Divendres 15 de maig - Confidencias

 

Divendres 15 de maig Francisca ens va presentar la pe·lícula Confidencias del director italià Luchino Visconti.

Francisca ens va fer una completa i molt interessant introducció a l'entorn de la pel·lícula: Va ser rodada per Luchino Visconti en una etapa avançada de la seva vida, en el que un ictus li havia provocat importants disminucions i en un moment - 1974 - en què Europa en general i Itàlia en particular  estava convulsa amb problemàtiques socials i polítiques importants.

La coincidència entre un vell professor solitari - magistralment interpretat per Burt Lancaster, l'alter ego de Visconti  - i uns joves esbalotats - magnífica Silvana Mangano i també Helmut Berger, que va mantenir una llarga relació sentimental amb Visconti - ens va fer compartir els encontres i desencontres entre generacions diferents que comparteixen el neguit de trobar  el sentit de l'existència humana.

La figura del professor està inspirada en la de Mario Praz, professor i crític d'art italià, que va reunir a la seva casa, a Roma  una innumerable quantitat d'objectes artístics i llibres, cadascun dels quals representava alhora una vivència que va evocar a la seva magnífica autobiografia "La casa de la vida".  Avui en dia la casa de Praz ha esdevingut el Museo Mario Praz en el Palacio Primoli (vía Zanardelli) de Roma.

Cada escena de la pel·lícula  és una mica com un quadre de l'estil pictòric  "Conversation piece",  que va fer furor principalment a Anglaterra a partir del S. XVIII, i que emplenaven la casa de Mario Praz . Cada silenci i cada conversa en la pel·lícula  eren com grans d'una magrana que es van desgranant davant de l'espectador  que els assaboreix amb plaer i amb torbació, ja que hi veu reflectides algunes de les seves pròpies emocions més íntimes.

Una gran pel·lícula d'un gran director, un home que va ser estimat pels romans que van saber apreciar que independentment de les seves idees polítiques específiques, va saber buidar en cada pel·lícula tota la seva ment i tot el seu cor.

En definitiva, una sessió molt enriquidora i ben preparada per la Francisca que ens va permetre acostar-nos  a un gran del cinema (Luchino Visconti), ens va obrir la curiositat per conèixer més a Mario Praz i donar més motius per anar a Roma.

Divendres 24 d'abril - El sabor del sake

Divendres 24 d'abril, el cinefòrum es va traslladar al Japó.

 

 

La sessió va tenir tres parts: En la primera, 3 parelles del cinefòrum (Carme, Joan, Montse, Xavier, Maria Rosa i Jordi) que l'estiu passat van viatjar-hi van compartir la seva experiència i mostrar-nos una selecció de fotografies de la seva estada.

Podeu accedir a la descripció i records del viatge accedint al reportatge que sobre aquest tema es va publicar al blog "Prova i error" d'en Josep Maria Cortina.

La segona part va consistir en la projecció de la pel·lícula "El sabor del sake" del director japonès Yasujiro Ozu, de l'any 1962.

Es tracta d'una pel·lícula "clàssica" que ens va transportar al Japó dels anys 50 - 60 i que ens va permetre constatar i reflexionar sobre algunes de les característiques de la cultura japonesa :

* Tradicionalment el Japó havia tingut una personalitat molt "patriarcal" i "feudal / familiar" amb una espècie de piràmide que anava des de l'emperador fins el darrer ciutadà.

* Tradicionalment tancat, el Japó  va obrir-se a Occident cap el 1868, i va iniciar el desplegament econòmic. La visió "familiar" del món es va conservar, però, al món de l'empresa i va intentar agafar d'Occident el que va considerar interessant, conservant una cultura i arrels pròpies.

* Els anys de la pel·lícula (1950-60) feia poc temps que el Japó havia perdut la guerra i havia sofert la massacra d'Hiroshima. Amb l'ajut dels Estats Units s'estava refent, treballant molt dur,  amb cicatrius i problemes d'identitat, però caminant amb determinació cap el progrés tècnic i econòmic que ara és totalment constatable.

La pel·lícula "El sabor del sake" pretén donar-nos unes pinzellades de la situació de la societat japonesa en aquell temps.

En fer la pel·lícula, Yasujiro Ozu (un clàssic ell mateix) adopta una mirada realista, harmònica (en les relacions amb Occident), poètica, tendra, nostàlgica, descreguda, ...

Yasujiro Ozu era una persona humil i senzilla que va declarar "les meves pel·lícules no són gran cosa" i que va rodar molts cops la mateixa pel·lícula, amb especial atenció a les relacions familiars (matrimoni, relació pares / fills), cosa  curiosa perquè ell va viure tota la vida amb la mare i no es va casar mai. Malgrat això va saber captar l'essència de coses que ell no va viure i també les que va viure (com la tristesa i la soledat).

La pel·lícula, de ritme lent, plena de converses, barreja personatges diferents : triomfadors, tímids, nostàlgics, perdedors ... però tots ells humans ... i melancòlics. Es va rodar amb la càmera a l'alçada d'un adult assegut sobre el tatami i, rodada molt en interiors,  s'assembla molt a una obra de teatre.

Vam constatar que l'alcohol (sake, cervesa) juga un rol molt important en les relacions socials i és també un acompanyant de la persona sola per donar-li "confort" i "consol".  

Acabada la pel·lícula, en el debat vam constatar que encara que han passat més de 50 anys, els temes que planteja la pel·lícula (el sentit de la vida; la responsabilitat personal i social; les relacions de la persona amb la família, els amics i els companys; la soledat) segueixen i seguiran essent nuclears i rellevants per a tots nosaltres.

Finalment, en la tercera part, el sopar, vam fer servir els "palillos" i vam traslladar-nos gastronòmicament a l'imperi del sol naixent, amb una taula que, com sempre, feia goig !.

 

 

I encara una sorpresa ... vam celebrar l'aniversari de la Lola !. N'ha fet 60 !. I no ho sembla ... perquè es conserva tant guapa i captivadora que està feta una esplèndida geisha catalana !.

 

13 març - La caja de cerillas

Gràcies a en Josep Maria Cortina, la darrera sessió del cine fòrum, que va tenir lloc el 13 de març, ha estat molt especial perquè ha constituït una gran oportunitat per acostar-nos a 2 grans persones - Joan Guerrero i David Airob - i a un món - la fotografia - que tots ells estimen.

La pel·lícula que va constituir el centre de la sessió va ser "La caja de cerillas", un documental - entrevista en el que David Airob, director de la pel·lícula, s'acosta al món d'en Joan Guerrero, a la seva visió de la vida, la fotografia i a les seves experiències amb la poesia, l'amistat, la música, l'amor o el seu compromís social. El nom de la pel·lícula es deu a què, de petit, en Joan Guerrero jugava a fer veure que feia fotografies amb una capsa de mistos.

Joan Guerrero s'ha guanyat el prestigi i la valoració del món de la fotografia per la seva extensa trajectòria, en la que destaca la temàtica de la vida quotidiana de la que sap "caçar" - ell es defineix més com un fotògraf caçador que pescador - instàncies de vida, bellesa i passió. Destaquen també en la seva trajectòria les col·laboracions amb Pere Casaldàliga o la seva continuada relació amb Santa Coloma.

En el documental percebem molt especialment  la seva passió per la fotografia i constatem que per a Joan Guerrero, el més important per assolir una bona fotografia no són les càmeres o els objectius sinó l'amor, la humilitat, la sinceritat i la capacitat d'aproximació a les coses senzilles de la vida.  En aquest sentit, el documental és una autèntica incitació a la vocació per la fotografia i hauria de ser de visió obligada per a tots els que s'hi senten atrets, molt especialment adolescents i joves.

En la mateixa sessió vam veure el multimèdia "Calcio Storico", que combina vídeo, fotografia i so, guanyador del tercer premi del World Press Photo Multimedia, produït per David Airob, en equip amb 2 persones més i pocs medis, cosa que fa més meritòria la seva qualitat. David Airob, professional del món de la fotografia, amb dilatada experiència, especialment a "La Vanguardia", ens va explicar que el format multimèdia permet realitzar treballs de gran interès, i que quan les circumstàncies econòmiques ho permetin, és ben segur que explotarà.

Després de veure la pel·lícula i,  durant el sopar, vam tenir ocasió de dialogar amb tots 2 i compartir amb ells una estona interessant i enriquidora. Va ser, una mica, com si la pel·lícula no s'hagués acabat, i, per una vegada, nosaltres poguéssim ficar-nos-hi dintre, participar en la conversa i compartir també idees i vivències.

Si desitgeu aprofundir més en el coneixement d'aquests personatges, podeu llegir les entrevistes que els hi fa Josep Maria Cortina a "El Núvol":

Entrevista amb Joan Guerrero:

http://www.nuvol.com/entrevistes/joan-guerrero-el-cinema-el-va-fer-fotograf/

Entrevista amb David Airob

http://www.nuvol.com/noticies/david-airob-el-factor-huma-es-la-clau-del-meu-treball/
 

13 febrer - Moulin Rouge

 

En ple Carnestoltes, Maite i Francesc ens van traslladar al Paris bohemi de 1900, amb la presentació de la pel·lícula "Moulin Rouge", dirigida per Baz Lurhmann  l'any 2001 i interpretada per Nicole Kidman i Ewan McGregor.

Ja en la presentació, Maite i Francesc van dissentir en la valoració del film: Si en Francesc hi trobava originalitat, vida, bohèmia, ritme i alegria, per Maite el que hi havia era confusió, efectisme, mareig i desorientació.

Intrigats per aquest dissentiment ens vam disposar a veure la pel·lícula amb curiositat ...

En el col·loqui que va seguir a la projecció, els assistents també es van dividir en dos bàndols: a alguns la pel·lícula els va entusiasmar, i a d'altres els va desagradar. En tot cas, a ningú va deixar indfeerent.

A mi particularment em va distreure, i hi vaig trobar  "moments Francesc", en els que vaig sentir-me atrapat per la màgia de de la música i la bohèmia, però també - la pel·lícula era llarga i donava per molt -  "moments Maite"  en els que vaig sentir que es volia estirar el fil més del que donava.

Però  ... Carnestoltes no ens diu precisament això : que la vida té moments bons que hem d'aprofitar i gaudir  i moments durs en els que ens hem de fer el cor fort ?. Gràcies, Maite i Francesc, per haver rescatat del temps una pel·lícula molt adequada per al dia en què es va presentar.

9 de gener – La darrera nadala: “El hijo del otro”

Just quan ja creiem acabades les festes nadalenques, ens hem retrobat per veure plegats la pel·lícula “El hijo del otro”, presentada per Pepe Molina, que, d’alguna manera, ha estat com perllongar una mica les festes, cantant la darrera nadala.

La pel·lícula – francesa -  planteja la situació provocada pel   descobriment de  l’intercanvi accidental de fills – ara ja joves en edat d’entrar a l’exèrcit o iniciar els estudis universitaris - que s’havia produït en el moment del naixement en una clínica d’Israel entre una família jueva i una palestina.

La projecció  es va produir, per coincidència, en un dia en què tots estàvem encara sacsejats per les notícies dels atemptats gihaidistes produïts a París.

Que la persona humana és “la persona i les seves circumstàncies”, que poden incloure la raça, la religió, l’ideologia o la situació socio-econòmica, i que aquestes “circumstàncies” pesen molt en la percepció i comunicació entre les persones, és innegable. Però si hi ha un lloc al món on raça, religió, ideologia o situació socio-econòmica fan especialment complicada, tensa i violenta la relació entre les comunitats de persones que s’hi integren, és, paradòxalment,  Israel, on tenen el seu bressol o llocs de culte importants, les religions més significatives.

Doncs en aquest indret tant complicat és on Lorraine Levy, la directora de la pel·lícula, despulla les persones de les seves circumstàncies, fent ressaltar les relacions d’amor i emoció que les relacions entre pares i fills – al nivell que sigui – comporten, encara que puguin estar recobertes dels prejudicis derivats de les diverses circumstàncies contraposades que hi concorren.

La pel·lícula va provocar força controvèrsia, encara que només sigui perquè els recents atemptats feien molt palès com de lluny de la pau i concòrdia nadalenca es troba el món que ens envolta.

La pel·lícula pot semblar ingènua i el seu cant a l’amor i la bona relació entre les persones és segurament poc realista si no va acompanyat d’esforços socio – polítics importants que haurien de vèncer el rancor intern que anys de violència continuada han dipositat en el fons del cor de les persones. En aquest sentit, veure aquesta pel·lícula va ser una mica com la darrera nadala que cantem durant les festes nadalenques: cants de pau i bona voluntat entre els homes,  que ens agradaria que es fessin realitat, però que constatem que són difícils i complicats d’assolir.

12 desembre - Vania en la calle 42

Antonio Nuño ens va presentar, per cloure l’any cinematogràfic “Vania en la calle 42”, una obra del prestigiós director francès Louis Malle.

L’obra es pot considerar com una visió de “teatre dins del cinema”. Dins de l’obra assistim a l’assaig de l’obra “El tío Vania”, de Chejov, per part d’un grup d’actors, en un teatre destartalat en el carrer 42 de Nova York.

Una de les coses que xoca és que, malgrat haver estat publicada el 1899, l’obra és totalment actual, perquè dissecciona  l’interior d’un conjunt de persones, i ens mostra les seves conductes, la seva soledat, els seus sentiments, els seus afectes, les seves esperances i les seves frustracions, la  seva ràbia momentània front a les injustícies de qui predica el que no creu, però, sobre tot, la seva conformitat amb el destí,  amb unes vides que es veuen incapaços de reconduir, i que veuen en la mort qui sap si una porta cap el més enllà o un alliberament final.

Pel·lícula de  mirades i converses, que, encara que en siguis espectador,  a vegades et fa sentir que  t’agradaria ser guionista o actor rebel que ho sacseja tot, encara que no sàpigues què en sortiria. En definitiva, una pel·lícula diferent, que va convertir el cine fòrum en un teatre, abans que ens endinsessim dins la cena-fòrum, aquest cop amb gust nadalenc, amb amic invisible inclòs.

Amb aquesta referència desitgem a tots un Bon Nadal i un feliç i cinematogràfic Any Nou 2015, de manera que els Reis o el Pare Noel ens portin moltes bones pel·lícules.

21 de novembre - Step Brothers

Fa alguns dies vaig veure una pel·lícula – “Interstellar – en la que els protagonistes viatjaven a galàxies llunyanes utilitzant tècniques de ciència ficció (navegació per forats espai - temporals)  fruit de la gran imaginació dels guionistes, que l’inaturable evolució de la ciència i de la tècnica fa fins i tot creïble.

 

Segur que els que van venir a la darrera sessió del cine fòrum – Step brothers, d’Alan Mackay – presentada per Esteban Navarro, membre del grup humorístic Venga Monjas junt amb Xavier Daura, us preguntareu perquè començo aquest article referenciant una pel·lícula que no té res a veure amb la que va ser presentada en la sessió.

La raó és que tant amb la presentació que va fer Esteban Navarro, com en la visió de la pel·lícula com en la visió del vídeo que després va presentar Esteban com una mostra de les obres del grup Venga Monjas, vaig tenir la sensació de ser transportat per un forat espai – temporal a un altre món on una altra generació (més jove, és clar) crea i gaudeix  amb un humor que és fruit d’una molt diferent percepció de la vida, tant en concepte com en ritme.

Així, la pel·lícula presentada – Step brothers; Hermanos por pelotas  - que algú va percebre  com una obra similar a les de Torrente, alhora que incloure gags que ens van fer riure inevitablement, ens va fer pensar que situacions com les que presenta la pel·lícula es presenten una societat en la que conflueixen uns canvis generacionals molt determinats i unes situacions socials específiques.

Possiblement no sigui fàcil per a la generació dels que assistim al cine fòrum sintonitzar amb l’humor de Step Brothers i amb els treballs de la generació de Venga Monjas. Però no podem negar que vam riure (i alguns força) i que la sessió ens va obrir els ulls cap el món dels nous grups joves  que s’obren la porta  en el món del cinema i de l’audiovisual. Estic convençut que més d’un hem navegat per Internet i gaudit dels treballs d’aquest grup. Potser estan allunyats espai – temporalment de nosaltres, però tenen capacitat de transmetre’ns noves i sorprenents sensacions.

Divendres 3 d’octubre – La guerra de Charlie Wilson

Divendres 3 d’octubre vam inaugurar la temporada 2014-2015 amb una gran assistència. Es va notar que hi havia ganes de cinefòrum després de la celebració del desè aniversari del cinefòrum i l’aturada de l’estiu.

Hi va haver algunes absències puntuals, molt especialment la del ponent, en Víctor Apolhinarios, que no va poder assistir a causa d’una afecció de grip, de la que li desitgem una ràpida recuperació.

Vàrem igualment visionar la pel·lícula que en Víctor havia triat – La guerra de Charlie Wilson – que va provocar un debat força intens, entorn de la problemàtica que presenta la pel·lícula: Els xocs de cultures, el tauler d’escacs que són la política i relacions internacionals globals i la trivialitat amb la que moltes vegades s’emprenen les guerres sense calcular l’efecte domino d’espiral de cadenes de violència que  es despleguen sense possibilitat fàcil d’aturada.

Vàrem especialment contrastar la facilitat com es disposen inversions importants a favor de l’impuls de la guerra, contrastant amb la impossibilitat de destinar una petita inversió a la reconstrucció d’un país quan la guerra ha acabat i l’ha deixat devastat; fent-nos dubtar de les intencions reals que hi ha al darrere: si la defensa de la pau, el progrés i la democràcia – com s’omplen la boca els polítics – o mantenir saludable la indústria bèl·lica. La temàtica es va considerar especialment actual en un moment en què tornen a sonar tambors de violència arreu.

Alguns van criticar la qualitat cinematogràfica de la pel·lícula, cosa que ens va fer sospitar – com hem confirmat en una conversa telefònica posterior amb en Víctor – que en aquesta elecció va pesar més l'actualitat, interès i pertinència del  missatge (el fons) que la forma de donar-lo.

Com a preàmbul de la sessió en Xavier Perna ens va mostrar un reportatge fotogràfic del seu recent viatge d’estiu a Islàndia. Varem prendre contacte amb una natura molt diferent de la nostra habitual i vam constatar que el món audiovisual – fotografia i vídeo – és una magnífica forma d’acostar-nos  a molts recons del món on no hem pogut estar presencialment. Gràcies, Xavier, `per permetre’ns compartir una gran experiència.

Finalment, es va determinar el calendari i enfocament d’aquesta temporada, en la que cadascun dels ponents que es va designar triarà la seva presentació, i, entre tots seguirem compartint una visió rica i variada del món del cinema.

En un proper missatge donarem informació més concreta sobre el calendari de les properes sessions.