13 març - La caja de cerillas

Gràcies a en Josep Maria Cortina, la darrera sessió del cine fòrum, que va tenir lloc el 13 de març, ha estat molt especial perquè ha constituït una gran oportunitat per acostar-nos a 2 grans persones - Joan Guerrero i David Airob - i a un món - la fotografia - que tots ells estimen.

La pel·lícula que va constituir el centre de la sessió va ser "La caja de cerillas", un documental - entrevista en el que David Airob, director de la pel·lícula, s'acosta al món d'en Joan Guerrero, a la seva visió de la vida, la fotografia i a les seves experiències amb la poesia, l'amistat, la música, l'amor o el seu compromís social. El nom de la pel·lícula es deu a què, de petit, en Joan Guerrero jugava a fer veure que feia fotografies amb una capsa de mistos.

Joan Guerrero s'ha guanyat el prestigi i la valoració del món de la fotografia per la seva extensa trajectòria, en la que destaca la temàtica de la vida quotidiana de la que sap "caçar" - ell es defineix més com un fotògraf caçador que pescador - instàncies de vida, bellesa i passió. Destaquen també en la seva trajectòria les col·laboracions amb Pere Casaldàliga o la seva continuada relació amb Santa Coloma.

En el documental percebem molt especialment  la seva passió per la fotografia i constatem que per a Joan Guerrero, el més important per assolir una bona fotografia no són les càmeres o els objectius sinó l'amor, la humilitat, la sinceritat i la capacitat d'aproximació a les coses senzilles de la vida.  En aquest sentit, el documental és una autèntica incitació a la vocació per la fotografia i hauria de ser de visió obligada per a tots els que s'hi senten atrets, molt especialment adolescents i joves.

En la mateixa sessió vam veure el multimèdia "Calcio Storico", que combina vídeo, fotografia i so, guanyador del tercer premi del World Press Photo Multimedia, produït per David Airob, en equip amb 2 persones més i pocs medis, cosa que fa més meritòria la seva qualitat. David Airob, professional del món de la fotografia, amb dilatada experiència, especialment a "La Vanguardia", ens va explicar que el format multimèdia permet realitzar treballs de gran interès, i que quan les circumstàncies econòmiques ho permetin, és ben segur que explotarà.

Després de veure la pel·lícula i,  durant el sopar, vam tenir ocasió de dialogar amb tots 2 i compartir amb ells una estona interessant i enriquidora. Va ser, una mica, com si la pel·lícula no s'hagués acabat, i, per una vegada, nosaltres poguéssim ficar-nos-hi dintre, participar en la conversa i compartir també idees i vivències.

Si desitgeu aprofundir més en el coneixement d'aquests personatges, podeu llegir les entrevistes que els hi fa Josep Maria Cortina a "El Núvol":

Entrevista amb Joan Guerrero:

http://www.nuvol.com/entrevistes/joan-guerrero-el-cinema-el-va-fer-fotograf/

Entrevista amb David Airob

http://www.nuvol.com/noticies/david-airob-el-factor-huma-es-la-clau-del-meu-treball/
 

13 febrer - Moulin Rouge

 

En ple Carnestoltes, Maite i Francesc ens van traslladar al Paris bohemi de 1900, amb la presentació de la pel·lícula "Moulin Rouge", dirigida per Baz Lurhmann  l'any 2001 i interpretada per Nicole Kidman i Ewan McGregor.

Ja en la presentació, Maite i Francesc van dissentir en la valoració del film: Si en Francesc hi trobava originalitat, vida, bohèmia, ritme i alegria, per Maite el que hi havia era confusió, efectisme, mareig i desorientació.

Intrigats per aquest dissentiment ens vam disposar a veure la pel·lícula amb curiositat ...

En el col·loqui que va seguir a la projecció, els assistents també es van dividir en dos bàndols: a alguns la pel·lícula els va entusiasmar, i a d'altres els va desagradar. En tot cas, a ningú va deixar indfeerent.

A mi particularment em va distreure, i hi vaig trobar  "moments Francesc", en els que vaig sentir-me atrapat per la màgia de de la música i la bohèmia, però també - la pel·lícula era llarga i donava per molt -  "moments Maite"  en els que vaig sentir que es volia estirar el fil més del que donava.

Però  ... Carnestoltes no ens diu precisament això : que la vida té moments bons que hem d'aprofitar i gaudir  i moments durs en els que ens hem de fer el cor fort ?. Gràcies, Maite i Francesc, per haver rescatat del temps una pel·lícula molt adequada per al dia en què es va presentar.

9 de gener – La darrera nadala: “El hijo del otro”

Just quan ja creiem acabades les festes nadalenques, ens hem retrobat per veure plegats la pel·lícula “El hijo del otro”, presentada per Pepe Molina, que, d’alguna manera, ha estat com perllongar una mica les festes, cantant la darrera nadala.

La pel·lícula – francesa -  planteja la situació provocada pel   descobriment de  l’intercanvi accidental de fills – ara ja joves en edat d’entrar a l’exèrcit o iniciar els estudis universitaris - que s’havia produït en el moment del naixement en una clínica d’Israel entre una família jueva i una palestina.

La projecció  es va produir, per coincidència, en un dia en què tots estàvem encara sacsejats per les notícies dels atemptats gihaidistes produïts a París.

Que la persona humana és “la persona i les seves circumstàncies”, que poden incloure la raça, la religió, l’ideologia o la situació socio-econòmica, i que aquestes “circumstàncies” pesen molt en la percepció i comunicació entre les persones, és innegable. Però si hi ha un lloc al món on raça, religió, ideologia o situació socio-econòmica fan especialment complicada, tensa i violenta la relació entre les comunitats de persones que s’hi integren, és, paradòxalment,  Israel, on tenen el seu bressol o llocs de culte importants, les religions més significatives.

Doncs en aquest indret tant complicat és on Lorraine Levy, la directora de la pel·lícula, despulla les persones de les seves circumstàncies, fent ressaltar les relacions d’amor i emoció que les relacions entre pares i fills – al nivell que sigui – comporten, encara que puguin estar recobertes dels prejudicis derivats de les diverses circumstàncies contraposades que hi concorren.

La pel·lícula va provocar força controvèrsia, encara que només sigui perquè els recents atemptats feien molt palès com de lluny de la pau i concòrdia nadalenca es troba el món que ens envolta.

La pel·lícula pot semblar ingènua i el seu cant a l’amor i la bona relació entre les persones és segurament poc realista si no va acompanyat d’esforços socio – polítics importants que haurien de vèncer el rancor intern que anys de violència continuada han dipositat en el fons del cor de les persones. En aquest sentit, veure aquesta pel·lícula va ser una mica com la darrera nadala que cantem durant les festes nadalenques: cants de pau i bona voluntat entre els homes,  que ens agradaria que es fessin realitat, però que constatem que són difícils i complicats d’assolir.

12 desembre - Vania en la calle 42

Antonio Nuño ens va presentar, per cloure l’any cinematogràfic “Vania en la calle 42”, una obra del prestigiós director francès Louis Malle.

L’obra es pot considerar com una visió de “teatre dins del cinema”. Dins de l’obra assistim a l’assaig de l’obra “El tío Vania”, de Chejov, per part d’un grup d’actors, en un teatre destartalat en el carrer 42 de Nova York.

Una de les coses que xoca és que, malgrat haver estat publicada el 1899, l’obra és totalment actual, perquè dissecciona  l’interior d’un conjunt de persones, i ens mostra les seves conductes, la seva soledat, els seus sentiments, els seus afectes, les seves esperances i les seves frustracions, la  seva ràbia momentània front a les injustícies de qui predica el que no creu, però, sobre tot, la seva conformitat amb el destí,  amb unes vides que es veuen incapaços de reconduir, i que veuen en la mort qui sap si una porta cap el més enllà o un alliberament final.

Pel·lícula de  mirades i converses, que, encara que en siguis espectador,  a vegades et fa sentir que  t’agradaria ser guionista o actor rebel que ho sacseja tot, encara que no sàpigues què en sortiria. En definitiva, una pel·lícula diferent, que va convertir el cine fòrum en un teatre, abans que ens endinsessim dins la cena-fòrum, aquest cop amb gust nadalenc, amb amic invisible inclòs.

Amb aquesta referència desitgem a tots un Bon Nadal i un feliç i cinematogràfic Any Nou 2015, de manera que els Reis o el Pare Noel ens portin moltes bones pel·lícules.

21 de novembre - Step Brothers

Fa alguns dies vaig veure una pel·lícula – “Interstellar – en la que els protagonistes viatjaven a galàxies llunyanes utilitzant tècniques de ciència ficció (navegació per forats espai - temporals)  fruit de la gran imaginació dels guionistes, que l’inaturable evolució de la ciència i de la tècnica fa fins i tot creïble.

 

Segur que els que van venir a la darrera sessió del cine fòrum – Step brothers, d’Alan Mackay – presentada per Esteban Navarro, membre del grup humorístic Venga Monjas junt amb Xavier Daura, us preguntareu perquè començo aquest article referenciant una pel·lícula que no té res a veure amb la que va ser presentada en la sessió.

La raó és que tant amb la presentació que va fer Esteban Navarro, com en la visió de la pel·lícula com en la visió del vídeo que després va presentar Esteban com una mostra de les obres del grup Venga Monjas, vaig tenir la sensació de ser transportat per un forat espai – temporal a un altre món on una altra generació (més jove, és clar) crea i gaudeix  amb un humor que és fruit d’una molt diferent percepció de la vida, tant en concepte com en ritme.

Així, la pel·lícula presentada – Step brothers; Hermanos por pelotas  - que algú va percebre  com una obra similar a les de Torrente, alhora que incloure gags que ens van fer riure inevitablement, ens va fer pensar que situacions com les que presenta la pel·lícula es presenten una societat en la que conflueixen uns canvis generacionals molt determinats i unes situacions socials específiques.

Possiblement no sigui fàcil per a la generació dels que assistim al cine fòrum sintonitzar amb l’humor de Step Brothers i amb els treballs de la generació de Venga Monjas. Però no podem negar que vam riure (i alguns força) i que la sessió ens va obrir els ulls cap el món dels nous grups joves  que s’obren la porta  en el món del cinema i de l’audiovisual. Estic convençut que més d’un hem navegat per Internet i gaudit dels treballs d’aquest grup. Potser estan allunyats espai – temporalment de nosaltres, però tenen capacitat de transmetre’ns noves i sorprenents sensacions.

Divendres 3 d’octubre – La guerra de Charlie Wilson

Divendres 3 d’octubre vam inaugurar la temporada 2014-2015 amb una gran assistència. Es va notar que hi havia ganes de cinefòrum després de la celebració del desè aniversari del cinefòrum i l’aturada de l’estiu.

Hi va haver algunes absències puntuals, molt especialment la del ponent, en Víctor Apolhinarios, que no va poder assistir a causa d’una afecció de grip, de la que li desitgem una ràpida recuperació.

Vàrem igualment visionar la pel·lícula que en Víctor havia triat – La guerra de Charlie Wilson – que va provocar un debat força intens, entorn de la problemàtica que presenta la pel·lícula: Els xocs de cultures, el tauler d’escacs que són la política i relacions internacionals globals i la trivialitat amb la que moltes vegades s’emprenen les guerres sense calcular l’efecte domino d’espiral de cadenes de violència que  es despleguen sense possibilitat fàcil d’aturada.

Vàrem especialment contrastar la facilitat com es disposen inversions importants a favor de l’impuls de la guerra, contrastant amb la impossibilitat de destinar una petita inversió a la reconstrucció d’un país quan la guerra ha acabat i l’ha deixat devastat; fent-nos dubtar de les intencions reals que hi ha al darrere: si la defensa de la pau, el progrés i la democràcia – com s’omplen la boca els polítics – o mantenir saludable la indústria bèl·lica. La temàtica es va considerar especialment actual en un moment en què tornen a sonar tambors de violència arreu.

Alguns van criticar la qualitat cinematogràfica de la pel·lícula, cosa que ens va fer sospitar – com hem confirmat en una conversa telefònica posterior amb en Víctor – que en aquesta elecció va pesar més l'actualitat, interès i pertinència del  missatge (el fons) que la forma de donar-lo.

Com a preàmbul de la sessió en Xavier Perna ens va mostrar un reportatge fotogràfic del seu recent viatge d’estiu a Islàndia. Varem prendre contacte amb una natura molt diferent de la nostra habitual i vam constatar que el món audiovisual – fotografia i vídeo – és una magnífica forma d’acostar-nos  a molts recons del món on no hem pogut estar presencialment. Gràcies, Xavier, `per permetre’ns compartir una gran experiència.

Finalment, es va determinar el calendari i enfocament d’aquesta temporada, en la que cadascun dels ponents que es va designar triarà la seva presentació, i, entre tots seguirem compartint una visió rica i variada del món del cinema.

En un proper missatge donarem informació més concreta sobre el calendari de les properes sessions.

13 de juny - 10 ANYS DE CINEFÒRUM !

Divendres 13 de juny vam celebrar el desè aniversari del cinefòrum amb una festassa.

Va obrir la celebració en Pepe Molina, que va recordar els inicis del cinefòrum, que va nàixer a casa seva l’octubre de 2003, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru (Vivir), i que, per casualitats de la vida, va traslladar-se ben aviat al que ha estat el seu local habitual, a casa dels nostres inigualables i generosos amfitrions, en Joan i la Carme, que, dit sigui de pas, estava esplèndida.

En el seu sentit parlament, en Pepe va recordar que, per sobre de la motivació cinematogràfica, el gran leit-motiv del cinefòrum ha estat l’amistat dels seus integrants, que, a més de compartir la seva afició pel cinema, hem compartit tots els altres àmbits de la vida, fent del cinefòrum la casa comuna de tots plegats.

La Lola, sota la direcció d’en Víctor,  ens va obsequiar amb un documental que ens va emocionar a tots. Utilitzant com eixos de la història les visites d’invitats il·lustres i l’evolució de l’integrant més jove, en Julio, al que tots hem vist passar d’infant a jove – ve d’aquí la definició de “calendari julià” ? –  la Lola ens va fer reviure els moments més emotius de la història del cinefòrum, en els que predominen la joia i l’alegria, tot i que en l’ànim de tots estava l’encara recent record de la marxa de la Lina.

Engalanats en blanc i negre, com si es tractés d’antigues pel·lícules, acabada la projecció – va durar 40 minuts !, un treball exuberant el de la Lola i en Víctor   – vam començar el sopar, aquest cop amb una escenografia diferent de l’habitual: En petites taules com en un cafè – teatre parisenc, i amb un esplèndid buffet, vam degustar les delicatesses que tots plegats havíem portat. A la pantalla, de fons, “la roja” no es va voler afegir a la festa i va caure estrepitosament davant Holanda. A dir veritat, estàvem per d’altres coses i no en vam fer massa cas.

L’alegria va continuar amb activitats diverses. La Francisca, la Carme i en Pepe van ser els que van demostrar conèixer millor la història del cinefòrum, i la Lola, en Víctor i en Pepe van obsequiar-nos amb una magnífica recreació d’una mítica escena del cinema clàssic.

Converses, cançons, alegria, música i un pastís que quasi no ens podíem acabar van donar la cloenda a la celebració d’aquests 10 primers anys, en l’esperança que en podem celebrar molts més. Ah ! I hi va haver obsequis per a tots plegats perquè durant els propers 10 anys puguem cantar sota la pluja amb el paraigua del cinefòrum !