predomina un humor visual ... “físic”. És l’humor que predominava en les antigues pel·lícules del cinema mut en el que van destacar còmics com Buster Keaton, Harold Lloyd o Charlie Chaplin, entre d’altres.

També hi va haver “duos” famosos, com, Stan Laurel i Oliver Hardy.

Hi ha per tant moltes pel·lícules per triar. En citem algunes tan sols a tall d’exemple:

- El maquinista de la general, amb Buster Keaton
- La febre d’or ó Llums de la ciutat, de Charlie Chaplin
- La via làctea, amb Harold Lloyd

Posteriorment podeu seguir trobant aquest tipus d’humor, de forma parcial o predominant, en moltes pel·lícules, així:

- Les vacances de Monsieur Hulot ó Mon Oncle, de Jacques Tati

Ànim, doncs, trieu i veieu una pel·lícula d’aquest tipus. N’hi ha moltes i us fareu un tip de riure. Ah ! ... recordeu que podeu explicar al blog les pel·lícules que us han agradat i voleu recomanar !

La comèdia: Un gènere infravalorat o “10 comèdies que heu de veure abans de les vacances”

La comèdia és el gènere cinematogràfic que té per objectiu principal fer riure, fer-nos passar una bona estona.

Independentment de la facilitat o dificultat d’assolir aquest objectiu, la comèdia ha estat infravalorada respecte a d’altres gèneres. Voleu comprovar-ho ?

Accediu a la web “Decine21”, i més específicament al seu “Buscador avançat”.

Comproveu – fent “Gènere = Comèdia” – més de 3400 comèdies; i – fent “Gènere = Drama” – més de 5.000 drames.

Fem la cerca més específica: Quantes comèdies hi ha amb la màxima puntuació (10) ? (Gènere = Comèdia, Valoració =10). En el moment de preparar aquesta entrada, 3 (El apartamento, El hombre tranquilo, Roxie Hart).

I drames amb puntuació 10 ... doncs ... 15 !.

Si mirem quantes comèdies i drames hi ha amb cada puntuació possible, i fem la mitjana, constatem que les comèdies tenen una puntuació mitjana de 4,77 i els drames de 5,38.

Potser és que no valorem prou la dificultat i valor de saber simplement fer-nos passar una bona estona ?

Doncs, per compensar-ho, us proposem una activitat: Que veieu entre ara i la sessió del cinefòrum de juny, 10 comèdies, una de cadascun dels 10 tipus diferents que figuren en la “Cartilla del Cineforum”. Els que porteu la cartilla plena el juny, tindreu un premi sorpresa la darrera sessió del Cineforum.

En properes entrades del blog donarem més indicacions sobre cadascuna de les 10 tipologies de comèdies que figuren a la “Cartilla”.

Bona sort ! Ah ... i quan veieu una bona pel·lícula ens la podeu recomanar a través del blog.