diumenge, 25 de setembre del 2011

Sol a Berlin

Sol a Berlin .-Hans Fallada

Novel·la que ens explica el que passava a Berlin mentre els nazis manaven. Què feia el poble ? Com convivia la “gent del partit” i “la resta” ? Què passava al carrer quan passaven coses tan fortes com les que van passar ?

Hans Fallada ens ho explica a Sol a Berlin, novel·la basada en un fet real. Un amic li va fer arribar un “dossier” que la Gestapo havia elaborat sobre les activitats il·legals d’una parella, i Hans Fallada hi va bastir al voltant una història que ens recrea el Berlin d’aquella època, i que ens manté atrapats de la primera a la última de les seves pàgines.

He disfrutat i la recomano.

dilluns, 19 de setembre del 2011

POR UNA CAUSA JUSTA


POR UNA CAUSA JUSTA
Autor: Vassili Grossman – edit. Galaxia Gutemberg año 2011.

Quiero comentar un libro de Vassili Grossman, escritor ruso (Berdichev 1905 Moscú, 1964) y que los lectores en castellano lo estamos descubriendo gracias a la reciente publicación de varios libros suyos, (Vida y Destino, Todo Fluye, Escritor en Guerra y Por una Causa Justa).

La obra se publicó en el año 1952 y la crítica del momento la encuadró en la corriente del “realismo socialista”. En los sectores oficiales rusos no gustó porque decían que no realzaba suficientemente el papel de Stalin ni el del Partido Comunista Ruso en la guerra. V. Grossaman tuvo que escribir un carta pidiendo perdón por ello. El nombre inicial de la novela iba a ser Stalingrado pero al final lo cambió.

V.Grossman fue corresponsal de guerra del periódico Estrella Roja y estuvo destacado en el frente de Stalingrado hasta poco antes del final de la batalla y después fue siguiendo al ejército ruso en su contrataque hasta Berlín.

La novela está considerada como la primera parte de Vida y Destino. Una obra coral en donde intervienen cerca de 200 personajes, cada cual encuadrado o relacionado con alguna de la situaciones que forman la base del relato, cuyo desarrollo es el alma de la obra. Se ha dicho que es una novela de situaciones, no de los personajes, ya que éstos, si bien con su peripecia vital la nutren de contenido, son las diferentes situaciones, por encima de sus personas, las que crean un todo de una gran riqueza literaria.

Comienza por situarnos en el tiempo y en el espacio. Nos presenta a Hitler y Mussolini tratando los planes de invasión de Rusia y su reparto del botín. Nos introduce al pueblo ruso y poco a poco al elenco de personajes que irán apareciendo, entre ellos a los Shaposhnikov, cuya familia será la base de partida y en la que confluirán la mayoría de ellos. La obra, después de un recorrido por diversos frentes de guerra, se centra en Stalingrado, en donde el relato se tensa y nos conmueve con la minuciosa descripción de los personajes, los preparativos y la heroica defensa de la ciudad por el pueblo ruso.

Se ha dicho que la obra es una lección de historia, de política, de sociología, de psicología, de amor a la naturaleza y, en suma, de la condición humana.

Me quedo con todo y, en especial con los momentos de gran lucidez, que intercalados con el sufrimiento sin fin de las personas en medio de la guerra, nos hace que recordemos muchas cosas, como el valor de la vida:

En momentos como aquel, el hombre percibe la luz, el espacio, el susurro, el silencio, los olores dulces y las caricias de la hierba y las hojas en su hermoso conjunto: todas aquellas centésimas o, tal vez, milésimas y millonésimas partes que componen la belleza del mundo. Aquella belleza, la auténtica belleza, solo quiere transmitir al hombre un mensaje: la vida es un bien.

O esta otra, en la que se siente el terror durante un bombardeo:

Cuando surgía el silbido de una bomba, siniestramente quedo al principio, luego cada vez más fuerte, los refugiados contenían la respiración y agachaban la cabeza a la espera del impacto…Durante aquellos segundos, descompuestos en centenares de fracciones infinitamente largas y distintas, ya no había respiración, ni deseos ni recuerdos, solo el eco de aquel ciego aullido metálico invadía los cuerpos de los ocupantes del refugio.

Se compara a este autor con los grandes de la literatura rusa; Tolstoi, Dostoievski, Pasternack y no les falta razón; Vida y Destino es una gran obra, continuadora de Por Una Causa Justa; en la primera, que es la segunda, hay una acerada crítica al régimen comunista y en la segunda un gran reportage de la guerra y sus sufrimientos, todo contado en estílo periodístico muy ágil y ameno y profundo.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Sant Bertomeu de Bellpuig

Si teniu ocasió, visiteu el convent de Sant Bertomeu de Bellpuig. Us l'ensenyarà una guia molt amable, que en coneix molt bé els detalls. A més de veure dos claustres renaixentitstes, força excepcionals a Catalunya, una escala de cargol com se'n veuen poques i molts altres detalls, vam descobrir la història de Ramon Folc de Cardona-Anglesola , qui, nascut a Bellpuig, va esdevenir virrei de Sicília i Nàpols, des d'on va ordenar que es construís un convent al seu lloc natal, on va ésser enterrat, en un mausoleu excepcional que va fer transportar des d'Itàlia.

Vam veure les arcades del centre de la vila, tot i que algunes dissortadament van desaparèixer per venda, i vam anar a l'església parroquial on es va traslladar per seguretat l'excepcional mausoleu de Ramon Folc. L'escala que condueix a l'església és força curiosa (no deixeu de llegir els cartells que l'expliquen), però no vam tenir sort de poder veure el mausoleu perquè l'església era tancada. Hi tornarem a veure'l. Segur. I repetirem els excel·lents cargols a la llauna i les orelletes típics d'aquella terra.

La deuda

M' ha agradat. Aquesta història d'agents del Mossad que van al darrere d'un important criminal nazi, té un ritme cinematogràfic i emocional que m'ha atrapat.

Curiosament li he trobat algun punt en comú amb el llibre "Jo confesso" que he referenciat en l'entrada anterior: navega en el temps i l'espai, i en algun punt concret he trobat algun toc narratiu semblant. No els estic comparant, els arguments no tenen res a veure, el llibre és molt més "ample", està en una altra dimensió, però això no treu que recomani la pel·lícula. Fa passar una bona estona.

Jo confesso

Confesso que he llegit "jo confesso". Quan a El Periódico van anunciar que Jaume Cabré, que m'ha fet gaudir força entre d'altres obres amb Senyoria o La Teranyina, havia tret un nou llibre, en el que havia treballat vuit anys, vaig córrer a comprar-la. L'he llegit, i m'ha agradat força. Tant per la història, que navega en l'espai en el temps i en el món de la reflexió i de les emocions, com per la forma com està escrit, àgil, força personal i amb un continuat "toc" genial.

Com es tracta d'una novel·la colossal, de la que no us costarà trobar referències i anàlisi, permeteu-me només confessar haver-me sentit sorprès en descobrir que Jaume Cabré va anar al mateix col·legi que jo (Jesuïtes de Casp), cosa que vaig descobrir quan vaig veure que a la novel·la apareix algun ex-profe, o quan esmenta el "Molí de Blancafort" (als afores de La Garriga) on els meus avis i tiets van ser masovers, on va néixer el meu pare i on jo vaig anar alguns estius de petit. Li hauré de preguntar quan li porti el llibre a signar en alguna ocasió que es presti, quina és la seva relació amb aquest indret.

Encara que s'hagi exhaurit, no patiu, que l'han reeditat. El recomano fortament.

Ser o no ser

Aquest estiu vaig tenir ocasió de tornar a veure al cine Verdi aquesta pel·lícula de Lubitsch. Compromesa amb la vida i amb la llibertat, com a Remordimiento, que vam veure al cine fòrum, aquesta pel·lícula genial va saber tractar amb ritme, valentia, força, humor i el seu particular estil elegant ("toc Lubitsh") el tema del nazisme i la resistència.

És una d'aquelles pel·lícules que no fa res reveure de tant en tant.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Breve encuentro

Vull referenciar una altra pel·lícula clàssica: Breve encuentro (David Lean, 1945) que he vist aquest estiu, gràcies als videoclubs on es pot llogar.

De David Lean ja vam veure al cine fòrum el novembre del 2004 la pel·lícula Oliver Twist (1948), que va presentar Xavier Pereda, emmarcant-la en una sessió sobre cinema i literatura, que va tenir gran èxit i li va donar molt prestigi. Breve encuentro va ser rodada una mica abans (1945). Més endavant David Lean va dirigir diverses superproduccions (El puente sobre el río Kwai, Lawrence de Arabia, Doctor Zivago) en les que va disposar el seu excel·lent ritme narratiu.

Breve encuentro ens exposa la història d’un amor prohibit, confrontant l’amor real amb la inèrcia de les relacions matrimonials, explicada amb un llenguatge cinematogràficament molt delicat.

Basada en una obra de teatre de Noel Coward (Still life), té un acompanyament musical molt adient. Després de diverses reedicions de l’obra teatral, el 2009 va donar lloc a una òpera.

Per mi ha constituït una bona estona de romanticisme i melodrama, alhora que una reflexió sobre les relacions personals i amoroses. M’ha agradat com una opció per al cine fòrum si algun dia tenim ganes de veure una pel·lícula d’aquest tipus, i compartir reflexions sobre aquests temes.


King Vidor

Aquest estiu he vist 3 pel·lícules del director King Vidor: Y el mundo marcha (1928), Duelo al sol (1946) i Guerra i Pau (1956).








Y el mundo marcha (The crowd) és una de les primeres obres mestres del cinema mut. Malgrat que va ser feta fa més de 80 anys, ens presenta de forma magistral la història d’un jove que veu frustrats els seus somnis professionals, i de retruc els personals, per les limitacions que la pròpia vida, i en especial l’entramat empresarial, imposen. Una bona ocasió per reflexionar sobre les esperances i les frustacions, derivades dels aspectes professionals de la vida, i la influència que poden tenir sobre la dimensió més íntima (personal i familiar) de la vida.


Duelo al sol pot anomenar-se western però en realitat és un melodrama. Una història intensa i entretinguda que ens manté enganxats a la butaca a causa de la intensitat dels sentiments que lliguen els personatges i condueixen la història.

Guerra i pau, que ha estat referenciada en aquest mateix blog, em va fer passar una bona estona, revivint l’obra literària ideada per Tolstoi i interpretada per grans actors.

King Vidor va tenir una dilatada carrera al món del cinema. Va començar el 1913 amb 19 anys, i va estar actiu fins el 1959, tot i que més tard va fer 2 curts experimentals.

Diverses de les seves pel·lícules van ser nominades per l’oscar, però cap el va guanyar. Se li va atorgar el premi honorífic el 1979 per la totalitat de la seva carrera. Encara que només sigui per agrair-li els bons moments que gràcies a ell he passat aquest estiu, li vull dedicar aquest petit record.

dijous, 25 d’agost del 2011

Caligrafía de los Sueños


Autor: Juan Marsé
editorial: Lumen

En la pasada edición de la diada de Sant Jordi tuvimos la oportunidad de adquirir y que nos firmara su último libro publicado, Juan Marsé, que además es el primero que publica después de la concesión del premio Cervantes.
Lo primero que hay que decir es que se trata de un libro espléndido, lleno de sabiduría literaria, de la que está al alcance de muy pocos. Se tiene que haber escrito mucho antes, y aún así, para escribir tan bien.
La novela está ambientada en el barrio de Gracia en Barcelona, en los años inmediatamente posteriores a la guerra civil. Para los que hemos vivido en el barrio durante años, andar por sus calles mientras lees, es especialmente grato.
Es la historia de Ringo, un chico de 15 años, asiduo al bar de la Sra. Paquita. Allí es testigo de la historia de amor de la Sra. Vicky y el Sr. Alonso. Con éste conocerá la Barcelona de la época y sus bajos fondos. Todo el relato está impregnado de la miseria, las penurias y los trapicheos de la posguerra. Por eso, esta novela, además de una historia de amor también es el retrato de un barrio y una época.
Muy buena.