SESSIÓ 26 JUNY - CELEBRACIÓ

El divendres 26 vam passar la pel·lícula "Celebració" ("Festen"), que va guanyar el premi especial del Jurat a Cannes el 1998.

Esteban ens fa fer la presentació, en la que ens va remarcar que formalment la pel·lícula seguia les regles del moviment cinematogràfic "Dogma"; però més que la forma, el que ens va frappar va ser el contingut, l'argument, que, efectivament, com va avançar l'Esteban en la presentació, no va deixar indiferent ningú.

Les febelses de la natura humana i la hipocresia que preferix ocultar situacions escabroses, per conservar la tranquilitat i el poder, són alguns dels temes d'una pel·lícula dura però que va agradar i va provocar una discussió molt enriquidora.

Casualitat ... la pel·lícula gira al voltant d'una celebració del 60 aniversari del patriarca d'una família ... i just aquest dia vam celebrar al Cineforum el 60 aniversari de 2 amics: la Lina i en Pepe Molina; que, com en d'altres ocasions, van tenir la nostra felicitació, la sorpresa multimèdia de la Lola, la cançó d'en Xavier, l'escrit d'en Jordi i l'abraçada de tots plegats, en un entorn, com sempre, molt ben preparat pels nostres hostes, Joan I Carme.

La comèdia – Tipus 7 – Comèdia d’humor negre

Recordeu que aquest tipus de comèdia el vam cobrir al Cine Forum amb la pel·lícula Rufufu, que vam veure al Cine Forum.

Tot i això, no estarà de més dir unes poques paraules sobre aquest tipus de comèdia.

S’anomena humor negre un estil de fer humor, sàtira o comèdia, on els temes o objectes de la paròdia són els relacionats amb la mort, desgràcies, malaltia, lletgesa, suïcidi, etc. Són temes políticament incorrectes, tabú, delicats, o desagradables que l'humor transgredeix i capgiversa, per desvetllar la consciència vers aquests fets.

Possiblement, Rufufú no és una pel·lícula totalment “d’humor negre”, tot i que, com recordareu, té forces pinzellades de sàtira, però les desgràcies s’exposen amb un to d’ironia no punyent. A part de les seves seqüel·les, pel·lícules similars a Rufufú serien l’espanyola "Atraco a las 3", i l’anglesa “El quinteto de la muerte”.

Si ampliem l’abast de la categoria, podem aplegar també comèdies de crítica política o social i també comèdies que freguen el gènere del terror. Posem-ne alguns exemples:

· Steno, Mario Monicelli: Guardias y Ladrones (amb Totó),
· Kubrick: ¿ Teléfono rojo ?, volamos hacia Moscú
· Roger Corman: La tienda de los horrores

Us deixem que completeu vosaltres la llista ... ànim.

22 DE MAIG - AL OTRO LADO

En un ambient de febre barcelonista - la taula parada amb els colors blaugrana era un primor - hem gaudit de la presentació per part d'en Pepe Molina de la interessant pel·lícula "Al otro lado", del director turc-alemany Fatih Akin

Pel·lícula esplèndida, que va obtenir el premi al millor guió a Cannes el 2007, que, a través de diverses històries creuades profunditza en la condició humana, trobant llocs comuns en moltes circomstàncies de la vida que estan per sobre de les identitats de grup. O, dit de forma ràpida, primer som persones y després venen les etiquetes: Alemany, espnyol, turc, marroquí, etc. etc..

Com molt bé ens va explicar en Pepe, la pel·lícula forma part d'un intent de trilogia sobre l'amor, la mort i el mal, que va obrir amb la pel·lícula "Contra la pared", i segueix amb aquesta.

Pel·lícula amb molts matisos, que va donar lloc a una interessant discussió. Les escenes dels taüts que viatgen materialitzen la presència de la mort, de morts de persones que es fan apreciar i es trobaran a faltar, i que fan que la pel·lícula sigui, en el fons, un cant a la vida.

DIVENDRES 24 ABRIL - SESSIÓ DOBLE

Divendres 24 d'abril els assistents al Cinefòrum van tenir ocasió de triar entre 2 pel·lícules, ja que la sessió va ser doble: 2 pel·lícules en paral·lel (format "multisala").

A la sala habitual es va projectar la pel·lícula Crash, del director canadenc David Cronemberg, presentada per Antonio Nuño.

L'Antonio va ressaltar en la seva presentació que la pel·lícula ens presentava persones que cercaven emocions fortes, especialment a través dels xocs de cotxes i del sexe, i a la que els espectadors havien d'aproximar-se també amb els sentits, no amb la ment, igual que els personatges de la pel·lícula. Pel·lícula que no deixa indiferent a ningú: a uns agrada molt i a altres els desagrada. Precisament per això, la meitat dels assistents a aquesta sessió del cinèforum van assistir i disfrutar amb aquesta pel·lícula, mentre l'altra meitat va preferir l'opció alternativa, "Cuerda de presos".

A la "sala alternativa" es va projectar "Cuerda de presos", pel·lícula espanyola, del 1956, del director Pedro Lazaga.

La pel·lícula mostra el trasllat d'un perillós delincuent des de Lleó a Vitoria, a través de les muntanyes del nord, l'any 1.880. Amb una gran fotografia i música, els espectadors es van sentir transportats a un món ja passat, observat amb una càmera que també ens resulta distant en el temps.

Totes dues pel·lícules van constituir experiències força interessants.

Per a la propera sessió, que tindrà lloc divendres 22 de maig, Pepe Molina serà el ponent i passarà una pel·lícula de la seva elecció

La comèdia – Tipus 6 – La “Comèdia d’autor”

En aquest apartat encabim comèdies associades a un director (o actor) amb una personalitat i estil molt propis que transfereixen a la pel·lícula.

Diferenciem així els “professionals” que poden fer un cinema de qualitat en una gamma variada de registres d’aquells que sempre hi deixen una empremta fàcil de reconèixer.

Segur que les opinions són variades sobre qui es pot considerar que ha generat un estil propi “d’autor” i qui no ... no ens barallarem per això ... decidiu vosaltres ... però permeteu-me suggerir-ne alguns:

• Els Germans Marx tenen un grapat de pel·lícules genials amb un humor molt propi i particular. Així: Una noche en la ópera, Sopa de ganso

• Els Germans Coen tenen també un humor propi, irònic i punyent. Vegeu, per exemple: Fargo, Arizona baby

• Encara uns altres germans: els Germans Farrelly, amb un humor molt peculiar que desperta sentiments contraposats: Algo pasa con Mary


• Mel Brooks, rei de la farsa i la paròdia, tot i que a El jovencito Frankestein hi barreja una bona dosi de terror.

• Woody Allen. Què cal dir-ne … És un dels pocs comediants “que s’ha fet perdonar fer comèdies” i ha estat admès al “sancta sanctorum” dels “intel·lectuals”. Al cineforum hem vist “Recuerdos”, excel·lentment presentada per Ricard Figueras: Desmontando a Harry , Balas sobre Broadway

* Monty Python: L’humor en clan britànica: La vida de Brian

i, és clar, …

Pedro Almodóvar: Volver, ¿ Qué he hecho yo para merecer esto ?

Que en falten molts ? ...és clar ... animeu-vos a afegir-los.

La comèdia – Tipus 5 – Comèdia musical

La comèdia musical és en sí tot un món, amb moltes tipologies específiques: La història del cinema és plena de grans musicals. Cal, però avançar, que, més que en altres gèneres, aquest ha estat un gènere principalment americà.

“El mago de Oz”, de Victor Fleming amb Judy Garland, va constituir un dels primers grans èxits musicals.

Sovint, els musicals es van basar en parelles d’actors ballarins destacats. Així:

Fred Astaire i Ginger Rogers van protagonitzar forces pel·lícules d’èxit, com:

La alegre divorciada
Sombrero de copa

És clar que a vegades les parelles variaven. Veiem per exemple 2 grans èxits de Gene Kelly:

Gene Kelly i Debbie Reynolds – Cantando bajo la lluvia
Gene Kelly i Leslie Caron – Un americano en Paris

Un cop més, la llista és inacabable. Cadascun de nosaltres té el seu musical preferit... Alguns us decantareu per

“My fair lady” (Audrey Hepburn i Rex Harrison )

Altres preferireu potser quelcom més modern com Chicago (Richard Gere, Renée Zekkweger i Catherine Zeta-Jones) ... ?

Sigui com sigui ... segur que passareu una bona estona quan trieu un musical, el veieu, ompleneu la casella ... i ens ho feu saber

COMPASION

La Impaciencia del Corazón es un libro de Stefan Zweig que trata el tema de la compasión. El argumento de la novela es el de un joven militar, en la Austria de preguerra europea, que un día en un baile quiere sacar a bailar a una muchacha parapléjica, sin él saberlo. Ante la reacción de disguto de la joven, él se siente aturdido por la metedura de pata. En su intento de arreglar el desaguisado, movido por la compasión, cada vez se lía más. Cuando quiere salir es tarde.
La lección, que con su magistral verbo nos da Zweig, es la de que la compasión tiene un finísima línea divisoria entre el sentimiento de solidaridad hacia otra persona y la culpabilidad de la frustración que pueda sobrevenirle al otro por haberse transgredido los límites de una conducta razonable. En este caso lo razonable hubiera sido pedir perdón por el desliz, pero esta brevedad y concision la sustituyó por un torpe acercamiento que dió pié a que ella se enamorase de él pensando que él lo estaba de ella. Error sin arreglo que ni los avatares de la guerra mundial pudieron hacerlo olvidar.
La conclusión es una frase lapidaria que dice que "Ningún sentimiento de culpabilidad prescribe en tanto la conciencia tenga conocimiento de ello".
Este libro se reeditó el año 2004 y, aunque escrito en los años treinta del siglo pasado, no ha perdido actualidad, porque trata de un sentimiento universal y las formas de acercarse a él que son intemporales.

La comèdia .- Tipus 4 “Comèdia clàssica europea”

Entenem per “Comèdia clàssica” les comèdies que se situen en un període temporal similar al que hem contemplat per a la comèdia clàssica americana, és a dir, a grans trets, entre 1.940 i 1.970.

D’altra banda, parlar de la “Comèdia clàssica europea” és difícil perquè el cinema europeu és variat i conté forces estils diferents de cinema, segons ens fixem en diferents països. N’esmentarem tan sols alguns:

Si contemplem la comèdia espanyola, podem situar, en primer lloc, alguns directors que ja els anys 40 van fer pel·lícules dignes, malgrat les fortes dificultats del context sociopolític espanyol d’aquella època. Així:

• Edgar Neville, del qual ja vam veure al Cine Forum La vida en un hilo, i del qual, entre d’altres pel·lícules, podem veure El último caballo
• José María Forqué, del qual podem veure Atraco a las tres, pel·lícula similar a la que recentment vam veure, Rufufú.

Si preferim pel·lícules una mica posteriors, podem inclinar-nos per algun dels “grans clàssics” de la comèdia espanyola:

• Luis García Berlanga, amb moltes pel·lícules per triar: Bienvenido Mr Marshall, El verdugo, Plácido
• Marco Ferreri, encara que italià, va produir pel·lícules inoblidables a Espanya, que poden considerar-se espanyoles: El pisito, El cochecito

La comèdia italiana és una altra mostra de línia cinematogràfica amb un estil propi. D’una banda, tenim el moviment del neorealisme, que tant bé ens va presentar Pepe Martinell, quan va presentar Il Cappotto. Però, progressivament, Itàlia va trobar a través de la “Comedia alla italiana” una manera desenfadada i divertida de contemplar-se a si mateixa. La llista de directors, actors, actrius i pel·lícules seria inacabable. Citaré a tall d’exemple:

• Dino Risi : La escapada
• P Fermi: Divorcio a la italiana
• Vittorio da Sica: Matrimonio a la Italiana

Si anem a França, seleccionem 2 referències destacades:

• Jacques Tati, del qual ja hem remarcat el seu humor especialment visual: Días de fiesta, Las vacaciones del Sr Hulot
• Gerard Oury: La gran juerga

Per completar, citarem:

• Alexander Mackendrick, tot i que nordamericà, va produir pel·lícules a Anglaterra, entre elles El quinteto de la muerte, de tipus similar a les abans esmentades “Rufufu” o “Atraco a las tres”

• Ingmar Bergman (Suècia): Sonrisas de una noche de verano, una de les poques pel·lícules d'aquest gran cineasta que pot considerar-se que "tira cap a comèdia".

CALÇOTADA 2009

Un cop més, la Maria i en Miquel ens convoquen a la calçotada, a la seva casa de Fontpineda, on tornarem a tenir ocasió de, al voltant dels calçots i de les brases, parlar de cinema i de tantes altres coses.

Per acabar-vos d'animar, noteu que aquí mateix al blog podeu veure les fotos de la calçotada de l'any passat .... se us farà la boca aigua !

Fins dissabte !!!

TRAICIO de Harold Pinter

Aunque sea por una vez, permitáseme publicar en un blog dedicado al cine, una breve reseña de una obra de teatro. No es otra que TRAICIO de Harold Pinter, que se representa estos días en el Lliure.

Es un drama actual, basado en un episodio en la vida del propio autor- Auden decía que, en cierto sentido, todas las obras son transmutaciones de la vida de sus autores.
El drama lo fundamentan tres personajes entre sí; dos amigos de toda la vida y la relación adultera de uno de ellos con la mujer del otro. La traición aquí es circular, pero la más remarcable y la que da título a la obra, es la confesión que, en un momento dado, hace la mujer al marido, de que mantiene una relación adultera con su amigo. Cuando el amante se entera- de que ella ha informado a su marido- se siente traicionado.

Paradojas de la condición humana. La recomiendo.