9 de Maig - La familia

Divendres 9 de maig vam veure un “peliculón”: Una d’aquelles pel·lícules que veus i passen a la teva memòria cinèfila per sempre més.

Es tracta de “La família”, d’Ettore Scola i interpretada, entre d’altres, per Vittorio Gassman i Stefanía Sandrelli. La raó que va donar el presentador, Josep Maria Cortina, per a l’elecció, va ser que la pel·lícula va ser candidata a la Palma d’or de Cannes – que ha estat el “leit motiv del cine fòrum aquesta temporada - l’any de la seva estrena, i, independentment d’aquesta raó, l’elecció s’ha mostrat totalment justificada.

La pel·lícula transcorre tota ella en l’interior d’una gran casa familiar en la que conviuen – o es troben i posen en comú les seves vivències - diferents generacions, seguint un model de “família mediterrània amplia clàssica”.

La pel·lícula gira especialment al voltant d’un personatge central, Carlo, magníficament interpretat per Vittorio Gassmann, des del moment del seu naixement, que serveix d’excusa per presentar-nos en un llarg recorregut des de dues generacions anteriors a la seva, fins al moment de la seva ancianitat. Tot i la seva coralitat – en tot moment hi ha una mirada panoràmica cap a la diversitat de personatges que constitueixen “la famiglia” – el focus sobre Carlo ens mostra un personatge en el que la lluita entre la racionalitat i les emocions es decanta clarament cap a la primera, que posa al servei de “la famíglia” les renúncies que fa la persona individual. I és que sembla que  en aquesta dinàmica – com algú va dir – els matrimonis de conveniència siguin millors perquè giren entorn de la raó (econòmica) i no deixen res a l’atzar de les emocions.

No queda clar, però, que aquesta sigui una estratègia perfecta. Carlo arrossegarà sempre un posat de “cascarràbia” derivat d’una insatisfacció molt íntima que, això sí, sap portar amb dignitat.

La centralitat de Carlo és acompanyada per uns excel·lents personatges acompanyants – dir-los secundaris seria injust – molt especialment les dones de la seva vida, el germà, les “tietes”, que recorden la cançó universal d’en Joan Manuel Serrat, o els nens i joves que poc a poc van agafant el relleu davant la mirada d’en Carlo, i d’una música i una posada en escena meravelloses.

Tot i que de tant en tant es dóna una mirada a l’exterior, sentim cants de guerra, olorem el fascisme o l’exili dels demòcrates, el convidat francès ens dóna la seva visió sociològica de les coses ... la pel·lícula és un cant a la família que sembla dir que “la vida és una família” i que “la família és la raó que justifica la vida”. Un cant que com tots hem tingut i tenim una família, d’un model o un altre,  ha ressonat en el nostre interior i ens ha deixat un record inesborrable.

14 Març - Para todos los gustos

Divendres 14 de març, Francisca va presentar la pel·lícula “ PARA  TODOS LOS GUSTOS”, de l’any 2000, de nacionalitat francesa, dirigida per AGNES JAOUI i interpretada, entre d’altres, per Agnés Jaoui i Jean-Pierre Bacri.

La pel·lícula va ser estrenada l'any 2000 i va causar sensació a França. Va ser molt lloada per la crítica i rebuda com una ventada fresca en el cinema francès. Va ser co-escrita i co-dirigida per la parella Jean-Pierre Bacri i Agnés Jaoui, que a més de parella artística ho eren també en la vida real.

La pel·lícula és una passejada per les relacions entre diversos personatges de diferents condicions socials, amb històries entrecreuades, diàlegs frescos i àgils, tendresa, humor i amor.

El còctel de personatges integrat pel nou ric triomfador, la seva esposa encartonada, un assessor d’escola de negocis, una actriu – professora, guardaespatlles, xófer borratxo i una cambrera d’entorn bohemi componen una pintura agradable que ens va fer passar una bona estona, i ens van fer constatar que la vida potser no és tan dramàtica com a vegades ens l’escenifiquem.

En el col·loqui, on tots vam coincidir que havíem gaudit una bona estona, algú va dir que era una pel·lícula femenina. Potser sí, i no perquè els personatges principals siguin dones sinó perquè aquesta subtilitat en la visió de les relacions i els sentiments que passeja per la pel·lícula, és tal volta, una qualitat més femenina; i no és per tant estrany que la pel·lícula hagi estat proposada i presentada, amb tant d’encert, per la Francisca.

En la mateixa sessió vam celebrar l’aniversari d’en Miquel i la Maria Rosa, que van rebre la felicitació de tots vestits de romans. En la festa es va fer una presentació que va provar que els 2 implicats havien dut a terme “vides paral·leles”.

7 febrer - Habanastation

Carme de las Heras ens ha fet viatjar a Cuba mitjançant la pel·lícula Habanastation, del director cubà Ion Padron. Va ser una magnífica elecció. El viatge ens va permetre palpar diversos aspectes de la vida de Cuba i ens va provocar una multiplicitat de sensacions.

Cuba és, tots ho sabem, un país en una situació política molt especial. Un règim i una manera de funcionar sorgit de la revolució produïda ara fa més de 50 anys,  conjuntament amb les reaccions del seu entorn, han marcat la seva societat i la seva gent, i han donat lloc a un funcionament social i personal molt condicionat per aquestes circumstàncies. 

La pel·lícula ens acosta a aquesta realitat i ens en mostra diverses pinzellades a partir de l’aventura de dos nois de classes socials força diferents que passen junts el primer de maig.

Un noi ric – el seu pare ha triomfat com a músic, i el seu art l’ha permès accedir a unes possibilitats econòmiques accessibles per a molt pocs cubans – comparteix unes hores amb un noi  de la seva mateixa edat, en l’entorn d’aquest darrer, amb molts menys recursos econòmics, molt diferent del seu.

Davant els conflictes que sorgeixen, el contrast entre realitats tan diferents és vençut pel substrat humà que nia en l’interior dels dos nois.

Després de veure la pel·lícula, però, ens vam quedar amb un regust complex de boca: D’una banda, la pel·lícula escampa que el cor de l’home és positiu i que, especialment en els anys joves, l’alegria i la generositat poden imposar-se a l’avarícia i la gelosia; de l’altra, però, durant el col·loqui vam recordar que la realitat cubana és difícil i complexa, i que a la humanitat, en els seus experiments socials i polítics, li és difícil trobar les claus que permetin compatibilitzar justícia, riquesa, solidaritat, humanitat i alegria.

Si teniu ocasió de veure la pel·lícula, no us la perdeu, us agradarà i us farà reflexionar.

10 de gener - SI J’AVAIS UNE VACHE (Si jo tingues una vaca)

La sessió del passat 10 de gener va ser especialment enriquidora perquè ens va permetre veure – i viure – forces aspectes d’Àfrica. En l’anterior entrada d’aquest blog, descrivíem la presentació que Josep Maria Cortina va fer d’aspectes diversos d’Àfrica Occidental.

En aquesta mateixa sessió es va presentar el curtmetratge “Si j’avais une vache” (Si jo tingués una vaca), de la directora Norma Nebot, en la que ha participat com enginyer de so Gerard Tàrrega, fill dels nostres companys del cine fòrum Maite i Francesc. 

Ha estat premiada en diversos festivals:

• Millor film (Gran Premi ambient) Festival Cine Eco. Portugal 2013 
•  Millor Curmetratge Documental al Festival Film Internacional dels Drets Humans de Barcelona 2013 
•  Millor Curmetratge Documental al Festival Internacional de Cine de Pesto (Colombia) 2013 
•  I Festival Internacional de Cine de la Naturaleza y el Hombre de El Hierro 2013. 
• Va ser pre-seleccionat als Premis Goya 2013

El curtmetratge ens presenta com en Quim Arnal, amb la seva feina com a guia turístic, pren contacte amb la realitat de algunes  petites poblacions  africanes i,  aprofitant els seus viatges de feina, recapta diners per comprar unes vaques que ajudaran a les famílies a sortir endavant en la seva vida quotidiana. 

L’arribada de les vaques és rebuda als petits pobles de Burkina Faso amb alegria i il·lusió, ja que permeten llaurar més fàcilment els camps i suposen una empenta econòmica i moral per als membres de les famílies que les reben.

La pel·lícula, alegre i animada, ens mostra que idees senzilles poden moure muntanyes, ja que ningú comet l’error més gran que aquell que no fa res perquè només podia fer poc. Hi ha, efectivament, molt per fer, però experiències com aquesta ens mostren que hi ha moltes formes d’ajudar, i que tothom pot aportar el seu gra de sorra, o la seva vaca.

Felicitem l’equip productor de la pel·lícula per la seva iniciativa i desitgem que molta gent la vegi, ja que a part de fer passar una bona estona i fer bon gust de cor, punxa carinyosament les parts més sensibles dels espectadors i els anima a ser més vitals i generosos.

Divendres 10 de gener - Àfrica Occidental

Divendres vam tenir una sessió molt especial: Josep Maria Cortina ens va presentar un seguit de fotografies fetes durant 2 estades que ha fet recentment a l’Àfrica Occidental, concretament a Ghana, Togo i Benin.

En Josep Maria va compartir amb nosaltres les impressions de la seva estada mitjançant aquesta mirada i aquest llenguatge fotogràfic que ell tan bé domina. Un llenguatge fotogràfic que, com molt bé ens va explicar, ha canviat brutalment per causa de la revolució tecnològica digital: Una revolució que permet presentar les fotografies sota diferents formats d’agrupació, controlant les velocitats de presentació i acompanyant-les de la música apropiada per a cada situació.

La presentació es va estructurar en set petits reportatges temàtics, sis dels quals podeu consultar mitjançant els enllaços que s’inclouen en els títols de cada apartat:

1. La vida als pobles. 

És l’únic dels reportatges que no podem – encara – fer consultable aquí al blog. Va servir com introducció a la resta i ens va presentar un univers geogràfic i humà força diferent al nostre. Vivendes d’adob molt senzilles conformen un entorn molt diferent del nostre, en el que crida l’atenció la presència de 2 estris tecnològics puntuals: la motocicleta, com a medi de transport i el mòbil, com a mitjà de comunicació, que destacaven de forma extravagant  enmig d’un entorn força primari.

2. La festa del Rei Ashanti 

Presentada en format de vídeo, la festa del Rei Ashanti es desenvolupa en un entorn no tant rural com el del bloc anterior, i mostra com un grup de persones homenatgen mitjançant la música i el moviment, molt especialment amb percussió i moviments de mans i braços, el seu Rei. No és que ens trobem en un estat  amb forma de Regne, sinó que dins d’un estat amb forma de República s’hi distingeixen subgrups humans en els que l’autoritat la té un Rei. Notem que dins d’un grup de músics de raça negra hi ha una persona de raça blanca que va demanar de poder fer una estada amb ells per aprendre -  empapant-se’n - del seu ritme.

3. Naufragi a Cape Coast 

De forma fortuïta, en Josep Maria va assistir com a fotoreporter a l’acció d’una onada traïdora sobre un vaixell. El fet, que podria haver esdevingut una tragèdia, va permetre donar lloc a una mostra de solidaritat humana impressionant que es va desenvolupar de forma improvisada amb aquella harmonia que només proporcionen o hores interminables d’assaig, o, com en aquest cas, l’anhel i força compartits que surten espontàniament del fons del cor de les persones. Una presentació fotogràfica acompanyada d’una música que sembla feta per al cas ens van fer reviure la situació com si hi fóssim.

4. La festa de la iniciació del  Dipo: el pas de nenes a dones.

Com en tantes altres cultures, el pas de nenes a dones és una ocasió de festa. I a la festa, en aquest cas a la regió de Krobo, a Ghana, ens va convidar en Josep Maria, que en una combinació de fotografies i vídeo, acompanyades per la música de la festa, ens va permetre constatar que en mig d’un festival de música i color, les cares, i molt especialment els ulls, de les nenes reflectien l’alegria i l’emoció del moment. Però parem atenció que l’alegria dels menuts, és també, com a tot arreu, font de vida per a tots plegats, especialment els familiars de les nenes.

5. Dansa infantil 
 

Amb una seqüència de fotografies que no res d’envejar a un vídeo, novament els infants són els protagonistes en aquest altre reportatge. Música, ritme, color i alegria ens van tornar a fer comprendre perquè en Josep Maria té tan poca mandra d’agafar l’avió.

6. La dansa del foc 

 

Aquest vídeo ens va mostrar un dels aspectes exòtics – diria que extravagants – que, com a tot arreu, també es troba a l’Àfrica. En Josep Maria no ens va saber explicar com s’ho fan per no cremar-se la pell, i menys encara parts tan sensibles com l’interior de la boca i la llengua, malgrat el contacte amb el foc i les brases. I és que si no ens ho creiem, aquí està el testimoni d’en Josep Maria per donar-ne testimoni.

7. Les perles africanes.   

Curiosament, les “perles africanes” són en realitat fetes a Venècia. En un moment en què es va descobrir la fascinació que els africans sentien per les pedres de cristall venecià, es va produir una gran quantitat d’aquests materials que es van exportar a Àfrica on van ser utilitzats com a material d’intercanvi en comerç. Ara, aquest material, està disponible en forma de collarets, penjolls i altres disposicions, donant lloc a conjunts importants per la seva bellesa i preu. En Josep Maria ens va ensenyar alguns d’aquests materials – els veiem en la foto que il·lustra aquest reportatge, feta per la fotògrafa del cinefòrum Lola Rodríguez - que van fer dentetes a més d'un i més d’una.

Com veiem, els reportatges van ser variats, dinàmics,  alegres i molt ben acompanyats musicalment, i ens van permetre acompanyar en Josep Maria en un periple per un tros d’Àfrica; d’una Àfrica que tan sovint hem d’associar a pobresa i tragèdies, oblidant que també hi podem trobar força humanitat, bellesa i vida.

En la mateixa sessió es va presentar el curtmetratge documental "Si jo tingués una vaca" que es referenciarà en una altra entrada d'aquest blog.