dissabte, 28 de setembre del 2013

27 de setembre - Flores rotas




Divendres 27 de setembre vam inaugurar la nova temporada del cinefòrum amb la presentació de la pel·lícula Flores rotas, de Jill Jarmusch.


Aquesta pel·lícula de l’any 2005 va obtenir el gran premi del jurat al Festival de Cannes, al que dedicarem una especial atenció durant aquesta temporada.


La pel·lícula ens mostra les peripècies d’un home solter, Don Johnston, interpretat molt peculiarment per Bill Murray, triomfador a la vida,  que tota la vida ha estat un Don Juan i que en un moment determinat rep una comunicació anònima inquietant: Una de les seves antigues amants li comunica que té un fill d’ell. Aquesta comunicació el porta a iniciar un viatge cap el passat, a la cerca de les seves antigues amants, i, potser, d’elements diferents de la seva vida que ha deixat de banda.


Distreta i suggestiva, encara que també enigmàtica, junt amb la pel·lícula ens vam endinsar en el glamour del festival de Cannes amb una magnífica selecció fotogràfica retrospectiva aportada per Joan González.


Abans de la pel·lícula, Jordi Castells ens va exposar alguns retalls de la història del Festival de Cannes, i després de la pel·lícula, amb un joc molt ingeniós preparat pels amfitrions, vam constatar que al Festval hi han participat una gran varietat d’excel·lents pel·lícules, i que, per tant, aquesta temporada tindrem molt de bo per escollir.


Disposem-nos, doncs a començar aquesta temporada en la que celebrarem els 10 anys del cinefòrum “a la manera de Cannes”.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Una temporada molt especial ... a Cannes ...


La temprada que comencem és molt especial: Aviat es compliran els 10 anys del cine fòrum, la primera sessió del qual va tenir lloc l’octubre de 2003, a casa d’en Pepe Molina, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru. Segur que ho celebrarem com toca. 


Una de les maneres de celebrar-ho és ser especialment exigent en la selecció de les pel·lícules que presentarem, i per ser-ho, s’ha proposat centrar la selecció en pel·lícules guardonades al festival de Cannes.


El festival havia de començar el 1939, però l’esclat de la guerra mundial el va ajornar fins el 1947. A partir del 1954, el principal guardó que atorga és la “Palma d’or”, que ha recaigut en pel·lícules molt diverses, i, encara que el festival destaca pel seu glamour,  s’ha posat èmfasi en cinema d’autor o innovador.

Ben segur que tindrem molt a parlar-ne i moltes bones pel·lícules per triar, i en aquest blog en podrem fer el seguiment. Preparem-nos, doncs, a gaudir una temporada molt, molt especial.

Recital líric al MEAM

Dissabte 3 d'agost, unes quantes persones del cine fòrum vam seguir el suggeriment que ens havia fet Lola Rodríguez, i vam anar al local del MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) a gaudir d'un recital líric, ofert per part de la soprano Jonaina Salvador, el tenor Xavier Canela i el pianista Marc Vidal. Va presentar l'acte Francisco Javier Hernando, fill de Lola Rodríguez, que també és pianista.




L'actuació va ser magnífica. L'ambientació hi acompanyava: El MEAM està ubicat en un antic palau senyorial, que encara que en el seu moment va ser dividit a causa de la creació del carrer Princesa, conserva el seu estil i esplendor. Després de passar per diverses mans, ara és la seu del MEAM, que s'esforça a oferir activitats artístiques de qualitat - recordem recentment una magnífica exposició antològica de l'escultura catalana - entre les quals destaquen recitals musicals de diverses tipologies.


La qualitat dels joves interprets, que van oferir fragments seleccionats d'obres de Franz Léhar, Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Gaetano Donizetti i Georges Bizet, en un entorn molt propici, va constituir, per a  molts que començaven les vacances, una magnífica entrada, com es pot constatar en les cares alegres de tots plegats.



Una cloenda magnífica




El passat 27 de juliol, el cine fòrum va abandonar per una vegada la seva seu habitual a Teià, i es va desplaçar a Fontpineda, on va tenir lloc una magnífica sessió de cloenda amb la projecció de la pel·lícula Cotton Club.

La pel·lícula va estar una magnífica elecció, ja que, malgrat que és de l’any 1984, no ha envellit gens, i ens va oferir un magnífic còctel de música, ritme, humor i drama. Com va comentar en Victor Apolhinarios, "és una d'aquelles pel·lícules que per higiene mental s'hauria de veure un cop l'any".

Com magnífica va ser la posada en escena “estil anys 20” que ens van oferir la Maria i en Miquel, amb els integrants del cine fòrum vestits d’època.



Per recordar-ho, tenim aquí el magnífic reportatge que va fer la nostra fotògrafa – artista Lola. Així ningú podrà negar que va ser “gàngster per un dia”.

diumenge, 30 de juny del 2013

28 Juny - Drive

Divendres 28 de juny, Jesús González ens ha presentat la pel·lícula Drive, dirigida pel director danès Nicolas Winding Refn, i interpretada, entre d’altres, per Ryan Gosling i Carey Mulligan.

La pel·lícula és recent: Va ser estrenada l’any 2011 i va aconseguir diversos premis, entre ells el de millor director en el festival de Cannes.

El nucli de la pel·lícula rau en la personalitat del seu protagonista, un conductor sense nom, amb grans habilitats al volant i una sang molt freda, que li permeten alhora fer d’”especialista” en pel·lícules d'acció  i posar les seves habilitats al servei d’encàrrecs de dubtosa finalitat, dels quals ell no se’n sent responsable ni implicat.

La seva fredor i domini de si mateix només es trenquen quan s’enamora d’una veïna que té un fill jovenet, a través dels quals constata que la vida pot tenir també emocions i sentiments, als que fins llavors, ell semblava aliè.

La pel·lícula va destacar pel seu llenguatge i ritme, sense presses, però sense pauses, amb escenes impactants i violentes, rodades als carrers de Los Angeles, amb una música molt actual i variada alhora. Aquest llenguatge molt propi, la personalitat controvertida del protagonista, i la intervenció de la deliciosa Carey Mulligan, han fet de la pel·lícula, malgrat la seva joventut, una pel·lícula de culte, que Jesús González, molt atent, ha volgut repescar per a tots aquells que se l’havien perdut.

La pel·lícula va provocar opinions variades. En general va agradar força, però, alhora al alguns els va desagradar. Hi va haver pocs termes mitjans. En particular, la personalitat del protagonista va despertar forces controvèrsies. Algú – oi, Ramon ? - el va titllar de personatge admirable, coherent i gens violent. Aquesta darrera opinió va generar forces discussions, ja que el concepte de violència era utilitzat sota visions i perspectives variades.

El que sí ens va quedar clar a tots és que aquesta pel·lícula no podia passar desapercebuda. Ha pujat a l’olimp de les pel·lícules de culte, i qui sap si d’aquí uns anys en veurem una continuació.

Podeu ampliar més aquesta referència i el record d'aquesta sessió al magnífic reportatge que sobre la mateixa ha fet Judith Vives al seu blog Espai Isidor.

La sessió va acabar amb una agradable sorpresa: La temporada no s'ha acabat sinó que tindrem una darrera sessió estiuenca amb una pel·lícula que ens traslladarà als feliços anys 20 amb la seva música i els seus drames: Cotton Club. Fins llavors, doncs, i, mentrestant, gaudim de l'estiu.


dimecres, 29 de maig del 2013

24 de maig - Le père de més enfants

Divendres 24 de maig va tenir lloc la projecció de la pel·lícula “Le père de més enfants”, dirigida per la jove directora francesa Mia Hansen-Løve.


La presentació de la pel·lícula la va fer Paco Poch, productor de cinema, que va tenir part activa en la distribució de la mateixa.

En Paco ens va explicar que si va apostar per la distribució d’aquesta pel·lícula és perquè, a més de valorar la qualitat cinematogràfica de la mateixa, ell personalment es veia reflectit en el personatge principal de la mateixa, Gregoire, un productor de cinema arriscat i hiperactiu, al que els problemes econòmics i professionals sotmeten a una tensió molt forta que afecta de forma profunda la seva vida personal i familiar.

Posar límits a l’espai que la feina - per creativa i gratificant que resulti - agafa de la teva vida personal i familiar o barallar-te amb directors creatius que pensen que l’art no té preu sempre que el diner i el risc l’assumeixi un altre, són situacions que poden no ser gens fàcils, però que si no s’aborden adequadament poden fer pagar un preu molt alt.

Mia Hansen-Løve ho ha sabut explicar bé a “Le père de més enfants”, una pel·lícula dura en la que molts workaholics (no necessàriament del món del cinema) i persones que deixen que tensions poc controlades envaeixin el seu jo més íntim, s’hi poden veure reflectits. Paco Poch, va estar encertat en fer-nos arribar una pel·lícula que, potser, no haguéssim pogut veure sense el seu bon ull clínic, i va contribuir a que tinguéssim una rica discussió a partir de les premises de la pel·lícula.

En definitiva, una bona pel·lícula i una bona sessió. Gràcies, Paco.

dimecres, 8 de maig del 2013

26 d’abril - Barcelona abans que el temps ho esborri

Divendres 26 d’abril vaig presentar la pel·lícula “Barcelona abans que el temps ho esborri”.

Es tracta d’un documental força interessant, relat de la història d'unes famílies de la burgesia barcelonina (els Baladia, els Llorach, ...), basat en les memòries d'un dels descendents de la família, Francesc Xavier Baladia, que ens mostra uns personatges molt peculiars, que van incidir en diversos aspectes en la vida de Barcelona.

La pel·lícula, dirigida per Mireia Ros, es basa en el llibre “Abans que el temps ho esborri”, escrit pel propi Francesc Xavier Baladia.

La pel·lícula posa èmfasi en la descripció de personatges de la família (fins a 5 generacions hi són referenciades), especialment dones: Ramona, la dona activa, però frustrada; Teresa, la ben Plantada; Isabel, musa i plena de vitalitat, que juntament amb la descripció del seu context, dóna lloc a una pintura plena de força i de color.

Les memòries es reforcen amb l’aparició de personatges públics relacionats amb Barcelona i el seu entorn  (Mataró, Argentona, Cadaqués, ...) i amb la família: Ramon Casas, pintor i retratista de la vida social, i molt especialment de la burgesia; Pompeu Fabra, enginyer i lingüista; Puig i Cadafalch, arquitecte i polític, entre d’altres.

En la pel·lícula plana un personatge col·lectiu: La “família”, que per a en Francesc Xavier Baladia, és font de records variats i rics, que desitja conservar i compartir. Un altre personatge col·lectiu significatiu, però, és Barcelona – el nom de la qual apareix al títol de la pel·lícula - de la que la pel·lícula ens mostra l'evolució a gran ritme, i que, a cavall de 2 exposicions universals, creix física i socialment, estirada per arquitectes, artistes i industrials, que faran que al cap d'uns anys no es reconegui.

Els records de Francesc Xavier Baladia, molt ben estructurats en llenguatge fílmic per Mireia Ros, ens van permetre gaudir d’una molt bona i agradable pel·lícula i dur a terme un ric debat que va fer èmfasi en el contrast entre la història passada i un present ple d’incògnites. Incògnites, però, que també van existir per a tots els personatges que la pel·lícula ens mostra i que Francesc Xavier Baladia ha volgut recordar abans que el temps ho esborri.

dissabte, 23 de març del 2013

22 de Marzo - LA BATALLA DE ARGEL






En la programación de esta temporada habíamos incluido la película La Batalla de Argel, a propuesta de Josep María Cortina, del director Gillo Pontecorvo, realizada en el año 1966.
Josep María hizo una breve  introducción remarcando  los antecedentes históricos que cuenta la película, que fue  muy interesante oír para el visionado subsiguiente.
Cuenta los últimos años de la guerra de la  independencia de Argelia,  centrada en la ciudad de Argel, y está  basada en las propias experiencias del comandante del  FLNA Saadi Yacef, actor en la película, que se lo propuso a Gillo Pontecorvo y éste aceptó.
El encuadre histórico se enmarca  en el proceso  que hubo, posterior a la Segunda Guerra Mundial y la creación de la ONU, con la declaración fundacional  del derecho de Autodeterminación de los pueblos y el  proceso descolonizador que se  desató por todas partes. Los movimientos descolonizadores tomaron impulso con la declaración de la ONU, así como  la concienciación de los pueblos colonizados por la necesidad de independencia si querían ser pueblos libres y administrar sus recursos económicos.
La película se centra en la lucha en la casbah de la ciudad de Argel  entre el Frente de Liberación Nacional de Argelia y las fuerzas ocupantes/colonizadoras  francesas. A ritmo de thriller, cuenta la historia de varios personajes en un contexto de guerra de guerrillas en el interior del barrio árabe de la ciudad, con sus intrincadas calles, estrechas  y empinadas; asesinatos a sangre fría, bombas en cafeterías, torturas, represión, venganzas; pobreza, humillación, racismo…….. Sobrecogedora y excelente.
Posterior al visionado se suscitó un debate interesante y animado en el que destacó, como visión general, que el proceso de independencia que narra la cinta no tiene ningún punto de conexión ni semejanza alguna con otros movimientos independentistas actuales,  pues aquellos estaban basados en la opresión económica y pobreza de los pueblos colonizados que aspiraban a su liberación  y estos se acentúan más en una base sentimental.
Esta película se proyecto  en el programa de TV La Clave de José Luis Balbin allá por los años ochenta y  también, como en nuestra sesión,  fue muy debatida.

dimarts, 19 de febrer del 2013

15 febrer - Buscando a Eimish




Les coses es valoren més quan s’han perdut ? ...


És la “pèrdua” necessària per adonar-nos del que tenim i no valorem prou ? ...

És l’amor un sentiment caduc i fugisser ... o és quelcom actual i pel que val la pena lluitar ? ...

Lluitar per un amor que sembla escapar-se és una actitud poc “masculina” ... són més aviat les dones les que “parlen d’amors” ... ?

Aquestes i moltes altres preguntes són les que ens vam plantejar després d’haver vist “Buscando a Eimish”, la pel·lícula que Ana Rodríguez Rosell, la seva directora, ens va presentar el passat divendres dia 15 de febrer.

I és que quan Lucas parteix a la cerca d’Eimish, la seva companya, que se n’ha anat de casa sense dir ni fava, i inicia el viatge cap la seva Ítaca particular - el desitjat retrobament amb Eimish - empès per la flama interna que la pèrdua ha revifat, trobarà moltes coses pel camí, que l’ajudaran a conèixer millor la seva companya, a ell mateix, i el món que els envolta.

Potser no hi ha una resposta tancada per cap de les preguntes ... potser l’amor és tan masculí com femení ... és de tots els que el valoren i el cuiden, però, certament, “Buscando a Eimish” és una pel·lícula “femenina” perquè la seva autora no se n’amaga dels seus sentiments, sentiments de dona que valora que en la vida val la pena lluitar, estimar i donar el millor d’un mateix en tots els moments, com ella ho ha fet en aquesta pel·lícula en la que del primer al darrer instant ens fa sentir al costat dels que viuen, dels que estimen, dels que pateixen i dels que gaudeixen ... com ella mateixa.

Gràcies, Ana per una magnífica pel·lícula, i per la teva companyia  en una sessió inoblidable.

dimecres, 6 de febrer del 2013

SERIES DE TV - MADMEN - HOMELAND


No siempre he sido un seguidor fiel a las series de TV, aunque debo reconocer que guardo un especial recuerdo de algunas; Los Intocables, El Fugitivo, El Santo, Bonanza, etc. Etc.  Hace años que estoy alejado de la TV, salvo noticiarios y deportes.
Un amigo, aficionado al cine  como yo, me dijo “el buen cine está ahora en la series de TV” y me habló de  Madmen , me guardé el comentario y me dije que tenía que ver algún capítulo para ver que tal. Hecho. Tenía razón.

MADMEN

Es la historia de Donald Draper, publicista, que inicia su actividad  a finales de los años 50, y ya veremos hasta donde nos lleva, pues aun no se ha acabado. Lleva emitiéndose cinco temporadas y en primavera, según creo, comenzará la emisión de la sexta.
El hilo conductor de la serie es la vida de Donald Draper y todo lo que la envuelve; su trabajo como tronco central del relato, su vida privada, la época en que vive. Y, como la vida de los individuos, vista en su conjunto,  es una catarata de acontecimientos, si se cuentan bien,  puede ser genial. Y es lo que le pasa a la serie. Los personajes principales son todos representativos de algo, es decir, que además de su papel en cada capítulo, simbolizan hechos o situaciones de  la época .

El escenario natural del relato es la oficina de la agencia Sterling & Cooper.  Un mundo; allí están todos, desde el gran jefe hasta el ascensorista. Y es el nexo en donde se inician y acaban las historias que pasan. Todos tienen motivos aparentes para ser felices, pero no lo son. Los escenarios son naturales; la mayor parte de  la ciudad de Nueva York.  Los diálogos son geniales.  Ahí es en donde notamos que han contado con los mejores guionistas y cineastas del momento. Los buenos diálogos son muy difíciles y solo están al alcance de unos  pocos.
Merece mención  especial la  fidelidad histórica. Es asombrosa. Allí vemos  la liberación de la mujer  y su   conquista  de espacios en un mundo laboral dominado por los hombres, el lento avance en los derechos civiles para los negros en América, etc. De  un minimalismo exquisito; vestuario, peinados, modas, costumbres; beber y fumar en el trabajo; hombres machistas, mujeres con curvas.
Tanto me atrajo que hemos visto las cinco temporadas casi seguidas, de un tirón y estamos impacientes por el inicio de la sexta.
HOMELAND.

Esta serie, de momento no es tan larga como la otra, solo lleva dos temporadas. La empezamos a ver como resultado del buen sabor de boca que nos dejó la anterior y porque nos llamó la atención que este año había desbancado en los premios Emmys a Madmen. Así que pensamos que, si un jurado consideraba a esta mejor, había que verla, pues tendría que ser muy buena. Y lo es.
La serie esta copiada de una que hicieron  en la TV de Israel y, en consecuencia, aprovechando los mismos argumentos, han trasladado su ubicación a la América post once de septiembre con su obsesión  antiterrorista.
El hilo conductor son dos personajes centrales; un soldado americano que estuvo secuestrado ocho años en Irak y es liberado y una agente de la Cía dedicada a la lucha antiterrorista de cariz islamista.
El soldado es sospechoso de converso al islam y de haberse convertido en terrorista al servicio de Abu Nassir, alter ego, de Bin Laden.
Asi que ya tenemos a la pareja que nos mantendrá en vilo toda la serie. Ella, Carrie, la agente de la CIA, el Brody el sargento rescatado de Irak.
Tanto la primera como la segunda temporada tienen como centro las sospechas sobre el sargento Brody y el seguimiento obsesivo del caso por la agente Carrie. Es aquí en donde hay que detenerse porque, si bien, el planteamiento pudiera ser como un film del oeste, buenos contra malos, lo cierto es que ambos tienen sus razones, y es en la construcción de los personajes en donde, en mi opinión, reside gran parte del atractivo de la serie.

Ella, Carrie,  es una mujer dual, obsesionada con su trabajo y con una intuición fuera de lo común, capaz de cualquier cosa para conseguir su objetivo,  a la vez que una persona solitaria, que lucha contra el mundo sin que la entiendan demasiado. Es un personaje de los que abundan en el  cine de Nicholas Ray.
El, Brody, es también un personaje muy difícil. Porque es un hombre al que han tenido en cautiverio ocho años, en los que han puesto a prueba toda su resistencia física y mental que regresa a su casa, que ya no lo es. Aunque es bien recibido, la realidad que  encuentra es que su familia ha vivido ocho años sin él y se extrañan mutuamente.
Son dos personajes que viven en el abismo, que unas veces les separa y otras les unirá, pero abismo al fin y al cabo.
También es muy destacable la moderna tecnología sobre seguimiento y espionaje que exhibe la película, así como muestra el complejo entramado político que siempre hay detrás de todas las cosas.