Mujeres de El Cairo

Mujeres de El Cairo és una pel·lícula valenta, de denúncia, que t'atrapa mentre van fluint les històries que la protagonista, una presentadora de televisió, et va explicant de situacions dramàtiques ... inclosa la seva pròpia.

Política, violència de gènere, hipocresia, sexe ... tot es barreja en una història que no et deixa indiferent. I encara que pot semblar exòtica - "això passa a El Cairo" - t'adones que en realitat això passa a tot arreu i que, malhauradament, els nostres diaris i telenotícies van farcits d'històries com aquestes.

9 Juliol - Tres dies amb la família

Divendres 9 de juliol ha acabat brillantment la temporada 2009/2010 del Cineforum, amb una assistència rècord: 35 persones !. I és que, a més de voler despedir la temporada i desitjar-nos bon estiu, l'ocasió s'ho valia: Vam tenir l'oportunitat de veure una magnífica pel·lícula i comentar-la amb la seva directora.

La pel·lícula és TRES DIES AMB LA FAMÍLIA, de l'any 2009, i la directora, Mar Coll. Es tracta d'una pel·lícula meravellosa que ens explica coses sobre la família molt interessants. També podria haver-se titolat "La meva família i altres animals", pero aquest títol ya el va utilitzar Gerald Durrell quan va escriure la seva famosa trilogia.

La Mar ens va explicar que la pel·lícula es va generar en el marc dels seus estudis en l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), que li va donar un premi que li va permetre la producció de la pel·lícula. Ens va explicar com va dur a terme l'elecció dels actors, de forma successiva, intentant que semblessin una família real, com, encara que la idea de fer girar la situació al voltant d'un enterrament es va generar en una vivència pròpia, la família generada és fruit de la seva imaginació; i moltes altres coses !

De to intimista, pausada, però, tal com va dir un dels assistents "rodada de manera que et fa sentir-te integrat dins la situació, com si fossis un més de la família", la pel·lícula ha rebut forces premis, entre d'altres: Premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, Premi Goya a la millor direcció novell, Premi de la crítica al festival internacional de Rabat.

Com sempre, al sopar hi va haver molta gresca, i a més vam celebrar l'aniversari d'en Ramon. Si voleu saber més coses de la pel·lícula, podeu veure la crítica que en va fer al seu blog la Juduth Vives.

Preparem les forces per la nova temporada - la vuitena - que encara ha de ser millor.

Io, Don Giovanni

Entre partit i partit (aquests dies el mundial està en les fases més renyides) he trobat temps per anar a veure "Io, Don Giovanni".

M'ha agradat. Veure com els genis traspassen la seva vida i les seves pròpies vivències i emocions a la creació artística, alhora que disfrutar el resultat d'aquesta creació, assegura una bona estona.

Potser el ritme té altibaixos, i no és una pel·lícula "perfecta", però és una molt bona ocasió per refrescar-se l'estiu amb un bany de música i imatge.

La última estación

La última estación no és un "Road movie", tot i que una part de la pel·lícula ens mostra a Tolstoi viatjant en tren. La pel·lícula és un drama que ens mostra la lluita de Tolstoi entre la seva dimensió personal i familiar i la seva dimensió de geni literari, i de fundador d'una secta o branca religiosa, amb tensions que són narrades amb duresa, però a la vegada amb bellesa.

M'ha agradat. Les interpretacions són bones, i la pel·lícula a la vegada t'entreté amb històries personals que s'entrecreuen i et fa pensar fins on pot arribar una persona quan és sotmesa a un conflicte d'interesos intern.

4 Juny - Easy rider

Dvendres 4 vam veure Easy Rider, una altra pel·lícula mítica dels anys 70 (estrictament és de l'any 1969, però es pot dir que amb ella va nèixer la nova forma de fer cinema que percebem a la dècada dels 70).

Amb aquesta pel·loícula vam finalitzar el cicle que vam començar amb "La última pel·lícula" i vam continuar amb "Klute". Això no vol dir que de tant en tant no puguem veure pel·lícules d'aquest període. N'hi ha moltes de molt bones !

La pel·lícula va ser presentada per Esteve, Judith i Jesus, i en el seu moment va marcar una època i constituir una icona de la contracultura americana.

De forma casual, la programació d'aquesta pel·lícula ha coincidit amb la mort del seu director i protagonista, Dennis Hopper, cosa que fa encara més actual la seva revisió.

Els presentadors van començar recordant-nos fets de l'any 1969, destacant l'arribada de l'home a la lluna. Van remarcar que es tracta d'una pel·lícula feta amb molts pocs mitjans i baix cost, que, a causa del fet que retratava "una altra Amèrica" lluny de l'estereotip present en les pel·lícules "de Doris Day" va ser un èxit de públic i de guixeta. Per aquesta raó, els "studios", que es troabven en crisi, van obrir les seves portes a directors joves i inconformistes, que van ser els protagonistes del cinema dels 70.

Pel que fa a la pel·lícula pròpiament dita, es tracta d'una "Road movie", que en el seu passejar pels Estats Units fa un retrat interior dels 2 personatges principals, i del món que troben al seu voltant. El retrat és ple d'inquietud i angoixa, i d'alguna manera retrata la sed i a la vegada por de llibertat que hi havia a l'Amèrica d'aquells moments.

Potser perquè aquestes angoixes i inquietuds són eternes, la visió de la pel·lícula va provocar un debat força intens que va durar mentre sopavem i fins força més tard.

Two Lovers

Ahir vaig anar a veure al Verdi Two Lovers. Em va agradar. Drama que es desenvolupa de forma ben explicada, i que presenta diferents facetes sobre l'amor. L'amor obsessió, on les dificultats es fan difícils de pair, l'amor familiar i casolà, l'amor amb una "femme fatale" i l'amor furtiu.

Tot això i tornar a veure Gwyneth Paltrow justifiquen una escapada a la sala fosca.

7 de maig - Kolya

Divendres 7 vam tenir ocasió de veure i comentar Kolya . Es tracta d'una pel·lícula de l'any 1996, del director Jan Sverak, de nacionalitat txeca, que pertany al genere "comèdia- dramàtica" i va ser presentada per Carmen de las Heras.


Es tracta d'una película de gran qualitat i bellesa, que va ser molt premiada: entre d'altres premis va rebre l'Oscar d'aquest any a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Ens presenta la història d'una paternitat sobrevinguda, amb el rerafons del teló d'acer i la ciutat de Praga en l'època de la seva famosa primavera.

La presentació de la pel·lícula i el posterior col·loqui van donar molt de sí: D'una banda, els aspectes humans, en els que vam veure la relació entre els personatges, i molt especialment, com la relació entre un nen i un home adult provoca espurnes de sentiment i de vida.

D'altra banda, el context sociopolític va donar molt de sí: El fenòmen "Comunisme" va tenir a un país com Txèqua (llavors, Txecoslovàquia), una presència molt profunda, on, alhora que els aspectes socials i de compromís personal, tenien també una component molt forta els nacionalismes. Tots aquests aspectes surten a la pel·lícula, i vn provocar un debat llarg i ric.

Tulpan

Juan González ens ha fet arribar la seva visió de la pel·lícula Tulpan, que anima a anar-la a veure:

Película: TULPAN - nacionalidad: Rusa-Alemana-Kazajstan-Suiza-Polonia. Año 2008.

Género: vidal rural- comedia.

En estos días he visto TULPAN una película ambientada en la vida rural en la estepa rusa del Kazajstan, esta vez de verdad, no como en Borat, que puso de moda el país.

Tengo que confesar que yo, que no soy un gran seguidor del cine etnográfico -pues entiendo que, normalmente, se circunscribe a temáticas muy particulares, vendiéndonos, en muchos casos, como grandes películas lo que, en realidad, deberían ser catalogadas como pasables, dadas las circunstancias del lugar y los medios con los que fueron hechas-, en este caso la película me ha impresionado gratamente.

El tema es muy sencillo: Un soldado ruso que ha hecho el servicio militar en la marina soviética, en la base de Sahjalin, regresa a su tierra y quiere establecerse es la estepa como pastor, que es el único medio de ganarse la vida que tienen. Para ello tendrá que casarse. Mientras tanto, vive en la casa familiar de su hermana.

La película, filmada a modo de documental, muestra la vida rural de una forma maravillosa. El argumento sirve de transfondo para mantener el hilo conductor del día a día de la familia; la búsqueda de pareja del protagonista nos presenta el entorno social en donde se mueven; el trabajo en la estepa muestra escenas durísimas, enfrentandose a las tormentas de arena, a la falta de agua, al polvo, a la enfermedad del ganado, etc. Todo ello presentado con una ingenuidad y una crudeza pasmosas. Guarda un parecido y en algunos casos supera a ciertas escenas de Dersu Uzala de Kurosawa. Y luego está la vida familiar en la tienda de campaña, con unos niños que actúan como si no actuaran, con una vitalidad y una fuerza asombrosas. Un encanto.

A los naturalistas les encantará y los más urbanos pensarán que está bien en donde está.

Sant Jordi : Un llibre curt: Després de tocar fons

Per Sant Jordi qui més qui menys comprem algun(s) llibre(s). En això cadascú té els seus gustos, i, afortunadament hi ha molt per triar.

Jo he comprat "Nueva Enciclopedia", d'Alberto Savinio i Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent. Ja us diré que m'han semblat quan els hagi llegit.

Us vull, però, parlar d'un llibre curt que he llegit recentment d'una tirada: "Després de tocar fons", de Joan Majó. Fa un exercici divulgatiu sobre les causes de la crisi no tan sols econòmica en que ens trobem i apunta els camins que s'han de seguir per evolucionar positivament a partir d'on som ara.

Mentre el llegeixes tens la sensació que no diu res nou, però quan l'has acabat, i l'acabes perquè es llegeix bé i seguit, veus que ha fet una síntesi clara i ordenada que fa de bo de llegir i pensar. I a més vull destacar que l'autor tot i ser enginyer i ex-ministre fuig de tecnicismes innecessaris i abunda en sentit comú.

El concierto

El concierto: Comèdia en clau d’opereta, d’humor i sensibleria que alhora que introduir-nos en una situació estrambòtica – la substitució en un concert de l’orquestra titular del Bolshoi pels vells titulars defenestrats en una purga feia trenta anys – critica tots els mals endreços de Rússia: La Rússia comunista plena de limitacions i contradiccions, i la Rússia actual de nous rics que creuen que tot es pot comprar amb un diner guanyat sense suor.

Tampoc el món capitalista surt ben parat, i també rep la seva quota d’estopa, ja que tampoc a occident és or tot el que llueix.

Resten, però, les figures humanes dels protagonistes, que estimen la música i en saben extraure la bellesa i l’emoció, i, alhora, ens van descobrint els secrets que porten amagats.

Hem passat una bona estona veient-la. Hem rigut amb les situacions una mica surrealistes que se’ns presenten, i hem sentit l’emoció de veure com estimar la música i a través d’ella apropar-se als altres és una bona fórmula per navegar en aigües turbulentes. Si podeu, veieu-la. Passareu una bona estona.