Un divendres a Barazzaville és el que ens va permetre passar el magnífic documental "
Un domingo en Brazzaville" que Enric Bach i Adrià Monés ens van presentar el passat divendres 13 d'abil a la sessió del cine fòrum. Podeu veure les fotografies del magnífic reportatge que va fer Lola Rodríguez de la sessió, clicant
aquí.
En realitat, la pel·lícula ens presenta un cap de setmana sencer en el que ens convida a compartir les vides d'algunes persones molt especials que viuen a
Brazzaville, la capital de la República del Congo (l'ex "Congo Francès").
Els personatges que ens acompanyen tenen trets singulars que ens fan l'estada força interessant i enriquidora:
Carlos da Silva ("Carlos La Menace") és un popular locutor de ràdio, ple de música i ritme a les venes, que comenta l'actualitat amb força, sentiment i humor. La seva veu és el fil conductor que ens acompanyarà en la nostra visita, fent que mai ens sentim sols i entenguem millor les coses que passen.
Ngatsongo Yves François ("Yves Saint Laurent") ens presenta el singular i sorprenent moviment dels "Sapeurs" (
Enllaç1,
enllaç2,
enllaç3) , integrat, a Brazzaville, per un important nombre de persones, que tenen com a trets significatius la voluntat de l'elegància, la dignitat i l'alegria. Una de les seves normes bàsiques és la vestimenta elegant (roba de marca) i la regla dels tres colors (la vestimenta ha d'estar constituïda per tres colors ben conjuntats). Controvertida, aquesta filosofia, que pot derivar en despeses desequilibrades en un context molt pobre, té, però, al darrera un trasfons d'alegria i voluntat de viure que s'encomana.
Bahala Martin Net ("Cheriff Bakala") és músic, raper, i integra una banda de música, els FB Stars, integrada per amics, alguns familiars entre sí. Alguns dels seus instruments, com la bateria feta amb bidons d'aigua, ens mostren que la qualitat i la intensitat emocional de la música no depenen tant de la complexitat tècnica i preu dels instruments com del sentiment dels músics que toquen i posen al nostra abast la seva proposta.
Malanda Jean Brice ("Palmas Yaya") és el millor lluitador de catch de Brazzaville, una varietat sorprenent del catch (el "
catch africà"), que barreja la lluita física i elelements "màgics" de la tradició africana amb arrels del vudú. Barreja intrigant i sorprenent, si més no, ens fa constatar que som en un món molt diferent, que intenta integrar en els seus elements de la vida diària les seves arrels més ancestrals (algunes, possiblement controvertides, com passa a totes les cultures), i ens recorda les nostres vetllades al vell "
Price",
Amb aquests quatre acompanyants, l'estada a Brazzaville se'ns va fer curta, i ens va deixar ganes de tornar-hi, ja que tots quatre acompanyants ens van mostrar ganes de vida, d'alegria, i de superar les frortes mancances que en cap cas la pel·lícula intenta amagar; cosa que en aquests moments de crisi és ben segur una injecció de força i energia.
També és de destacar com es va fer la pel·lícula. Lluny dels pressupostos habituals dels projectes cnematogràfics habituals, l'Enric i l'Adrià, tots 2 professionals del món audiovisual i del cinema, van dedicar temps lliure i les seves vacances completes a la producció i preparació de la pel·lícula, comptant amb la col·laboració entusiasta, i forces cops desinteressada, d'amics i coneguts.
El resultat, però, ha valgut la pena, no tan sols perquè a nosaltres ens ha fet passar una vetllada inoblidable, sinó perquè el projecte està tenint la sort que mereix, i la pel·lícula es distribuirà amb empenta tant al nostre entorn (la podrem veure a TV3 a la tardor) com internacionalment.
És clar que jo desitjaria que la seva distribució pogués endinsar-se també per una tupida xarxa de cinefòrums, associacions culturals i escoles, en els que els seus missatges ("A l'Àfrica hi ha vida i alegria", "La vida depèn de coses més importants que els euros", "Amb poc, però amb alegria i determinació es pot fer molt") puguin ser coneguts, debatuts i interioritzats.
Enric, Adrià, fins la propera, en la que esperem que torneu a convidar-nos a estar en algun altre lloc interessant.
Quan en la darrera sessió del cine fòrum, Guillermo Madjarian demanava suggeriments d’obres literàries catalanes per portar al cinema, em va venir al cap “Pilar Prim”, de Narcís Oller.
