Divendres vam tenir una sessió molt especial: Josep Maria
Cortina ens va presentar un seguit de fotografies fetes durant 2 estades que ha
fet recentment a l’Àfrica Occidental, concretament a Ghana, Togo i Benin.
En Josep Maria va compartir amb nosaltres les impressions
de la seva estada mitjançant aquesta mirada i aquest llenguatge fotogràfic que
ell tan bé domina. Un llenguatge fotogràfic que, com molt bé ens va explicar,
ha canviat brutalment per causa de la revolució tecnològica digital: Una
revolució que permet presentar les fotografies sota diferents formats
d’agrupació, controlant les velocitats de presentació i acompanyant-les de la
música apropiada per a cada situació.
La presentació es va estructurar en set petits
reportatges temàtics, sis dels quals podeu consultar mitjançant els enllaços
que s’inclouen en els títols de cada apartat:
1. La vida
als pobles.
És l’únic dels reportatges que no podem – encara – fer consultable aquí al blog. Va servir com introducció a la resta i ens va presentar un univers geogràfic i humà força diferent al nostre. Vivendes d’adob molt senzilles conformen un entorn molt diferent del nostre, en el que crida l’atenció la presència de 2 estris tecnològics puntuals: la motocicleta, com a medi de transport i el mòbil, com a mitjà de comunicació, que destacaven de forma extravagant enmig d’un entorn força primari.
És l’únic dels reportatges que no podem – encara – fer consultable aquí al blog. Va servir com introducció a la resta i ens va presentar un univers geogràfic i humà força diferent al nostre. Vivendes d’adob molt senzilles conformen un entorn molt diferent del nostre, en el que crida l’atenció la presència de 2 estris tecnològics puntuals: la motocicleta, com a medi de transport i el mòbil, com a mitjà de comunicació, que destacaven de forma extravagant enmig d’un entorn força primari.
Presentada
en format de vídeo, la festa del Rei Ashanti es desenvolupa en un entorn no
tant rural com el del bloc anterior, i mostra com un grup de persones
homenatgen mitjançant la música i el moviment, molt especialment amb percussió
i moviments de mans i braços, el seu Rei. No és que ens trobem en un estat amb forma de Regne, sinó que dins d’un estat
amb forma de República s’hi distingeixen subgrups humans en els que l’autoritat
la té un Rei. Notem que dins d’un grup de músics de raça negra hi ha una
persona de raça blanca que va demanar de poder fer una estada amb ells per aprendre
- empapant-se’n - del seu ritme.
De forma
fortuïta, en Josep Maria va assistir com a fotoreporter a l’acció d’una onada
traïdora sobre un vaixell. El fet, que podria haver esdevingut una tragèdia, va
permetre donar lloc a una mostra de solidaritat humana impressionant que es va
desenvolupar de forma improvisada amb aquella harmonia que només proporcionen o
hores interminables d’assaig, o, com en aquest cas, l’anhel i força compartits
que surten espontàniament del fons del cor de les persones. Una presentació
fotogràfica acompanyada d’una música que sembla feta per al cas ens van fer
reviure la situació com si hi fóssim.
Com en
tantes altres cultures, el pas de nenes a dones és una ocasió de festa. I a la
festa, en aquest cas a la regió de Krobo, a Ghana, ens va convidar en Josep
Maria, que en una combinació de fotografies i vídeo, acompanyades per la música
de la festa, ens va permetre constatar que en mig d’un festival de música i
color, les cares, i molt especialment els ulls, de les nenes reflectien
l’alegria i l’emoció del moment. Però parem atenció que l’alegria dels menuts,
és també, com a tot arreu, font de vida per a tots plegats, especialment els familiars de les nenes.
Amb una
seqüència de fotografies que no res d’envejar a un vídeo, novament els infants
són els protagonistes en aquest altre reportatge. Música, ritme, color i
alegria ens van tornar a fer comprendre perquè en Josep Maria té tan poca
mandra d’agafar l’avió.
Aquest vídeo
ens va mostrar un dels aspectes exòtics – diria que extravagants – que, com a
tot arreu, també es troba a l’Àfrica. En Josep Maria no ens va saber explicar
com s’ho fan per no cremar-se la pell, i menys encara parts tan sensibles com
l’interior de la boca i la llengua, malgrat el contacte amb el foc i les
brases. I és que si no ens ho creiem, aquí està el testimoni d’en Josep Maria
per donar-ne testimoni.
Curiosament,
les “perles africanes” són en realitat fetes a Venècia. En un moment en què es
va descobrir la fascinació que els africans sentien per les pedres de cristall
venecià, es va produir una gran quantitat d’aquests materials que es van
exportar a Àfrica on van ser utilitzats com a material d’intercanvi en comerç.
Ara, aquest material, està disponible en forma de collarets, penjolls i altres
disposicions, donant lloc a conjunts importants per la seva bellesa i preu. En
Josep Maria ens va ensenyar alguns d’aquests materials – els veiem en la foto
que il·lustra aquest reportatge, feta per la fotògrafa del cinefòrum Lola Rodríguez - que van fer dentetes a més d'un i més d’una.
Com veiem,
els reportatges van ser variats, dinàmics, alegres i molt ben acompanyats musicalment, i ens van permetre
acompanyar en Josep Maria en un periple per un tros d’Àfrica; d’una Àfrica que
tan sovint hem d’associar a pobresa i tragèdies, oblidant que també hi podem
trobar força humanitat, bellesa i vida.
En la mateixa sessió es va presentar el curtmetratge documental "Si jo tingués una vaca" que es referenciarà en una altra entrada d'aquest blog.
En la mateixa sessió es va presentar el curtmetratge documental "Si jo tingués una vaca" que es referenciarà en una altra entrada d'aquest blog.
