El proper gener es compliran 5 anys de cinefòrum: Encara que una primera sessió va tenir lloc l’octubre de 2003 a casa d’en Pepe Molina, amb la projecció de la pel·lícula Ikiru, la primera sessió a la casa d’en Joan i la Carme, que ha estat la seu emblemàtica del fòrum, va tenir lloc el 16 de gener de 2004, quan en Pepe Martinell ens va presentar un especial sobre Buster Keaton.
En cinc anys hem vist 53 pel·lícules, de les quals 21 són d’Estats Units, 23 europees (9 espanyoles, 4 franceses i 3 italianes entre elles) i 5 asiàtiques (2 xineses, 2 japoneses i una d’Iran). Fora d’aquestes procedències, una d’Austràlia (“El año que vivimos peligrosamente”), una de Canadà (“El declive del imperio americano”), una de Brasil (“Estación Central de Brasil”) i una de Colombia (“La estrategia del caracol”).
Està clar que preferim els drames (25 presentacions) a les comèdies (10 presentacions). D’altres gèneres hi estan també presents, encara que més minoritàriament (2 de ciència ficció, 1 de cine negre; 2 còmiques : Buster Keaton i Chaplin; 3 documentals; 2 musicals; 2 de l’oest; 2 de terror i un thriller).
Hem vist pel·lícules de directors o actors molt guardonats (Ridley Scott, Orson Welles, Chaplin, Fellini, Billy Wilder, Germans Cohen, Scorsese, Wong Kar-Wai, Kurosawa, Bergman, David Lean, Lubitsch, Louis de Funes, John Huston, David Lynch, Kurosawa, John Ford, Nicholas Ray; ...; Harrison Ford, Marlene Dietrich, Charlton Heston, Marilyn Monroe, Toni Curtis, Buster Keaton, Marcelo Mastronianni, Silvana Mangano, Alec Guinness, Al Pacino, Natalie Wood, Joan Crawford, ...) i alhora hem descobert joies menys conegudes (La vida en un hilo, Il Cappotto, A través de los olivos, El hada ignorante, ...).
Hem tingut la sort que persones del món del cinema han compartit amb nosaltres el seu saber: Carles Balagué ens va presentar “La casita blanca”; Maria Ripoll ens va presentar “Lluvia en los zapatos”; Elisabeth Cabeza i Esteve Riambau ens van presentar “La doble vida del fáquir”; Ricard Figueras ens va presentar “La soledad”, i va compartir amb nosaltres moltes interioritats del món del cinema; Carlos Molinero i Ana Villa van presentar “La niebla en las palmeras”.
Hem tingut presentadors extraordinaris: Antoni Kirchner ens ha presentat “La vida de los otros” i “Cache”; Jorge Wagensberg ens va traslladar al món de la ciència ficció amb “Blade Runner”; i Joan del Águila ens va traslladar a l’Àsia profunda amb ”Chunking Express”.
Una de les sessions – “Las 13 rosas” – va tenir lloc a Madrid, on la majoria dels habituals del cinefòrum vam gaudir del magnífic acolliment de la família Nieto.
Sé que ens deixem moltes coses, ... però el fet és que la història segueix. Resten moltes pel·lícules per veure i moltes bones estones per compartir.
A vegades s’ha reclamat d’estructurar una mica les presentacions, donant lloc, per exemple, a cicles. Hi ha moltes possibilitats de fer-ho: Cicles de directors, cicles de procedència geogràfica (per exemple, cine asiàtic) o ... cicles per gènere.
Permeteu-me dir la meva: Crec que al cine fòrum li va bé que de tant en tant surti la sorpresa, la presentació d’una pel·lícula inesperada, presentada pel seu “descobridor” o per algun ponent de prestigi, però, alhora, petits cicles, de 3 sessions més o menys consecutives, preparades coordinadament per 3 ponents diferents, poden permetre aprofundir en temes o perspectives determinats. Cicles més llargs podrien cansar o avorrir, o, almenys, tancarien les portes a d’altres possibilitats i sorpreses.
Suggereixo, doncs, un petit cicle de 3 comèdies per compensar la majoritària presència dels drames al nostre cinefòrum. Us suggereixo al respecte una mirada a l’article "
El fastidioso prestigio de las tragedias", de Carlos Boyero, del que us transcric aquí uns paràgrafs:
“El galardón de cine prestigioso nunca cae por caprichosas razones de rifa ni obedece a la casualidad. Repasen la lista de esos objetos de culto que bendicen los festivales y las academias y descubrirán que jamás aparece la comedia, ese género al que íntimamente los enfáticos popes de la cultura con mayúsculas siguen considerando menor. El arte más difícil del mundo, consistente en provocar la sonrisa y la risa, sigue provocando alergia o forzada condescendencia en los templos del espíritu, en los pretenciosos barómetros del gran cine. Nadie medianamente sensato y con respeto hacia la evidencia puede negar el clasicismo de gente que dedicó mayoritariamente su existencia y su talento a hacer reír al espectador, directores incontestablemente geniales como Buster Keaton, Ernst Lubitsch, Preston Sturges, Charles Chaplin y Billy Wilder, pero resulta difícil imaginártelos compitiendo en los festivales de cine importante. Como mucho, lo haría el Chaplin con elaborado mensaje social de Tiempos modernos y El gran dictador, pero jamás el hilarante Chaplin de los cortos. También el Wilder duro y trágico, pero el de Un, dos, tres y Con faldas y a lo loco estaría anatemizado. De los hermanos Marx, ni hablemos. El único de los grandes cómicos que tiene bula en los congresos de la intelligentsia es Woody Allen. Ya se sabe, por su irresistible agudeza intelectual.”
Us animeu ? Resistiríem veure 3 comèdies en 3 sessions seguides ... ? Quines proposeu ? Qui presenta la primera ?
Alguns suggeriments per començar la discussió :
- Una comèdia clàssica, com “La fiera de mi niña” (Howard Hawks), “Un, dos, tres” (Billy Wilder) ó “Las tres noches de Eva” (Preston Sturges).
- Una comèdia dels anys 80, com “Cuando Harry encontró a Sally” (Rob Reiner)
- Una comèdia espanyola ... Buñuel ? Almodóvar ? ...
En la darrera sessió del cinefòrum es va debatre sobre el contingut de les properes sessions.
