Jorge Grau (I)

La propera sessió de cine fòrum tindrem la sort de tenir entre nosaltres un home amb molts anys de cinema al darrera: Jorge Grau, que ve de la ma de Xavi Perna, el nostre gran enllaç amb el món del cinema.

Un home que, com el grum de la seva pel·lícula “El espontáneo”, va començar fent de tot, però que de cada tecla que va tocar en va aprendre alguna cosa.

La seva voluntat de compartir, d’explicar històries, ha fet que tingui al darrera forces pel·lícules, i moltes vivències, que ben segur compartirà amb nosaltres el dia de la sessió.

Com avançada, incloem alguns enllaços d’entrevistes seves a Internet, que ens permetran conèixer una mica la seva personalitat.

Entrevista a Judex Fanzine amb Luis Rueda (Primera part, segona part)

Entrevista amb Jesús Brotons a Vice Beta

A Internet està farcit de referències seves, que ens permeten conèixer-lo millor. Però el millor és que ben aviat el tindrem entre nosaltres.

Habemus papam

M’ha agradat. Tendra. Produïda en clau d’humor. Les quasi 2 hores de la pel·lícula passen de pressa, però els sentiments que et provoca queden dintre.

Reviure els fasts d’un conclau és sempre espectacular, però sentir el pes que la situació provoca en els presents, veure les persones que hi ha sota les púrpures, i, molt especialment, sentir l’angoixa que es produeix quan la sotana passa de púrpura a blanca, és, simplement, humà.

Som conscients que la cúria i el món vaticà són un gran teatre, però redescobrir que la vida és un petit – gran teatre en el que cadascú és un actor, petit o gran; redescobrir que jugar proporciona plaer i que, potser, el millor que pot fer un psicoanalista és fer-nos retrobar amb l’alegria de la vida i del joc; constatar que en el gran teatre de la vida el guió no està escrit i s’ha de trobar a l’interior del cor d’un mateix, són algunes de les pinzellades del que la pel·lícula ens vol fer constatar.

SUSANNE BIER

Creo no equivocarme si empiezo etiquetando a la directora danesa, Sussane Bier, nacida en Copenhague en el año 1960, como un clásico moderno. He tenido oportunidad de ver en las últimas semanas un repertorio importante de sus películas, que me han conmovido. Sus historias son las nuestras, su mundo, también.
1) Sus temas son duales y confrontados; habitantes de una sociedad rica y sus dramas particulares. Habitantes de un mundo pobre en donde aquellos parecen minúsculos si los comparamos con la necesidad de sobrevivir sin recursos.
2) Y por encima de todo está el sentimiento y la profunda humanidad de los protagonistas que pueblan sus historias. A todos los pone frente al abismo de su existencia, preguntándose por el sentido de su vida. Estos responden siempre como se espera de ellos y acaban, como el espectador, sucumbiendo. No hay tregua, nada es gratis, ni el sentimiento es mercancía de ida y vuelta.
En Problemas de Familia ya apunta detalles, con soltura, y nos enfrenta a un drama ético y moral que lo resuelve con una postura sin ambages. En Brothers nos habla, en una situación puesta al día, del muerto que retorna y de la necesidad de tener que salir adelante a pesar de que la vida a las personas se lo ponga muy difícil. En Siempre Te Querré nos pregunta en donde está limite cuando ayudas a alguien que está en el pozo, ¿hasta dónde puedes llegar?. En Después de la Boda, el reencuentro con el pasado, etc.
Susanne Bier con su cine pone el dedo en la llaga del hombre de este siglo, que no es un ignorante, es un ser culto y tiene sentimientos, por lo que pone en sus labios diálogos maravillosos, esperando siempre una reacción positiva frente a las urgencias de la vida.

De su filmografía destacan:
1. All You Need is Love (2012)
2.En un mundo mejor (2010)
3.Cosas que perdimos en el fuego (2007)
4.Después de la boda (2006)
5.Hermanos (2004)
6.Te quiero para siempre (2002)
7.Livet är en schlager (2000)- Una vez en la vida
8.Den eneste ene (1999)- El amor de mi vida
9.Sekten (1997)- Credo
10.Pensionat Oskar (1995)- Like it Never Was Before
11.Det bli'r i familien (1994) -Problemas de Familia
12.Luischen (1993) (TV)
13.Brev til Jonas (1992)- Letter to Jonas
14.Freud flyttar hemifrån... (1991)- Freud's Leaving Home

4 novembre - El guerrero pacífico

Divendres 4 de novembre vam passar la pel·lícula "El Guerrero Pacifico- Peaceful Warrior", que va ser presentada per Ramon Roblas (Nomar Salbor "del Pinzell”), que ens havia elaborat aquesta informació i ressenya de presentació:

 - Pel·lícula: El Guerrero Pacifico / Peaceful Warrior

- Filmada / produïda: any 2006


- Director: Victor Salva


- Actors principals: Nick Nolte i Scott Mechlowicz


- La pel·lícula està basada en fets reals, sobre la vida d'un gimnasta ( Dan Millman) de la Universitat de Berkeley (Estats Units) .


- Seguint en la meva filosofia de presentar pel·lícules sobre les “Debilitats Humanes”, en aquest cas entra en una dimensió que podríem dir que té una certa espiritualitat i se sustenta sobre les respostes i les tres preguntes fonamentals envers la nostra existència:

·         On som?: AQUI

·         Quina hora és? : ARA MATEIX!-

·         Què som? : AQUEST MOMENT!

La pel·lícula tracta sobre aquest (diria) desfici que ens porta a la societat en general a lluitar/pensar “per tenir” i “el que vindrà”, exigint-nos contínuament més i més fites, i no pas, per estar vivint el moment present, deixant que l'univers per si sol, ens porti el que per la nostra actitud (segons haurem sembrat), igualment ens acabarà arribant.

Lao Tse (fa mes de 2.500 anys) va escriure “ El Tao” (El Camí), un dels llibres importants de la humanitat. Aquet llibre consta de 81 versos (pensaments), en els que ens dona solució per totes les “debilitats consubstancials amb l’ésser humà".

M’he permès adjuntar-vos dos versos amb comentaris del doctor i filòsof Wayne W. Dyer, que ha sabut desglossar (per tal que els entenguem millor) els pensaments de Lao Tse, adequant-los a la nostra manera d’entendre i viure actual; si bé “El Camí” , “per se” no necessita adequació, ja que sempre és de rabiosa actualitat: Aquí, Ara i Cada moment.

Tot això ho podreu observar en el dossier adjunt, en els versos adjunts Nº 20: “Viure sense lluitar (per les coses mundanes)", que crec és molt adient sobre el tema de la pel·lícula i el vers Nº64 “Viure estant aquí i ara”, que entenc com “la base” de totes les activitats humanes.

Després d’una introducció a la pel·lícula, que va fer el propi Ramon, la vam veure i posteriorment vam passar al col·loqui.

La pel·lícula va despertar controvèrsia: Hi va haver qui la va elogiar força, no tant per la qualitat cinematogràfica com perquè va sentir-se plenament identificat amb el missatge i forma de veure la vida que mostra la pel·lícula.

D’altres, però, van mostrar el seu desgrat per la pel·lícula, que van considerar previsible i avorrida, desaprofitant  les possibilitats del llenguatge cinematogràfic.

La controvèrsia, sempre saludable, ens va obrir la gana, i, com sempre, el cine-cena fòrum va acabar en un excel·lent  sopar de germanor, durant el qual vam seguir parlant de filosofia Tao i de molts altres temes.

Perejaume a La Pedrera

A suggeriment i acompanyats pel bon amic Xavier Ripoll, hem anat a visitar l'exposició de Perejaume a "La Pedrera".

El títol de l'exposició et fa donar voltes : "Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!", però l'exposició pròpiament dita encara te'n fa donar més. És creativa i suggestiva, et fa veure que molts cops les coses que veiem no són el que semblen, que l'art moltes vegades ja és a la pròpia natura, que potser de tant "fer art" ens passem, ... i moltes sensacions més.

Vaja, que tot passejant pel Passeig de Gràcia, val la pena aturar-se a La Pedrera i perdre's per l'univers d'en Perejaume.

TNC - Una vella coneguda olor

Hem agafat, com en anys anteriors, un abonament al TNC. La primera obra que hem vist és "Una vella coneguda olor", de Josep Maria Benet i Jornet.

Et transporta uns quants anys enrera, quan nosaltres erem nens o estavem a punt de néixer, i la generació dels nostres pares i avis lluitava amb la vida.

Una vida que transcorre en un pati de veïns, amb llençols penjant, en el que s'entrecreuen les alegries, els patiments, les enveges i la vida diària d'un grapat de persones. Un tros d'espai i de temps ben dibuixat que ens fa constatar que el nostre habitat pot haver canviat força, però que el nostre interior, els nostres cors, potser no han canviat tant.

Una bona obra de teatre, ben muntada i ben interpretada, que ha suposat un bon començament de temporada.

HABANASTATION

En un viaje reciente de la compañera y camarada Lina a Cuba, nos ha traido de regalo esta cinta en DVD que al visionarla nos ha sorprendido gratamente. Es una película del año 2011 del realizador Ian Padrón.

La película cuenta la historia de dos niños, de clases sociales diferentes, que se ven obligados a convivir, por fuerza de las circunstancias, un día entero juntos. Como trasfondo de la historia está la ciudad de la Habana; la parte rica y la parte pobre. !! Madre mía cómo está la Habana. Cincuenta años de revolución para esto!!!.

Además de la historia central, están los personajes que pululan por ahí; unos con su vis entre cómica y trágica, otros funcionarios absolutos, etc. todos interesantísimos y que nos dan una amplia panorámica de la Cuba de hoy.

Alemania, año 0

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

Nader y Simin, una separación

Drama personal i familiar, explicat amb atenció a molts petits detalls, que ens permet endinsar-nos en la societat iraní i observar molts matisos, com el funcionament de la justícia, la difícil situació de la dona, que tot i això, lluita i participa en la vida familiar i social, o el paper de la religió.

Però, alhora ens permet comprovar que en el fons del cor la natura humana és semblant a tot arreu. Si aquesta història hagués passat a la Grècia clàssica, ara l'anomenariem "Tragèdia grega", i constatariem que molts dels seus components els trobem ara i aquí al nostre voltant.

Excel·lent història, narrada amb sensibilitat, ritme i ofici. No és estrany que li hagin donat el premi a la millor pel·lícula al festival de Berlin.

30 setembre - Tudancos

Divendres 30 de setemebre vam començar la nova temporada del cine fòrum amb el documental Tudancos, dirigit i produït per Rodolfo Montero de Palacio, que va assistir a la sessió, acompanyat per la seva companya.

Xavi Perna ens va fer una presentació del director, ens va exposar la seva llarga trajectòria, i va destacar el seu compromís amb un cinema lligat a la natura i a la societat en què viu.

Rodolfo ens va confirmar que a "Tudancos" (nom d'una raça bovina autòctona de Cantàbria) hi va abocar moltes de les seves arrels i emocions personals i familiars.

Tudancos ens porta al poble rural de Cantàbria on el director va passar la seva infància (Valderredible) i dóna la veu als seus habitants i a la natura.

Assistim a les vivències i sentiments d’aquests personatges i constatem que al món rural també hi ha vida. Una vida que un dels personatges ens va convidar a saber gaudir (“cada dia és diferent, cada dia passen coses”). Cada escena és un doll de vida. Especialment frapant va resultar l’escena del naixement d’un vedell.

La natura, les imatges, i molt especialment els rostres parlen per si sols. Tudancos ens va mostrar un món diferent que, segons Rodolfo, té molts anys al darrere, una història i una cultura pròpia, i mereix, abans que res, un respecte. Un respecte que el món actual a vegades nega, oblidant que som natura, i que amb tanta història, el món rural “no ho pot haver fet tot malament” i que "molts dels valors del món rural són molt pertinents en el món d'avui".

Rodolfo va confessar que un dels objectius que tenia en fer la pel·lícula era fer acostar aquests móns tan diferents que tenia dins seu: El món rural on va passar la seva infància, i el món actual que sembla haver-lo marginat, sense adonar-se de la riquesa que deixa a banda. Vam constatar que ho ha aconseguit.

Com sempre, la sessió va acabar amb un col·loqui molt viu, i amb un sopar de llepar-se els dits.

Gràcies, Rodolfo, per haver-nos fet passar una magnífica sessió d’obertura de temporada, i haver-nos fet retrobar una mica amb nosaltres mateixos.