La dama de ferro

La pel·lícula “La dama de ferro” és interessant perquè ens permet entendre d’on treia la força - i la duresa - una dona que va governar amb mà de ferro el Regne Unit durant 10 anys.

La mateixa força i duresa que li va permetre entrar i escalar fins el cim en un món d’homes – dins el partit conservador, en el que va elegir ingressar – que miraven la resta del món, i més encara a una dona filla d’un “botiguer” (d’un botiguer força ric, però), amb ulls de superioritat, i, potser, mensypreu.

La pel·lícula permet veure com es prenen – o com Margaret Thatcher prenia – decisions importants, en un món molt complex, ple d’interessos, i de forces que es contraposaven, i davant de les quals la “dona de ferro” va aguantar, impertèrrita, la seva posició de líder solitària. És clar que, a la vegada, ens mostra la vessant humana de la Sra. Thatcher, mostrant de forma molt especial els estralls que la malaltia li ha causat en els darrers anys, i la soledat personal interior que contrasta i alhora compagina amb la seva força i conviccions.

Crec que és una pel·lícula digna de veure’s, independentment de les idees o simpaties polítiques, ja que ajuda a entendre l’entrellat humà i d’interessos que hi ha al món de l’alta política, a més de gaudir d’una gran interpretació de Merrill Streep, sobretot ara que una altra dona forta mana a Europa.

10 febrer - El amante bilingüe

Divendres 10 de febrer en la sessió del cine fòrum vam tenir la presència de Vicente Aranda, que va compartir amb nosaltres records i experiències, i va presentar la pel•lícula “El amante bilingüe”, en la que Imanol Arias i Ornella Mutti ens mostren com un amor fracassat poden enfonsar un home i fer-li capgirar la personalitat en l’entorn d’una Barcelona bilingüe i amb forts contrastos socials.


Com a sorpresa per a la recepció a Vicente, el nostre artista Ramon Roblas va pintar un cartell que interpretava de forma molt encertada la figura de Vicente Aranda com la un home sostingut per una dona. No és estrany. En les seves pel•lícules la figura femenina sempre ha tingut un paper molt important, com ho mostren, per exemple, pel•lícules com Carmen o Juana la loca.

Mentre desgranava les seves vivències en les que la seva passió per la seva feina – el cinema – ocupava un lloc molt especial, ens va confessar que l’Escola de Barcelona eren un grup d’amics que s’ajudaven entre sí per tirar endavant en la tasca de fer cinema, es va descobrir com un devot de Valle Inclán, i de Miquel de Pallol, i va dir que moltes de les seves pel•lícules s’han basat en obres literàries, de forma que les pel·lícules  han millorat les obres escrites perquè les limitacions del cinema, amb una durada i pressuposts limitats, obliguen a ser més concís i a centrar-se en els aspectes més essencials de la narració.

Moltes petites i grans vivències, i, sobre tot, una gran humanitat, ens van deixar un molt bon sabor de boca amb la visita d’aquest gran del cinema, Vicente Aranda, que, com de costum, va rebre un obsequi-record del cine fòrum i va signar en el llibre d'honor.

Si voleu tenir un record fotogràfic de la sessió, cliqueu aquí, i veureu el reportatge fet per la nostra fotògrafa-artista Lola Rodríguez.

Vicente Aranda

El proper divendres dia 10 tornem a tenir al cine fòrum l’oportunitat de compartir la sessió amb un històric del cinema espanyol.

No puc evitar recordar una sessió semblant, la que vam tenir amb Jorge Grau. No puc evitar-ho perquè d’una o altra manera percebo que tenen vides una mica paral•leles.

Tots dos van néixer a Barcelona en un període proper (Grau el 1930, Aranda el 1926); tots dos van, d’una o altra manera, tenir relació amb l’Escola de Barcelona, i tots dos han acabat vivint a Madrid. Tots dos van començar a dirigir els anys 60, i han demostrat vocació i capacitat de treball per tirar endavant una carrera cinematogràfica en un país que no és prou gran per tenir una indústria pròpia forta en aquest àmbit. Tots dos han tingut – i tenen – una dilatada vida personal i professional (“molta mili al darrera”), i tota dos deixaran al cine fòrum un record fort per haver compartit amb nosaltres el seu cinema i la seva experiència.

En la carrera filmogràfica de Vicente Aranda destaquen alguns eixos:

• L’erotisme: ell mateix s’ha autoqualificat de “viejo verde” (de fet ell diu que algun periodista li va atribuir aquest qualificatiu fent “una mala traducció d’un qualificatiu diferent fet en alemany”), però admet que està interessat pel sexe, com per la vida en general, i que és natural que sigui present a la seva obra).

• Ha cercat sovint guions per les seves pel•lícules en la literatura. En particular, destaca que ha basat quatre pel•lícules en obres de Juan Marsé (Canciones de amor en Lolita's Club (2007), El amante bilingüe (1993), Si te dicen que caí (1989) y La muchacha de las bragas de oro (1980); malgrat la qual cosa la relació entre ells dos és plena de controvèrsia. D’altres literats als que ha passat al cinema són Manuel Vázquez Montalbán (Asesinato en el Comité Central, 1982); Luis Martín Santos (Tiempo de silencio, 1986); Jesús Fernández Santos (la serie de televisión Los jinetes del Alba, 1990); Antonio Gala (La pasión turca, 1994), o, fins i tot el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

• Una de les pel·lícules basades en una obra literària (Carmen, de Prospero Merimée), l'he volgut tornar a veure, com a "aperitiu" per a la sessió de divendres. Rodada en ambients propers a la narració (la fàbrica de tabac de Sevilla, la mesquita de Còrdova, i molts altres ambients de Sevilla i la sierra), és plena de sensualitat, amb una Paz Vega impressionant.

• Ha fet incursió en temes històrics (Juana la Loca) o actuals (El Lute II, mañana seré libre (1988), El Lute, camina o revienta (1987)).

• Un dels seus èxits més grans ha estat “Amantes” (1991) que va merèixer el Goya a la millor direcció i a la millor pel•lícula.

• El 1988 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cinematografia.

Però potser l’eix més constant són les ganes de treballar (intenta fer una pel•lícula cada dos anys).

Divendres ens espera una sessió molt especial i intensa, però mentrestant, si voleu conèixer una mica més Vicente Aranda, podeu llegir una entrevista que li van fer.

CONVOCATORIA SESION VIERNES 10 DE FEBRERO

La sesión del viernes 10 de febrero de 2012 la dedicaremos al gran cineasta Don Vicente Aranda y tenemos el gran honor de contar en la misma con la presencia personal de Don Vicente. Por expreso deseo de él, proyectaremos la película EL AMANTE BILINGÜE del año 1992, cuyo guión, escrito por él, está basado en una novela, del mismo título, de Juan Marsé. La película cuenta con un elenco de actores extraordinario (Imanol Arias, Ornella Mutti, Maribel Verdú, Javier Bardem, etc. etc. ).

Los descendientes

Pel•lícula molt rodejada d’expectatives, a causa de les nominacions als Oscar que ha rebut i del fet que el director sigui Alexander Payne i sigui interpretada per George Clooney.

Basada en una novel•la (una de les nominacions als Oscar és al millor guió adaptat), en el moment de veure-la la vaig trobar entretinguda, però, després, en el moment que intento filar més prim en els sentiments que m'ha provocat, em sento desconcertat.

Les situacions que planteja el guió són una mica rebuscades (comprensible en una pel•lícula), però fan referència a situacions complexes, a les que les “solucions” plantejades per la pel•lícula em semblen “superficials” no tant per la solució en sí com per la forma d’arribar-hi, per exemple, amb una adolescent empenyent de forma precipitada el seu pare en un problema delicat i personal.

Crec que s’han volgut tocar massa tecles en el guió, i “arrodonir-ho tot” en un format de tragicomèdia “a la americana”. Potser “menjar” la pel•lícula des de la nostra cultura “més europea” provoqui una “digestió” menys adequada, almenys a mi me l’ha provocada.
Ja em direu que us sembla.

El Havre

Vaig veure aquesta pel·lícula perquè vaig rebre un SMS de Mari Villalba que la recomanava. I les recomanacions de la Mari gairebé mai fallen.

Aquesta pel·lícula m’ha agradat a causa de la seva sensibilitat perquè ens acosta a un món on, malgrat les dificultats, percebem valors molt significatius.

La pel·lícula ens situa en un entorn on regnen l’austeritat i les dificultats econòmiques. Vull, però, eludir expressament la paraula “pobresa”: té un significat massa ample, i els personatges de la pel·lícula poden anar escassos de recursos econòmics, però són rics en valors que seria desitjable que estiguessin presents en tots els àmbits de la societat.

La dignitat amb que el personatge principal, a partir d’una professió molt senzilla – enllustrador – i uns ingressos econòmics força ajustats, condueix la seva vida; l’estima, dedicació i cura amb què té lloc la relació de parella; la sensibilitat amb què fa front al drama humà de la immigració sobrevinguda, la valentia amb què s'enfronta a la insensibilitat de la maquinària de l'estat, són valors que contrasten amb la insensibilitat de l’estat – l’estat del benestar ! – i la maquinària que l’acompanya.

Però – font d’esperança – els valors s’encomanen, i la fraternitat sorgeix com un valor comú entre els menys afortunats, que, a partir d’uns valors humans compartits, treuen el millor d’ells mateixos.

Us recomano que la veieu. És una pel·lícula de valors. Sensible i ben feta. Deixa un bon gust de boca.

EN TUS MANOS

Otra joya nórdica. En este caso es una película de la realizadora danesa Annette K. Olesen que nos presenta un drama de una belleza extraordinaria, alejado de los finales fáciles, pero muy bien resuelto.

En un centro penitenciario de mujeres confluyen diversos personajes; el capellán (una mujer), el carcelero y varias internas, cada cual con su historia. Anna (Ann Eleonora Jørgensen), la capellán, está casada con Frank (Lars Ranthe).

Durante mucho tiempo han intentado, sin éxito, tener hijos. Al poco tiempo de estar trabajando en la cárcel queda embarazada, pero por su edad le aconsejan los médicos que se debería hacer la prueba de la amniocentesis.

Kate (Trine Dyrholm) es una interna misteriosa y reservada que se dice que tiene un extraño poder que sana a la gente con solo tocarla. El carcelero (Nikolas Kopernikus) se siente atraído por ella.

Y más….

La historia está en las antípodas de lo que conocemos como el drama carcelario americano, ya que se centra en los problemas profundamente humanos de cada uno de los personajes, actuando el tema cárcel como un círculo cerrado que delimita un área en la que confluyen las diversas historias

VIDAS CONTADAS

Inauguro esta sección bajo el título de Perlas Encontradas con el objetivo de traer aquí, aquellos títulos del cine, que en su momento hayan pasado por la cartelera desapercibidos y, sin embargo, merezcan todo nuestro reconocimiento por su gran calidad cinematográfica.

Vidas Contadas (Thirteen Conversations About One Thing ) es una película norteamericana del año 2002 de las hermanas Jill y Karen Sprecher.

He copiado este texto del filmaffinity porque me parece acertadísimo como sinopsis de la película:

El film nos presenta el gran desafío de poder vivir la vida, llena de amor y felicidad, pero también llena de envidias, egoísmos y frustraciones. El film trata sobre cinco personas llena de amores y desamores, presentado en trece situaciones de la vida, en donde las experiencias que viven en un momento dado le darán un giro a su futuro. Troy (Matthew McConaughey) es un exitoso fiscal que celebra su triunfo, pero bajos los efectos del alcohol comete un acto de imprudencia que perturbara su éxito y lo impactara fuertemente en su vida. Gene (Alan Arkin) es un frustrado supervisor de una compañía de seguros, con problemas de actitud hacia sus vecinos y compañeros de empleo. Beatrice (Clea DuVall) es una dulce y sencilla empleada domestica, que luego de sufrir un accidente de tránsito, aprenderá a considerar su prójimo de otra manera. El profesor Walker (John Turturro) y su esposa Patricia (Amy Irving ) son un matrimonio que están pasando por una crisis, el tiene un “affaire” con otra profesora y ella se entera sin él saberlo, de golpe y porrazo lo abandona. Ellos serán victimas de sus sentimientos y frustraciones. El film nos da una agridulce lección, existen hechos incontrolables en nuestras vidas, lo que sí podemos controlar es nuestra actitud y sano juicio. Si del cielo nos caen limones todos los días, aprendamos hacer limonada. Esto nos hará más maduro, paciente, prudente y fuerte para enfrenta las embestidas de la vida. El film presenta excelentes actuaciones de Matthew McConaughey, John Turturro, Amy Irving y Alan Arkin. La película tuvo un presupuesto de $3 millones y generó por la venta de taquillas la cantidad de $4 millones, además recibió 12 nominaciones a diferentes premios en festivales de cine.
No se puede decir más con menos líneas.

Mariana de Marco – José Maria Guelbenzu

Al cine fòrum abunden els advocats, jutges i professionals d’oficis relacionats.

Tots ells tenen un dia a dia complicat i, per relaxar-se els suggereixo que provin de llegir alguna novel•la que tingui com protagonista Mariana de Marco.

Mariana de Marco és una jutgessa de ficció, que va accedir a la carrera judicial per la “tercera via” – és a dir, partint de la pràctica de l’advocacia, i obviant l’oposició general d’entrada a la carrera – que, a la vegada té vocació detectivesca, que practica perquè li imposa la seva pràctica professional o perquè li agrada.

Mariana de Marco inicia les seves actuacions detectivesques a “No acosen al asesino”, novel•la en la que l’assassinat és un altre jutge, ja retirat, en la petita població càntabra de San Pedro de Mar, en la que Mariana exerceix la seva professió. Les seves peripècies són distretes, en la línia de les novel·les políciaques i detectivesques clàssiques, amb la particularitat que el personatge és una jutgessa dels temps presents. Llegida aquesta primera novel•la, si el personatge us ha captivat i teniu temps i interès per seguir-ne les peripècies, les podeu trobar en d’altres novel•les (La muerte viene de lejos, El cadàver arrepentido, Un asesinato piadoso i El hermano pequeño).

L’autor d’aquesta “saga” és l’escriptor José Maria Guelbenzu. Guelbenzu col•labora amb assiduïtat a les seccions d’opinió i cultura a “El País”, on duu a terme també crítica literària al suplement “Babelia”; i ha publicat novel•les d’altres estils, per exemple “El amor verdadero”, on fa una pinzellada de la vida quotidiana entre 1945 i 2005 vista des dels ulls d’una parella que han estat junts al llarg de prop de 60 anys de vida.

Pilar Prim - Una obra literària per a una pel·lícula

Quan en la darrera sessió del cine fòrum, Guillermo Madjarian demanava suggeriments d’obres literàries catalanes per portar al cinema, em va venir al cap “Pilar Prim”, de Narcís Oller.

Pilar Prim no és un personatge històric, però, per la seva força, forma part – o hauria de formar part , si fóssim un poble més coneixedor de la nostra literatura - de l’imaginari català.

Vídua d’un primer matrimoni fet de la manera usual, per conveniència, objecte de maltractament jurídic, mitjançant un usdefruit condicional, la relació amb els seus propers: filla i cunyats, és plena de tensions.

La troballa de l’amor és per ella una nova font de vida, però alhora una munió de problemes a causa dels interessos dels que l’envolten i la hipocresia social. Només la seva força interior, que l’eleva a la categoria de personatge de la literatura universal, li permetrà sobreviure i ser ella mateixa.

La força amb que es descriu el personatge i la poesia amb la que es descriuen els entorns naturals, especialment els pobles i muntanyes de la Cerdanya, la riquesa i varietat del llenguatge dels personatges, que recull variants dialectals i castellanismes, fan d’aquesta novel·la de Narcís Oller una obra mestra, que portada al cinema faria més palesa la força d’una dona que va haver de lluitar contra els convencionalismes de l’època i contra ella mateixa.

Publicada el 1906, Pilar Prim és la última gran novel·la de Narcís Oller, que abans havia publicat “La papallona”, “L’escanyapobres”, “La febre d’or” i “La bogeria”, constituint-se en el creador de la novel·la catalana moderna.

Les adaptacions literàries catalanes al cinema no han sovintejat. Veieu l’estudi fet per David Madueño el 2003 o el més recent fet per Grup Lumiere. “La febre d’or”, de Narcís Oller, va ser dirigida per Gonzalo Herralde, el 1993. Més recentment podem destacar, entre d’altres, el gran èxit de “Pa negre”, d’Emili Teixidor, dirigida per Agustí Villaronga, el 2010.

Tot i això, hi ha molt per fer, i particularment, m’agradaria veure a la pantalla gran a Pilar Prim:

- Perquè és una gran novel·la, la lectura de la qual recomano a qui vulgui gaudir del plaer de la lectura

- Perquè és una excel·lent ocasió per mostrar els incomparables escenaris de la Cerdanya

- Perquè la història està ben travada i ben portada al cinema pot donar lloc a una gran pel·lícula

- Perquè, ara que grans actrius han fet reviure grans dones a la pantalla, m’encantaria que una de les nostres actrius ens fes gaudir i patir en la persona de Pilar Prim

- Per donar a conèixer millor Narcís Oller, la seva obra i la seva època: Una època en la que la burgesia catalana es troba en ple auge, i de la qual Narcís Oller ens en fa pinzellades genials