dimarts, 24 de desembre del 2013

El somriure interior

El nostre company Ramon Roblas ens ha fet arribar els millors desitjos nadalencs mitjançant la seva obra i reflexió "El somriure interior", en un moment en que són molt d'agrair:




Estimats amics en el “Camí”, encara que estem passant uns moments tristos per la marxa de la nostra amiga Lina, crec que ella ens agrairà que tots plegats, li enviem aquest somriure. Per tant, adjunto la felicitació que he fet per aquest any, i a continuació, el text que acompanya la felicitació:

“El Somriure Interior”: És una porta a la cortesia i l’accés a l’amistat.
És el camí de la comprensió, de l'afecte i l'estimació, és, a la fi, una manera de viure.  

Desitjo que el “Somriure interior”, vos acompanyi tots els dies del proper any 2014.


Ramon Roblas

diumenge, 22 de desembre del 2013

La Lina ens ha deixat





El cine fòrum, aquest grup d’amics i amigues que compartim el gust per l’amistat i pel cinema, s’ha vist sacsejat per la marxa de la Lina. Pepe i Manoli han sabut expressar molt bé el sentiment que tots compartim. Aquestes són les seves paraules:

  HOY ES UN DIA TRISTE

Hoy es un día triste, se nos ha ido para siempre LINA. LINA formaba parte de uno de esos pequeños mundos que nos dotamos para llenar nuestras vidas: EL CINEFORUM TEIA.

Por estas fechas se cumplen diez años de compartir con LINA en ese lugar tan emblemático y mágico como lo es la casa de JUAN Y CARMEN  veladas de cine, películas, debates, y sobretodo de disfrutar de las irrepetibles cenas en la que en medio de diálogos y cánticos destapamos nuestras alegrías. En ese tiempo hemos tejido un ambiente de empatía, amor y cariño con las sonrisas, miradas y gestos de cada uno de nosotros.

Desde que supimos que un cáncer había irrumpido súbitamente en la vida de LINA, nos dimos cuenta de la gravedad de su estado. Hubiéramos querido estar con ella, acompañarla, pero somos conscientes que ese tramo final del trayecto hay que recorrerlo desde la más profundad soledad interior de cada uno y en compañía de los más íntimos y cercanos.  

La vida simplemente es eso, un lugar de llegada, encuentros y despedidas y hoy es un día triste, lluvioso, un día de despedida de un ser querido que se nos va pero nos queda el recuerdo de su sonrisa, su mirada, su voz.

Desde este lugar tan entrañable de encuentro el CINE FORUM TEIA al que tanto querías te decimos GRACIAS LINA POR TU AMISTAD. ¡¡ SIEMPRE TE RECORDAREMOS!!.

¡¡NUESTRO MAS SINCERO PESAME A LOS HIJOS, FAMILIA Y SERES QUERIDOS!!.”

Tan sols voldríem afegir que amb la seva alegria i la seva generositat, la Lina estarà sempre amb nosaltres. La vida és això: arribem, caminem i  marxem; però quan durant el camí fem amics i trobem persones com la Lina, sabem que la vida val la pena. Un cop més, gràcies, Lina.

dissabte, 23 de novembre del 2013

22 de novembre - Breve encuentro






Després de Flores Rotas, premiada l’any 2005,  i de Bailar en la oscuridad, premiada l’any 2000, dos pel·lícules relativament recents, divendres dia 22 de novembre vam seguir amb pel·lícules premiades al festival de Cannes: Jordi Castells va presentar  una pel·lícula més clàssica, “Breve encuentro”, premiada el primer any que es van atorgar premis a Cannes (1946), en què el festival va atorgar ni més ni menys que 11 primers premis


Breve encuentro és una pel·lícula britànica del director David Lean, estrenada el 1945, poc després de finalitzar la segona guerra mundial. Va estar produïda i rodada en ple període de guerra, amb la conseqüent austeritat econòmica, malgrat la qual cosa es va aconseguir una pel·lícula d’elevada qualitat i impacte.
El director, David Lean, del que Xavier Pereda ja ens havia presentat al cinefòrum la pel·lícula Oliver Twist, és un director molt reconegut, amb personalitat i ofici. Va saber dirigir pel·lícules de gran qualitat en la seva primera etapa, en blanc i negre i amb pressupostos limitats, com la que aquí comentem, Breve encuentro,  i va aconseguir també triomfar quan el cinema va evolucionar al color i va dirigir pel·lícules de gran format com El puente sobre el río Kwai i Lawrence de Arabia (que van ser premiades amb l’Oscar) o Doctor Zhivago i La hija de Ryan.


A títol de curiositat indicarem que es va casar 6 vegades i divorciar  5. La seva darrera esposa  el va sobreviure. Quan va dirigir “Breve encuentro” anava per la segona. Va morir el 1991.


Els actors principals,  Celia Johnson i Trevor Howard, més conegut ell que ella, igual que els secundaris,  són també  anglesos i van assolir en aquesta pel·lícula grans interpretacions. Es tracta d’una pel·lícula típicament britànica, que en el seu temps va assolir un gran èxit a Anglaterra i als Estats Units.


La pel·lícula està basada en una obra de teatre de Noel Coward. En la pel·lícula es van fer algunes modificacions que van fer més determinades situacions que en el teatre es van plantejar més ambiguament i  deixar a la imaginació de l’espectador.


Es tracta d’una pel·lícula sobre l’amor entre persones casades, escrita amb flashback des de la perspectiva de la protagonista. Ens mostra aspectes que són universals (els sentiments), però alhora ens permet entreveure que el comportament dels protagonistes està també condicionat pels comportaments socials de l’època. Recordem que no feia tant que – el 1.938 – un rei anglès (George V)  va haver d’abdicar quan va anunciar el seu casament  amb una dona nord-americana divorciada dues vegades (Willis Simpson).


La pel·lícula està construïda amb sensibilitat i elegància, i ens presenta uns personatges que han de controlar els seus impulsos a causa de la culpa i responsabilitat que senten. La visió de la pel·lícula ens va permetre a la vegada gaudir d'una bona estona de cinema de qualitat i mantenir una intensa conversa sobre el món de les emocions, els sentiments, les responsabilitats i les pautes socials.


Una altra gran sessió de bon cinema – els que no l’hagueu pogut veure rescateu-la del videoclub, mentre ens apropem cap el Nadal, en aquest desè aniversari del cinefòrum.


Ah ... i després d’alguns dies d’absència a causa de l’intens inici d’activitats d’Attikus, van retornar al cinefòrum les croquetes de la Manoli !

divendres, 1 de novembre del 2013

25 Octubre - Bailar en la oscuridad





Divendres 25 d’octubre vam seguir amb el cicle de pel·lícules guardonades al festival de Cannes amb la pel·lícula “Bailar en la oscuridad”, del director danès Lars von Trier, que va guanyar la Palma d’Or l’any 2000.

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, vam tenir un presentador virtual::


La pel·lícula va sorprendre’ns perquè va unir la més forta duresa argumental i denúncia social amb el cinema musical. Les parts musical  permeten a la protagonista fer excursions i permeten als espectadors compartir la seva realitat paral·lela, una realitat en la que els sentiments agafen el principal protagonisme, perquè en l’altra realitat – la “real” les coses són molt difícils, i encara que no aixafen a la protagonista, sí que la condicionen i l’obliguen a prendre decisions difícils.

La pel·lícula no és convencional i no va deixar a ningú indiferent. Tots vam sortir “tocats”  després  d’acompanyar la protagonista en el seu difícil camí cap a l’alliberament.

El que sí vam constatar és que, com ja vam comentar el dia de l'inici del cicle, el festival de Cannes ha premiat sovint pel·lícules  que combinen qualitat i recerca de noves formes de fer cinema, i no es pot negar que Lars von Trier combina les dues coses.

dissabte, 28 de setembre del 2013

27 de setembre - Flores rotas




Divendres 27 de setembre vam inaugurar la nova temporada del cinefòrum amb la presentació de la pel·lícula Flores rotas, de Jill Jarmusch.


Aquesta pel·lícula de l’any 2005 va obtenir el gran premi del jurat al Festival de Cannes, al que dedicarem una especial atenció durant aquesta temporada.


La pel·lícula ens mostra les peripècies d’un home solter, Don Johnston, interpretat molt peculiarment per Bill Murray, triomfador a la vida,  que tota la vida ha estat un Don Juan i que en un moment determinat rep una comunicació anònima inquietant: Una de les seves antigues amants li comunica que té un fill d’ell. Aquesta comunicació el porta a iniciar un viatge cap el passat, a la cerca de les seves antigues amants, i, potser, d’elements diferents de la seva vida que ha deixat de banda.


Distreta i suggestiva, encara que també enigmàtica, junt amb la pel·lícula ens vam endinsar en el glamour del festival de Cannes amb una magnífica selecció fotogràfica retrospectiva aportada per Joan González.


Abans de la pel·lícula, Jordi Castells ens va exposar alguns retalls de la història del Festival de Cannes, i després de la pel·lícula, amb un joc molt ingeniós preparat pels amfitrions, vam constatar que al Festval hi han participat una gran varietat d’excel·lents pel·lícules, i que, per tant, aquesta temporada tindrem molt de bo per escollir.


Disposem-nos, doncs a començar aquesta temporada en la que celebrarem els 10 anys del cinefòrum “a la manera de Cannes”.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Una temporada molt especial ... a Cannes ...


La temprada que comencem és molt especial: Aviat es compliran els 10 anys del cine fòrum, la primera sessió del qual va tenir lloc l’octubre de 2003, a casa d’en Pepe Molina, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru. Segur que ho celebrarem com toca. 


Una de les maneres de celebrar-ho és ser especialment exigent en la selecció de les pel·lícules que presentarem, i per ser-ho, s’ha proposat centrar la selecció en pel·lícules guardonades al festival de Cannes.


El festival havia de començar el 1939, però l’esclat de la guerra mundial el va ajornar fins el 1947. A partir del 1954, el principal guardó que atorga és la “Palma d’or”, que ha recaigut en pel·lícules molt diverses, i, encara que el festival destaca pel seu glamour,  s’ha posat èmfasi en cinema d’autor o innovador.

Ben segur que tindrem molt a parlar-ne i moltes bones pel·lícules per triar, i en aquest blog en podrem fer el seguiment. Preparem-nos, doncs, a gaudir una temporada molt, molt especial.

Recital líric al MEAM

Dissabte 3 d'agost, unes quantes persones del cine fòrum vam seguir el suggeriment que ens havia fet Lola Rodríguez, i vam anar al local del MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) a gaudir d'un recital líric, ofert per part de la soprano Jonaina Salvador, el tenor Xavier Canela i el pianista Marc Vidal. Va presentar l'acte Francisco Javier Hernando, fill de Lola Rodríguez, que també és pianista.




L'actuació va ser magnífica. L'ambientació hi acompanyava: El MEAM està ubicat en un antic palau senyorial, que encara que en el seu moment va ser dividit a causa de la creació del carrer Princesa, conserva el seu estil i esplendor. Després de passar per diverses mans, ara és la seu del MEAM, que s'esforça a oferir activitats artístiques de qualitat - recordem recentment una magnífica exposició antològica de l'escultura catalana - entre les quals destaquen recitals musicals de diverses tipologies.


La qualitat dels joves interprets, que van oferir fragments seleccionats d'obres de Franz Léhar, Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Gaetano Donizetti i Georges Bizet, en un entorn molt propici, va constituir, per a  molts que començaven les vacances, una magnífica entrada, com es pot constatar en les cares alegres de tots plegats.



Una cloenda magnífica




El passat 27 de juliol, el cine fòrum va abandonar per una vegada la seva seu habitual a Teià, i es va desplaçar a Fontpineda, on va tenir lloc una magnífica sessió de cloenda amb la projecció de la pel·lícula Cotton Club.

La pel·lícula va estar una magnífica elecció, ja que, malgrat que és de l’any 1984, no ha envellit gens, i ens va oferir un magnífic còctel de música, ritme, humor i drama. Com va comentar en Victor Apolhinarios, "és una d'aquelles pel·lícules que per higiene mental s'hauria de veure un cop l'any".

Com magnífica va ser la posada en escena “estil anys 20” que ens van oferir la Maria i en Miquel, amb els integrants del cine fòrum vestits d’època.



Per recordar-ho, tenim aquí el magnífic reportatge que va fer la nostra fotògrafa – artista Lola. Així ningú podrà negar que va ser “gàngster per un dia”.

diumenge, 30 de juny del 2013

28 Juny - Drive

Divendres 28 de juny, Jesús González ens ha presentat la pel·lícula Drive, dirigida pel director danès Nicolas Winding Refn, i interpretada, entre d’altres, per Ryan Gosling i Carey Mulligan.

La pel·lícula és recent: Va ser estrenada l’any 2011 i va aconseguir diversos premis, entre ells el de millor director en el festival de Cannes.

El nucli de la pel·lícula rau en la personalitat del seu protagonista, un conductor sense nom, amb grans habilitats al volant i una sang molt freda, que li permeten alhora fer d’”especialista” en pel·lícules d'acció  i posar les seves habilitats al servei d’encàrrecs de dubtosa finalitat, dels quals ell no se’n sent responsable ni implicat.

La seva fredor i domini de si mateix només es trenquen quan s’enamora d’una veïna que té un fill jovenet, a través dels quals constata que la vida pot tenir també emocions i sentiments, als que fins llavors, ell semblava aliè.

La pel·lícula va destacar pel seu llenguatge i ritme, sense presses, però sense pauses, amb escenes impactants i violentes, rodades als carrers de Los Angeles, amb una música molt actual i variada alhora. Aquest llenguatge molt propi, la personalitat controvertida del protagonista, i la intervenció de la deliciosa Carey Mulligan, han fet de la pel·lícula, malgrat la seva joventut, una pel·lícula de culte, que Jesús González, molt atent, ha volgut repescar per a tots aquells que se l’havien perdut.

La pel·lícula va provocar opinions variades. En general va agradar força, però, alhora al alguns els va desagradar. Hi va haver pocs termes mitjans. En particular, la personalitat del protagonista va despertar forces controvèrsies. Algú – oi, Ramon ? - el va titllar de personatge admirable, coherent i gens violent. Aquesta darrera opinió va generar forces discussions, ja que el concepte de violència era utilitzat sota visions i perspectives variades.

El que sí ens va quedar clar a tots és que aquesta pel·lícula no podia passar desapercebuda. Ha pujat a l’olimp de les pel·lícules de culte, i qui sap si d’aquí uns anys en veurem una continuació.

Podeu ampliar més aquesta referència i el record d'aquesta sessió al magnífic reportatge que sobre la mateixa ha fet Judith Vives al seu blog Espai Isidor.

La sessió va acabar amb una agradable sorpresa: La temporada no s'ha acabat sinó que tindrem una darrera sessió estiuenca amb una pel·lícula que ens traslladarà als feliços anys 20 amb la seva música i els seus drames: Cotton Club. Fins llavors, doncs, i, mentrestant, gaudim de l'estiu.