L'enigma de l'ordinador

La nostra generació ha vist, i segueix veient, una explosió de la tecnologia de la informació i la comunicació sense precedents.

Internet, els nous mòbils, les tauletes, la televisió i el cinema digitals són algunes de les manifestacions actuals d’aquesta evolució continuada que ens permet gaudir de més serveis, i, eventualment, enriquir-nos personal i culturalment; però al darrera hi ha hagut una multiplicitat d'etapes i productes anteriors de les màquines i tecnologies de calcular i la informàtica, tots ells fascinants i dignes d'interès.

Una altra qüestió és que, paradoxalment, siguem, com a societat, més pobres i desiguals. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, en la seva seu a Terrassa, a la Rambla, prop de la sortida dels Ferrocarrils de la Generalitat, proposa una exposició, “L’enigma de l’ordinador”, que para una mirada a tota aquesta vertiginosa evolució.

Recomano anar-hi. Constatar que és capaç de fer l’espècie humana quan es posa a pensar i treballar pot, a més de fer-nos passar una estona il•lustrativa, donar-nos una mica de moral per pensar que el mateix esforç pot ajudar-nos a superar d’altres dificultats.

El museu té un restaurant amb terrassa per acabar la visita amb un bon àpat.

Young adult

Una noia bella i intel·ligent (és escriptora de literatura juvenil), no és feliç, i, de forma immadura, cerca la felicitat en el retorn als seus anys adolescents, en els que triomfava entre els companys de l’Institut, i recorda amb enyorança la relació amb el “guaperes” del curs.

Dit i fet ... en lloc de cercar dins seu les causes de la seva infelicitat, trobant-se bé amb si mateixa (recordem els consells d’en Ramon Roblas al col·loqui de “Vidas contadas”) ... surt a la reconquesta del seu antic amor ... malgrat que aquest és casat i tot just acaba de ser pare.

Podria ser una història més a “Vidas contadas”. El que passa és que aquí es té més temps per desenvolupar la història, i tenim davant nostre un personatge alhora dolent i candorós molt ben interpretat per Charlize Theron. No és una pel·lícula sublim però m’ha agradat.

Vidas contadas (o la cerca de la felicitat)

Aquesta sessió ens va presentar uns quants “retalls de vida”, petites incursions en la vida d’un grapat de persones, que ens van transportar a l’interior de les seves emocions i contrastar i debatre les visions que tots nosaltres vam tenir d’aquestes vivències.

Així, la rigidesa del jove fiscal que creu tenir la clau de volta de la vida, i que veu que un fet inesperat li capgira tot el seu univers; el directiu d’empresa que malda per aguantar com pot els cops que li dóna la vida, però no pot resistir veure l’alegria en el rostre dels seus subordinats; la simplicitat – o positivisme ? – del “somriures” – que fins i tot en els moments més complicats no perd la joia del rostre; l’eterna insatisfacció del professor que quan és als braços d’una dona enyora la que ha perdut; ...

Aquests i d’altres retrats ens van portar a preguntar-nos què és la felicitat i a respondre’ns que és més fàcil constatar les tanques que ens impedeixen l’accés als moments de felicitat (la rigidesa, l’enveja, la covardia, la gasiveria, la poca atenció al moment present, ... ) que definir-la i atrapar-la del tot.

I, arribar a la conclusió que la felicitat – que, com va dir el nostre filòsof Ramon, té com a condició prèvia trobar-se a bé amb un mateix – més que un estat permanent són el conjunt de moments en els que gaudim plenament de l'existència, com, per exemple, la pròpia discussió que vàrem tenir o l’agradable i saborós sopar que va seguir.

Les croquetes de la Manoli

Avui podem revelar un dels secrets més ben guardats: La recepta del plat més mític del cine - cena forum: "Les croquetes de la Manoli". Una imatge val més que mil paraules ...

Ingredients:


● 4 Botifarres

● 4 cullerades satisfetes de farina (beixamel)

● 1 litre de llet més o menys (beixamel)

● 1 polsim de sal i pebre (al gust)

● 100 g més o menys de pa rallat

● 3 o 4 ous grans

● Oli d'Oliva per fregir

Preparació:

Es posa en una paella amb una mica d'oli, (la carn de porc ja solta greix) la carn de les 4 botifarres (treta la pell) i es fregeixen procurant que la carn quedi solta, si queda endurida passar-la una vegada fregida per la picadora.

Una vegada fregida es posen 4 cullerades de farina damunt de la carn i removent perquè quedi compacte. A continuació es va tirant la llet a poc a poc i removent amb la cullera contínuament a fi d'evitar que es formin grumolls.

Una vegada vegem que l'espessor és consistent traiem de la paella la massa i la deixem refredar en una font. (es pot fer d'un dia per a un altre).

Per fer les croquetes, anem agafant petites porcions i una a una les arrebossem en pa rallat.

Després es baten els ous (convé fer-ho d'un en un i a mesura que s'acaba es bat el següent) i es passen les croquetes per l'ou i després novament per pa rallat.

Una vegada preparades les croquetes, es fregeixen en una paella profunda amb molt oli molt calent fins que quedin daurades

9 Març - Vidas contadas

Divendres 9 de març veurem "Vidas contadas", pel·lícula proposada pel nostre amfitrió Joan González, que en va fer una referència en aquest mateix blog a la secció "Perlas encontradas".

Una bona ocasió per divertir-nos veient una pel·lícula poc coneguda, que, ben segur, ens sorprendrà i farà debatre i compartir idees i sensacions.

Katmandú, un espejo en el cielo

Si desitgem viatjar a una societat i un entorn molt diferents (Nepal), acompanyant una noia catalana que, portada per la seva vocació i esperit de lliurament, hi va a iniciar un projecte educatiu, la pel·lícula “Katmandú, un espejo en el cielo”, és un bon mitjà.

És clar que a vegades no sabrem on troba la protagonista la força interior per vèncer les moltes dificultats que troba en el seu camí, moltes de les quals ultrapassen el que una persona sola, per molta força que tingui, pot superar.

Costums ancestrals que separen les persones en castes, dificultats econòmiques, creences religioses portades a l’extrem o una visió esbiaixada del rol de la dona a la societat condicionen la tasca d’una noia que, arrossegada per la seva energia il·lusió, sembla poder amb tot. Fins hi tot l’amor s’hi posa pel mig, acabant-ho d’adobar.

L’amanida pot semblar forçada, però la interpretació de la protagonista, el fet que els ideals, realistes o no, ens han de guiar i uns paisatges naturals i humans molt diferents dels nostres, fan que “Katmandú, un espejo en el cielo”, sigui una pel·lícula molt digna de veure’s.

La dama de ferro

La pel·lícula “La dama de ferro” és interessant perquè ens permet entendre d’on treia la força - i la duresa - una dona que va governar amb mà de ferro el Regne Unit durant 10 anys.

La mateixa força i duresa que li va permetre entrar i escalar fins el cim en un món d’homes – dins el partit conservador, en el que va elegir ingressar – que miraven la resta del món, i més encara a una dona filla d’un “botiguer” (d’un botiguer força ric, però), amb ulls de superioritat, i, potser, mensypreu.

La pel·lícula permet veure com es prenen – o com Margaret Thatcher prenia – decisions importants, en un món molt complex, ple d’interessos, i de forces que es contraposaven, i davant de les quals la “dona de ferro” va aguantar, impertèrrita, la seva posició de líder solitària. És clar que, a la vegada, ens mostra la vessant humana de la Sra. Thatcher, mostrant de forma molt especial els estralls que la malaltia li ha causat en els darrers anys, i la soledat personal interior que contrasta i alhora compagina amb la seva força i conviccions.

Crec que és una pel·lícula digna de veure’s, independentment de les idees o simpaties polítiques, ja que ajuda a entendre l’entrellat humà i d’interessos que hi ha al món de l’alta política, a més de gaudir d’una gran interpretació de Merrill Streep, sobretot ara que una altra dona forta mana a Europa.

10 febrer - El amante bilingüe

Divendres 10 de febrer en la sessió del cine fòrum vam tenir la presència de Vicente Aranda, que va compartir amb nosaltres records i experiències, i va presentar la pel•lícula “El amante bilingüe”, en la que Imanol Arias i Ornella Mutti ens mostren com un amor fracassat poden enfonsar un home i fer-li capgirar la personalitat en l’entorn d’una Barcelona bilingüe i amb forts contrastos socials.


Com a sorpresa per a la recepció a Vicente, el nostre artista Ramon Roblas va pintar un cartell que interpretava de forma molt encertada la figura de Vicente Aranda com la un home sostingut per una dona. No és estrany. En les seves pel•lícules la figura femenina sempre ha tingut un paper molt important, com ho mostren, per exemple, pel•lícules com Carmen o Juana la loca.

Mentre desgranava les seves vivències en les que la seva passió per la seva feina – el cinema – ocupava un lloc molt especial, ens va confessar que l’Escola de Barcelona eren un grup d’amics que s’ajudaven entre sí per tirar endavant en la tasca de fer cinema, es va descobrir com un devot de Valle Inclán, i de Miquel de Pallol, i va dir que moltes de les seves pel•lícules s’han basat en obres literàries, de forma que les pel·lícules  han millorat les obres escrites perquè les limitacions del cinema, amb una durada i pressuposts limitats, obliguen a ser més concís i a centrar-se en els aspectes més essencials de la narració.

Moltes petites i grans vivències, i, sobre tot, una gran humanitat, ens van deixar un molt bon sabor de boca amb la visita d’aquest gran del cinema, Vicente Aranda, que, com de costum, va rebre un obsequi-record del cine fòrum i va signar en el llibre d'honor.

Si voleu tenir un record fotogràfic de la sessió, cliqueu aquí, i veureu el reportatge fet per la nostra fotògrafa-artista Lola Rodríguez.

Vicente Aranda

El proper divendres dia 10 tornem a tenir al cine fòrum l’oportunitat de compartir la sessió amb un històric del cinema espanyol.

No puc evitar recordar una sessió semblant, la que vam tenir amb Jorge Grau. No puc evitar-ho perquè d’una o altra manera percebo que tenen vides una mica paral•leles.

Tots dos van néixer a Barcelona en un període proper (Grau el 1930, Aranda el 1926); tots dos van, d’una o altra manera, tenir relació amb l’Escola de Barcelona, i tots dos han acabat vivint a Madrid. Tots dos van començar a dirigir els anys 60, i han demostrat vocació i capacitat de treball per tirar endavant una carrera cinematogràfica en un país que no és prou gran per tenir una indústria pròpia forta en aquest àmbit. Tots dos han tingut – i tenen – una dilatada vida personal i professional (“molta mili al darrera”), i tota dos deixaran al cine fòrum un record fort per haver compartit amb nosaltres el seu cinema i la seva experiència.

En la carrera filmogràfica de Vicente Aranda destaquen alguns eixos:

• L’erotisme: ell mateix s’ha autoqualificat de “viejo verde” (de fet ell diu que algun periodista li va atribuir aquest qualificatiu fent “una mala traducció d’un qualificatiu diferent fet en alemany”), però admet que està interessat pel sexe, com per la vida en general, i que és natural que sigui present a la seva obra).

• Ha cercat sovint guions per les seves pel•lícules en la literatura. En particular, destaca que ha basat quatre pel•lícules en obres de Juan Marsé (Canciones de amor en Lolita's Club (2007), El amante bilingüe (1993), Si te dicen que caí (1989) y La muchacha de las bragas de oro (1980); malgrat la qual cosa la relació entre ells dos és plena de controvèrsia. D’altres literats als que ha passat al cinema són Manuel Vázquez Montalbán (Asesinato en el Comité Central, 1982); Luis Martín Santos (Tiempo de silencio, 1986); Jesús Fernández Santos (la serie de televisión Los jinetes del Alba, 1990); Antonio Gala (La pasión turca, 1994), o, fins i tot el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

• Una de les pel·lícules basades en una obra literària (Carmen, de Prospero Merimée), l'he volgut tornar a veure, com a "aperitiu" per a la sessió de divendres. Rodada en ambients propers a la narració (la fàbrica de tabac de Sevilla, la mesquita de Còrdova, i molts altres ambients de Sevilla i la sierra), és plena de sensualitat, amb una Paz Vega impressionant.

• Ha fet incursió en temes històrics (Juana la Loca) o actuals (El Lute II, mañana seré libre (1988), El Lute, camina o revienta (1987)).

• Un dels seus èxits més grans ha estat “Amantes” (1991) que va merèixer el Goya a la millor direcció i a la millor pel•lícula.

• El 1988 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cinematografia.

Però potser l’eix més constant són les ganes de treballar (intenta fer una pel•lícula cada dos anys).

Divendres ens espera una sessió molt especial i intensa, però mentrestant, si voleu conèixer una mica més Vicente Aranda, podeu llegir una entrevista que li van fer.

CONVOCATORIA SESION VIERNES 10 DE FEBRERO

La sesión del viernes 10 de febrero de 2012 la dedicaremos al gran cineasta Don Vicente Aranda y tenemos el gran honor de contar en la misma con la presencia personal de Don Vicente. Por expreso deseo de él, proyectaremos la película EL AMANTE BILINGÜE del año 1992, cuyo guión, escrito por él, está basado en una novela, del mismo título, de Juan Marsé. La película cuenta con un elenco de actores extraordinario (Imanol Arias, Ornella Mutti, Maribel Verdú, Javier Bardem, etc. etc. ).