dissabte, 29 d’octubre del 2011

Perejaume a La Pedrera


A suggeriment i acompanyats pel bon amic Xavier Ripoll, hem anat a visitar l'exposició de Perejaume a "La Pedrera".

El títol de l'exposició et fa donar voltes : "Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!", però l'exposició pròpiament dita encara te'n fa donar més. És creativa i suggestiva, et fa veure que molts cops les coses que veiem no són el que semblen, que l'art moltes vegades ja és a la pròpia natura, que potser de tant "fer art" ens passem, ... i moltes sensacions més.

Vaja, que tot passejant pel Passeig de Gràcia, val la pena aturar-se a La Pedrera i perdre's per l'univers d'en Perejaume.

TNC - Una vella coneguda olor


Hem agafat, com en anys anteriors, un abonament al TNC. La primera obra que hem vist és "Una vella coneguda olor", de Josep Maria Benet i Jornet.

Et transporta uns quants anys enrera, quan nosaltres erem nens o estavem a punt de néixer, i la generació dels nostres pares i avis lluitava amb la vida.

Una vida que transcorre en un pati de veïns, amb llençols penjant, en el que s'entrecreuen les alegries, els patiments, les enveges i la vida diària d'un grapat de persones. Un tros d'espai i de temps ben dibuixat que ens fa constatar que el nostre habitat pot haver canviat força, però que el nostre interior, els nostres cors, potser no han canviat tant.

Una bona obra de teatre, ben muntada i ben interpretada, que ha suposat un bon començament de temporada.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

HABANASTATION

En un viaje reciente de la compañera y camarada Lina a Cuba, nos ha traido de regalo esta cinta en DVD que al visionarla nos ha sorprendido gratamente. Es una película del año 2011 del realizador Ian Padrón.

La película cuenta la historia de dos niños, de clases sociales diferentes, que se ven obligados a convivir, por fuerza de las circunstancias, un día entero juntos. Como trasfondo de la historia está la ciudad de la Habana; la parte rica y la parte pobre. !! Madre mía cómo está la Habana. Cincuenta años de revolución para esto!!!.

Además de la historia central, están los personajes que pululan por ahí; unos con su vis entre cómica y trágica, otros funcionarios absolutos, etc. todos interesantísimos y que nos dan una amplia panorámica de la Cuba de hoy.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Alemania, año 0

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Nader y Simin, una separación

Drama personal i familiar, explicat amb atenció a molts petits detalls, que ens permet endinsar-nos en la societat iraní i observar molts matisos, com el funcionament de la justícia, la difícil situació de la dona, que tot i això, lluita i participa en la vida familiar i social, o el paper de la religió.

Però, alhora ens permet comprovar que en el fons del cor la natura humana és semblant a tot arreu. Si aquesta història hagués passat a la Grècia clàssica, ara l'anomenariem "Tragèdia grega", i constatariem que molts dels seus components els trobem ara i aquí al nostre voltant.

Excel·lent història, narrada amb sensibilitat, ritme i ofici. No és estrany que li hagin donat el premi a la millor pel·lícula al festival de Berlin.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

30 setembre - Tudancos

Divendres 30 de setemebre vam començar la nova temporada del cine fòrum amb el documental Tudancos, dirigit i produït per Rodolfo Montero de Palacio, que va assistir a la sessió, acompanyat per la seva companya.

Xavi Perna ens va fer una presentació del director, ens va exposar la seva llarga trajectòria, i va destacar el seu compromís amb un cinema lligat a la natura i a la societat en què viu.

Rodolfo ens va confirmar que a "Tudancos" (nom d'una raça bovina autòctona de Cantàbria) hi va abocar moltes de les seves arrels i emocions personals i familiars.

Tudancos ens porta al poble rural de Cantàbria on el director va passar la seva infància (Valderredible) i dóna la veu als seus habitants i a la natura.
Assistim a les vivències i sentiments d’aquests personatges i constatem que al món rural també hi ha vida. Una vida que un dels personatges ens va convidar a saber gaudir (“cada dia és diferent, cada dia passen coses”). Cada escena és un doll de vida. Especialment frapant va resultar l’escena del naixement d’un vedell.

La natura, les imatges, i molt especialment els rostres parlen per si sols. Tudancos ens va mostrar un món diferent que, segons Rodolfo, té molts anys al darrere, una història i una cultura pròpia, i mereix, abans que res, un respecte. Un respecte que el món actual a vegades nega, oblidant que som natura, i que amb tanta història, el món rural “no ho pot haver fet tot malament” i que "molts dels valors del món rural són molt pertinents en el món d'avui".

Rodolfo va confessar que un dels objectius que tenia en fer la pel·lícula era fer acostar aquests móns tan diferents que tenia dins seu: El món rural on va passar la seva infància, i el món actual que sembla haver-lo marginat, sense adonar-se de la riquesa que deixa a banda. Vam constatar que ho ha aconseguit.

Com sempre, la sessió va acabar amb un col·loqui molt viu, i amb un sopar de llepar-se els dits.

Gràcies, Rodolfo, per haver-nos fet passar una magnífica sessió d’obertura de temporada, i haver-nos fet retrobar una mica amb nosaltres mateixos.


diumenge, 25 de setembre del 2011

Sol a Berlin

Sol a Berlin .-Hans Fallada

Novel·la que ens explica el que passava a Berlin mentre els nazis manaven. Què feia el poble ? Com convivia la “gent del partit” i “la resta” ? Què passava al carrer quan passaven coses tan fortes com les que van passar ?

Hans Fallada ens ho explica a Sol a Berlin, novel·la basada en un fet real. Un amic li va fer arribar un “dossier” que la Gestapo havia elaborat sobre les activitats il·legals d’una parella, i Hans Fallada hi va bastir al voltant una història que ens recrea el Berlin d’aquella època, i que ens manté atrapats de la primera a la última de les seves pàgines.

He disfrutat i la recomano.

dilluns, 19 de setembre del 2011

POR UNA CAUSA JUSTA


POR UNA CAUSA JUSTA
Autor: Vassili Grossman – edit. Galaxia Gutemberg año 2011.

Quiero comentar un libro de Vassili Grossman, escritor ruso (Berdichev 1905 Moscú, 1964) y que los lectores en castellano lo estamos descubriendo gracias a la reciente publicación de varios libros suyos, (Vida y Destino, Todo Fluye, Escritor en Guerra y Por una Causa Justa).

La obra se publicó en el año 1952 y la crítica del momento la encuadró en la corriente del “realismo socialista”. En los sectores oficiales rusos no gustó porque decían que no realzaba suficientemente el papel de Stalin ni el del Partido Comunista Ruso en la guerra. V. Grossaman tuvo que escribir un carta pidiendo perdón por ello. El nombre inicial de la novela iba a ser Stalingrado pero al final lo cambió.

V.Grossman fue corresponsal de guerra del periódico Estrella Roja y estuvo destacado en el frente de Stalingrado hasta poco antes del final de la batalla y después fue siguiendo al ejército ruso en su contrataque hasta Berlín.

La novela está considerada como la primera parte de Vida y Destino. Una obra coral en donde intervienen cerca de 200 personajes, cada cual encuadrado o relacionado con alguna de la situaciones que forman la base del relato, cuyo desarrollo es el alma de la obra. Se ha dicho que es una novela de situaciones, no de los personajes, ya que éstos, si bien con su peripecia vital la nutren de contenido, son las diferentes situaciones, por encima de sus personas, las que crean un todo de una gran riqueza literaria.

Comienza por situarnos en el tiempo y en el espacio. Nos presenta a Hitler y Mussolini tratando los planes de invasión de Rusia y su reparto del botín. Nos introduce al pueblo ruso y poco a poco al elenco de personajes que irán apareciendo, entre ellos a los Shaposhnikov, cuya familia será la base de partida y en la que confluirán la mayoría de ellos. La obra, después de un recorrido por diversos frentes de guerra, se centra en Stalingrado, en donde el relato se tensa y nos conmueve con la minuciosa descripción de los personajes, los preparativos y la heroica defensa de la ciudad por el pueblo ruso.

Se ha dicho que la obra es una lección de historia, de política, de sociología, de psicología, de amor a la naturaleza y, en suma, de la condición humana.

Me quedo con todo y, en especial con los momentos de gran lucidez, que intercalados con el sufrimiento sin fin de las personas en medio de la guerra, nos hace que recordemos muchas cosas, como el valor de la vida:

En momentos como aquel, el hombre percibe la luz, el espacio, el susurro, el silencio, los olores dulces y las caricias de la hierba y las hojas en su hermoso conjunto: todas aquellas centésimas o, tal vez, milésimas y millonésimas partes que componen la belleza del mundo. Aquella belleza, la auténtica belleza, solo quiere transmitir al hombre un mensaje: la vida es un bien.

O esta otra, en la que se siente el terror durante un bombardeo:

Cuando surgía el silbido de una bomba, siniestramente quedo al principio, luego cada vez más fuerte, los refugiados contenían la respiración y agachaban la cabeza a la espera del impacto…Durante aquellos segundos, descompuestos en centenares de fracciones infinitamente largas y distintas, ya no había respiración, ni deseos ni recuerdos, solo el eco de aquel ciego aullido metálico invadía los cuerpos de los ocupantes del refugio.

Se compara a este autor con los grandes de la literatura rusa; Tolstoi, Dostoievski, Pasternack y no les falta razón; Vida y Destino es una gran obra, continuadora de Por Una Causa Justa; en la primera, que es la segunda, hay una acerada crítica al régimen comunista y en la segunda un gran reportage de la guerra y sus sufrimientos, todo contado en estílo periodístico muy ágil y ameno y profundo.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Sant Bertomeu de Bellpuig

Si teniu ocasió, visiteu el convent de Sant Bertomeu de Bellpuig. Us l'ensenyarà una guia molt amable, que en coneix molt bé els detalls. A més de veure dos claustres renaixentitstes, força excepcionals a Catalunya, una escala de cargol com se'n veuen poques i molts altres detalls, vam descobrir la història de Ramon Folc de Cardona-Anglesola , qui, nascut a Bellpuig, va esdevenir virrei de Sicília i Nàpols, des d'on va ordenar que es construís un convent al seu lloc natal, on va ésser enterrat, en un mausoleu excepcional que va fer transportar des d'Itàlia.

Vam veure les arcades del centre de la vila, tot i que algunes dissortadament van desaparèixer per venda, i vam anar a l'església parroquial on es va traslladar per seguretat l'excepcional mausoleu de Ramon Folc. L'escala que condueix a l'església és força curiosa (no deixeu de llegir els cartells que l'expliquen), però no vam tenir sort de poder veure el mausoleu perquè l'església era tancada. Hi tornarem a veure'l. Segur. I repetirem els excel·lents cargols a la llauna i les orelletes típics d'aquella terra.

La deuda

M' ha agradat. Aquesta història d'agents del Mossad que van al darrere d'un important criminal nazi, té un ritme cinematogràfic i emocional que m'ha atrapat.

Curiosament li he trobat algun punt en comú amb el llibre "Jo confesso" que he referenciat en l'entrada anterior: navega en el temps i l'espai, i en algun punt concret he trobat algun toc narratiu semblant. No els estic comparant, els arguments no tenen res a veure, el llibre és molt més "ample", està en una altra dimensió, però això no treu que recomani la pel·lícula. Fa passar una bona estona.