cineforum teià

10 febrer - El amante bilingüe

2012-02-12T22:05:00.001+01:00

Divendres 10 de febrer en la sessió del cine fòrum vam tenir la presència de Vicente Aranda, que va compartir amb nosaltres records i experiències, i va presentar la pel•lícula “El amante bilingüe”, en la que Imanol Arias i Ornella Mutti ens mostren com un amor fracassat poden enfonsar un home i fer-li capgirar la personalitat en l’entorn d’una Barcelona bilingüe i amb forts contrastos socials.

Com a sorpresa per a la recepció a Vicente, el nostre artista Ramon Roblas va pintar un cartell que interpretava de forma molt encertada la figura de Vicente Aranda com la un home sostingut per una dona. No és estrany. En les seves pel•lícules la figura femenina sempre ha tingut un paper molt important, com ho mostren, per exemple, pel•lícules com Carmen o Juana la loca.

Mentre desgranava les seves vivències en les que la seva passió per la seva feina – el cinema – ocupava un lloc molt especial, ens va confessar que l’Escola de Barcelona eren un grup d’amics que s’ajudaven entre sí per tirar endavant en la tasca de fer cinema, es va descobrir com un devot de Valle Inclán, i de Miquel de Pallol, i va dir que moltes de les seves pel•lícules s’han basat en obres literàries, de forma que les pel·lícules han millorat les obres escrites perquè les limitacions del cinema, amb una durada i pressuposts limitats, obliguen a ser més concís i a centrar-se en els aspectes més essencials de la narració.

Moltes petites i grans vivències, i, sobre tot, una gran humanitat, ens van deixar un molt bon sabor de boca amb la visita d’aquest gran del cinema, Vicente Aranda, que, com de costum, va rebre un obsequi-record del cine fòrum i va signar en el llibre d'honor.

Si voleu tenir un record fotogràfic de la sessió, cliqueu aquí, i veureu el reportatge fet per la nostra fotògrafa-artista Lola Rodríguez.

Vicente Aranda

2012-02-05T00:20:00.007+01:00

El proper divendres dia 10 tornem a tenir al cine fòrum l’oportunitat de compartir la sessió amb un històric del cinema espanyol.

No puc evitar recordar una sessió semblant, la que vam tenir amb Jorge Grau. No puc evitar-ho perquè d’una o altra manera percebo que tenen vides una mica paral•leles.

Tots dos van néixer a Barcelona en un període proper (Grau el 1930, Aranda el 1926); tots dos van, d’una o altra manera, tenir relació amb l’Escola de Barcelona, i tots dos han acabat vivint a Madrid. Tots dos van començar a dirigir els anys 60, i han demostrat vocació i capacitat de treball per tirar endavant una carrera cinematogràfica en un país que no és prou gran per tenir una indústria pròpia forta en aquest àmbit. Tots dos han tingut – i tenen – una dilatada vida personal i professional (“molta mili al darrera”), i tota dos deixaran al cine fòrum un record fort per haver compartit amb nosaltres el seu cinema i la seva experiència.

En la carrera filmogràfica de Vicente Aranda destaquen alguns eixos:

• L’erotisme: ell mateix s’ha autoqualificat de “viejo verde” (de fet ell diu que algun periodista li va atribuir aquest qualificatiu fent “una mala traducció d’un qualificatiu diferent fet en alemany”), però admet que està interessat pel sexe, com per la vida en general, i que és natural que sigui present a la seva obra).

• Ha cercat sovint guions per les seves pel•lícules en la literatura. En particular, destaca que ha basat quatre pel•lícules en obres de Juan Marsé (Canciones de amor en Lolita's Club (2007), El amante bilingüe (1993), Si te dicen que caí (1989) y La muchacha de las bragas de oro (1980); malgrat la qual cosa la relació entre ells dos és plena de controvèrsia. D’altres literats als que ha passat al cinema són Manuel Vázquez Montalbán (Asesinato en el Comité Central, 1982); Luis Martín Santos (Tiempo de silencio, 1986); Jesús Fernández Santos (la serie de televisión Los jinetes del Alba, 1990); Antonio Gala (La pasión turca, 1994), o, fins i tot el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

• Una de les pel·lícules basades en una obra literària (Carmen, de Prospero Merimée), l'he volgut tornar a veure, com a "aperitiu" per a la sessió de divendres. Rodada en ambients propers a la narració (la fàbrica de tabac de Sevilla, la mesquita de Còrdova, i molts altres ambients de Sevilla i la sierra), és plena de sensualitat, amb una Paz Vega impressionant.

• Ha fet incursió en temes històrics (Juana la Loca) o actuals (El Lute II, mañana seré libre (1988), El Lute, camina o revienta (1987)).

• Un dels seus èxits més grans ha estat “Amantes” (1991) que va merèixer el Goya a la millor direcció i a la millor pel•lícula.

• El 1988 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cinematografia.

Però potser l’eix més constant són les ganes de treballar (intenta fer una pel•lícula cada dos anys).

Divendres ens espera una sessió molt especial i intensa, però mentrestant, si voleu conèixer una mica més Vicente Aranda, podeu llegir una entrevista que li van fer.

CONVOCATORIA SESION VIERNES 10 DE FEBRERO

2012-02-02T16:32:00.007+01:00

La sesión del viernes 10 de febrero de 2012 la dedicaremos al gran cineasta Don Vicente Aranda y tenemos el gran honor de contar en la misma con la presencia personal de Don Vicente. Por expreso deseo de él, proyectaremos la película EL AMANTE BILINGÜE del año 1992, cuyo guión, escrito por él, está basado en una novela, del mismo título, de Juan Marsé. La película cuenta con un elenco de actores extraordinario (Imanol Arias, Ornella Mutti, Maribel Verdú, Javier Bardem, etc. etc. ).

Los descendientes

2012-02-01T20:16:00.004+01:00

Pel•lícula molt rodejada d’expectatives, a causa de les nominacions als Oscar que ha rebut i del fet que el director sigui Alexander Payne i sigui interpretada per George Clooney.

Basada en una novel•la (una de les nominacions als Oscar és al millor guió adaptat), en el moment de veure-la la vaig trobar entretinguda, però, després, en el moment que intento filar més prim en els sentiments que m'ha provocat, em sento desconcertat.

Les situacions que planteja el guió són una mica rebuscades (comprensible en una pel•lícula), però fan referència a situacions complexes, a les que les “solucions” plantejades per la pel•lícula em semblen “superficials” no tant per la solució en sí com per la forma d’arribar-hi, per exemple, amb una adolescent empenyent de forma precipitada el seu pare en un problema delicat i personal.

Crec que s’han volgut tocar massa tecles en el guió, i “arrodonir-ho tot” en un format de tragicomèdia “a la americana”. Potser “menjar” la pel•lícula des de la nostra cultura “més europea” provoqui una “digestió” menys adequada, almenys a mi me l’ha provocada.
Ja em direu que us sembla.

El Havre

2012-01-29T09:26:00.004+01:00

Vaig veure aquesta pel·lícula perquè vaig rebre un SMS de Mari Villalba que la recomanava. I les recomanacions de la Mari gairebé mai fallen.

Aquesta pel·lícula m’ha agradat a causa de la seva sensibilitat perquè ens acosta a un món on, malgrat les dificultats, percebem valors molt significatius.

La pel·lícula ens situa en un entorn on regnen l’austeritat i les dificultats econòmiques. Vull, però, eludir expressament la paraula “pobresa”: té un significat massa ample, i els personatges de la pel·lícula poden anar escassos de recursos econòmics, però són rics en valors que seria desitjable que estiguessin presents en tots els àmbits de la societat.

La dignitat amb que el personatge principal, a partir d’una professió molt senzilla – enllustrador – i uns ingressos econòmics força ajustats, condueix la seva vida; l’estima, dedicació i cura amb què té lloc la relació de parella; la sensibilitat amb què fa front al drama humà de la immigració sobrevinguda, la valentia amb què s'enfronta a la insensibilitat de la maquinària de l'estat, són valors que contrasten amb la insensibilitat de l’estat – l’estat del benestar ! – i la maquinària que l’acompanya.

Però – font d’esperança – els valors s’encomanen, i la fraternitat sorgeix com un valor comú entre els menys afortunats, que, a partir d’uns valors humans compartits, treuen el millor d’ells mateixos.

Us recomano que la veieu. És una pel·lícula de valors. Sensible i ben feta. Deixa un bon gust de boca.

EN TUS MANOS

2012-01-23T18:19:00.006+01:00

Otra joya nórdica. En este caso es una película de la realizadora danesa Annette K. Olesen que nos presenta un drama de una belleza extraordinaria, alejado de los finales fáciles, pero muy bien resuelto.

En un centro penitenciario de mujeres confluyen diversos personajes; el capellán (una mujer), el carcelero y varias internas, cada cual con su historia. Anna (Ann Eleonora Jørgensen), la capellán, está casada con Frank (Lars Ranthe).

Durante mucho tiempo han intentado, sin éxito, tener hijos. Al poco tiempo de estar trabajando en la cárcel queda embarazada, pero por su edad le aconsejan los médicos que se debería hacer la prueba de la amniocentesis.

Kate (Trine Dyrholm) es una interna misteriosa y reservada que se dice que tiene un extraño poder que sana a la gente con solo tocarla. El carcelero (Nikolas Kopernikus) se siente atraído por ella.

Y más….

La historia está en las antípodas de lo que conocemos como el drama carcelario americano, ya que se centra en los problemas profundamente humanos de cada uno de los personajes, actuando el tema cárcel como un círculo cerrado que delimita un área en la que confluyen las diversas historias

VIDAS CONTADAS

2012-01-21T12:39:00.002+01:00

Inauguro esta sección bajo el título de Perlas Encontradas con el objetivo de traer aquí, aquellos títulos del cine, que en su momento hayan pasado por la cartelera desapercibidos y, sin embargo, merezcan todo nuestro reconocimiento por su gran calidad cinematográfica.

Vidas Contadas (Thirteen Conversations About One Thing ) es una película norteamericana del año 2002 de las hermanas Jill y Karen Sprecher.

He copiado este texto del filmaffinity porque me parece acertadísimo como sinopsis de la película:

El film nos presenta el gran desafío de poder vivir la vida, llena de amor y felicidad, pero también llena de envidias, egoísmos y frustraciones. El film trata sobre cinco personas llena de amores y desamores, presentado en trece situaciones de la vida, en donde las experiencias que viven en un momento dado le darán un giro a su futuro. Troy (Matthew McConaughey) es un exitoso fiscal que celebra su triunfo, pero bajos los efectos del alcohol comete un acto de imprudencia que perturbara su éxito y lo impactara fuertemente en su vida. Gene (Alan Arkin) es un frustrado supervisor de una compañía de seguros, con problemas de actitud hacia sus vecinos y compañeros de empleo. Beatrice (Clea DuVall) es una dulce y sencilla empleada domestica, que luego de sufrir un accidente de tránsito, aprenderá a considerar su prójimo de otra manera. El profesor Walker (John Turturro) y su esposa Patricia (Amy Irving ) son un matrimonio que están pasando por una crisis, el tiene un “affaire” con otra profesora y ella se entera sin él saberlo, de golpe y porrazo lo abandona. Ellos serán victimas de sus sentimientos y frustraciones. El film nos da una agridulce lección, existen hechos incontrolables en nuestras vidas, lo que sí podemos controlar es nuestra actitud y sano juicio. Si del cielo nos caen limones todos los días, aprendamos hacer limonada. Esto nos hará más maduro, paciente, prudente y fuerte para enfrenta las embestidas de la vida. El film presenta excelentes actuaciones de Matthew McConaughey, John Turturro, Amy Irving y Alan Arkin. La película tuvo un presupuesto de $3 millones y generó por la venta de taquillas la cantidad de $4 millones, además recibió 12 nominaciones a diferentes premios en festivales de cine.
No se puede decir más con menos líneas.

Mariana de Marco – José Maria Guelbenzu

2012-01-21T07:17:00.002+01:00

Al cine fòrum abunden els advocats, jutges i professionals d’oficis relacionats.

Tots ells tenen un dia a dia complicat i, per relaxar-se els suggereixo que provin de llegir alguna novel•la que tingui com protagonista Mariana de Marco.

Mariana de Marco és una jutgessa de ficció, que va accedir a la carrera judicial per la “tercera via” – és a dir, partint de la pràctica de l’advocacia, i obviant l’oposició general d’entrada a la carrera – que, a la vegada té vocació detectivesca, que practica perquè li imposa la seva pràctica professional o perquè li agrada.

Mariana de Marco inicia les seves actuacions detectivesques a “No acosen al asesino”, novel•la en la que l’assassinat és un altre jutge, ja retirat, en la petita població càntabra de San Pedro de Mar, en la que Mariana exerceix la seva professió. Les seves peripècies són distretes, en la línia de les novel·les políciaques i detectivesques clàssiques, amb la particularitat que el personatge és una jutgessa dels temps presents. Llegida aquesta primera novel•la, si el personatge us ha captivat i teniu temps i interès per seguir-ne les peripècies, les podeu trobar en d’altres novel•les (La muerte viene de lejos, El cadàver arrepentido, Un asesinato piadoso i El hermano pequeño).

L’autor d’aquesta “saga” és l’escriptor José Maria Guelbenzu. Guelbenzu col•labora amb assiduïtat a les seccions d’opinió i cultura a “El País”, on duu a terme també crítica literària al suplement “Babelia”; i ha publicat novel•les d’altres estils, per exemple “El amor verdadero”, on fa una pinzellada de la vida quotidiana entre 1945 i 2005 vista des dels ulls d’una parella que han estat junts al llarg de prop de 60 anys de vida.

Pilar Prim - Una obra literària per a una pel·lícula

2012-01-17T22:54:00.004+01:00

Quan en la darrera sessió del cine fòrum, Guillermo Madjarian demanava suggeriments d’obres literàries catalanes per portar al cinema, em va venir al cap “Pilar Prim”, de Narcís Oller.

Pilar Prim no és un personatge històric, però, per la seva força, forma part – o hauria de formar part , si fóssim un poble més coneixedor de la nostra literatura - de l’imaginari català.

Vídua d’un primer matrimoni fet de la manera usual, per conveniència, objecte de maltractament jurídic, mitjançant un usdefruit condicional, la relació amb els seus propers: filla i cunyats, és plena de tensions.

La troballa de l’amor és per ella una nova font de vida, però alhora una munió de problemes a causa dels interessos dels que l’envolten i la hipocresia social. Només la seva força interior, que l’eleva a la categoria de personatge de la literatura universal, li permetrà sobreviure i ser ella mateixa.

La força amb que es descriu el personatge i la poesia amb la que es descriuen els entorns naturals, especialment els pobles i muntanyes de la Cerdanya, la riquesa i varietat del llenguatge dels personatges, que recull variants dialectals i castellanismes, fan d’aquesta novel·la de Narcís Oller una obra mestra, que portada al cinema faria més palesa la força d’una dona que va haver de lluitar contra els convencionalismes de l’època i contra ella mateixa.

Publicada el 1906, Pilar Prim és la última gran novel·la de Narcís Oller, que abans havia publicat “La papallona”, “L’escanyapobres”, “La febre d’or” i “La bogeria”, constituint-se en el creador de la novel·la catalana moderna.

Les adaptacions literàries catalanes al cinema no han sovintejat. Veieu l’estudi fet per David Madueño el 2003 o el més recent fet per Grup Lumiere. “La febre d’or”, de Narcís Oller, va ser dirigida per Gonzalo Herralde, el 1993. Més recentment podem destacar, entre d’altres, el gran èxit de “Pa negre”, d’Emili Teixidor, dirigida per Agustí Villaronga, el 2010.

Tot i això, hi ha molt per fer, i particularment, m’agradaria veure a la pantalla gran a Pilar Prim:

- Perquè és una gran novel·la, la lectura de la qual recomano a qui vulgui gaudir del plaer de la lectura

- Perquè és una excel·lent ocasió per mostrar els incomparables escenaris de la Cerdanya

- Perquè la història està ben travada i ben portada al cinema pot donar lloc a una gran pel·lícula

- Perquè, ara que grans actrius han fet reviure grans dones a la pantalla, m’encantaria que una de les nostres actrius ens fes gaudir i patir en la persona de Pilar Prim

- Per donar a conèixer millor Narcís Oller, la seva obra i la seva època: Una època en la que la burgesia catalana es troba en ple auge, i de la qual Narcís Oller ens en fa pinzellades genials

Recepta "Dos gustos" per Ramon Roblas

2012-01-16T20:38:00.001+01:00

Quan fem el cine-cena fòrum, la taula parada fa goig de veure, plena de les aportacions fetes pels cuiners i cuineres del grup. Amb aquesta entrada volem iniciar el recull de les receptes d’algunes d’aquestes aportacions per tal que les puguem repetir a casa i no tinguem que esperar fins la següent sessió per tornar-les a tastar.

L’entrada amb la que iniciem aquesta captura de receptes correspon a l’aportació feta pel nostre artista Ramon Roblas, anomenada “Dos gustos”, composada per “Bacallà amb olivada sobre llit de tomàquet japonès” i “Salmó a la llimona amb tàperes, sobre llit d'enciam”, que es van presentar de forma conjunta sobre un mateix platet.

Incloem per tant les 2 receptes:

Bacallà amb olivada sobre llit de tomàquet japonès

Dipositar una rodanxa de tomàquet Japonès, amb un pessic de sal i un pessic d’orenga, esmicolat entre les mans; tirar unes gotetes d'oli, posar-hi a sobre un tallet de llom de bacallà "La Sirena" (prèviament descongelat), escampar una culleradeta d'olivada (oliva negre), més unes gotetes d'oli per sobre i rematar-ho amb un tall d'oliva blanca desossada, culminant amb mitja culleradeta de moca, de melmelada de taronja amarga.

Salmó a la llimona amb tàperes, sobre llit d'enciam

Fer un llitet d'enciam (de l’hort d'en Ramon), posar-hi unes gotetes d'oli, posar-hi a sobre un tall de salmó fresc (prèviament descongelat) i a sobre dues tàperes; tirar-li dues culleradetes de llimona per sobre del salmó, més una altra pel voltant, sobre l'enciam, però tenint molta cura, que la llimona no se'n vagi cap a la degustació del bacallà (es podria fer en dos plats separats).

Finalment cal tirar-li per sobre, unes ratlletes de reducció de vinagre de Mòdena a la taronja.

Desitgem que us agradi.

13 gener - El frasco

2012-01-15T09:50:00.000+01:00

Divendres 13 de gener, acabades ja les festes de Nadal – tret que n’allarguem l’esprit fins la Candelera com manen els cànons – vam veure al cine fòrum la pel•lícula “El Frasco”.

Ens la va presentar el seu productor executiu Guillermo Madjarian, uruguaià establert a Madrid.

“El Frasco” és una coproducció Argentina/Espanyola, de l’any 2008. Dirigida per Alberto Lecchi, i protagonitzada per Dario Grandinetti i Leticia Bredice.

“El Frasco” narra la història d’amor entre un xofer de llarga distància i una mestra rural. “El Frasco” va ser la gran triomfadora de la XV Mostra de Lleida amb els premis a la millor actriu, millor guió i el premi del públic. També ha obtingut l’Espiga de plata i el premi del públic a la “Semana Internacional de Cine de Valladolid” i reconeixements diversos en una multitud de festivals internacionals.

Juan Pérez - Dario Grandinetti – és conductor d’autobús de llarga distància i Romina - Leticia Bredice – és professora a Villa Ana, una de les localitats per les que el vehicle passa diàriament. Ambdós se senten atrets, però cap s’atreveix a donar el primer pas fins que un dia ella li encarrega que lliuri a la clínica un paquet molt especial, un flascó. El flascó es converteix en el fil conductor d’una història romàntica entre dos personatges solitaris amb dificultats per l’amor.

Un dels punts en que es va centrar la discussió va ser la interpretació de Dario Grandinetti –el recordo fa poc més d’un any en una magnífic i divertit paper a “Baraka” al “Teatre Goya” – molt hieràtic durant la major part de la pel•lícula, perquè així ho exigia el guió en un personatge amb forces dificultats d’expressió personal. Guillermo ens va explicar que assolir una interpretació així vol un treball intens del director i de l’equip, per assolir amb naturalitat la “no naturalitat”. Per la seva part, Leticia Bredice, va oferir una interpretació de gran sensibilitat

El paisatge natural i humà d’una Argentina de l’interior – la pel•lícula va rodar-se a la zona de Santa Fe - es constitueix en un magnífic escenari d’una pel•lícula rodada sense excés de recursos, però amb ofici i sensibilitat.

Guillermo Madjarian va compartir amb nosaltres la seva experiència professional i ens va exposar amb detall el rol del “productor executiu”. Ell és qui, a partir d’una idea, que ben sovint ell ajuda a generar, cerca i assegura els mitjans econòmics, tècnics i humans que la fan créixer. Tot i que sovint ell té les seves idees al respecte, es reprimeix i respecta la tasca dels que realment l’han de desplegar: guionista, director, actors. Així, ens va fer veure que una de les situacions que més contradiccions comportaria seria la d’un productor executiu que intenta vendre una pel•lícula ideada de forma completa per ell mateix. Es barrejarien dos sensibilitats diferents – l’artística i la possibilista – empresarial – i el resultat seria possiblement problemàtic.

Una altra discussió que ens va prendre força estona va relacionar-se amb la contradicció que pel•lícules molt ben valorades en festivals, assolint fins i tot el “premi del públic” dins dels mateixos, gaudissin després de distribucions i recaptacions de poca entitat. Va constatar-se que el poder de “la gran indústria” s’imposa i deixa poc marge per als que han de viure al seu marge. Potser tots plegats – festival i públic – ens hauríem de fer valdre més i estar més atents ?.

Guillermo va manifestar el seu interès per conèixer obres de literatura catalana en les que poder basar eventuals pel·lícules o produccions audiovisuals. Pensem-hi i fem-li arribar propostes, però ja ara li proposo Pilar Prim, de Narcís Oller, a la que dedicaré properament una entrada en aquest blog.

En resum, una magnífica sessió, basada en una pel•lícula sensible que va agradar força, un acompanyament molt enriquidor de Guillermo Madjarian, i, com sempre, els magnífics plats dels excel•lents cuiners i cuineres del cine-cena fòrum. Permeteu-me avui destacar que el nostre artista Ramon Roblas ens va obsequiar amb una “tapa d’autor”, de la que us prometo destapar-ne els secrets properament.

Podeu veure les fotografies de la sessió clicant aquí.

Calendari cinefòrum 2012

2012-01-12T19:21:00.002+01:00

Les sessions que farem durant els propers mesos seran els següents dies:

10 de Febrer

9 de Març

13 d'abril

11 de Maig

15 de Juny

com sempre, l'hora de trobada serà a les vuit del vespre.

Bons desitjos per al 2012 del codice maya

2012-01-07T09:44:00.006+01:00

Lola Rodríguez, la nostra genial i infatigable reportera, ens ha fet veure que el 2012 potser non serà tan terrible com diuen.

Ja sabem que els oracles financers i polítics ens auguren el pitjor, però fins i tot els maies profetitzaven molts mals per al 2012 i un estudiós, al que la Lola ha tingut accés, ha desxifrat el codice maya i ens ha fet veure que la interpretació correcta era una altra. Piqueu aquí si la voleu veure.

Drive

2012-01-04T20:57:00.007+01:00

Pel·lícula amb molt ritme i molt voltatge al voltant d’un personatge molt ràpid en l’acció, molt especialment al volant d’un cotxe, però hermètic i cautelós amb les seves emocions.

Cinema en el seu estat més pur. Pel·lícula molt visual, en la que el personatge principal parla menys amb la boca que amb les mans i els gestos.

Els personatges naveguen pel guió com si fessin surf, arrossegats per una història de violència i d’amor.

Una bona manera de començar cinematogràficament l’any, que ens permetrà, però, comprovar que les màfies actuals ja no són el que eren ... han perdut la”classe” que tenien en els temps d’El Padrí. Som, definitivament, en uns altres temps.

SESION CINEFORUM VIERNES 13 DE ENERO DE 2012

2012-01-04T16:36:00.004+01:00

Inauguramos el año el próximo viernes 13 de enero con la presentación de la película argentina del año 2008, El Frasco. Una comedia dirigida por Alberto Lecchi y protagonizada por Leticia Bredice y Dario Grandinetti.

Nos acompañará durante la sesión el productor de la película, Guillermo Madjarian, que amablemente ha aceptado nuestra invitación a venir para hablarnos de la misma y de otras muchas cosas del mundo del cine, como suele pasar en estos casos.

Adéu a la universitat – El intelectual melancólico

2011-12-27T22:36:00.012+01:00

En el llibre “Adéu a la universitat”, Jordi Llovet, catedràtic
de "Teoria de la Lite- ratura i Literatura Comparada” a la Universitat de Barcelona, exposa les seves vivències de més de 40 anys a la universitat primer com estudiant i després com professor, fins la seva recent jubilació.

Ho fa amb la decepció de qui creu que la universitat actual no està a l’alçada de la seva responsabilitat com a instrument de formació dels joves, ja que s’ha abocat a ensenyaments i sabers molt especialitzats, perdent la visió humanística global necessària per a tota formació humana.

El llibre és molt interessant, ple de vivències i de dades, que justifiquen la visió d’aquest intel·lectual, que, a més de professor ha estat, i continua essent un brillant conferenciant i columnista (la seva col·laboració setmanal els dijous a El País és per a molts, entre els que em compto, font d’enriquiment i gaudi continuat).

La seva visió, però, no ha estat compartida per Jordi Gracia, catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, que a “El intelectual melancólico. Un panfleto.” ens dóna una visió diferent en la que una multiplicitat de sabers i aportacions són, contràriament, senyal de vida i riquesa. Jordi Gracia considera que, en assolir una certa edat, certs intel·lectuals corren el risc de caure sota el pes de la malenconia i deixar-se portar pel pessimisme.

Possiblement les dues visions tenen raó: En una institució com la universitat hi ha forces coses a millorar, però no podem perdre de vista la feina de molta gent que ha fet i està fent avançar la cultura de forma continuada. Per veureu-ho, entrem a qualsevol llibreria i constatem la quantitat de publicacions de qualitat que podem triar.

Crec que llegir els 2 llibres i veure les raons de l’un i de l’altre és força enriquidor, i permet decantar-se més per una visió o l'altra.

Aprofito per recomanar als que vulguin posar-se al dia de literatura espanyola l’excel·lent “Derrota i restitución de la modernidad”, de Jordi Gracia i Domingo Ródenas (setè volum d’una Historia de la literatura espanyola) que ens dóna una visió molt completa del panorama literari a Espanya entre 1939 i el 2010.

The artist - El artista

2011-12-25T20:48:00.006+01:00

Una pel·lícula “com les d’abans”. No tan sols perquè és en blanc i negre, és muda i utilitza el llenguatge cinematogràfic dels primers temps del cinema, sinó perquè mostra clarament les emocions dels personatges i te les fa teves des del primer moment.

L’alegria de saber-se triomfador, la por al canvi quan en el nou escenari les coses no són tan fàcils, l’amor, i moltes altres emocions i facetes que uns personatges molt ben interpretats et fan sentir ... sense que sentis la seva veu ... fent-te sentir quan has acabat de veure la pel·lícula, que has vist una gran pel·lícula.

No m’estranya que hagi guanyat forces premis (Millor actor al festival de Cannes, Premi del públic a Sant Sebastià, ...) i que sembla que compti en la carrera pels Òscars.

Bones festes per al cine fòrum

2011-12-25T12:17:00.002+01:00

El moment en què celebrem les festes de Nadal i ens disposema entrar al nou any, és una bona ocasió per recordar com ha estat l’any 2011per al cine fòrum:

El començament va ser fort: Carme Trilla ens va presentar“La semilla del diablo”, i ens va posar la pell de gallina ...

Per compensar-ho, el febrer vam fer un viatge a les illes:Les magnífiques fotos de Josep Maria Cortina a Menorca i la història d’untreballador alemany en un poble de Menorca a “Yo” – presentada per GerardTàrrega, fill d’en Francesc i la Maite - ens van permetre relaxar-nos una mica.

Ramon Roblas ens va fer seguir reflexionant sobre lesdebilitats humanes: “Los complejos” ens va fer riure, “La calumnia” ens va ferpensar i “El guerrero pacífico” ens vamostrar com la filosofia del Tao pot il·luminar-nos en el camí de la vida.

Aquest any hem tingut també la sort de comptar amb laparticipació de diversos professionals del cinema que ens han mostrat com és elmón del cinema per dins : Paco Rodríguez ens va aproximar a "La Vida yObra de Miguel Hernández”, Christian Molina ens va presentar la polèmica “De mayor quiero ser soldado”, Rodolfo Montero de Palacio ens va aproximar ala societat rural de Tudancos i Jorge Grau, en una sessió final esplendorosa, ens va permetrecompartir, a més de la seva visió de l’amor a “Una historia de amor”, tota unavida d’amor i gust pel cinema.

I a tot això afegiu-hi l’esplèndid monòleg amb que ens vaobsequiar Pepe Molina.

Però el més important és que el cine-cena fòrum, amb el seumagnífic ambient, l’exquisit menjar de “lascenas” i el càlid acolliment que sempre ens preparen la Carme i en Joan, haestat i seguirà essent, junt amb el Barça de Guardiola, un excel·lent antídotper les migranyes de la crisi i una superba ocasió d’enriquiment i punt detrobada i amistat.

Bones festes i un millor any 2012 per al Cine Fòrum Teià

2 desembre ´Una historia de amor

2011-12-03T09:43:00.008+01:00

Divendres 2 de desembre va tenir lloc la presentació de la pel•lícula “Una historia de amor”, per part del seu director Jorge Grau.

Va iniciar la presentació Xavier Perna, que ens va presentar a Jorge, ens va esmentar alguna de les seves pel·lícules i ens va fer constatar que Jorge Grau és una part important de la història del nostre cinema.

Tot seguit vam visionar una entrevista enregistrada en el propi DVD de la pel•lícula, en la que Jorge explica alguns aspectes de la pel·lícula, que després ell mateix va comentar i ampliar.

En Jorge ens va remarcar que la pel·lícula comença amb una dedicatòria al seu pare, que va saber portar bé “la pesada càrrega de l’amor”, expressió que en el seu moment va despertar força polèmica.

L’amor és efectivament el gran protagonista de la pel·lícula, que, precisament per això, no perd actualitat.

El sentiment de l’amor és un dels motors de la vida humana, i, com a tal, és etern.

Els personatges concrets de la pel•lícula el poden viure i sentir en unes circumstàncies i formes determinades, però els seus conflictes són universals.

Vam conèixer anècdotes d’un rodatge en el que la implicació i compromís dels participants van ser claus per superar els problemes - com la por de Teresa Gimpera, que va vèncer desfullant carxofes - i asssolir l’èxit final.

Vam saber que molts dels personatges de la pel·lícula, com els dos editors o la monja, són reflex de personatges reals que l’ull de Jorge – que és va definir com contador d’històries – va captar.

Jorge va recordar la seva admiració per alguns directors mítics, especialment Renoir i Rossellini, i la seva amistat amb Fellini, que va durar tota la vida, i sobre qual va escriure un llibre, que tot i estar esgotat, potser es pot trobar amb una cerca insistent i afortunada a Internet.

En un col·loqui farcit d’anècdotes, com la durada de l’escena “històrica” de la Cantudo a La Trastienda (1 segon i mig !) o l'especial personalitat de Sara Montiel, Jorge ens va fer notar que els motors de la seva vida han estat la il·lusió, el treball i l’amistat.

Amistat com la que ha seguit mantenint amb molts personatges que han col·laborat amb ell - va esmentar especialment Núria Espert - i com la que ha deixat entre els integrants del cine fòrum, que esperem que algun dia torni a compartir amb nosaltres la pantalla i la taula.

Caro diario (Nanni Moretti)

2011-11-27T20:37:00.006+01:00

Pel·lícula de Nanni Moretti, el director d’Habemus Papam (que encara està en cartellera). L’he rescatada de la videoteca perquè “Habemus Papam” em va agradar, i aquesta pel·lícula és una de les més referenciades i lloades en el curriculum del seu director.

Rodada fa uns quants anys (1993) consta de tres episodis en els que Moretti ens convida a veure la vida amb els seus ulls.

En el primer episodi ens convida a donar un passeig en vespa per la Roma més quotidiana i menys turística, el mes d’agost. En el segon episodi, ens convida a visitar diverses illes, cadascuna de els quals té la seva personalitat i “mitologia”. En el tercer episodi, ens convida a compartir amb ell les seves vivències en una successió de visites a metges cap dels quals sembla poder trobar solució a la seva dolència.

M’ha agradat. En el primer episodi, m’ha agradat passejar per una Roma menys espectacular però amb la seva pròpia i particular història. En el segon episodi, m’he divertit amb les “mitologies” que pot tenir amagada la vida quotidiana. En el tercer, he reflexionat sobre lo complicats que som, i l'important que és saber mantenir o posar humanitat en totes les situacions.

He tornat a constatar un estil crític, alegre i desenfadat,i una manera molt personal de fer cinema. Quan tingui ocasió rescataré alguna altra pel·lícula seva de la videoteca.

Divendres 2 desembre - Una història de amor (Jorge Grau)

2011-11-26T08:44:00.001+01:00

El propi director de la pel·lícula, Jorge Grau, ha seleccionat aquesta pel·lícula per a la propera edició del cine fòrum, i en farà la presentació, gràcies a les gestions fetes per Xavier Perna.

La pel·lícula és un drama romàntic, gènere del que potser no hem passat massa pel·lícules al cine fòrum, i va ser rodada durant el franquisme (1967), la qual cosa li dóna un interès afegit ja que, es tractava d'un temps en el que no era fàcil fer un cinema personal, valent i independent.

Tant la visió de la pel·lícula com conèixer i aprendre coses d’en Jorge Grau, un home que en el món del cinema ho ha fet i ho ha vist tot, fan de la propera sessió una oportunitat magnífica de gaudi i enriquiment.

Si no podeu esperar fins divendres per conèixer millor en Jorge Grau, en aquest mateix blog trobareu entrades que apunten a entrevistes en les que ell ens explica moltes coses ... llegiu-les i fareu boca per divendres.

Fins divendres.

Steve Jobs - La biografia

2011-11-26T08:07:00.005+01:00

La biografia de Steve Jobs, recentment mort de càncer, escrita per Walter Isaacson, és apassionant de llegir. La biografia va ser escrita a petició i amb la col·laboració del propi Steve, que va voler deixar-nos a tots, i especialment als seus fills, un coneixement profund de la seva personalitat.

D’una banda, ens trobem amb circumstàncies poc convencionals ja des dels seus inicis: Steve va ser objecte d’adopció malgrat ser els seus pares biològics persones de fortuna, fet que, ben segur, va marcar la seva personalitat.

Personalitat forta i amb moltes facetes. Genial, creatiu i intuïtiu, dotat d’un caràcter emprenedor i agressiu, que li va permetre assolir grans fites en el món de la informàtica. Creador de l’empresa Apple i de productes com el Macintosh, l’IPod o l’IPad, va patir també fracassos que el van portar a ser acomiadat de l’empresa que va crear, a la que va tornar anys després per la porta gran.

Tampoc la seva vida personal i familiar van ser fàcils. El seu caràcter desassossegat li va fer costós trobar moments de pau i felicitat personal.

Situat en un lloc i temps en el que la indústria informàtica va créixer de forma vertiginosa, ell va ser-ne un dels actors importants, però la lectura de la seva vida transcendeix la d’un tècnic o un empresari: Es tracta d’una història apassionant d’un geni, líder i innovador; i d’un moment irrepetible en la història de la tecnologia i la creativitat personal i empresarial.

Recomano fortament la seva lectura.

Anonymous

2011-11-21T22:59:00.003+01:00

Pel·lícula que recrea el temps de Shakespeare i fa la hipòtesi que les obres atribuïdes a Shakespeare no són en realitat la seva obra, sinó la d’una altra persona.

Amb una molt bona recreació de l’època, amb bones interpretacions, la pel·lícula resulta interessant, tot i que en ocasions una mica embolicada.

Abans o després de veure la pel·lícula, resulta interessant de veure els arguments que hi ha a favor i en contra de l’autoria per part de Shakespeare de les seves obres: Veieu per exemple Enllaç a la qüestió de l’autoria de les obres de Shakespeare.

Com també és interessant veure la polèmica que la pel·lícula ha despertat entre els anglesos, com podem veure en un article de The Guardian.

Finalment, com la pel·lícula gira també al voltant de la figura de la reina Elisabet I, és interessant contrastar la seva biografia canònica amb la figura que ens presenta la pel·lícula. Notem que aquest darrer enllaç conté referències a diferents pel·lícules sobre Elisabet I i la seva època, per si ens han quedat ganes de passejar-nos per l’Anglaterra d’aquells temps.

Jorge Grau (II) - El espontáneo

2011-11-20T08:10:00.006+01:00

El fet que en la propera sessió de cine fòrum tindrem la visita de Jorge Grau, m’ha animat a visionar una de les seves pel·lícules “El Espontáneo” (1964).
Sí: Aviat farà 50 anys : Una eternitat !. ...

Inicialment sembla que retrocedeixes força en el temps. Un noi jove -16 / 17 anys – que treballa de grum en un hotel .... ara els joves no comencen a treballar tan aviat ... (però una mica més endavant inicien un peregrinatge sense fi pidolant feines que no troben) ...

Una Espanya “canyí” on els toros creen furor ... (voleu dir que som tan diferents .... ?) ...

Pobres que dormen a terra (potser les entrades dels bancs i caixers on ara dormen són més arrecerades, però encara n’hi ha ...) ...

Afortunadament, algunes coses han canviat per a millor, però en d’altres encara ens hi podem veure retratats.

No és aquesta pel·lícula la que veurem en la propera sessió – si podeu accedir al DVD, feu-ho, passareu una bona estona – però m’ha deixat una pregunta per fer-li a en Jorge i a tots nosaltres : Creieu que realment hem canviat tant en aquests anys ?

Jorge Grau (I)

2011-11-19T09:20:00.005+01:00

La propera sessió de cine fòrum tindrem la sort de tenir entre nosaltres un home amb molts anys de cinema al darrera: Jorge Grau, que ve de la ma de Xavi Perna, el nostre gran enllaç amb el món del cinema.

Un home que, com el grum de la seva pel·lícula “El espontáneo”, va començar fent de tot, però que de cada tecla que va tocar en va aprendre alguna cosa.

La seva voluntat de compartir, d’explicar històries, ha fet que tingui al darrera forces pel·lícules, i moltes vivències, que ben segur compartirà amb nosaltres el dia de la sessió.

Com avançada, incloem alguns enllaços d’entrevistes seves a Internet, que ens permetran conèixer una mica la seva personalitat.

Entrevista a Judex Fanzine amb Luis Rueda (Primera part, segona part)

Entrevista amb Jesús Brotons a Vice Beta

A Internet està farcit de referències seves, que ens permeten conèixer-lo millor. Però el millor és que ben aviat el tindrem entre nosaltres.

Habemus papam

2011-11-12T06:59:00.005+01:00

M’ha agradat. Tendra. Produïda en clau d’humor. Les quasi 2 hores de la pel·lícula passen de pressa, però els sentiments que et provoca queden dintre.

Reviure els fasts d’un conclau és sempre espectacular, però sentir el pes que la situació provoca en els presents, veure les persones que hi ha sota les púrpures, i, molt especialment, sentir l’angoixa que es produeix quan la sotana passa de púrpura a blanca, és, simplement, humà.

Som conscients que la cúria i el món vaticà són un gran teatre, però redescobrir que la vida és un petit – gran teatre en el que cadascú és un actor, petit o gran; redescobrir que jugar proporciona plaer i que, potser, el millor que pot fer un psicoanalista és fer-nos retrobar amb l’alegria de la vida i del joc; constatar que en el gran teatre de la vida el guió no està escrit i s’ha de trobar a l’interior del cor d’un mateix, són algunes de les pinzellades del que la pel·lícula ens vol fer constatar.

SUSANNE BIER

2011-11-10T20:05:00.009+01:00

Creo no equivocarme si empiezo etiquetando a la directora danesa, Sussane Bier, nacida en Copenhague en el año 1960, como un clásico moderno. He tenido oportunidad de ver en las últimas semanas un repertorio importante de sus películas, que me han conmovido. Sus historias son las nuestras, su mundo, también.
1) Sus temas son duales y confrontados; habitantes de una sociedad rica y sus dramas particulares. Habitantes de un mundo pobre en donde aquellos parecen minúsculos si los comparamos con la necesidad de sobrevivir sin recursos.
2) Y por encima de todo está el sentimiento y la profunda humanidad de los protagonistas que pueblan sus historias. A todos los pone frente al abismo de su existencia, preguntándose por el sentido de su vida. Estos responden siempre como se espera de ellos y acaban, como el espectador, sucumbiendo. No hay tregua, nada es gratis, ni el sentimiento es mercancía de ida y vuelta.
En Problemas de Familia ya apunta detalles, con soltura, y nos enfrenta a un drama ético y moral que lo resuelve con una postura sin ambages. En Brothers nos habla, en una situación puesta al día, del muerto que retorna y de la necesidad de tener que salir adelante a pesar de que la vida a las personas se lo ponga muy difícil. En Siempre Te Querré nos pregunta en donde está limite cuando ayudas a alguien que está en el pozo, ¿hasta dónde puedes llegar?. En Después de la Boda, el reencuentro con el pasado, etc.
Susanne Bier con su cine pone el dedo en la llaga del hombre de este siglo, que no es un ignorante, es un ser culto y tiene sentimientos, por lo que pone en sus labios diálogos maravillosos, esperando siempre una reacción positiva frente a las urgencias de la vida.

De su filmografía destacan:
1. All You Need is Love (2012)
2.En un mundo mejor (2010)
3.Cosas que perdimos en el fuego (2007)
4.Después de la boda (2006)
5.Hermanos (2004)
6.Te quiero para siempre (2002)
7.Livet är en schlager (2000)- Una vez en la vida
8.Den eneste ene (1999)- El amor de mi vida
9.Sekten (1997)- Credo
10.Pensionat Oskar (1995)- Like it Never Was Before
11.Det bli'r i familien (1994) -Problemas de Familia
12.Luischen (1993) (TV)
13.Brev til Jonas (1992)- Letter to Jonas
14.Freud flyttar hemifrån... (1991)- Freud's Leaving Home

4 novembre - El guerrero pacífico

2011-11-05T22:42:00.001+01:00

Divendres 4 de novembre vam passar la pel·lícula "ElGuerrero Pacifico- Peaceful Warrior", que va ser presentada per RamonRoblas (Nomar Salbor "del Pinzell”), que ens havia elaborat aquestainformació i ressenya de presentació:

- Pel·lícula: El Guerrero Pacifico / Peaceful Warrior

- Filmada / produïda: any 2006

- Director: Victor Salva

- Actors principals: Nick Nolte i Scott Mechlowicz

- La pel·lícula està basada en fets reals, sobre la vida d'un gimnasta ( DanMillman) de la Universitat de Berkeley (Estats Units) .

- Seguint en la meva filosofia de presentar pel·lícules sobre les “DebilitatsHumanes”, en aquest cas entra en una dimensió que podríem dir que té una certaespiritualitat i se sustenta sobre les respostes i les tres preguntes fonamentalsenvers la nostra existència:

· On som?: AQUI

· Quina hora és? : ARA MATEIX!-

· Què som? : AQUEST MOMENT!

La pel·lícula tracta sobre aquest (diria) desfici que ensporta a la societat en general a lluitar/pensar “per tenir” i “el que vindrà”,exigint-nos contínuament més i més fites, i no pas, per estar vivint el momentpresent, deixant que l'univers per si sol, ens porti el que per la nostraactitud (segons haurem sembrat), igualment ens acabarà arribant.

Lao Tse (fa mes de 2.500 anys) va escriure “ El Tao” (ElCamí), un dels llibres importants de la humanitat. Aquet llibre consta de 81versos (pensaments), en els que ens dona solució per totes les “debilitatsconsubstancials amb l’ésser humà".

M’he permès adjuntar-vos dos versos amb comentaris deldoctor i filòsof Wayne W. Dyer, que ha sabut desglossar (per tal que elsentenguem millor) els pensaments de Lao Tse, adequant-los a la nostra manerad’entendre i viure actual; si bé “El Camí” , “per se” no necessita adequació,ja que sempre és de rabiosa actualitat: Aquí, Ara i Cada moment.

Tot això ho podreu observar en el dossieradjunt, en els versos adjunts Nº 20: “Viure sense lluitar (per lescoses mundanes)", que crec és molt adient sobre el tema de la pel·lícula iel vers Nº64 “Viure estant aquí i ara”, que entenc com “la base” de totes lesactivitats humanes.

Després d’una introducció a la pel·lícula, que va fer el propi Ramon, la vamveure i posteriorment vam passar al col·loqui.

La pel·lícula va despertar controvèrsia: Hi va haver qui lava elogiar força, no tant per la qualitat cinematogràfica com perquè vasentir-se plenament identificat amb el missatge i forma de veure la vida quemostra la pel·lícula.

D’altres, però, van mostrar el seu desgrat per lapel·lícula, que van considerar previsible i avorrida, desaprofitant les possibilitats del llenguatgecinematogràfic.

La controvèrsia, sempre saludable, ens va obrir la gana, i,com sempre, el cine-cena fòrum va acabar en un excel·lent sopar de germanor, durant el qual vam seguirparlant de filosofia Tao i de molts altres temes.

Perejaume a La Pedrera

2011-10-29T19:17:00.002+02:00

A suggeriment i acompanyats pel bon amic Xavier Ripoll, hem anat a visitar l'exposició de Perejaume a "La Pedrera".

El títol de l'exposició et fa donar voltes : "Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!", però l'exposició pròpiament dita encara te'n fa donar més. És creativa i suggestiva, et fa veure que molts cops les coses que veiem no són el que semblen, que l'art moltes vegades ja és a la pròpia natura, que potser de tant "fer art" ens passem, ... i moltes sensacions més.

Vaja, que tot passejant pel Passeig de Gràcia, val la pena aturar-se a La Pedrera i perdre's per l'univers d'en Perejaume.

TNC - Una vella coneguda olor

2011-10-29T18:11:00.006+02:00

Hem agafat, com en anys anteriors, un abonament al TNC. La primera obra que hem vist és "Una vella coneguda olor", de Josep Maria Benet i Jornet.

Et transporta uns quants anys enrera, quan nosaltres erem nens o estavem a punt de néixer, i la generació dels nostres pares i avis lluitava amb la vida.

Una vida que transcorre en un pati de veïns, amb llençols penjant, en el que s'entrecreuen les alegries, els patiments, les enveges i la vida diària d'un grapat de persones. Un tros d'espai i de temps ben dibuixat que ens fa constatar que el nostre habitat pot haver canviat força, però que el nostre interior, els nostres cors, potser no han canviat tant.

Una bona obra de teatre, ben muntada i ben interpretada, que ha suposat un bon començament de temporada.

HABANASTATION

2011-10-25T17:47:00.003+02:00

En un viaje reciente de la compañera y camarada Lina a Cuba, nos ha traido de regalo esta cinta en DVD que al visionarla nos ha sorprendido gratamente. Es una película del año 2011 del realizador Ian Padrón.

La película cuenta la historia de dos niños, de clases sociales diferentes, que se ven obligados a convivir, por fuerza de las circunstancias, un día entero juntos. Como trasfondo de la historia está la ciudad de la Habana; la parte rica y la parte pobre. !! Madre mía cómo está la Habana. Cincuenta años de revolución para esto!!!.

Además de la historia central, están los personajes que pululan por ahí; unos con su vis entre cómica y trágica, otros funcionarios absolutos, etc. todos interesantísimos y que nos dan una amplia panorámica de la Cuba de hoy.

Alemania, año 0

2011-10-12T12:15:00.006+02:00

He volgut veure aquesta pel·lícula - Alemania, año 0 - perquè després de llegir "Sol a Berlin", m'ha interessat aquesta mirada al Berlin d'acabada la guerra, amb els edificis destruïts, i, potser, moltes més coses destruïdes als cors de la gent, plens de desànim i mancats d'il·lusió.

Roberto Rossellini ens fa compartir el que ell veu amb la seva pròpia mirada, i ens deixa que nosaltres mateixos generem la nostra tristor, davant una situació de desolació i pobresa.

Situar un nen al centre de la pel·lícula no és en aquest cas un pont cap a l'esperança, més aviat és un element més que ens convida a confrontar els nostres sentiments.

Integrada en una trilogia sobre la guerra, junt amb "Camarada" i "Roma, ciutat oberta"; aquestes pel·lícules obren el neo-realisme, i són una mostra de cinema compromès. Rossellini va completar la seva visió de la temàtica bel·lica amb d'altres pel·lícules com Paisà, El general della Rovere o Era notte a Roma.

En definitiva, una pel·lícula trista i desgarradora, però necessària i saludable per poder reveure els efectes d'aquesta "solució" anomenada guerra. Tant de bo algun dia l'efecte de pel·lícules com aquesta i tantes altres de semblants facin desaparèixer la guerra dels nostres horitzons.

Nader y Simin, una separación

2011-10-08T10:29:00.004+02:00

Drama personal i familiar, explicat amb atenció a molts petits detalls, que ens permet endinsar-nos en la societat iraní i observar molts matisos, com el funcionament de la justícia, la difícil situació de la dona, que tot i això, lluita i participa en la vida familiar i social, o el paper de la religió.

Però, alhora ens permet comprovar que en el fons del cor la natura humana és semblant a tot arreu. Si aquesta història hagués passat a la Grècia clàssica, ara l'anomenariem "Tragèdia grega", i constatariem que molts dels seus components els trobem ara i aquí al nostre voltant.

Excel·lent història, narrada amb sensibilitat, ritme i ofici. No és estrany que li hagin donat el premi a la millor pel·lícula al festival de Berlin.

30 setembre - Tudancos

2011-10-01T10:02:00.012+02:00

Divendres 30 de setemebre vam començar la nova temporada del cine fòrum amb el documental Tudancos, dirigit i produït per Rodolfo Montero de Palacio, que va assistir a la sessió, acompanyat per la seva companya.

Xavi Perna ens va fer una presentació del director, ens va exposar la seva llarga trajectòria, i va destacar el seu compromís amb un cinema lligat a la natura i a la societat en què viu.

Rodolfo ens va confirmar que a "Tudancos" (nom d'una raça bovina autòctona de Cantàbria) hi va abocar moltes de les seves arrels i emocions personals i familiars.

Tudancos ens porta al poble rural de Cantàbria on el director va passar la seva infància (Valderredible) i dóna la veu als seus habitants i a la natura.

Assistim a les vivències i sentiments d’aquests personatges i constatem que al món rural també hi ha vida. Una vida que un dels personatges ens va convidar a saber gaudir (“cada dia és diferent, cada dia passen coses”). Cada escena és un doll de vida. Especialment frapant va resultar l’escena del naixement d’un vedell.

La natura, les imatges, i molt especialment els rostres parlen per si sols. Tudancos ens va mostrar un món diferent que, segons Rodolfo, té molts anys al darrere, una història i una cultura pròpia, i mereix, abans que res, un respecte. Un respecte que el món actual a vegades nega, oblidant que som natura, i que amb tanta història, el món rural “no ho pot haver fet tot malament” i que "molts dels valors del món rural són molt pertinents en el món d'avui".

Rodolfo va confessar que un dels objectius que tenia en fer la pel·lícula era fer acostar aquests móns tan diferents que tenia dins seu: El món rural on va passar la seva infància, i el món actual que sembla haver-lo marginat, sense adonar-se de la riquesa que deixa a banda. Vam constatar que ho ha aconseguit.

Com sempre, la sessió va acabar amb un col·loqui molt viu, i amb un sopar de llepar-se els dits.

Gràcies, Rodolfo, per haver-nos fet passar una magnífica sessió d’obertura de temporada, i haver-nos fet retrobar una mica amb nosaltres mateixos.

Sol a Berlin

2011-09-25T11:23:00.005+02:00

Sol a Berlin .-Hans Fallada

Novel·la que ens explica el que passava a Berlin mentre els nazis manaven. Què feia el poble ? Com convivia la “gent del partit” i “la resta” ? Què passava al carrer quan passaven coses tan fortes com les que van passar ?

Hans Fallada ens ho explica a Sol a Berlin, novel·la basada en un fet real. Un amic li va fer arribar un “dossier” que la Gestapo havia elaborat sobre les activitats il·legals d’una parella, i Hans Fallada hi va bastir al voltant una història que ens recrea el Berlin d’aquella època, i que ens manté atrapats de la primera a la última de les seves pàgines.

He disfrutat i la recomano.

POR UNA CAUSA JUSTA

2011-09-19T16:48:00.003+02:00

POR UNA CAUSA JUSTA
Autor: Vassili Grossman – edit. Galaxia Gutemberg año 2011.

Quiero comentar un libro de Vassili Grossman, escritor ruso (Berdichev 1905 Moscú, 1964) y que los lectores en castellano lo estamos descubriendo gracias a la reciente publicación de varios libros suyos, (Vida y Destino, Todo Fluye, Escritor en Guerra y Por una Causa Justa).

La obra se publicó en el año 1952 y la crítica del momento la encuadró en la corriente del “realismo socialista”. En los sectores oficiales rusos no gustó porque decían que no realzaba suficientemente el papel de Stalin ni el del Partido Comunista Ruso en la guerra. V. Grossaman tuvo que escribir un carta pidiendo perdón por ello. El nombre inicial de la novela iba a ser Stalingrado pero al final lo cambió.

V.Grossman fue corresponsal de guerra del periódico Estrella Roja y estuvo destacado en el frente de Stalingrado hasta poco antes del final de la batalla y después fue siguiendo al ejército ruso en su contrataque hasta Berlín.

La novela está considerada como la primera parte de Vida y Destino. Una obra coral en donde intervienen cerca de 200 personajes, cada cual encuadrado o relacionado con alguna de la situaciones que forman la base del relato, cuyo desarrollo es el alma de la obra. Se ha dicho que es una novela de situaciones, no de los personajes, ya que éstos, si bien con su peripecia vital la nutren de contenido, son las diferentes situaciones, por encima de sus personas, las que crean un todo de una gran riqueza literaria.

Comienza por situarnos en el tiempo y en el espacio. Nos presenta a Hitler y Mussolini tratando los planes de invasión de Rusia y su reparto del botín. Nos introduce al pueblo ruso y poco a poco al elenco de personajes que irán apareciendo, entre ellos a los Shaposhnikov, cuya familia será la base de partida y en la que confluirán la mayoría de ellos. La obra, después de un recorrido por diversos frentes de guerra, se centra en Stalingrado, en donde el relato se tensa y nos conmueve con la minuciosa descripción de los personajes, los preparativos y la heroica defensa de la ciudad por el pueblo ruso.

Se ha dicho que la obra es una lección de historia, de política, de sociología, de psicología, de amor a la naturaleza y, en suma, de la condición humana.

Me quedo con todo y, en especial con los momentos de gran lucidez, que intercalados con el sufrimiento sin fin de las personas en medio de la guerra, nos hace que recordemos muchas cosas, como el valor de la vida:

En momentos como aquel, el hombre percibe la luz, el espacio, el susurro, el silencio, los olores dulces y las caricias de la hierba y las hojas en su hermoso conjunto: todas aquellas centésimas o, tal vez, milésimas y millonésimas partes que componen la belleza del mundo. Aquella belleza, la auténtica belleza, solo quiere transmitir al hombre un mensaje: la vida es un bien.

O esta otra, en la que se siente el terror durante un bombardeo:

Cuando surgía el silbido de una bomba, siniestramente quedo al principio, luego cada vez más fuerte, los refugiados contenían la respiración y agachaban la cabeza a la espera del impacto…Durante aquellos segundos, descompuestos en centenares de fracciones infinitamente largas y distintas, ya no había respiración, ni deseos ni recuerdos, solo el eco de aquel ciego aullido metálico invadía los cuerpos de los ocupantes del refugio.

Se compara a este autor con los grandes de la literatura rusa; Tolstoi, Dostoievski, Pasternack y no les falta razón; Vida y Destino es una gran obra, continuadora de Por Una Causa Justa; en la primera, que es la segunda, hay una acerada crítica al régimen comunista y en la segunda un gran reportage de la guerra y sus sufrimientos, todo contado en estílo periodístico muy ágil y ameno y profundo.

Sant Bertomeu de Bellpuig

2011-09-10T22:26:00.005+02:00

Si teniu ocasió, visiteu el convent de Sant Bertomeu de Bellpuig. Us l'ensenyarà una guia molt amable, que en coneix molt bé els detalls. A més de veure dos claustres renaixentitstes, força excepcionals a Catalunya, una escala de cargol com se'n veuen poques i molts altres detalls, vam descobrir la història de Ramon Folc de Cardona-Anglesola , qui, nascut a Bellpuig, va esdevenir virrei de Sicília i Nàpols, des d'on va ordenar que es construís un convent al seu lloc natal, on va ésser enterrat, en un mausoleu excepcional que va fer transportar des d'Itàlia.

Vam veure les arcades del centre de la vila, tot i que algunes dissortadament van desaparèixer per venda, i vam anar a l'església parroquial on es va traslladar per seguretat l'excepcional mausoleu de Ramon Folc. L'escala que condueix a l'església és força curiosa (no deixeu de llegir els cartells que l'expliquen), però no vam tenir sort de poder veure el mausoleu perquè l'església era tancada. Hi tornarem a veure'l. Segur. I repetirem els excel·lents cargols a la llauna i les orelletes típics d'aquella terra.

La deuda

2011-09-10T22:03:00.004+02:00

M' ha agradat. Aquesta història d'agents del Mossad que van al darrere d'un important criminal nazi, té un ritme cinematogràfic i emocional que m'ha atrapat.

Curiosament li he trobat algun punt en comú amb el llibre "Jo confesso" que he referenciat en l'entrada anterior: navega en el temps i l'espai, i en algun punt concret he trobat algun toc narratiu semblant. No els estic comparant, els arguments no tenen res a veure, el llibre és molt més "ample", està en una altra dimensió, però això no treu que recomani la pel·lícula. Fa passar una bona estona.

Jo confesso

2011-09-10T21:34:00.008+02:00

Confesso que he llegit "jo confesso". Quan a El Periódico van anunciar que Jaume Cabré, que m'ha fet gaudir força entre d'altres obres amb Senyoria o La Teranyina, havia tret un nou llibre, en el que havia treballat vuit anys, vaig córrer a comprar-la. L'he llegit, i m'ha agradat força. Tant per la història, que navega en l'espai en el temps i en el món de la reflexió i de les emocions, com per la forma com està escrit, àgil, força personal i amb un continuat "toc" genial.

Com es tracta d'una novel·la colossal, de la que no us costarà trobar referències i anàlisi, permeteu-me només confessar haver-me sentit sorprès en descobrir que Jaume Cabré va anar al mateix col·legi que jo (Jesuïtes de Casp), cosa que vaig descobrir quan vaig veure que a la novel·la apareix algun ex-profe, o quan esmenta el "Molí de Blancafort" (als afores de La Garriga) on els meus avis i tiets van ser masovers, on va néixer el meu pare i on jo vaig anar alguns estius de petit. Li hauré de preguntar quan li porti el llibre a signar en alguna ocasió que es presti, quina és la seva relació amb aquest indret.

Encara que s'hagi exhaurit, no patiu, que l'han reeditat. El recomano fortament.

Ser o no ser

2011-09-10T21:09:00.004+02:00

Aquest estiu vaig tenir ocasió de tornar a veure al cine Verdi aquesta pel·lícula de Lubitsch. Compromesa amb la vida i amb la llibertat, com a Remordimiento, que vam veure al cine fòrum, aquesta pel·lícula genial va saber tractar amb ritme, valentia, força, humor i el seu particular estil elegant ("toc Lubitsh") el tema del nazisme i la resistència.

És una d'aquelles pel·lícules que no fa res reveure de tant en tant.

Moments d'Òpera: La soprano Jonaina Salvador oferirà un recital a Olesa de Montserrat

2011-09-07T19:25:00.000+02:00

Moments d'Òpera: La soprano Jonaina Salvador oferirà un recital a Olesa de Montserrat

Breve encuentro

2011-08-30T23:06:00.010+02:00

Vull referenciar una altra pel·lícula clàssica: Breve encuentro (David Lean, 1945) que he vist aquest estiu, gràcies als videoclubs on es pot llogar.

De David Lean ja vam veure al cine fòrum el novembre del 2004 la pel·lícula Oliver Twist (1948), que va presentar Xavier Pereda, emmarcant-la en una sessió sobre cinema i literatura, que va tenir gran èxit i li va donar molt prestigi. Breve encuentro va ser rodada una mica abans (1945). Més endavant David Lean va dirigir diverses superproduccions (El puente sobre el río Kwai, Lawrence de Arabia, Doctor Zivago) en les que va disposar el seu excel·lent ritme narratiu.

Breve encuentro ens exposa la història d’un amor prohibit, confrontant l’amor real amb la inèrcia de les relacions matrimonials, explicada amb un llenguatge cinematogràficament molt delicat.

Basada en una obra de teatre de Noel Coward (Still life), té un acompanyament musical molt adient. Després de diverses reedicions de l’obra teatral, el 2009 va donar lloc a una òpera.

Per mi ha constituït una bona estona de romanticisme i melodrama, alhora que una reflexió sobre les relacions personals i amoroses. M’ha agradat com una opció per al cine fòrum si algun dia tenim ganes de veure una pel·lícula d’aquest tipus, i compartir reflexions sobre aquests temes.

King Vidor

2011-08-30T22:07:00.014+02:00

Aquest estiu he vist 3 pel·lícules del director King Vidor: Y el mundo marcha (1928), Duelo al sol (1946) i Guerra i Pau (1956).

Y el mundo marcha (The crowd) és una de les primeres obres mestres del cinema mut. Malgrat que va ser feta fa més de 80 anys, ens presenta de forma magistral la història d’un jove que veu frustrats els seus somnis professionals, i de retruc els personals, per les limitacions que la pròpia vida, i en especial l’entramat empresarial, imposen. Una bona ocasió per reflexionar sobre les esperances i les frustacions, derivades dels aspectes professionals de la vida, i la influència que poden tenir sobre la dimensió més íntima (personal i familiar) de la vida.

Duelo a l sol pot anomenar-se western però en realitat és un melodrama. Una història intensa i entretinguda que ens manté enganxats a la butaca a causa de la intensitat dels sentiments que lliguen els personatges i condueixen la història.

Guerra i pau, que ha estat referenciada en aquest mateix blog, em va fer passar una bona estona, revivint l’obra literària ideada per Tolstoi i interpretada per grans actors.

King Vidor va tenir una dilatada carrera al món del cinema. Va començar el 1913 amb 19 anys, i va estar actiu fins el 1959, tot i que més tard va fer 2 curts experimentals.

Diverses de les seves pel·lícules van ser nominades per l’oscar, però cap el va guanyar. Se li va atorgar el premi honorífic el 1979 per la totalitat de la seva carrera. Encara que només sigui per agrair-li els bons moments que gràcies a ell he passat aquest estiu, li vull dedicar aquest petit record.

Caligrafía de los Sueños

2011-08-25T17:42:00.001+02:00

Autor: Juan Marsé
editorial: Lumen

En la pasada edición de la diada de Sant Jordi tuvimos la oportunidad de adquirir y que nos firmara su último libro publicado, Juan Marsé, que además es el primero que publica después de la concesión del premio Cervantes.
Lo primero que hay que decir es que se trata de un libro espléndido, lleno de sabiduría literaria, de la que está al alcance de muy pocos. Se tiene que haber escrito mucho antes, y aún así, para escribir tan bien.
La novela está ambientada en el barrio de Gracia en Barcelona, en los años inmediatamente posteriores a la guerra civil. Para los que hemos vivido en el barrio durante años, andar por sus calles mientras lees, es especialmente grato.
Es la historia de Ringo, un chico de 15 años, asiduo al bar de la Sra. Paquita. Allí es testigo de la historia de amor de la Sra. Vicky y el Sr. Alonso. Con éste conocerá la Barcelona de la época y sus bajos fondos. Todo el relato está impregnado de la miseria, las penurias y los trapicheos de la posguerra. Por eso, esta novela, además de una historia de amor también es el retrato de un barrio y una época.
Muy buena.

El ruido de las cosas al caer

2011-08-25T16:11:00.003+02:00

Autor: Juan Gabriel Vásquez.
Editorial: Alfaguara. Año 2011.

Este libro llegó a mis manos como regalo de cumpleaños de un amigo. El libro viene precedido del premio Alfaguara de 2011. Así que tenía dos buenos motivos para leerlo.

El Autor es el colombiano Juan Gabriel Vásquez, hombre joven, al que habremos de ir siguiendo los lectores.
La obra está ambientada en la Colombia de los años 90, época de gran violencia en el país, con el auge de narcotráfico y con Pablo Escobar al frente, con sus secuelas de crímenes y asesinatos por encargo.
El tema del libro es el seguimiento e investigación que hace el protagonista, el profesor Antonio Yammara, del asesinato de un amigo suyo, Ricardo Laverde, perpetrado por dos sicarios. Atentado en el que él también resultará herido. A través de la indagación en la vida y el misterio que rodea a Ricardo Laverde , nos introduce, muy por encima, en las circunstancias de algunas de las personas que rodean el mundo del narcotráfico en esa época en Colombia.
La obra está bien escrita, con un vocabulario muy variado en el que abundan los americanismos. El resultado es un texto interesante, de fácil lectura y entretenida

La Familia Mashber

2011-08-24T16:25:00.003+02:00

La Familia Mashber – Autor: Der Nister, seudónimo de Pinjas Kahanovich.
Editorial: Libros del Silencio, ed. 2011

Antes de de vacaciones me interesé por este libro, ya que había leído que era una obra maestra de la literatura universal que se publicaba, finalmente, en español. Es un libro que llega casi a las 900 páginas. Al cabo de una semana, después de haberlo leído, la conclusión es que ha superado las expectativas que me cree, por muchas razones.
El autor, Pinjas Kahanovich (Der Nister), que traducido significa “el oculto”, es originario de la ciudad rusa de Berdichev, hoy Ucrania, de la que también son originarios los escritores Vassili Grossman y Joseph Conrad.
En la ciudad de Berdichev existía una de las más importantes comunidades judías de toda Rusia. En la época en que escribió el libro tenía una población de unos 50.000 habitantes de los que el 80% eran judíos. La primera parte de libro se publicó el año 1939 y la segunda en el año 1943.
El libro recrea una época de transición entre un mundo antiguo con sus tradiciones y otro nuevo con sus cambios. Así, el autor relata, con extraordinaria pericia, todos los detalles de ese mundo que se escapa, como queriendo dejar constancia histórica de cómo era, que no se pierda en la memoria.
La acción transcurre en la ciudad de N. que la describe en tres círculos; el centro que es en donde está el mercado de la ciudad, epicentro que hace girar todo el comercio y vida que la mueve, la zona 2, que es la zona en donde habita la clase urbana y burguesa y la zona 3 o periferia en donde habitan los más pobres y desheredados.
Como eje de la narración está la familia Mashber. En yidish quiere decir crisis. Los orígenes de los Mashber se remontan a los judíos sefardíes expulsados de España en la época de los Reyes Católicos. La integran los hermanos Moishe, Luzzi y Alter; Moishe el empresario y hombre de negocios, Luzzi el intelectual, pensador, filósofo y religioso y Alter que tiene una rara enfermedad de la que no se recuperará. Interviene también un personaje, llamado Sruli Gol, personaje muy difícil. Es un hombre rico por herencia, decidido, locuaz, visionario, que desprecia el dinero. Es como la conciencia crítica de los ricos. Junto con Luzzi forman una pareja con lejanos parecidos a Don Quijote y a Sancho . El libro tiene un importante trasfondo místico religioso con continuas referencias a hechos y pasajes del Antiguo Testamento (La Torá, el Cantar de los Cantares) . Está lleno de lecciones de vida, a través de sus párrafos transcurre la vida, con alegrías, sufrimientos, injusticias y esperanzas.
Destaca la narración. La historia está escrita en forma de cuento. El narrador nos está contando un cuento, con sus paradas, sus inflexiones. Deja el hilo, lo retoma, nos avisa.. Bellísimo.

Guerra y pau

2011-07-24T10:02:00.012+02:00

He rescatat de la videoteca una altra pel·lícula clàssica, Guerra i pau, basada en la gran novel·la de Tolstoi, que tenia ganes de reveure, des que fa més d'un any vaig veure "La última estación", que ens mostrava els darrers dies d'aquest gran literat rus.

A "Guerra i pau", hi ha de tot: Grans actors (Audrey Hepburn, Henry Fonda, Mel Ferrer, Vittorio Gassmann, ...), la música de Nino Rota, i moments fílmics de tota mena: tendresa, duresa, grandiositat, intimitat, ... . Més de tres hores d'un cinema que ara ja no és viable (era una altra època), però que tenim la sort de poder rememorar.

I tot això sota la direcció de King Vidor, ... un altre clàssic al que potser algun dia podriem dedicar una sessió al cine fòrum.

Llenço, doncs, una idea: Ara que torna a estar de moda el cine mut, on la música es tocava per part de músics en directe (veieu la notícia de la Ventafocs de Maribel Verdú), perquè no ens animem a passar la temporada vinent una pel·lícula muda , com Y el mundo marcha de King Vidor (que crec que és muda però porta música), complementada amb alguna pel·lícula muda curta en la que la música la posi en directe algú del cine fòrum ... ? Algun voluntari ?

Pequeñas mentiras sin importancia

2011-07-24T09:49:00.009+02:00

Pel·lícula en la que tens la sensació de participar-hi ... de ser un mes. Quan un grup d'amics reben el cop de l'accident d'un amic comú ... sembla que et passi a tu també. Quan decideixen passar uns dies al camp junts ... tens la sensació que tu també hauries d'agafar la borsa, posar-hi quatre coses i apuntar-te a la sortida.

La pel·lícula és una seqüència de petites coses, en les que, ¿ inevitablement ?, s'hi barregen petites mentires ... que et fan riure, patir, i sentir-te implicat.

Per això, quan al final de la pel·lícula la consciència - no diré d'on surt - diu algunes coses, tu també et sens interpelat.

Una bona pel·lícula, força apropiada per a aquests dies d'estiu, en que és més fàcil anar al camp i retrobar-nos tots plegats.

La conciencia de Zeno

2011-07-18T22:05:00.007+02:00

En Juan González ens ha enviat aquesta nova resenya i recomanació d'un llibre per llegir :

"La Conciencia de Zeno Autor: Italo Svevo

Coincidiendo con una traducción revisada y actualizada, no hace mucho que se ha vuelto a reeditar “La Conciencia de Zeno” de Italo Svevo. El libro, a pesar de que con el tiempo llegó a considerarse un clásico, tardó bastante en publicarse, ya que ningún editor quiso hacerlo, hasta que, James Joyce, que había sido profesor de inglés en la Trieste de Italo Svevo, lo comentó favorablemente.

Svevo fue un escritor que vivió a caballo entre el siglo XIX y el XX, (1861-1928) Su peripecia vital transcurre con el trasfondo de muchos cambios históricos en pocos años: políticos, sociales, científicos, etc. Un tema de la época por el que se interesó especialmente fue el psicoanálisis. "La Conciencia de Zeno" fue su aportación, considerada hoy día como una obra maestra de la literatura y el piscoanálisis.

“La Conciencia” es una autobiografía ajena, un texto autobiográfico inventado, de ficción. Es todo lo contrario de cuando se dice que se ha escrito una novela sobre hechos reales. En este caso se estaría contando una historia real, no creando una ficción. Escribir una autobiografía inventada es escribir una novela.

No he leído muchos libros que traten de literatura y psiquiatría, si exceptuamos el de Oliver Sacks “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero”, libro inquietante, pero éste de hoy es un texto para el psicoanálisis. Alguien nos cuenta una vida que no es, ni ha existido, pero que a través de ella quiere descubrirse a si mismo.

Antes de nada se nos presenta, a grandes rasgos, como un rico heredero de un comerciante Triestino que tiene que asumir la responsabilidad de los negocios familiares a la muerte del padre. Su padre muere de un ataque al corazón y en el ataque, en la caída al suelo, le da un tortazo al hijo, hecho que le marca para toda su vida. Nos la cuenta.

Divide su vida en tres grandes apartados; El Tabaco, El Amante y El hombre de Negocios.

Con el tabaco tiene un problema existencial enorme, porque a Zeno lo que mas le gusta es dejar de fumar y, así, antes de dejarlo, poder fumarse el último cigarrillo. Este, por ser el último, le produce un placer indescriptible, con lo cual, siempre esta dejando de fumar…para volver a fumarse, otra vez, el último… y así toda su vida. Paradójicamente I. Svevo murió en un hospital, como consecuencia de las heridas sufridas en un accidente de tráfico. El hombre, estando a punto de morir, quiso fumarse su último cigarrillo, pero los médicos no lo dejaron. Paradojas de la vida.

Se supone que las vivencias del "hombre- amante" y del "hombre de negocios", frustrado y desinteresado, se superponen, pero no lo dice, con lo que el tratamiento del tiempo en la novela, es un tema de psiquiatría; ocurren simultáneamente, pero los separa, con lo que se está psicoanalizando, tanto es así que, en un momento dado, se hace la pregunta. ¿Pero yo soy culpable o no?.
Una vez leído el libro comienzan las preguntas, porque, a) ¿podía la gente vivir holgazaneando todo el día?, b) ¿después de un día agitadísimo y lleno de problemas , llegas a casa, lo olvidas todo, y duermes como un bendito?.c) ¿Vuelves a casa, después de haber estado haciendo el amor toda la tarde con tu amante, enamoradísimo de tu mujer y, ella te recibe sin hacerte preguntas?.
En su caso las respuestas siempre son afirmativas, con lo cual miente, con lo que el lector llega a la conclusión que la mentira es una herramienta que el psicoanálisis utiliza para llegar a la verdad.
Al respecto del tema del psicoanálisis, el libro merece más de una lectura, y ésta es amena y fácil de seguir, por lo que lo incluyo entre mis libros recomendados."

El Gatopardo

2011-07-17T10:50:00.006+02:00

No pretenc descobrir a ningú El Gatopardo. Qui més qui menys l'ha vist, i, molts, més d'una vegada. L'han passada forces vegades per televisió, i als videoclubs i botigues especialitzades és fàcil d'aconseguir.

Però vull compartir amb vosaltres el plaer que m'ha produït veure-la una tarda d'estiu en pantalla gran, restaurada, a un cinema mític - el Verdi - que aquest estiu ens ofereix la possibilitat, que recomano que no desaprofitem, de tornar a veure grans clàssics.

Burt Lancaster, Alain Delon, Claudia Cardinale, Luchino Visconti, Nino Rota ... són noms inoblidables que podem retrobar una altra vegada ... com si fos ahir. Només per tornar a veure l'escena del ball, però també per tornar a reviure les múltiples cares d'una Itàlia renaixent i una Sicília eterna, val la pena trobar tres hores en les que perdre's al cine Verdi.

Everlasting moments

2011-07-10T21:27:00.004+02:00

Aquesta pel·lícula l'hem vist amb en Joan, la Carme i la Maria Rosa, per mitjà d'un servei d'accés a cinema per Internet (http://www.filmin.es/) que ofereix forces pel·lícules actuals i clàssiques a un preu força raonable.

La pel·lícula ens ha encantat a tots. Aquest recorregut vital per la vida d'una dona a Suècia a començaments del segle XX, exposat sense pressa, però sense pausa, manté el seu interès des del primer fins al darrer moment.

Tot i ser molt diferent, m'ha recordat una altra pel·lícula - Rompecabezas - que també he esmentat en aquest blog. Si a "Rompecabezas" (pel·lícula argentina) una dona trobava en l'afició als trencaclosques alhora un entreteniment i la força de viure, a "Everlasting moments", una altra dona troba en la fotografia alhora una afició, força vital, i un instrument que li permetrà conservar i fer eterns els moments de la seva vida.

Moments durs i moments tendres, que n'hi ha de tot, però, sobre tot, moments tots ells valuosos i ... irrecuperables ... si no fos per la fotografia.

En definitiva, un "peliculón", que entre alters coses m'ha fet refelxionar que potser ara ens és més fàcil tirar fotografies, i que la vida pot semblar no tant dura ... però que els moments segueixen passant inexorablement i que val la pena guardar-los al nostre cor ... amb l'ajut de bones fotografies.

Nueva sección - Los libros de Juan : Los Enamoramientos de Javier Marías

2011-07-10T16:46:00.011+02:00

Animado por Jordi Castells, inicio una nueva sección de este blog, en la que voy a comentar libros leídos recientemente que me han gustado.

Titulo: Los Enamoramientos

Autor: Javier Marías.

Javier Marías tiene una forma de escribir que atrae, más allá de lo que cuenta, por cómo lo cuenta; tiene el don del que se expresa en un lenguaje variado, rico y fluido que hace que su relato, a medida que lees, lo asimiles de forma suave y grata.

Cada año, el día de Sant Jordi, tengo la costumbre de acercarme a las paradas de libros y firmas de Barcelona. Siempre que viene Javier Marías intento que me firme alguno y de paso intercambiar dos o tres frases con él. Cómo este año ha publicado Los Enamoramientos, lo adquirí y nos lo firmó con la recomendación de no enamorarnos en exceso.

El tema del libro va de enamoramientos, claro. Y el mensaje es que la consecuencia de enamorarse nos puede hacer victimas y verdugos a la vez, sin poder evitarlo ó inevitablemente.

Una mujer lleva años desayunando en la misma cafetería antes de ir a trabajar, encontrándose siempre con la misma pareja. Un día, el hombre es victima de un atraco absurdo, con resultado de muerte. Ella se entera al cabo de unos días del crimen por la prensa, y se interesa por la viuda...

El libro adquiere una altura narrativa extraordinaria cuando, para introducirnos y explicar una situación determinada, pone en boca de un personaje la historia del Coronel Chabert de Balzac, militar dado por muerto en la batalla de Raluy, que libró el ejército Napoleónico con los Prusianos, y que salva la vida milagrosamente, y al cabo de diez años reaparece ante su viuda reclamando lo suyo.......

Con esta historia y con otras el relato nos va llevando por donde quiere el autor, el lector se deja arrastrar...

Interviene, como no, el profesor Francisco Rico, personaje real y ficticio que lo retrata con todo cariño.

Fue este mismo profesor, Francisco Rico, el que recomendó la novela en un editorial reciente del suplemento Babelia del diario El País.

En fin concluyo recomendando a mis amigos esta novela, francamente buena.

En un mundo mejor

2011-07-03T22:04:00.009+02:00

Encara tinc al cos les emocions de la darrera pel·lícula del cine forum, quan una altra pel·lícula, En un mundo mejor, aquest cop vista al cine Alexandra, m'ha tornat a fer sentir emocions fortes.

I, una altra vegada, les emocions giren al voltant de les vivències d'uns nois que es veuen enfrontats a situacions fortes i complexes d'entendre i pair.

L'amor, la mort, la violència emocional, l'amistat, la pèrdua ... poden esdevenir per a un jove situacions més difícils d'afrontar que la violència física o la guerra.

Amb unes interpretacions molt bones, i uns paisatges excepcionals ... m'ha agradat, i, d'alguna manera, m'he sentit com si la sessió de divendres passat encara no s'hagués acabat.

1 juliol - De mayor quiero ser soldado

2011-07-02T09:46:00.008+02:00

Divendres 1 de juliol vam cloure la temporada amb la projecció de la pel·lícula “De mayor quiero ser soldado”, dirigida per Christian Molina i meravellosament interpretada per Fergus Riordan, Ben Temple, Jo Kelly y Andrew Tarbet.

La pel·lícula va constituir una molt agradable sorpresa. Quan vam acabar de veure-la, ningú gosava obrir boca. La força de la pel·lícula, que para una mirada molt específica al món de la violència televisiva, i, molt especialment, al seu impacte en el món de la infància, ens va deixar glaçats. No és d’estranyar que - com ens va explicar el director de la pel·lícula, Christian Molina, que vam tenir la sort que ens acompanyés en la sessió – a Roma, la pel·lícula, a més de ser premiada en el Festival Internazionale del Film di Roma, va ser despedida amb forts aplaudiments per part d’un públic infantil i adolescent, que es va sentir ben retratat i comprès.

Christian que malgrat la seva joventut es va confessar un enamorat del cinema – els seus directors preferits són Kubrick i Berlanga – ens va explicar que amb la pel·lícula intenta compartir una preocupació per com la violència que ens envolta impacta i s’interioritza dins la ment i el cor infantil. Ho aconsegueix. La pel·lícula mereix no tan sols ser vista en els circuits comercials, sinó que les sales de projecció dels centres educatius la projectin i s’obri un debat social necessari i urgent: Podem seguir tolerant que diàriament passin pels ulls dels infants tones d’escombraries i el cor dels nens i nenes s’immunitzi davant tanta misèria ?

Christian va prometre que tornaria. El curs vinent l’esperem. Mentrestant, passem un bon estiu, i aprofitem, entre d’altres coses, per reveure els bons clàssics que ens proposa el cinema Verdi.

Podeu recordar la sessió veient les fotografies que va fer Lola Rodríguez:

The company men

2011-06-21T22:02:00.002+02:00

The company men – Pel•lícula americana que ens mostra com diversos personatges, tots ells amb alta situació socio-econòmica, viuen la crisi econòmica de la seva empresa, i, més concretament, el fet de ser acomiadats de la feina.

La pel•lícula resulta interessant, ja que, a més de fer-nos viure la situació dels diferents personatges i les seves interrelacions, ens fa reflexionar sobre les causes d’algunes crisis empresarials, i, més concretament, sobre com algunes persones amb capacitat d’influència les pateixen i les viuen alhora.

Els principals intèrprets són actors veterans i coneguts que saben fer creïble la història i fer-nos compartir les seves vivències i emocions.

17 juny - Detràs del muro

2011-06-18T08:58:00.017+02:00

Divendres 17 de juny els companys del cine fòrum vam tenir la sort de poder assistir a una activitat molt especial i grata: el company i amic del cine forum Pepe Molina va tenir el gest d'amistat de convidar-nos a la interpretació del monòleg teatral Detrás del muro.

Amb el teatre de l'Associació de veïns Congrés - Indians ple de familiars i amics, en Pepe va anar desgranant aspectes íntims de la seva vida, començant per la traumàtica experiència de la trobada amb la mort sobtada i inesperada d'un personatge desconegut - Josep Lluis Facerias - que, amb 8 anys, ell era incapaç d'entendre; la retrobada posterior amb el mateix personatge, mitjançant la qual el destí el va convidar a reflexionar o la seva dualitat professional, fins i tot amb vis còmica dels móns hospitalari i del dret, finalment resolta cap el segon.

Va compartir també les seves alegries personals i familiars, la seva vocació artística, el seu compromís amb la vida i la societat i la inquietud política i social, molt especialment en el marc del Partit i l'Associació de veïns.

Però, sobretot, va fer un exercici d'amistat, mitjançant el qual va compartir davant nostre la seva intimitat i les seves emocions, d'una forma que va resultar agradable, enriquidora i estimulant.

La sessió va ser de gran nivell gràcies a la col·laboració dels nostres companys del cine fòrum, Victor Apolhinarios, que va dur a terme la direcció artística i Lola Rodríguez, que va fer de regidora.

Per tal que puguem tenir sempre dins nostre aquests records, les vivències d'en Pepe estan també recollides en un llibre que porta el mateix nom ("Detrás del muro").

Podeu veure l'àlbum de fotografies que Lola Rodríguez ha compartit amb nosaltres com a record de l'acte.

27 de maig - La vida y obra de Miguel Hernández

2011-06-04T22:03:00.013+02:00

Divendres 27 de maig vam tenir l'honor de rebre al cine fòrum un professional del cinema, Paco Rodríguez, director de la pel·licula documental "La Vida y Obra de Miguel Hernández".

Va iniciar la presentació Xavi Perna, que va cedir posteriorment la paraula a Paco Rodríguez i a la seva esposa, Lourdes, que també ha participat en la producció.

Un excel·lent documental, que ens va permetre conèixer millor la figura de Miguel Hernández, des dels seus anys inicials a Orihuela, fins els seus anys finals a les presons franquistes, gràcies a la combinació d'un profund treball historiador i una bona mà cinematogràfica.

Complexa i sensible, la figura de Miguel Hernández és diseccionada amb detall. La pel·lícula ens ofereix també algunes de les seves obres. Emociona esepcialment el seu cant a l'amic mort, Ramon Sije, mort que va plorar amargament, malgrat que la vida els havia portat a un desencontre.

La sessió va ser molt agradable, com podem veure en el reportatge que va fer Lola Rodríguez. Paco i la seva esposa van compartir amb nosaltres diversos aspectes de la seva llarga carrera artística i professional. Ens va mostrar la importància que un bon cinema documental pot tenir per divulgar la història i la cultura alhora que per permetre acostar-nos a persones i llocs del nostre entorn més proper o del nostre interès.

Va ser una magnífica ocasió de combinar cinema i poesia, a més de conèixer uns excel·lents professionals i millors persones.

Sin identidad

2011-05-21T16:04:00.004+02:00

Sin identidad: Pel·lícula d'intriga, i d'acció, amb un guió força ingeniós. Et fa estar enganxat a la butaca del primer a l'ultim moment. Dirigida per Jaume Collet-Serra, català que treballa als Estats Units, al que algun dia hariem de convidar al cine fòrum.

Mentrestant, podem veure l'història que ens explica: Un professor americà arriba amb la seva dona a un Berlin nevat, té un accident i li comencen a passar coses estranyes. Ningú no el reconeix i ell ja no és ell ...

Midnight in Paris

2011-05-14T23:10:00.006+02:00

Woody Allen torna a estrenar pel·lícula: Midnight in Paris. Aquest cop viatja pel temps, i fa realitat les fantasies del protagonista i dels espectadors.

Encara que el cinema ens ha portat forces vegades al passat - què és el cinema sinó un viatge fantàstic ? - el viatge sembla més verídic si el fem ficats dins del protagonista.

Retrats de Paris, inquietuds vitals del personatge, desencontres, amor ... molts dels temes recurrents d'Allen, embolicats en una comèdia encantadora i ben travada.

A més de passar una bona estona, vaig sortir preguntant-me ... qualsevol temps passat va ser millor ?.

Rompecabezas

2011-05-06T21:03:00.006+02:00

La pel·lícula Rompecabezas ens convida a fer un passeig tendre i senzill per la intimitat d'una dona, de la que ens mostra les facetes de persona, mare i esposa; potser molt ofegada la primera faceta per la segona i la tercera.

El descobriment d'una aptitud molt especial li obre les portes a la passió i a l'aventura, aspectes fins llavors poc presents en la seva vida.

Pel·lícula argentina que va causar una bona impressió al festival de Berlin, amb una interpretació notable per part de la protagonista.

M'ha agradat, m'ha fet pensar i m'ha emocionat.

29 abril - La calúmnia

2011-04-30T09:38:00.011+02:00

Divendres 29 d'abil, Nomar Salbor, el conegut expert cinematogràfic exiliat al Maresme, ens va presentar una película fantàstica: La Calúmnia.

La Calumnia és una pel·lícula de l'any 1962, produïda i dirigida per William Wyler, sota un guió d'una obra de teatre estrenada l'any 1934 - The children's hour - de Lilliam Hellman. Les actrius principals són Audrey Hepburn i Shirley Maclaine. D'altres actors són James Garner i Miriam Hopkins

El director - William Wyler - ha dirigit una llista interminable de grans pel·lícules - com Mrs Miniver, La loba, Els millors anys de la nostra vida, Ben Hur, Funny Girl, ... - algunes de les quals mereixerien ser l'objecte d'una sessió del cine forum.

Lilliam Hellman es la guionista de pel·lícules como La Loba (també de W. Wyler) i Julia. Està considerada como una heroïna del pensament lliberal nord-americà. Les seves obres tracten, entre d'altres coses, de la doble moral i la condició humana. Es va negar a declarar en el comitè d'activitats antiamericanes durant la caça de bruixes del Maccarthisme, acusada de col·laborar amb els comunistes. La seva vida és en sí mateixa una pel·lícula. Després de divorciar-se va tenir una relació molt especial durant la resta de la seva vida (va morir l'any 1984) amb l'escriptor nord-americà, Dashiel Hammet (Cosecha Roja).

El propi ponent havia avançat les següents notes sobre la pel·lícula:

" La pel·lícula ens mostra un altre cas, sobre el que jo denomino, “Les debilitats humanes”, en aquest cas, i particularment, mitjançant les aparences, substentades a la vegada en “normes no escrites”, inserides dins els costums de la societat, i en un moment, en que encara que fossin certs fets, es veien com un “atentat a la moral establerta”.

És per mi, una reflexió, sobre el fet de jutjar els comportaments, agreujat per les suposicions i els prejudicis que portem a la “nostra motxilla” ".

La pel·lícula va agradar força i va provocar un ample debat. Una direcció i un ritme magnífics, unes interpretacions, especialment les de les 2 protagonistes principals, d'un gran nivell, i una temàtica amb molts matisos no van deixar indiferent ningú.

De forma molt especial, el mal potencial i real que pot fer una calúmnia, i la visió social que en diferents moments en el temps es tenia del tema del lesbianisme, van ser alguns dels tòpics que van enriquir la sessió.

Gràcies Nomar - Ramon - per la teva proposta.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

2011-04-19T09:43:00.009+02:00

Documental força interessant, relat de la història d'unes famílies de la burgesia barcelonina (els Baladia, els Llorach, ...), basat en un relat d'un dels descendents de la família, que ens mostra, uns personatges molt peculiars, que van incidir en diversos aspectes en la vida de Barcelona.

De l'altra, el retrat ens mostra l'evolució imparable d'una Barcelona que, a cavall de 2 exposicions universals, creix física i socialment, estirada per arquitectes, artistes i industrials, que faran que al cap d'uns anys no es reconegui.

La descripció dels personatges, espcialment les dones: Ramona, la dona gasiva; Teresa, la ben Plantada; Isabel, l'emprenedora, i del seu entorn, es constitueix com el nucli d'una història que ens ajuda a entendre una mica més la nostra ciutat.

La mujer con la nariz rota

2011-04-10T22:23:00.003+02:00

La mujer con la nariz rota: Pel·lícula d'històries entrecreuades, de personatges alguns dels quals anys enrera van viure una guerra, i que porten la tristor i el desencís en els seus cors; i d'altres, més joves, troben massa pedres en el camí.

Però la vida segueix endavant i en el seient de darrera d'un taxi, en mig d'un pont on sempre hi ha embús de cotxes, tot començarà a canviar.

M'ha agradat. És un bon retrat d'uns personatges i unes situacions, que t'atrapa, i et fa passar una bona estona, amb una barreja de tristor i tendresa.

Concert Roger Waters

2011-04-02T17:50:00.003+02:00

Vull trencar el meu silenci informàtic participant al nostre estimat blog.

Dimecres vaig tenir el privilegi d’anar al concert d'en Roger Waters, un dels integrants del mític grup de Pink Floyd, que va actuar aquest 29 i 30 de març. Tan sols puc dir dues paraules “IM – PRESIONANT ”

Ha estat el millor concert de Rock simfònic que he vist i crec que veuré mai, sense exagerar el més mínim. “Perdoneu, però algú ho havia de dir“.
Un concert ple de llum, color i imaginació, en definitiva: una música que entrava a través dels 5 sentits.

Roger Waters brillant, rodejat de grans professionals i amb una posada en escena espectacular. 67 anys de professionalitat amb The Wall, editat fa uns quants anys i que ja havia tingut la sort de veure’l en directe a Barcelona, aquest cop però, aprofitant al màxim les noves tecnologies per continuar reivindicant les injustícies d’aquest món carregat de murs i que actulament encara són vigents a l'extrem orient, a l'àfrica... Murs que per desgràcia no són sempre lluny, sovint són davant dels nostres propis ulls i creixen amb la intolerància.

Us adjunto uns vídeos curtets fets amb el mòbil, no tenen massa qualitat i disculpeu la distorsió del so, però el motiu s’ho val.

Miquel Bort

EL CINE FORUM ES TORNA DOLÇ

2011-03-23T22:17:00.002+01:00

En la darrera sessió del cinefòrum, Lola Rodríguez ens va portar "Les galetes del cineforum". Abans de menjar-les (era inevitable ! eren tan temptadores ! ... i no van decebre !) ... la Lola les va immortalitzar.

Felicitem a la gent de Tatacookies per la qualitat de les seves galetes i per haver representat tan dolçament el nostre cineforum.

El dolent és que ens hem malacostumat .... i esperem tard o aviat tenir ocasió de tastar-ne més !!!

18 març - Los complejos

2011-03-19T23:02:00.003+01:00

Divendres 18 de març, Ramon Robles ens va presentar la pel·lícula LOS COMPLEJOS, italiana, de l'any 1965.

La pel·lícula està integrada per tres històries, dirigides per Luigi Filippo D'amico, Dino Risi i Francesco Rossi i interpretades per Nino Manfredi, Alberto Sordi, Ugo Tognazzi.

La pel·lícula segueix amb la línea de “Les debilitats humanes”, i ens mostra com una debilitat com és un complex, fins i tot amb motius raonables per tenir-lo, deixa de ser-ho pel sol fet d’acceptar-lo i assumir-lo amb tota naturalitat, fins i tot, com si d’una qualitat es tractés.

Com en Ramon Robles ens va explicar, es tracta d'una pel·lícula "d'història" en la que la relació entre els personatges i les seves debilitats és presentada amb senzillesa, i, sobretot, amb finura i humor, qualitats que no abunden en el cinema actual tant sobreabundant en mitjans i tecnologia i mancat, a vegades, d'humanitat.

Vam riure molt amb les tres històries: La timidesa de Nino Manfredi, que intenta intimar amb una col·lega de la que està enamorat, la rigidesa d'Ugo Tognazzi, obsessionat amb la possibilitat que el pit de la seva dona surti en una pel·lícula, i, sobretot, el tendre personatge d"El Dentón", que compensa amb simpatia i fermesa de caràcter el seu defecte físic, ens van fer passar una magnífica estona.

Jordi i Maria Rosa ens van explicar el seu recent viatge a Sicília i ens van avançar la possibilitat que el cinefòrum es faci internacional amb una escapada a Agrigento.

18 febrer - Yo

2011-02-19T20:57:00.004+01:00

Divendres 18 de febrer vam tenir una sessió dedicada a les illes.

Com a entrant, vam tenir una sessió de fotos de Menorca, que ens va presentar Josep María Cortina, a propòsit d'un viatge que hi ha fet recentment. Van ser magnífiques.

Gerard Tàrrega, fill d'en Francesc i la Maite, ens va presentar la pel•lícula Yo, del director Rafa Cortés, de l'any 2007 , que està ambientada a l'illa de Mallorca.

La pel·lícula es va produir per part de la productora Escándalo Films, la productora de l'Escola de Cinema ESCAC, que permet que alumnes de l'escola participin en la producció de pel·lícules.

Gerard ha acabat els estudis de l'ESCAC, on es va especialitzar en tècnica de so, i va dur aquesta tasca en la producció de la pel·lícula. Ens va explicar com es produeix el so en una pel·lícula, mitjançant divisió del mateix per capes i posterior superposició. Ens va resultar molt interessant.

La pel·lícula va ser premiada en diversos festivals i ens va presentar la història d'un home que entra en una societat en la que hi ha clarobscurs en els que ell mateix es veu atrapat.

Una vegada més, vam tenir una bona ocasió d'acostar-nos al món del cinema gràcies a la visió d'una pel·lícula i a que un jove professional va voler compartir les seves experiències amb nosaltres.

Divendres 21 gener - Rosemary's baby (La semilla del diablo)

2011-01-23T13:29:00.006+01:00

Divendres 21 de gener, Carme Trilla ens va presentar La semilla del diablo, una pel•lícula de Roman Polanski, que va impactar avançats els anys 60.

La Carme ens va exposar algunes de les característiques de la pel·lícula: Més que una pel·lícula de terror és una pel·lícula d'intriga psicològica a la que la traducció del títol Rsemary's baby al castellà per La semilla del diablo, no li va fer cap favor.

Ens va remarcar la interpretació d'una jove i bella Mia Farrow, que en la segona part de la pel·lícula va lluir un pentinat curt molt trencador, així com ens va exposar a més dels trets essencials de la pel·lícula, una multiplicitat d'anècdotes, com per exemple per exemple les raons de l'elecció dels actors o el fet que Frank Sinatra, aleshores marit de Mia Farrow, li va sol·licitar el divorci durant el rodatge, amb gran dolor d'ella.

Reveure - molts ja l'haviem vista - la pel·lícula, va ser una gran experiència. Potser han envellit alguns aspectes formals, però el seguiment del patiment d'una dona envers les estranyes circumstàncies que envolten el seu embaràs no envelleix. L'amor de la mare pel fill i la por al desconegut són emocions sempiternes i universals, que van propiciar una viva discussió abans de passar al sopar.

L'amor secret del rei en Jaume

2010-12-11T21:16:00.004+01:00

Novel·la històrica que gira al voltant de la figura d'Aurembiaix d'Urgell, i la seva relació amb el rei Jaume I. Deliciosa història que ens transporta al segle XIII, en plena esplendor de Catalunya, i que ens permet veure com era la vida a les corts dels diferents regnes i comtats , amb molta dosi de tendresa i poesia. Disfrutareu ... i constatareu que conjuntament amb el comtat de Barcelona (integrat a la Corona d'Aragó) existia un comtat d'Urgell, que va sobreviure fins que Jaume II el dissortat va veure com no tan sols era descartat com a rei de la Corona d'Aragó sinó també com el comtat d'Urgell era integrat a la Corona, que passaria a ser regida per la dinastia castellana dels Trastamara.

Si us agrada la història, o simplement voleu gaudir amb una bona història ... no us la perdeu.

10 desembre - La escopeta nacional

2010-12-11T12:46:00.003+01:00

.
Divendres 10 de desembre va tenir lloc la darrera sessió d'aquest any 2010, que va estar dedicada al recentment desaparegut director espanyol Luis García Berlanga.

La pel•lícula que vam passar va ser La escopeta nacional, que és la que va ser més votada entre les propostes que figuraven a l'enquesta entre els membres del cine fòrum

La sessió va començar amb una introducció feta per Antonio Nuño, que ens va presentar la figura de Berlanga. Retratista de la seva època, potser amb molts localismes que fan menys comprensibles alguns detalls de les seves pel·lícules, la discussió va ser molt enriquidora, i ens va acostar a la figura d'un home important en la història del cinema espanyol, amb una multiplicitat d'obres importants que tots hem vist i recordem.

Desitjant-nos felicitat per les properes festes nadalenques, esperem que el proper any 2011 sigui tan intens cinematogràficament com ho ha estat el 2010.

Sessió homenatge a Berlanga

2010-11-14T22:49:00.002+01:00

Amb motiu de la mort del gran director de cinema Luis García Berlanga, proposem que la propera sessió del cineforum li dediquem com a homenatge.

D'entrada, passarem una pel·lícula, que podem triar entre tots. Dieu quina pel·lícula preferiu votant a l'enquesta que hem inclòs aquí mateix al blog. Podeu votar més d'una pel·lícula a la vegada. Si la pel·lícula no és a la llista, feu un comentari a aquesta entrada del blog i la considerarem.

La sessió no tindrà un sol ponent, com és habitual, sinó que tothom que vulgui pot ser ponent. Prepareu les vostres intervencions, i expliqueu-nos el que creieu convenient dels vostres records sobre Berlanga i el seu cinema.

12 - Novembre - La muerte viaja demasiado

2010-11-13T10:22:00.005+01:00

El nostre amic Pepe Martinell ens ha `presentat la pel·lícula "LA MUERTE VIAJA DEMASIADO" , pel·lícula Italo-Espanyola de l'any 1965, que va acompanyar d'un magnífic dossier.

Es tracta d'una pel·lícula de 3 episodis, en la que la mort és el protagonista comú.

El primer episodi, "El ciempés", potser el més ben acabat, ens va fer un retrat de com l'avarícia pot ser un acompanyant de la vida ... i la mort.

El segon episodi - La mandrilla - gira al voltant del món del circ, amb actors coneguts com José Luis López Vázquez o Emma Penella - i incorpora escenes força visuals i una dosi incorporada de comicitat. Ens va quedar el dubte del perquè del nom La mandrilla. Algú ho sap ?

El tercer episodi - La corneja- va ser valorat com el més fluix, tot i que incorpora diàlegs ben treballats.

Un "descobriment" de Pepe Martinell, que ens va fer veure que fins hi tot en els anys 60 hi havia "un altre tipus de cinema" que és interessant de conéixer.

Durant la sessió vam cel·lebrar els 60 anys d'en Jordi Castells, amb un pastís i cants blaugranes.

La red social

2010-10-23T22:08:00.003+02:00

Tenia molta curiositat per veure aquesta pel·lícula i no m'ha decebut. El món d'Internet ja porta forces anys corrent, i segueix deparant-nos sorpreses. Aquesta pel·lícula retrata com va néixer Facebook, retrata el seu creador i el seu entorn, i els conflictes que van rodejar aquest naixement. La pel·lícula discorre a ritme molt ràpid, com ràpid sembla ser tot el que volta Internet.

A en Josep Maria Cortina també li ha agradat. Per veure què en diu al seu blog, cliqueu aquí.

Donació Hitchcokiana

2010-10-16T10:06:00.007+02:00

Josep Maria Cortina ens va donar una bona sorpresa: Va fer donació al cine forum d'un Pack que conté les pel·lícules de Hitchkock de l'etapa anglesa.

Aquest obsequi constitueix una magnífica ocasió perquè puguem veure algunes de les obres primerenques del mestre, i, sobretot, per reparar un deute pendent: Després de 7 anys de cineforum encara no li hem dedicat cap sessió !. Una vegada fetes les següents sessions ja compromeses, algú s'animarà ? ... Esperem amb intriga quina pel·lícula veurem.

15 Octubre - El Sirviente

2010-10-16T09:56:00.003+02:00

Divendres 15 d'Octubre Ramon Robles ens ha presentat El sirviente, pel•lícula de l'any 1963, dirigida per Joseph Losey.

Es tracta d'una pel•lícula extraordinària que en el seu moment va ser molt comentada. És cinema d'autor, una de les millors pel•lícules de Losey, junt amb Rey y patria. Es tracta d'un potent drama psicològic, que tracta de la relació de domini que exerceix un servent sobre el seu amo, propiciat per les debilitats sexuals d'aquest.

Encara que sembli que avui en dia, dins d'un ordre, el tema de les relacions / desviacions sexuals hagi perdut interès, convé revisar aquests temes, ja que pertanyen a la història del comportament social i repassar la història és com mirar-se al mirall, que, a vegades, ens fa quedar parats a nosaltres mateixos.

Ramon Robles va començar la presentació de la pel·lícula posant èmfasi en que l'arrel de la situació que mostrava era la debilitat humana, una manca de força i caràcter en el personatge central de la mateixa; de la mateixa manera que en la pel·lícula presentada en la sessió anterior (En un lugar solitario) una altra faceta del caràcter, en aquest cas per excés, una ira mal controlada, portava al personatge al seu fracàs com a persona.

El debat que es va produir després de la projecció va fer sortir moltes altres consideracions: El maquiavelisme del servent, que té un pla per aconseguir la dominació de l'amo; la metàfora de la lluita de classes o les pulsions sexuals incontrolades dels personatges.

La pel·lícula va mostrar que malgrat el pas del temps no ha perdut interès, i que provoca sensacions i reflexions molt riques.

Buried

2010-10-01T22:26:00.004+02:00

He vist Buried al Verdi, i no m'ha drefaudat. No és fàcil traslladar-te a l'interior d'un taüt i fer-te compartir les vivències d'un enterrat viu. Doncs "Buried" ho fa i demostra que el cinema, a vegades, encara que enclaustrat, pot fer-te compartir emocions esfereïdores. A més, avui en dia, gràcies a la tecnologia, un no es troba sol ni al taüt ... o sí ?

Bright Star

2010-09-26T09:26:00.006+02:00

Bright Star: Història d'amor romàntic. Mai més ben emprada la paraula (John Keats, un dels protagonistes de la pel·lícula, és un dels grans poetes romàntics anglesos junt amb Lord Byron i Percy Shelley). Ben relatada i fotografiada, ens transporta a un altre espai i un altre temps on les coses passaven més lentament - com la pel·lícula, que és un antidot per la trepidància en què a vegades tot sembla passar actualment - però els sentiments bullien com sempre.

Conocerás al hombre de tus sueños

2010-09-24T12:13:00.002+02:00

Ahir vaig veure aquesta pel·lícula de Woody Allen.

Comèdia disparatada i distreta, que no amaga una reflexió sobre les relacions humanes, la felicitat, l'amor i els mecanismes substitutoris - "les receptes màgiques"´- amb les que ho volem arreglar tot plegat.

És millor viure feliç però enganyat que tocar de peus a terra, encara que les coses no siguin com ens agraden ?

Woody Allen no para de treballar ... i que ho poguem veure molts anys.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (4)

2010-09-17T06:50:00.005+02:00

Los sobornados – 1953 – Fritz Lang La recerca dels motius del suïcidi d’un agent de policia té lloc en el marc de la connivència entre les màfies i la policia.

Anatomía de un asesinato – 1959 – Otto Preminger
Un advocat ex-fiscal defensa un home que ha matat la persona que ha violat la seva dona.

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (3)

2010-09-17T06:46:00.004+02:00

Mentira latente – 1950 – Mitchell Leisen Una noia embarassada pateix un accident de tren i la confonen amb una altra noia morta també embarassada, filla d'una família rica.

En un lugar solitario – 1950 – Nicholas Ray
Un guionista de cinema de caràcter violent es veu implicat en un assassinat.

Aquesta va ser la pel·lícula que vam seleccionar per ser visionada al cineforum-

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (2)

2010-09-17T06:43:00.005+02:00

Perdición – 1944 – Billy Wilder - Fred MacMurray, Barbara Stanwyck, Edward G Robinson

Una dona sedueix un venedor d’assegurances per assassinar el seu marit i cobrar una assegurança important.

Forajidos – 1946 – Robert Siodmak
La recerca de l’assassinat d’un ex-boxejador ens permet entrar en contacte amb una banda de personatges sense escrúpols

PEL·LÍCULES DE CINE NEGRE (1)

2010-09-17T06:33:00.011+02:00

Laura – 1944 – Otto Preminger - Clifton Webb, G Tierney, Dana Andrews

Laura ha sigut assassinada. La recerca del seu assassí ens porta a conèixer els personatges força sofisticats i enigmàtics que l’envoltaven.

Tota la història ens atrapa, molt especialment el personatge de Laura, que ens embelesa.

El último refugio – 1941 – Raoul Walsh - Humprey Bogart, Ida Lupino:
Veiem la lluita d’un home que en sortir del presidi cerca l’estabilitat perduda-

Pel·lícula que va consagrar a Humphrey Bogart, poètica i plena de sentiments.

55 PEL·LÍCULES

2010-09-12T22:46:00.006+02:00

Què tenen aquestes pel·lícules en comú ?

Chinatown

Casablanca

Atraco perfecto

El jugador

El largo adiosEl rey de Marvin Gardens

Rebelde sin causa

Malas tierras

Laura

Mentira latente

En un lugar solitario

El último refugio

La burla del diablo

Yo vigilo el camino

El reportero

El camino de Cutter

Forajidos

El crepúsculo de los dioses

Extraños en un tren

Marruecos

American Gigolo

Perdición

Los sobornados

El tercer hombre

El Padrino, El Padrino II

Manos peligrosas

El cartero siempre llama dos veces

New York, New York

Nieve que quema

El resplandor

El sueño eterno

La ventana indiscreta

Encadenados

A quemarropa

Al rojo vivoo

El halcón maltés

La dama de Shangai

Luna de papel

El gran Gatsby

Psicosis

Lolita

Ciudadano Kane

Atlantic City

Gilda

Sed de Mal

Retorno al pasado

Klute

Fuego en el cuerpo

Vértigo

Atrapados

Melvin y Howard

La noche se mueve

Taxi Driver

Anatomía de un asesinato

Qué bello es vivir

Són les pel·lícules referenciades al llibre "Sospechosos" de David Thomson ... que val la pena llegir !

El llibre té un magífic pròleg de Rodrigo Fresán. Només pel pròleg ja val la pena el llibre. Però hi ha més: El llibre ens presenta a personatges de pel·lícules de cine negre, teixint un relat que t'atrapa. Imperdible per reentrar en el món del cine negre i passar una molt bona estona.

17 Setembre - En un lugar solitario

2010-09-09T21:11:00.008+02:00

Divendres 17 de setembre vam començar la temporada de cineforum amb la presentació de la pel·lícula "En un lugar solitario", dirigida per Nicholas Ray, i protagonitzada per Humphrey Bogart i Gloria Grahame, per Jordi Castells.

En Jordi ens va explicar que la idea de presentar aquesta pel•lícula li va venir de la lectura del llibre "Sospechosos" de David Tmonson, que li va recomanar en Joan González. El llibre, del qual podeu trobar una resenya més ampla en una altra entrada, construeix el seu fil narratiu a partir de personatges de pel•lícules de cine negre. La lectura del llibre li va despertar l'interès pel cine negre i la possibilitat de presentar alguna de les pel·lícules del llibre al cineforum.

Amb la finalitat de triar la pel·lícula, en va visionar 8 ,juntament amb la Maria Rosa, en Joan i la Carme. Totes van resultar ser excel·lents, raó per la qual ens en fa una petita resenya en d'altres entrades del blog.

La pel·lícula triada, En un lugar solitario, ho va ser perquè mostra com la por i les emocions interiors poden condicionar el comportament d'una persona.

Així, la relació entre un guionista amb caràcter violent - Humphrey Bogart - i la veïna enamorada d'ell que l'ajuda quan és acusat d'assassinat - Gloria Grahame - es veu fortament condicionada pel caràcter irascible d'ell i els dubtes interiors que l'entorn i la conducta d'ell sembren en ella.

En la presentació de la pel·lícula es van exposar les característiques bàsiques del cinema negre i com David Thomson veu a "Sospechosos" els personatges de la mateixa.

Un animat col·loqui i un sopar de xupar-se els dits van fer que el cineforum emprengués la nova temporada amb gran empenta.

Mujeres de El Cairo

2010-07-10T09:57:00.003+02:00

Mujeres de El Cairo és una pel·lícula valenta, de denúncia, que t'atrapa mentre van fluint les històries que la protagonista, una presentadora de televisió, et va explicant de situacions dramàtiques ... inclosa la seva pròpia.

Política, violència de gènere, hipocresia, sexe ... tot es barreja en una història que no et deixa indiferent. I encara que pot semblar exòtica - "això passa a El Cairo" - t'adones que en realitat això passa a tot arreu i que, malhauradament, els nostres diaris i telenotícies van farcits d'històries com aquestes.

9 Juliol - Tres dies amb la família

2010-07-03T07:53:00.009+02:00

Divendres 9 de juliol ha acabat brillantment la temporada 2009/2010 del Cineforum, amb una assistència rècord: 35 persones !. I és que, a més de voler despedir la temporada i desitjar-nos bon estiu, l'ocasió s'ho valia: Vam tenir l'oportunitat de veure una magnífica pel·lícula i comentar-la amb la seva directora.

La pel·lícula és TRES DIES AMB LA FAMÍLIA, de l'any 2009, i la directora, Mar Coll. Es tracta d'una pel·lícula meravellosa que ens explica coses sobre la família molt interessants. També podria haver-se titolat "La meva família i altres animals", pero aquest títol ya el va utilitzar Gerald Durrell quan va escriure la seva famosa trilogia.

La Mar ens va explicar que la pel·lícula es va generar en el marc dels seus estudis en l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), que li va donar un premi que li va permetre la producció de la pel·lícula. Ens va explicar com va dur a terme l'elecció dels actors, de forma successiva, intentant que semblessin una família real, com, encara que la idea de fer girar la situació al voltant d'un enterrament es va generar en una vivència pròpia, la família generada és fruit de la seva imaginació; i moltes altres coses !

De to intimista, pausada, però, tal com va dir un dels assistents "rodada de manera que et fa sentir-te integrat dins la situació, com si fossis un més de la família", la pel·lícula ha rebut forces premis, entre d'altres: Premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, Premi Goya a la millor direcció novell, Premi de la crítica al festival internacional de Rabat.

Com sempre, al sopar hi va haver molta gresca, i a més vam celebrar l'aniversari d'en Ramon. Si voleu saber més coses de la pel·lícula, podeu veure la crítica que en va fer al seu blog la Juduth Vives.

Preparem les forces per la nova temporada - la vuitena - que encara ha de ser millor.

Io, Don Giovanni

2010-07-03T07:43:00.004+02:00

Entre partit i partit (aquests dies el mundial està en les fases més renyides) he trobat temps per anar a veure "Io, Don Giovanni".

M'ha agradat. Veure com els genis traspassen la seva vida i les seves pròpies vivències i emocions a la creació artística, alhora que disfrutar el resultat d'aquesta creació, assegura una bona estona.

Potser el ritme té altibaixos, i no és una pel·lícula "perfecta", però és una molt bona ocasió per refrescar-se l'estiu amb un bany de música i imatge.

La última estación

2010-06-12T22:53:00.004+02:00

La última estación no és un "Road movie", tot i que una part de la pel·lícula ens mostra a Tolstoi viatjant en tren. La pel·lícula és un drama que ens mostra la lluita de Tolstoi entre la seva dimensió personal i familiar i la seva dimensió de geni literari, i de fundador d'una secta o branca religiosa, amb tensions que són narrades amb duresa, però a la vegada amb bellesa.

M'ha agradat. Les interpretacions són bones, i la pel·lícula a la vegada t'entreté amb històries personals que s'entrecreuen i et fa pensar fins on pot arribar una persona quan és sotmesa a un conflicte d'interesos intern.

4 Juny - Easy rider

2010-05-30T20:28:00.008+02:00

Dvendres 4 vam veure Easy Rider, una altra pel·lícula mítica dels anys 70 (estrictament és de l'any 1969, però es pot dir que amb ella va nèixer la nova forma de fer cinema que percebem a la dècada dels 70).

Amb aquesta pel·loícula vam finalitzar el cicle que vam començar amb "La última pel·lícula" i vam continuar amb "Klute". Això no vol dir que de tant en tant no puguem veure pel·lícules d'aquest període. N'hi ha moltes de molt bones !

La pel·lícula va ser presentada per Esteve, Judith i Jesus, i en el seu moment va marcar una època i constituir una icona de la contracultura americana.

De forma casual, la programació d'aquesta pel·lícula ha coincidit amb la mort del seu director i protagonista, Dennis Hopper, cosa que fa encara més actual la seva revisió.

Els presentadors van començar recordant-nos fets de l'any 1969, destacant l'arribada de l'home a la lluna. Van remarcar que es tracta d'una pel·lícula feta amb molts pocs mitjans i baix cost, que, a causa del fet que retratava "una altra Amèrica" lluny de l'estereotip present en les pel·lícules "de Doris Day" va ser un èxit de públic i de guixeta. Per aquesta raó, els "studios", que es troabven en crisi, van obrir les seves portes a directors joves i inconformistes, que van ser els protagonistes del cinema dels 70.

Pel que fa a la pel·lícula pròpiament dita, es tracta d'una "Road movie", que en el seu passejar pels Estats Units fa un retrat interior dels 2 personatges principals, i del món que troben al seu voltant. El retrat és ple d'inquietud i angoixa, i d'alguna manera retrata la sed i a la vegada por de llibertat que hi havia a l'Amèrica d'aquells moments.

Potser perquè aquestes angoixes i inquietuds són eternes, la visió de la pel·lícula va provocar un debat força intens que va durar mentre sopavem i fins força més tard.

Two Lovers

2010-05-29T11:34:00.007+02:00

Ahir vaig anar a veure al Verdi Two Lovers. Em va agradar. Drama que es desenvolupa de forma ben explicada, i que presenta diferents facetes sobre l'amor. L'amor obsessió, on les dificultats es fan difícils de pair, l'amor familiar i casolà, l'amor amb una "femme fatale" i l'amor furtiu.

Tot això i tornar a veure Gwyneth Paltrow justifiquen una escapada a la sala fosca.

7 de maig - Kolya

2010-05-03T20:50:00.008+02:00

Divendres 7 vam tenir ocasió de veure i comentar Kolya . Es tracta d'una pel·lícula de l'any 1996, del director Jan Sverak, de nacionalitat txeca, que pertany al genere "comèdia- dramàtica" i va ser presentada per Carmen de las Heras.

Es tracta d'una película de gran qualitat i bellesa, que va ser molt premiada: entre d'altres premis va rebre l'Oscar d'aquest any a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Ens presenta la història d'una paternitat sobrevinguda, amb el rerafons del teló d'acer i la ciutat de Praga en l'època de la seva famosa primavera.

La presentació de la pel·lícula i el posterior col·loqui van donar molt de sí: D'una banda, els aspectes humans, en els que vam veure la relació entre els personatges, i molt especialment, com la relació entre un nen i un home adult provoca espurnes de sentiment i de vida.

D'altra banda, el context sociopolític va donar molt de sí: El fenòmen "Comunisme" va tenir a un país com Txèqua (llavors, Txecoslovàquia), una presència molt profunda, on, alhora que els aspectes socials i de compromís personal, tenien també una component molt forta els nacionalismes. Tots aquests aspectes surten a la pel·lícula, i vn provocar un debat llarg i ric.

Tulpan

2010-04-25T22:08:00.006+02:00

Juan González ens ha fet arribar la seva visió de la pel·lícula Tulpan, que anima a anar-la a veure:

Película: TULPAN - nacionalidad: Rusa-Alemana-Kazajstan-Suiza-Polonia. Año 2008.

Género: vidal rural- comedia.

En estos días he visto TULPAN una película ambientada en la vida rural en la estepa rusa del Kazajstan, esta vez de verdad, no como en Borat, que puso de moda el país.

Tengo que confesar que yo, que no soy un gran seguidor del cine etnográfico -pues entiendo que, normalmente, se circunscribe a temáticas muy particulares, vendiéndonos, en muchos casos, como grandes películas lo que, en realidad, deberían ser catalogadas como pasables, dadas las circunstancias del lugar y los medios con los que fueron hechas-, en este caso la película me ha impresionado gratamente.

El tema es muy sencillo: Un soldado ruso que ha hecho el servicio militar en la marina soviética, en la base de Sahjalin, regresa a su tierra y quiere establecerse es la estepa como pastor, que es el único medio de ganarse la vida que tienen. Para ello tendrá que casarse. Mientras tanto, vive en la casa familiar de su hermana.

La película, filmada a modo de documental, muestra la vida rural de una forma maravillosa. El argumento sirve de transfondo para mantener el hilo conductor del día a día de la familia; la búsqueda de pareja del protagonista nos presenta el entorno social en donde se mueven; el trabajo en la estepa muestra escenas durísimas, enfrentandose a las tormentas de arena, a la falta de agua, al polvo, a la enfermedad del ganado, etc. Todo ello presentado con una ingenuidad y una crudeza pasmosas. Guarda un parecido y en algunos casos supera a ciertas escenas de Dersu Uzala de Kurosawa. Y luego está la vida familiar en la tienda de campaña, con unos niños que actúan como si no actuaran, con una vitalidad y una fuerza asombrosas. Un encanto.

A los naturalistas les encantará y los más urbanos pensarán que está bien en donde está.

Sant Jordi : Un llibre curt: Després de tocar fons

2010-04-24T10:58:00.005+02:00

Per Sant Jordi qui més qui menys comprem algun(s) llibre(s). En això cadascú té els seus gustos, i, afortunadament hi ha molt per triar.

Jo he comprat "Nueva Enciclopedia", d'Alberto Savinio i Bulevard dels Francesos, de Ferran Torrent. Ja us diré que m'han semblat quan els hagi llegit.

Us vull, però, parlar d'un llibre curt que he llegit recentment d'una tirada: "Després de tocar fons", de Joan Majó. Fa un exercici divulgatiu sobre les causes de la crisi no tan sols econòmica en que ens trobem i apunta els camins que s'han de seguir per evolucionar positivament a partir d'on som ara.

Mentre el llegeixes tens la sensació que no diu res nou, però quan l'has acabat, i l'acabes perquè es llegeix bé i seguit, veus que ha fet una síntesi clara i ordenada que fa de bo de llegir i pensar. I a més vull destacar que l'autor tot i ser enginyer i ex-ministre fuig de tecnicismes innecessaris i abunda en sentit comú.

El concierto

2010-04-18T23:00:00.002+02:00

El concierto: Comèdia en clau d’opereta, d’humor i sensibleria que alhora que introduir-nos en una situació estrambòtica – la substitució en un concert de l’orquestra titular del Bolshoi pels vells titulars defenestrats en una purga feia trenta anys – critica tots els mals endreços de Rússia: La Rússia comunista plena de limitacions i contradiccions, i la Rússia actual de nous rics que creuen que tot es pot comprar amb un diner guanyat sense suor.

Tampoc el món capitalista surt ben parat, i també rep la seva quota d’estopa, ja que tampoc a occident és or tot el que llueix.

Resten, però, les figures humanes dels protagonistes, que estimen la música i en saben extraure la bellesa i l’emoció, i, alhora, ens van descobrint els secrets que porten amagats.

Hem passat una bona estona veient-la. Hem rigut amb les situacions una mica surrealistes que se’ns presenten, i hem sentit l’emoció de veure com estimar la música i a través d’ella apropar-se als altres és una bona fórmula per navegar en aigües turbulentes. Si podeu, veieu-la. Passareu una bona estona.

Lola Montès

2010-04-18T08:44:00.006+02:00

Uns pocs cines de Barcelona (jo l'he vist al cine Verdi) ofereixen una pel·lícula dels anys 50, Lola Montès, que seria la darrera obra del director Max Ophüls , autor de grans obres com Carta de una desconocida, Madame de ..., El placer, que suggereixo que tinguem presents per quan tinguem ganes de passar al cineforum algun drama romàntic.

La pel·lícula ha estat restaurada digitalment per la "Cinemateca Francesa", i es va reestrenar a Cannes, el 2008. Ara la podem tornar a veure.

Així doncs, tot i anar a una sala de cine convencional, tenia la sensació d'anar al "Cine forum" a veure "una pel·lícula antiga".

No me n'he penedit. És una pel·lícula "molt seva" i "d'època", amb una narrativa que combina l'escenari d'un circ, on l'antiga cortesana Lola Montès passa penosament els darrers anys de la seva vida, amb "flashbacks" de les diferents situacions, i especialment, relacions amoroses, que l'han omplert.

Una fotografia molt bona, amb diverses escenes memorables amb acompanyament musical adequat i amb una gran recreació d'escenaris i situacions, que us faran perdonar alguns moments de trencament del ritme.

Crec que és bo que a més dels DVDs, televisió o Internet, les sales de cinema convencionals, equipades amb tecnologia digital de qualitat i amb un entorn còmode per a l'espectador, ens ofereixin la possibilitat de veure pel·lícules clàssiques, a més de les darreres novetats.

9 Abril - Klute

2010-04-04T22:01:00.004+02:00

Divendres 9 vam seguir amb el cicle dels anys 70, presentat per Esteve, Judith i Jesus, amb la pel·lícula KLUTE de l'any 1971 - dirigida per Alan J. Pakula i interpretada per Jane Fonda (Oscar a la millor actriu d'aquest any per la seva intepretació) i Donald Sutherland.

Esteve, que per cert va fer 50 anys i va ser objecte d'una calurosa felicitació (i benvinguda al segon mig segle de vida) per part de tots, va fer una presentació del context, molt especialment de l'any 1971, que ens va permetre entendre més com era el món en general i el del cinema en particular en el moment que va sortir la pel·lícula..

Jesus primer i Judith després ens van donar les claus per entendre la pel·lícula pròpiament dita: Hereua del cinema negre, però fent un camí cap el thriller psicològic, malgrat que la pel·lícula duu el nom del protagonista masculí, el veritable nus i interès se centra en la figura femenina interpretada per una genial Jane Fonda, que va guanyar l'Oscar per la seva interpretació. Els sentiments, contradiccions i evolució d'aquest personatge, que en el mig de la intriga fa un redescobriment continuat de la seva ànima, ens va tenir a tots apassionats i amb ganes de seguir explorant films d'una època amb cineastes joves i plens d'il·lusió i idees noves.

Tres pel·lícules per pensar i emocionar-se

2010-03-31T13:45:00.010+02:00

Recentment he vist tres pel·lícules que m'han fet pensar i emocionar.

Corazón rebe lde és una pel·lícula que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa sentir emocions diverses: Com la decadència del ser humà (un cantant county que després d'una època exitosa coneix la baixada de l'èxit i la soledat) provocada per l'envelliment, i, sobretot, pel pes de la càrrega que la vida et posa al damunt - especialment si l'has volgut deixar de banda, i s'ha quedat, inevitablement, com una càrrega dintre teu - pot superar-se gràcies a la força que et dóna l'amor. Una magnífica interpretació de Jeff Bridges, que li ha valgut l'Oscar al millor actor.fa que aquesta pel·lícula senzilla i sòbria valgui la pena de veure's.

La segona pel·lícula, "An education", ens fa reflexionar sobre el "valor" de l'educació i els valors que intenta transmetre. Situada en l'Anglaterra dels anys 60, en la que anar a un col·legi d'èlit i estudiar en una universitat reconeguda constituïen un visat d'entrada a l'èxit i a l'èlit dins la societat. Les trampes i hipocresies que hi ha darrera aquest plantejament es fan palesos en la persona d'una jove que és fascinada per un món molt més encisador que el de la seva família i el seu col·legi d'èlit, que, tot i això, també amaguen molts rerefons inquietants. Una altra bona ocasió per, a més de passar una bona estona, reflexionar sobre l'educació que volem i perquè la volem.

La tercera pel·lícula l'he vist després de rebre un SMS de Mari Villalba que ens la recomanava. "Flor del desierto" ens explica la història d'una noia somalí, que de nena va sofrir l'ablació genital, tradicional en la seva cultura, però no per això menys horrorosa. En explicar la història de Waris Dirie, veiem alhora la seva cultura ancestral i les peripècies que la porten a un món occidental en el que triomfa com a model, triomf que aprofita per donar testimoni de que la força del costum no sempre és la força de la raó.

Veiem doncs que la setmana santa ens proporciona ocasions d'anar al cinema, pensar i emocionar-nos, a més de reveure la clàssica "Ben Hur".

5 març - Favela rising

2010-03-07T16:24:00.003+01:00

Divendres 5 de març vam tenir una sessió doble:

En la primera part: Demian Sabini ens va presentar dos curts, que han estat dirigits per ell mateix. El primer, un "curtíssim" de tres minuts de durada, "Lo que Walter sabe", ens va sintetitzar com pot canviar la vida d'un home saber un determinat fet.

En el segon, ja de més durada, vam compartir les inquietuds d'un jove que cerca els seus orígens, una mica en la línia de "Seis personajes en busca de un autor".

En la segona part; vam fer el passe del documental FAVELA RISING. de Brasil. Interesant documental presentat recentement en el Cineforum d'Esade, que ens va mostrar com és possible la integració social, a través de la música, d'individus absolutament marginats pel sistema.

El món en les faveles és ple de violència i els nens i nenes s'emmirallen i admiren els delinqüents i traficants de drogues, i només tenen com a sortida esdevenir delinqüents ells mateixos. Per trencar aquest cercle la música i la seva possibilitat de gaudir-la, tant sols com en grup, constitueixen una bona alternativa.

La visió i debat sobre la pel·lícula, presentada per Xavier Perna, va ser una bona oportunitat d'acostar-nos a aquest món i a aquesta experiència.

Si m'ho permeteu

2010-02-04T10:19:00.005+01:00

Hola,

si m'ho permeteu, us vull informar que he obert un blog. El trobareu a la següent adreça: estevemartinez.blogspot.com

Allà ens trobarem, si voleu acompanyar-me.

Gràcies

Esteve

5 de febrer - La última pel·lícula

2010-01-31T21:05:00.005+01:00

No, no patiu, ... no es tracta que amb aquesta pel·lícula ja no hi haurà més cinefòrum. "La última pel·lícula" és el nom amb què es va traduir "The last picture show", la pel·lícula de Peter Bogdanovich, que ens va presentar Judith Vives.

Amb aquesta pel·lícula ens vam endinsar en El cinema dels 70, una manera diferent de fer i veure cinema, que en el seu moment va resultar trencadora.