L'amor secret del rei en Jaume

Novel·la històrica que gira al voltant de la figura d'Aurembiaix d'Urgell, i la seva relació amb el rei Jaume I. Deliciosa història que ens transporta al segle XIII, en plena esplendor de Catalunya, i que ens permet veure com era la vida a les corts dels diferents regnes i comtats , amb molta dosi de tendresa i poesia. Disfrutareu ... i constatareu que conjuntament amb el comtat de Barcelona (integrat a la Corona d'Aragó) existia un comtat d'Urgell, que va sobreviure fins que Jaume II el dissortat va veure com no tan sols era descartat com a rei de la Corona d'Aragó sinó també com el comtat d'Urgell era integrat a la Corona, que passaria a ser regida per la dinastia castellana dels Trastamara.

Si us agrada la història, o simplement voleu gaudir amb una bona història ... no us la perdeu.

10 desembre - La escopeta nacional

.
Divendres 10 de desembre va tenir lloc la darrera sessió d'aquest any 2010, que va estar dedicada al recentment desaparegut director espanyol Luis García Berlanga.

La pel•lícula que vam passar va ser La escopeta nacional, que és la que va ser més votada entre les propostes que figuraven a l'enquesta entre els membres del cine fòrum

La sessió va començar amb una introducció feta per Antonio Nuño, que ens va presentar la figura de Berlanga. Retratista de la seva època, potser amb molts localismes que fan menys comprensibles alguns detalls de les seves pel·lícules, la discussió va ser molt enriquidora, i ens va acostar a la figura d'un home important en la història del cinema espanyol, amb una multiplicitat d'obres importants que tots hem vist i recordem.

Desitjant-nos felicitat per les properes festes nadalenques, esperem que el proper any 2011 sigui tan intens cinematogràficament com ho ha estat el 2010.

Sessió homenatge a Berlanga

Amb motiu de la mort del gran director de cinema Luis García Berlanga, proposem que la propera sessió del cineforum li dediquem com a homenatge.

D'entrada, passarem una pel·lícula, que podem triar entre tots. Dieu quina pel·lícula preferiu votant a l'enquesta que hem inclòs aquí mateix al blog. Podeu votar més d'una pel·lícula a la vegada. Si la pel·lícula no és a la llista, feu un comentari a aquesta entrada del blog i la considerarem.

La sessió no tindrà un sol ponent, com és habitual, sinó que tothom que vulgui pot ser ponent. Prepareu les vostres intervencions, i expliqueu-nos el que creieu convenient dels vostres records sobre Berlanga i el seu cinema.

12 - Novembre - La muerte viaja demasiado

El nostre amic Pepe Martinell ens ha `presentat la pel·lícula "LA MUERTE VIAJA DEMASIADO" , pel·lícula Italo-Espanyola de l'any 1965, que va acompanyar d'un magnífic dossier.

Es tracta d'una pel·lícula de 3 episodis, en la que la mort és el protagonista comú.

El primer episodi, "El ciempés", potser el més ben acabat, ens va fer un retrat de com l'avarícia pot ser un acompanyant de la vida ... i la mort.

El segon episodi - La mandrilla - gira al voltant del món del circ, amb actors coneguts com José Luis López Vázquez o Emma Penella - i incorpora escenes força visuals i una dosi incorporada de comicitat. Ens va quedar el dubte del perquè del nom La mandrilla. Algú ho sap ?

El tercer episodi - La corneja- va ser valorat com el més fluix, tot i que incorpora diàlegs ben treballats.

Un "descobriment" de Pepe Martinell, que ens va fer veure que fins hi tot en els anys 60 hi havia "un altre tipus de cinema" que és interessant de conéixer.

Durant la sessió vam cel·lebrar els 60 anys d'en Jordi Castells, amb un pastís i cants blaugranes.

La red social

Tenia molta curiositat per veure aquesta pel·lícula i no m'ha decebut. El món d'Internet ja porta forces anys corrent, i segueix deparant-nos sorpreses. Aquesta pel·lícula retrata com va néixer Facebook, retrata el seu creador i el seu entorn, i els conflictes que van rodejar aquest naixement. La pel·lícula discorre a ritme molt ràpid, com ràpid sembla ser tot el que volta Internet.

A en Josep Maria Cortina també li ha agradat. Per veure què en diu al seu blog, cliqueu aquí.

Donació Hitchcokiana

Josep Maria Cortina ens va donar una bona sorpresa: Va fer donació al cine forum d'un Pack que conté les pel·lícules de Hitchkock de l'etapa anglesa.

Aquest obsequi constitueix una magnífica ocasió perquè puguem veure algunes de les obres primerenques del mestre, i, sobretot, per reparar un deute pendent: Després de 7 anys de cineforum encara no li hem dedicat cap sessió !. Una vegada fetes les següents sessions ja compromeses, algú s'animarà ? ... Esperem amb intriga quina pel·lícula veurem.

15 Octubre - El Sirviente

Divendres 15 d'Octubre Ramon Robles ens ha presentat El sirviente, pel•lícula de l'any 1963, dirigida per Joseph Losey.

Es tracta d'una pel•lícula extraordinària que en el seu moment va ser molt comentada. És cinema d'autor, una de les millors pel•lícules de Losey, junt amb Rey y patria. Es tracta d'un potent drama psicològic, que tracta de la relació de domini que exerceix un servent sobre el seu amo, propiciat per les debilitats sexuals d'aquest.

Encara que sembli que avui en dia, dins d'un ordre, el tema de les relacions / desviacions sexuals hagi perdut interès, convé revisar aquests temes, ja que pertanyen a la història del comportament social i repassar la història és com mirar-se al mirall, que, a vegades, ens fa quedar parats a nosaltres mateixos.

Ramon Robles va començar la presentació de la pel·lícula posant èmfasi en que l'arrel de la situació que mostrava era la debilitat humana, una manca de força i caràcter en el personatge central de la mateixa; de la mateixa manera que en la pel·lícula presentada en la sessió anterior (En un lugar solitario) una altra faceta del caràcter, en aquest cas per excés, una ira mal controlada, portava al personatge al seu fracàs com a persona.

El debat que es va produir després de la projecció va fer sortir moltes altres consideracions: El maquiavelisme del servent, que té un pla per aconseguir la dominació de l'amo; la metàfora de la lluita de classes o les pulsions sexuals incontrolades dels personatges.

La pel·lícula va mostrar que malgrat el pas del temps no ha perdut interès, i que provoca sensacions i reflexions molt riques.

Buried

He vist Buried al Verdi, i no m'ha drefaudat. No és fàcil traslladar-te a l'interior d'un taüt i fer-te compartir les vivències d'un enterrat viu. Doncs "Buried" ho fa i demostra que el cinema, a vegades, encara que enclaustrat, pot fer-te compartir emocions esfereïdores. A més, avui en dia, gràcies a la tecnologia, un no es troba sol ni al taüt ... o sí ?

Bright Star

Bright Star: Història d'amor romàntic. Mai més ben emprada la paraula (John Keats, un dels protagonistes de la pel·lícula, és un dels grans poetes romàntics anglesos junt amb Lord Byron i Percy Shelley). Ben relatada i fotografiada, ens transporta a un altre espai i un altre temps on les coses passaven més lentament - com la pel·lícula, que és un antidot per la trepidància en què a vegades tot sembla passar actualment - però els sentiments bullien com sempre.

Conocerás al hombre de tus sueños

Ahir vaig veure aquesta pel·lícula de Woody Allen.

Comèdia disparatada i distreta, que no amaga una reflexió sobre les relacions humanes, la felicitat, l'amor i els mecanismes substitutoris - "les receptes màgiques"´- amb les que ho volem arreglar tot plegat.

És millor viure feliç però enganyat que tocar de peus a terra, encara que les coses no siguin com ens agraden ?

Woody Allen no para de treballar ... i que ho poguem veure molts anys.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (4)

Los sobornados – 1953 – Fritz Lang La recerca dels motius del suïcidi d’un agent de policia té lloc en el marc de la connivència entre les màfies i la policia.

Anatomía de un asesinato – 1959 – Otto Preminger
Un advocat ex-fiscal defensa un home que ha matat la persona que ha violat la seva dona.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (3)

Mentira latente – 1950 – Mitchell Leisen Una noia embarassada pateix un accident de tren i la confonen amb una altra noia morta també embarassada, filla d'una família rica.

En un lugar solitario – 1950 – Nicholas Ray
Un guionista de cinema de caràcter violent es veu implicat en un assassinat.

Aquesta va ser la pel·lícula que vam seleccionar per ser visionada al cineforum-

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (2)

Perdición – 1944 – Billy Wilder - Fred MacMurray, Barbara Stanwyck, Edward G Robinson

Una dona sedueix un venedor d’assegurances per assassinar el seu marit i cobrar una assegurança important.

Forajidos – 1946 – Robert Siodmak
La recerca de l’assassinat d’un ex-boxejador ens permet entrar en contacte amb una banda de personatges sense escrúpols

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (1)

Laura – 1944 – Otto Preminger - Clifton Webb, G Tierney, Dana Andrews

Laura ha sigut assassinada. La recerca del seu assassí ens porta a conèixer els personatges força sofisticats i enigmàtics que l’envoltaven.

Tota la història ens atrapa, molt especialment el personatge de Laura, que ens embelesa.

El último refugio – 1941 – Raoul Walsh - Humprey Bogart, Ida Lupino:
Veiem la lluita d’un home que en sortir del presidi cerca l’estabilitat perduda-

Pel·lícula que va consagrar a Humphrey Bogart, poètica i plena de sentiments.

55 PEL·LÍCULES

Què tenen aquestes pel·lícules en comú ?

• Chinatown


• Casablanca


• Atraco perfecto


• El jugador


• El largo adiosEl rey de Marvin Gardens


• Rebelde sin causa


• Malas tierras


• Laura


• Mentira latente


• En un lugar solitario


• El último refugio


• La burla del diablo


• Yo vigilo el camino


• El reportero


• El camino de Cutter


• Forajidos


• El crepúsculo de los dioses


• Extraños en un tren


• Marruecos


• American Gigolo


• Perdición


• Los sobornados


• El tercer hombre


• El Padrino, El Padrino II


• Manos peligrosas


• El cartero siempre llama dos veces


• New York, New York


• Nieve que quema


• El resplandor


• El sueño eterno


• La ventana indiscreta


• Encadenados


• A quemarropa


• Al rojo vivoo


• El halcón maltés


• La dama de Shangai


• Luna de papel


• El gran Gatsby


• Psicosis


• Lolita


• Ciudadano Kane


• Atlantic City


• Gilda


• Sed de Mal


• Retorno al pasado


• Klute


• Fuego en el cuerpo


• Vértigo


• Atrapados


• Melvin y Howard


• La noche se mueve


• Taxi Driver


• Anatomía de un asesinato


• Qué bello es vivir

Són les pel·lícules referenciades al llibre "Sospechosos" de David Thomson ... que val la pena llegir !

El llibre té un magífic pròleg de Rodrigo Fresán. Només pel pròleg ja val la pena el llibre. Però hi ha més: El llibre ens presenta a personatges de pel·lícules de cine negre, teixint un relat que t'atrapa. Imperdible per reentrar en el món del cine negre i passar una molt bona estona.

17 Setembre - En un lugar solitario

Divendres 17 de setembre vam començar la temporada de cineforum amb la presentació de la pel·lícula "En un lugar solitario", dirigida per Nicholas Ray, i protagonitzada per Humphrey Bogart i Gloria Grahame, per Jordi Castells.

En Jordi ens va explicar que la idea de presentar aquesta pel•lícula li va venir de la lectura del llibre "Sospechosos" de David Tmonson, que li va recomanar en Joan González. El llibre, del qual podeu trobar una resenya més ampla en una altra entrada, construeix el seu fil narratiu a partir de personatges de pel•lícules de cine negre. La lectura del llibre li va despertar l'interès pel cine negre i la possibilitat de presentar alguna de les pel·lícules del llibre al cineforum.

Amb la finalitat de triar la pel·lícula, en va visionar 8 ,juntament amb la Maria Rosa, en Joan i la Carme. Totes van resultar ser excel·lents, raó per la qual ens en fa una petita resenya en d'altres entrades del blog.

La pel·lícula triada, En un lugar solitario, ho va ser perquè mostra com la por i les emocions interiors poden condicionar el comportament d'una persona.

Així, la relació entre un guionista amb caràcter violent - Humphrey Bogart - i la veïna enamorada d'ell que l'ajuda quan és acusat d'assassinat - Gloria Grahame - es veu fortament condicionada pel caràcter irascible d'ell i els dubtes interiors que l'entorn i la conducta d'ell sembren en ella.

En la presentació de la pel·lícula es van exposar les característiques bàsiques del cinema negre i com David Thomson veu a "Sospechosos" els personatges de la mateixa.

Un animat col·loqui i un sopar de xupar-se els dits van fer que el cineforum emprengués la nova temporada amb gran empenta.

Mujeres de El Cairo

Mujeres de El Cairo és una pel·lícula valenta, de denúncia, que t'atrapa mentre van fluint les històries que la protagonista, una presentadora de televisió, et va explicant de situacions dramàtiques ... inclosa la seva pròpia.

Política, violència de gènere, hipocresia, sexe ... tot es barreja en una història que no et deixa indiferent. I encara que pot semblar exòtica - "això passa a El Cairo" - t'adones que en realitat això passa a tot arreu i que, malhauradament, els nostres diaris i telenotícies van farcits d'històries com aquestes.

9 Juliol - Tres dies amb la família

Divendres 9 de juliol ha acabat brillantment la temporada 2009/2010 del Cineforum, amb una assistència rècord: 35 persones !. I és que, a més de voler despedir la temporada i desitjar-nos bon estiu, l'ocasió s'ho valia: Vam tenir l'oportunitat de veure una magnífica pel·lícula i comentar-la amb la seva directora.

La pel·lícula és TRES DIES AMB LA FAMÍLIA, de l'any 2009, i la directora, Mar Coll. Es tracta d'una pel·lícula meravellosa que ens explica coses sobre la família molt interessants. També podria haver-se titolat "La meva família i altres animals", pero aquest títol ya el va utilitzar Gerald Durrell quan va escriure la seva famosa trilogia.

La Mar ens va explicar que la pel·lícula es va generar en el marc dels seus estudis en l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), que li va donar un premi que li va permetre la producció de la pel·lícula. Ens va explicar com va dur a terme l'elecció dels actors, de forma successiva, intentant que semblessin una família real, com, encara que la idea de fer girar la situació al voltant d'un enterrament es va generar en una vivència pròpia, la família generada és fruit de la seva imaginació; i moltes altres coses !

De to intimista, pausada, però, tal com va dir un dels assistents "rodada de manera que et fa sentir-te integrat dins la situació, com si fossis un més de la família", la pel·lícula ha rebut forces premis, entre d'altres: Premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, Premi Goya a la millor direcció novell, Premi de la crítica al festival internacional de Rabat.

Com sempre, al sopar hi va haver molta gresca, i a més vam celebrar l'aniversari d'en Ramon. Si voleu saber més coses de la pel·lícula, podeu veure la crítica que en va fer al seu blog la Juduth Vives.

Preparem les forces per la nova temporada - la vuitena - que encara ha de ser millor.

Io, Don Giovanni

Entre partit i partit (aquests dies el mundial està en les fases més renyides) he trobat temps per anar a veure "Io, Don Giovanni".

M'ha agradat. Veure com els genis traspassen la seva vida i les seves pròpies vivències i emocions a la creació artística, alhora que disfrutar el resultat d'aquesta creació, assegura una bona estona.

Potser el ritme té altibaixos, i no és una pel·lícula "perfecta", però és una molt bona ocasió per refrescar-se l'estiu amb un bany de música i imatge.

La última estación

La última estación no és un "Road movie", tot i que una part de la pel·lícula ens mostra a Tolstoi viatjant en tren. La pel·lícula és un drama que ens mostra la lluita de Tolstoi entre la seva dimensió personal i familiar i la seva dimensió de geni literari, i de fundador d'una secta o branca religiosa, amb tensions que són narrades amb duresa, però a la vegada amb bellesa.

M'ha agradat. Les interpretacions són bones, i la pel·lícula a la vegada t'entreté amb històries personals que s'entrecreuen i et fa pensar fins on pot arribar una persona quan és sotmesa a un conflicte d'interesos intern.

4 Juny - Easy rider

Dvendres 4 vam veure Easy Rider, una altra pel·lícula mítica dels anys 70 (estrictament és de l'any 1969, però es pot dir que amb ella va nèixer la nova forma de fer cinema que percebem a la dècada dels 70).

Amb aquesta pel·loícula vam finalitzar el cicle que vam començar amb "La última pel·lícula" i vam continuar amb "Klute". Això no vol dir que de tant en tant no puguem veure pel·lícules d'aquest període. N'hi ha moltes de molt bones !

La pel·lícula va ser presentada per Esteve, Judith i Jesus, i en el seu moment va marcar una època i constituir una icona de la contracultura americana.

De forma casual, la programació d'aquesta pel·lícula ha coincidit amb la mort del seu director i protagonista, Dennis Hopper, cosa que fa encara més actual la seva revisió.

Els presentadors van començar recordant-nos fets de l'any 1969, destacant l'arribada de l'home a la lluna. Van remarcar que es tracta d'una pel·lícula feta amb molts pocs mitjans i baix cost, que, a causa del fet que retratava "una altra Amèrica" lluny de l'estereotip present en les pel·lícules "de Doris Day" va ser un èxit de públic i de guixeta. Per aquesta raó, els "studios", que es troabven en crisi, van obrir les seves portes a directors joves i inconformistes, que van ser els protagonistes del cinema dels 70.

Pel que fa a la pel·lícula pròpiament dita, es tracta d'una "Road movie", que en el seu passejar pels Estats Units fa un retrat interior dels 2 personatges principals, i del món que troben al seu voltant. El retrat és ple d'inquietud i angoixa, i d'alguna manera retrata la sed i a la vegada por de llibertat que hi havia a l'Amèrica d'aquells moments.

Potser perquè aquestes angoixes i inquietuds són eternes, la visió de la pel·lícula va provocar un debat força intens que va durar mentre sopavem i fins força més tard.

Two Lovers

Ahir vaig anar a veure al Verdi Two Lovers. Em va agradar. Drama que es desenvolupa de forma ben explicada, i que presenta diferents facetes sobre l'amor. L'amor obsessió, on les dificultats es fan difícils de pair, l'amor familiar i casolà, l'amor amb una "femme fatale" i l'amor furtiu.

Tot això i tornar a veure Gwyneth Paltrow justifiquen una escapada a la sala fosca.

7 de maig - Kolya

Divendres 7 vam tenir ocasió de veure i comentar Kolya . Es tracta d'una pel·lícula de l'any 1996, del director Jan Sverak, de nacionalitat txeca, que pertany al genere "comèdia- dramàtica" i va ser presentada per Carmen de las Heras.


Es tracta d'una película de gran qualitat i bellesa, que va ser molt premiada: entre d'altres premis va rebre l'Oscar d'aquest any a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Ens presenta la història d'una paternitat sobrevinguda, amb el rerafons del teló d'acer i la ciutat de Praga en l'època de la seva famosa primavera.

La presentació de la pel·lícula i el posterior col·loqui van donar molt de sí: D'una banda, els aspectes humans, en els que vam veure la relació entre els personatges, i molt especialment, com la relació entre un nen i un home adult provoca espurnes de sentiment i de vida.

D'altra banda, el context sociopolític va donar molt de sí: El fenòmen "Comunisme" va tenir a un país com Txèqua (llavors, Txecoslovàquia), una presència molt profunda, on, alhora que els aspectes socials i de compromís personal, tenien també una component molt forta els nacionalismes. Tots aquests aspectes surten a la pel·lícula, i vn provocar un debat llarg i ric.

Tulpan

Juan González ens ha fet arribar la seva visió de la pel·lícula Tulpan, que anima a anar-la a veure:

Película: TULPAN - nacionalidad: Rusa-Alemana-Kazajstan-Suiza-Polonia. Año 2008.

Género: vidal rural- comedia.

En estos días he visto TULPAN una película ambientada en la vida rural en la estepa rusa del Kazajstan, esta vez de verdad, no como en Borat, que puso de moda el país.

Tengo que confesar que yo, que no soy un gran seguidor del cine etnográfico -pues entiendo que, normalmente, se circunscribe a temáticas muy particulares, vendiéndonos, en muchos casos, como grandes películas lo que, en realidad, deberían ser catalogadas como pasables, dadas las circunstancias del lugar y los medios con los que fueron hechas-, en este caso la película me ha impresionado gratamente.

El tema es muy sencillo: Un soldado ruso que ha hecho el servicio militar en la marina soviética, en la base de Sahjalin, regresa a su tierra y quiere establecerse es la estepa como pastor, que es el único medio de ganarse la vida que tienen. Para ello tendrá que casarse. Mientras tanto, vive en la casa familiar de su hermana.

La película, filmada a modo de documental, muestra la vida rural de una forma maravillosa. El argumento sirve de transfondo para mantener el hilo conductor del día a día de la familia; la búsqueda de pareja del protagonista nos presenta el entorno social en donde se mueven; el trabajo en la estepa muestra escenas durísimas, enfrentandose a las tormentas de arena, a la falta de agua, al polvo, a la enfermedad del ganado, etc. Todo ello presentado con una ingenuidad y una crudeza pasmosas. Guarda un parecido y en algunos casos supera a ciertas escenas de Dersu Uzala de Kurosawa. Y luego está la vida familiar en la tienda de campaña, con unos niños que actúan como si no actuaran, con una vitalidad y una fuerza asombrosas. Un encanto.

A los naturalistas les encantará y los más urbanos pensarán que está bien en donde está.

Sant Jordi : Un llibre curt: Després de tocar fons

Per Sant Jordi qui més qui menys comprem algun(s) llibre(s). En això cadascú té els seus gustos, i, afortunadament hi ha molt per triar.

Jo he comprat "Nueva Enciclopedia", d'Alberto Savinio i Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent. Ja us diré que m'han semblat quan els hagi llegit.

Us vull, però, parlar d'un llibre curt que he llegit recentment d'una tirada: "Després de tocar fons", de Joan Majó. Fa un exercici divulgatiu sobre les causes de la crisi no tan sols econòmica en que ens trobem i apunta els camins que s'han de seguir per evolucionar positivament a partir d'on som ara.

Mentre el llegeixes tens la sensació que no diu res nou, però quan l'has acabat, i l'acabes perquè es llegeix bé i seguit, veus que ha fet una síntesi clara i ordenada que fa de bo de llegir i pensar. I a més vull destacar que l'autor tot i ser enginyer i ex-ministre fuig de tecnicismes innecessaris i abunda en sentit comú.

El concierto

El concierto: Comèdia en clau d’opereta, d’humor i sensibleria que alhora que introduir-nos en una situació estrambòtica – la substitució en un concert de l’orquestra titular del Bolshoi pels vells titulars defenestrats en una purga feia trenta anys – critica tots els mals endreços de Rússia: La Rússia comunista plena de limitacions i contradiccions, i la Rússia actual de nous rics que creuen que tot es pot comprar amb un diner guanyat sense suor.

Tampoc el món capitalista surt ben parat, i també rep la seva quota d’estopa, ja que tampoc a occident és or tot el que llueix.

Resten, però, les figures humanes dels protagonistes, que estimen la música i en saben extraure la bellesa i l’emoció, i, alhora, ens van descobrint els secrets que porten amagats.

Hem passat una bona estona veient-la. Hem rigut amb les situacions una mica surrealistes que se’ns presenten, i hem sentit l’emoció de veure com estimar la música i a través d’ella apropar-se als altres és una bona fórmula per navegar en aigües turbulentes. Si podeu, veieu-la. Passareu una bona estona.

Lola Montès

Uns pocs cines de Barcelona (jo l'he vist al cine Verdi) ofereixen una pel·lícula dels anys 50, Lola Montès, que seria la darrera obra del director Max Ophüls , autor de grans obres com Carta de una desconocida, Madame de ..., El placer, que suggereixo que tinguem presents per quan tinguem ganes de passar al cineforum algun drama romàntic.

La pel·lícula ha estat restaurada digitalment per la "Cinemateca Francesa", i es va reestrenar a Cannes, el 2008. Ara la podem tornar a veure.

Així doncs, tot i anar a una sala de cine convencional, tenia la sensació d'anar al "Cine forum" a veure "una pel·lícula antiga".

No me n'he penedit. És una pel·lícula "molt seva" i "d'època", amb una narrativa que combina l'escenari d'un circ, on l'antiga cortesana Lola Montès passa penosament els darrers anys de la seva vida, amb "flashbacks" de les diferents situacions, i especialment, relacions amoroses, que l'han omplert.

Una fotografia molt bona, amb diverses escenes memorables amb acompanyament musical adequat i amb una gran recreació d'escenaris i situacions, que us faran perdonar alguns moments de trencament del ritme.

Crec que és bo que a més dels DVDs, televisió o Internet, les sales de cinema convencionals, equipades amb tecnologia digital de qualitat i amb un entorn còmode per a l'espectador, ens ofereixin la possibilitat de veure pel·lícules clàssiques, a més de les darreres novetats.

9 Abril - Klute

Divendres 9 vam seguir amb el cicle dels anys 70, presentat per Esteve, Judith i Jesus, amb la pel·lícula KLUTE de l'any 1971 - dirigida per Alan J. Pakula i interpretada per Jane Fonda (Oscar a la millor actriu d'aquest any per la seva intepretació) i Donald Sutherland.

Esteve, que per cert va fer 50 anys i va ser objecte d'una calurosa felicitació (i benvinguda al segon mig segle de vida) per part de tots, va fer una presentació del context, molt especialment de l'any 1971, que ens va permetre entendre més com era el món en general i el del cinema en particular en el moment que va sortir la pel·lícula..

Jesus primer i Judith després ens van donar les claus per entendre la pel·lícula pròpiament dita: Hereua del cinema negre, però fent un camí cap el thriller psicològic, malgrat que la pel·lícula duu el nom del protagonista masculí, el veritable nus i interès se centra en la figura femenina interpretada per una genial Jane Fonda, que va guanyar l'Oscar per la seva interpretació. Els sentiments, contradiccions i evolució d'aquest personatge, que en el mig de la intriga fa un redescobriment continuat de la seva ànima, ens va tenir a tots apassionats i amb ganes de seguir explorant films d'una època amb cineastes joves i plens d'il·lusió i idees noves.

Tres pel·lícules per pensar i emocionar-se

Recentment he vist tres pel·lícules que m'han fet pensar i emocionar.

Corazón rebelde és una pel·lícula que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa sentir emocions diverses: Com la decadència del ser humà (un cantant county que després d'una època exitosa coneix la baixada de l'èxit i la soledat) provocada per l'envelliment, i, sobretot, pel pes de la càrrega que la vida et posa al damunt - especialment si l'has volgut deixar de banda, i s'ha quedat, inevitablement, com una càrrega dintre teu - pot superar-se gràcies a la força que et dóna l'amor. Una magnífica interpretació de Jeff Bridges, que li ha valgut l'Oscar al millor actor.fa que aquesta pel·lícula senzilla i sòbria valgui la pena de veure's.

La segona pel·lícula, "An education", ens fa reflexionar sobre el "valor" de l'educació i els valors que intenta transmetre. Situada en l'Anglaterra dels anys 60, en la que anar a un col·legi d'èlit i estudiar en una universitat reconeguda constituïen un visat d'entrada a l'èxit i a l'èlit dins la societat. Les trampes i hipocresies que hi ha darrera aquest plantejament es fan palesos en la persona d'una jove que és fascinada per un món molt més encisador que el de la seva família i el seu col·legi d'èlit, que, tot i això, també amaguen molts rerefons inquietants. Una altra bona ocasió per, a més de passar una bona estona, reflexionar sobre l'educació que volem i perquè la volem.

La tercera pel·lícula l'he vist després de rebre un SMS de Mari Villalba que ens la recomanava. "Flor del desierto" ens explica la història d'una noia somalí, que de nena va sofrir l'ablació genital, tradicional en la seva cultura, però no per això menys horrorosa. En explicar la història de Waris Dirie, veiem alhora la seva cultura ancestral i les peripècies que la porten a un món occidental en el que triomfa com a model, triomf que aprofita per donar testimoni de que la força del costum no sempre és la força de la raó.

Veiem doncs que la setmana santa ens proporciona ocasions d'anar al cinema, pensar i emocionar-nos, a més de reveure la clàssica "Ben Hur".

5 març - Favela rising

Divendres 5 de març vam tenir una sessió doble:

En la primera part: Demian Sabini ens va presentar dos curts, que han estat dirigits per ell mateix. El primer, un "curtíssim" de tres minuts de durada, "Lo que Walter sabe", ens va sintetitzar com pot canviar la vida d'un home saber un determinat fet.

En el segon, ja de més durada, vam compartir les inquietuds d'un jove que cerca els seus orígens, una mica en la línia de "Seis personajes en busca de un autor".

En la segona part; vam fer el passe del documental FAVELA RISING. de Brasil. Interesant documental presentat recentement en el Cineforum d'Esade, que ens va mostrar com és possible la integració social, a través de la música, d'individus absolutament marginats pel sistema.

El món en les faveles és ple de violència i els nens i nenes s'emmirallen i admiren els delinqüents i traficants de drogues, i només tenen com a sortida esdevenir delinqüents ells mateixos. Per trencar aquest cercle la música i la seva possibilitat de gaudir-la, tant sols com en grup, constitueixen una bona alternativa.

La visió i debat sobre la pel·lícula, presentada per Xavier Perna, va ser una bona oportunitat d'acostar-nos a aquest món i a aquesta experiència.

Si m'ho permeteu

Hola,

si m'ho permeteu, us vull informar que he obert un blog. El trobareu a la següent adreça: estevemartinez.blogspot.com

Allà ens trobarem, si voleu acompanyar-me.

Gràcies

Esteve

5 de febrer - La última pel·lícula

No, no patiu, ... no es tracta que amb aquesta pel·lícula ja no hi haurà més cinefòrum. "La última pel·lícula" és el nom amb què es va traduir "The last picture show", la pel·lícula de Peter Bogdanovich, que ens va presentar Judith Vives.

Amb aquesta pel·lícula ens vam endinsar en El cinema dels 70, una manera diferent de fer i veure cinema, que en el seu moment va resultar trencadora.

El Decàleg d'Antonio Nuño

Durant la darrera sessió del cine/cena fòrum, compartint els saborosos menjars que omplen la taula tan curosament preparada per la Carme i en Joan, es va produir la següent conversa, que no hem dubtat a transcriure:

Miquel . - Cada cop és més fàcil accedir a bones pel·lícules: Els video-clubs en van farcits, els DVDs estan a preus assequibles, a la televisió i a Internet l'oferta és inabastable. Un acaba atabalat i es produeix "l'embarras du choix". Antonio, no em podries ajudar amb alguna recomanació ?

Antonio .- T'ajudaré. Et recomanaré deu pel·lícules. Si les veus, et prometo que no et decebran. Ja m'ho diràs ...

I.- El Caballero oscuro. Batman, però seriós.

II.- Olvídate de mi. Si has quedat amb la mel a la boca amb "Portrait of Jennie", aquí en tens més.

III.- Preparados para amar. L'erotisme que tots hem de tenir.

IV.- Kill Bill II. Tarantino en el seu estat més pur.

V.- 4 meses, 3 semanas y 2 días. Abortament. Cinema de qualitat fet a Romania.

VI.- Déjame entrar. Vampirs en el gel.

VII.- Antes que el diablo no sepa que has muerto. Una tragèdia grega a Amèrica.

VIII.- El sabor de la sandía. No apta per a tous.

IX.- Mulholland Drive. A veure que en treus.

X.- El extraño viaje. Una obra mestra de Fernando Fernán-Gómez.

Com veieu, n'hi ha per a tots els gustos. Ja ens direu quines us han agradat més. Gràcies, Miquel i Antonio.

8 Gener - Portrait of Jennie

La primera sessió del nou any, ha tingut lloc el 8 de gener, amb la data molt propera a la nit de més fantasia de l'any, la nit dels Reis Mags. Potser per això els reis Mags ens van obsequiar amb una sessió plena de fantasia.

Vam començar amb un curt, "La caixa màgica", d'Albert Palay, que va ser presentat a la inauguració del Festival Internacional de Sitges 2009, i vam tenir el privilegi de comptar amb la presència del propi Albert Palay, que ens el va presentar. El curt exposa la vida d'una biblioteca que ara ha complert 25 anys, la Bebeteca de la UNESCO a Parets del Vallès, que dirigeix la mare de l'Albert. El curt, ple de gràcia i calor, ens va traslladar a un món de lletres i música, que ens va visualitzar un magnífic exemple d'entorn on s'acosta els nens i nenes al món de la lectura i de la cultura, mitjançant el joc i l'alegria. El curt ha estat presentat en un conjunt important de llocs, en els que ha mostrat com es pot fer cinema de qualitat i engrescador i ha divulgat la realitat d'una biblioteca diferent i amb personalitat.

Tot seguit, vam tenir la presentació, per part d'Esteban Martínez, Jesús González i Judith Vives, de la pel·lícula "Portrait of Jennie", una excel·lent pel·lícula de l'any 1948, dirigida per William Dieterle, que va obtenir nombrosos premis, entre ells un oscar als efectes especials. També en aquesta pel·lícula, la fantasia, un joc amb el temps que no segueix les regles de la realitat - en la línia de "El retrat de Dorian Gray" - lluita de forma desencarnada amb la realitat per intentar que un amor impossible pugui tenir moments d'existència.

Després d'aquesta nit fantàstica, tornem al nostre dia a dia real, però per fer l'espera fins la propera sessió del cine fòrum més suportable, teniu, en aquest mateix blog, un petit obsequi: "El decàleg d'Antonio Nuño".

Bons desitjos Maria i Miquel

Adjuntem els bons desitjos de Maria i Miquel per a tots els integrants del Cine Forum.

Bons desitjos d'en Victor

Adjuntem els bons desitjos d'en Victor per a tots els integrants del Cinefrorum.